Inici Home	Arquitectes Architects	Projectes Projects

Ildefons Cerdà i Sunyer

1815, Centelles (Catalunya) - 1876, Caldas de Besaya (Espanya)

Biografia | Biography

Ildefons Cerdà i Sunyer [Fabià Estapé. Gran Enciclopèdia Catalana]

(el Cerdà de la Garga, Centelles, Osona, 23 de desembre de 1815 - Caldas de Besaya, Santander, 21 d'agost de 1876) Enginyer, urbanista i polític. Cursà els primers estudis de llatí i de filosofia al seminari de Vic, ciutat on s'havia traslladat la seva família, de tradició liberal, en produir-se l'alçament dels Malcontents el 1827. Amplià estudis de matemàtiques i d'arquitectura a Barcelona, i el 1835 es traslladà a Madrid, on ingressà a l'escola d'enginyers de camins, i n'obtingué el títol el 1841. S'allistà a la milícia nacional madrilenya i assolí el grau de tinent d'una companyia de granaders. Com a enginyer de l'estat fou destinat, successivament, a Terol, Tarragona, Girona i Barcelona, on s'establí el 1849. Interessat en l'estudi de l'urbanisme, es relacionà amb els medis progressistes i revolucionaris de Barcelona, influïts per les doctrines del socialisme utòpic, especialment les de Cabet, i fou amic de Narcís Monturiol i de Ramon Martí i Alsina. Centrà els seus estudis sobre els problemes de reforma i eixample de la ciutat de Barcelona, de plena actualitat per causa de l'enderrocament de les muralles barcelonines, amb les possibilitats d'expansió urbana que això representava. S'afilià al partit progressista i fou diputat a corts per Barcelona el 1850 i, durant el Bienni Progressista, comandant del batalló de sapadors de la milícia nacional i síndic de la ciutat de Barcelona (1854). El 1855 acompanyà una delegació de treballadors barcelonins que anà a Madrid a discutir els problemes de l'associacionisme obrer. El 1859 aconseguí una ordre reial per la qual era aprovat el seu projecte de reforma de Barcelona, que motivà aspres polèmiques ciutadanes (pla Cerdà). Per aquell temps començà a recollir els materials per al seu estudi, fonamental en la història de l'urbanisme, titulat Teoría general de la urbanización (1867). La revolució del 1868 el portà novament a la vida pública, i ingressà en el partit federal. Intervingué, com a vice-president de la diputació de Barcelona, en les discussions per a la proclamació de la República (1873) i en les de la proclamació de l'Estat Català, formant part de la diputació que presidí Ramon Arabia, amb ell i amb Francesc Sunyer i Capdevila de vice-presidents. En 1873-74 fou elegit president de la diputació de Barcelona, càrrec del qual dimití amb el cop d'estat del general Pavía. Amb la salut consentida i en una situació econòmica difícil, per tal com el govern li devia els honoraris, es traslladà al balneari de Caldas de Besaya, a Santander, on morí. L'any 1971, coincidint amb la reimpressió de la seva Teoría general de la urbanización i la publicació de la seva biografia, les seves despulles foren traslladades i enterrades al Cementiri Nou de Barcelona.

Articles Acadèmics / Academic Articles Pare fundador de l'Urbanisme / Founding father of Urbanism Teoria General de la Urbanització / General Theory of Urbanization Articles & Notícies 1976-2009 / Articles & News 1976-2009

Obres i Projectes | Works and Projects

1841-42    Reconeixement de la Carretera Albacete-Múrcia (Espanya) 1842         Reconeixement de la Carretera Barcelona-Ripoll (Catalunya) 1842         Traçat de les Carreteres Tarragona-Móra d'Ebre i Tarragona-Vall d'Aran (Catalunya) 1843         Traçat de la Carretera Barcelona-València (Catalunya) 1844         Reconeixement d'un Camí (Caldes de Montbuí, Catalunya) 1845         Traçat de la Carretera Barcelona-Terrassa (Catalunya) 1855         Avantprojecte de l'Eixample de Barcelona (Barcelona, Catalunya) 1855         Plànol Topogràfic de Barcelona (Barcelona, Catalunya) (amb Josep Fontserè i Mestre) 1856-60    Pla de Reforma i Eixample de Barcelona (Pla Cerdà) (Barcelona, Catalunya) 1863         Avantprojecte dels "Docks" de Barcelona (Barcelona, Catalunya) 1863         Reelaboració del Pla de Reforma i Eixample de Barcelona (Barcelona, Catalunya) 1864         Plànol Topogràfic de la Fàbrica "El Arenal" (Barcelona, Catalunya) 1872         Fàbrica "El Arenal" (Barcelona, Catalunya) Altres 1841-49    Forma part del Cos d'Enginyers de Camins actuant a les províncies de Múrcia i Terol                 (Espanya), de València (País Valencià) i a les de Tarragona, Girona i Barcelona (Catalunya) 1844         Projecte per a la Implementació de la Xarxa de Telègraf Òptic (Catalunya) (amb Víctor Martí) 1852-53    Direcció dels Treballs d'Aplanament per a la Línia de Ferrocarril de Barcelona a Granollers                 (Catalunya) (amb Miquel Cerdà) 1856-57    Prolongació de la Línia de Ferrocarril de Granollers a Sant Joan de les Abadesses                 (Catalunya) 1860-65    Assessor Tècnic de l'Estat en la Implementació del Pla de Reforma i Eixample de Barcelona 1863-65    Director Facultatiu de la Societat "Fomento del Ensanche de Barcelona"

Articles Biogràfics | Biographical Articles

Els presidents de la Diputació de Barcelona [Diputació de Barcelona]

Presidents de la Diputació de Barcelona elegits entre els seus diputats [...] Ildefons Cerdà i Suñer (1873-74) Persona de gran prestigi, pertanyent al sector moderat del federalisme, fou elegit diputat per sufragi popular en les eleccions de 1871 pel districte electoral de Centelles, del partit Judicial de Vic, i en la sessió de constitució de la Corporació fou nomenat vicepresident. En dimitir el president Sr. Arabio Torre, ocupà la presidència des del mes de maig de 1873 fins el gener de 1874, moment en què el Capità General de Catalunya va dissoldre la Corporació com a conseqüència del cop d'Estat del general Pavía. Al seu pas per la Diputació va coincidir amb un rebrot de la guerra carlista, per aquest motiu la Junta de Salvació i defensa de Catalunya organitzà una milícia ciutadana d'homes entre 20 i 40 anys per fer front a la guerra, que passava per uns moments molt greus a Catalunya, milícia que no va aprovar el govern de Madrid. Tot i així es varen organitzar quatre batallons de Guies de la Diputació amb el mateix propòsit. Formà part de la Junta d'obres del port de Barcelona i intervingué en les discussions per la proclamació de la República i en les de proclamació d'Estat Català, i es va caracteritzar per un fort caire independentista.

La ocultación de la propia personalidad en las escritoras del siglo XIX [María del Carmen Simón Palmer, Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Actas del IX Congreso de la Asociación Internacional de Hispanistas (Instituto Cervantes), Agosto 1986]

[...] 5. Seudónimos: nombres y apellidos Casi el mismo número que de títulos nobiliarios hallamos de nombres y apellidos que no se corresponden con los auténticos: "Isabel Luna" (Matilde Cherner), "Isidora Sevillano" (Leonor Canalejas), "Eulalia de Lians" (Fanny Garrido), "Valentina Lago" (Hipólita Muiño) son algunas muestras. Es difícil averiguar a qué criterio obedecieron para adoptar una falsa identidad. Hay casos en que el apellido, Calderón o Cervantes, explican una aspiración o un homenaje de las que lo adoptaron. "Esmeralda Cervantes" fue Clotilde Cerdà, famosa violinista que recorrió varias veces el mundo. Era hija de Ildefons Cerdà, el autor del "Ensanche" barcelonés, y en su caso fue la reina Isabel II la que le aconsejó que en honor al escritor y su personaje se firmara de esa forma.

Ildefons Cerdà [Newsline #2 (Graduate School of Architecture, Planning and Preservation (GSAPP), Columbia University), September 2001]

· "Ildefons Cerdà (1815-1876)-The Visionary Urban Planner" is on exhibit September 10th, 2001 through October 19th, 2001 on 100 Avery · Opening Reception October 12th: 6:00 talk by Professor Bernard Miller & Mr. Francesc Carbonell, 114 Avery Hall | 6:30-7:30 reception/happy hour, 100-level, Avery Hall Ildefons Cerdà and Barcelona's Extension Project [Albert Serratosa, Commissioner of the exhibition] Freedom for the individual, privacy for the family, fresh air, sunlight and natural lighting for every home, equality of standards and service provision for every neighborhood, and flow management as a crucial component of regional planning - these were just some of the aims of the holistic, complete city. As Cerdà was to predict with daring foresight, the "new civilization", forged by harnessing steam power, would come to be characterized by mobility and communicativeness. These ideas, which shaped the 1859 Project for the Extension of Barcelona, were the very building blocks of Cerdà's 1863 The General Theory of Urbanization. This plan and the theory were the two most outstanding achievements of Ildefons Cerdà, the civil engineer who devoted his whole life to the ideas and the practice of urbanism. The recent unearthing of several key items of Cerdà's theoretical work, many of which had languished unknown for decades in archives across the Spanish state, led to the mounting of the retrospective exhibition Mostra Cerdà. Urbs i Territori which premiered in Barcelona from September 1994 to February 1995. Its purpose? To tell the world about a man who has been called the pioneer of modern urbanism, and its chief theoretician. In the city of Barcelona for a century and half, his ideas have stood the test of time. Far beyond any undoubted historical interest in Cerdà's work, the real driving force behind recasting the exhibition as an itinerant exhibit, Cerdà. Barcelona's Eixample, is the need to demonstrate in a variety of cities across the world, the current relevance and validity of Cerdà's ideas to the serious and growing problems facing urban, rural and metropolitan areas. His Extension Project, which was effectively a plan for a new city, made it possible for Cerdà's Barcelona to achieve and maintain -even today- an outstanding urban quality. The success of the 1992 Summer Olympics helped to spread growing recognition of this fact. Shocking as it may seem that arguably the most important theorist and practitioner in the history of urbanism could have fallen into oblivion, there are other historical precedents. The greatest tribute we can pay to Ildefons Cerdà, a progressive thinker fired by the burning conviction that simple ideas can be the catalyst for great solutions, will be to revive interest, publicize his work and use it to help prevent disasters in an increasingly urbanized world.

Onze referents del pensament ambiental [Salvador Rueda, Biòleg i director de l'Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona. Medi Ambient nº 30 (Generalitat de Catalunya), Octubre 2001]

[...] Ildefons Cerdà. Personalitat i ideologia Ildefons Cerdà (1815-1876), enginyer de camins de formació, era en realitat un home polifacètic, una mena d'esperit renaixentista situat en el segle XIX. Enginyer, urbanista, arquitecte, jurista, economista, polític, milicià, Cerdà és un dels referents de l'urbanisme modern i d'una aproximació sistèmica a la ciutat. En el seu temps sabíem moltes menys coses que en l'actualitat -no s'havia desenvolupat la teoria de sistemes, ni aspectes bàsics de la termodinàmica, ni de l'autoecologia-, però aquest fill de Centelles era un innovador que va plantejar un model d'urbanització sostenible d'acord amb la realitat social del moment. Ildefons Cerdà i Sunyer [Les referències biogràfiques de Cerdà han estat extretes dels textos recollits en motiu de la Mostra Cerdà] va néixer el 23 de desembre de 1815 al mas El Serdà, una propietat que la seva família posseïa des del segle XIV a Centelles, a la Plana de Vic. Malgrat el seu ascendent rural, els Cerdà eren gent de món; tant l'avi com el seu pare formaven part d'aquelles generacions que, en ple redreçament de l'economia catalana, havien lligat els seus interessos al comerç americà, un fet que sens dubte va estimular l'esperit obert i les inquietuds del jove Ildefons juntament amb la seva fe en el progrés. En no tractar-se de l'hereu de la família, la seva vida va ser orientada vers l'estudi; primer es va traslladar a Barcelona, on va iniciar arquitectura, matemàtiques, nàutica i dibuix a la Junta de Comerç, i més tard a Madrid a l'Escola d'Enginyers de Camins, on va obtenir el títol l'any 1841. El 1841 va començar a desenvolupar la seva activitat professional, ocupant destinacions dintre del cos d'enginyers de camins a les províncies de Múrcia, Terol, Tarragona, València, Girona i Barcelona. L'any 1848 significà l'autèntic punt d'inflexió en la vida i l'obra de Cerdà, ja que el seu matrimoni amb Clotilde Bosch, i la prematura mort dels seus germans més grans, Ramon (1808-1837) i Josep (1806-1848), i del seu pare (1787-1844) convertiren Ildefons en hereu d'un considerable patrimoni. Aquests factors van portar Cerdà el 1849 a demanar la baixa del cos d'enginyers de camins per dedicar-se exclusivament als seus estudis d'urbanització. Ja en la dècada dels cinquanta, Cerdà entra en el món de la política activa i resulta elegit diputat a Corts en la legislatura del 1851 pel segon districte de Barcelona formant part d'una candidatura progressista juntament amb Estanislau Figueres, Pascual Madoz i Jacint F. Domènech. A partir d'aquesta fita no va deixar mai una certa activitat política articulada en tres institucions: diputat al Congrés de Madrid, regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1854-1856 i 1863-1866) i diputat provincial, i va esdevenir president interí de la Diputació de Barcelona des del maig de 1873 fins al gener de 1874. Fou precisament en aquesta dècada dels anys cinquanta quan l'urbanista fixà les bases del futur Eixample de Barcelona, en veure com la ciutat no podia créixer, ja que restava constreta i ofegada per les muralles que l'envoltaven i impedien el seu creixement físic i higiènic. Precisament una epidèmia de còlera va contribuir a fer efectiu l'expedient d'enderroc de les muralles a càrrec del governador Pascual Madoz. Ildefons Cerdà va elaborar l'any 1856 un estudi sobre la classe obrera, en què l'autor analitzava les necessitats socials, econòmiques i d'alimentació de la Barcelona d'intramuralles; un estudi important que va ser inclòs com a apèndix a la Teoría general de la urbanización. Malgrat les seves aportacions, la personalitat de Cerdà despertava recels. Destituït de l'Ajuntament barceloní pel capità general Zapatero el 1856, Cerdà fou empresonat dues vegades. No obstant això, el maig de 1860, el Govern va promulgar un reial decret aprovant -de forma irrevocable- el Pla Cerdà, que finalment va ser inaugurat per la reina Isabel II el dia 4 d'octubre de 1860 en un clima de fredor a causa de la controvèrsia que des del primer moment havia provocat el pla per l'afer del concurs o per qüestions com l'amplada dels carrers o la distribució de les càrregues de la tasca urbanitzadora, que crearen retards en el ritme constructiu de la nova Barcelona. Cerdà, a més de projectar, va controlar la seva obra. La seva participació en l'Eixample es pot resumir en xifres: del 1860 al 1865 va ser assessor tècnic de l'Estat; de 1863 a 1866, regidor de l'Ajuntament, i de 1863 a 1865, des de la iniciativa privada, director facultatiu de la societat Fomento del Ensanche de Barcelona. Més enllà de 1870 i fins a la seva mort l'any 1876, Cerdà va desplegar la seva activitat estudiant i reclamant tot un ventall d'obres d'infraestructura per l'Eixample. Malgrat tot, el Pla Cerdà va ser objecte ben aviat de modificacions, com per exemple la construcció de les quatre illes de cases, l'augment de l'altura, la supressió dels jardins interiors de les illes i la progressiva ampliació de la profunditat edificable. El 21 d'agost de 1876, mentre es trobava prenent uns banys de vapor a Caldas de Besaya (Santander), ignorant que patia una malaltia cardíaca, va sofrir una síncope mortal. El dia 23 d'agost el diari La Imprenta va publicar una nota necrològica amb les paraules següents: "El señor Cerdà era liberal y tenía talento, dos circunstancias que en el Estado español perjudican y suelen crear muchos enemigos...". Cerdà, una figura polifacètica Tot seguit cal complementar aquest apunt biogràfic amb la figura polifacètica de Cerdà, que ens ajudarà a entendre la magnitud de la seva obra i, en part, la seva actualitat: · Cerdà, enginyer de camins: El setembre de 1835 Cerdà es desplaça a Madrid per iniciar els estudis d'enginyer de camins, canals i ports, formació bàsica que finalitza l'any 1841. Durant aquests anys Cerdà es forja un caràcter propi de l'escola, caracteritzat per l'esprit de la géometrie. Tal com exposa M. Angelón: "Creía que la conducta seguida debía ser producto de un cálculo y origen de una demostración. Cerdà era, permítaseme la frase, un hombre algebraico", i acaba caracteritzant la seva personalitat amb la següent expressió: "Cerdà pensó como un sabio, demostró como un matemático y sintió como un niño". · Cerdà, urbanista: De totes les facetes és la que millor li escau. En primer lloc, per haver fundat aquesta disciplina amb la Teoría General de la Urbanización. En segon lloc, per haver realitzat com a tasca principal l'Avantprojecte de l'Eixample de Barcelona de 1855, el Projecte de Reforma i Eixample de Barcelona de 1859, i la Reelaboració, de 1863, de l'esmentat projecte. En tercer lloc, dirigí durant 15 anys la construcció real de l'Eixample a través de les múltiples formes de gestió directa o indirecta, de coordinació, d'impulsor, de canalitzador, d'assessor tant de l'administració pública com dels particulars, etc. · Cerdà, arquitecte: A l'estudi de la casa dedica, amb el seu rigor característic, esforços analítics ingents en forma escrita i estadística, com de síntesis gràfiques a base de propostes d'habitatges per a diverses categories socials i diferents graus de complexitat, des de la casa aïllada fins a la col·lectiva. · Cerdà, jurista: Cerdà, en les seves propostes per a les ciutats de Madrid i Barcelona, propicià una nova legislació però mancat de precedents, tant pel que fa a la legislació estatal com a l'estrangera. Cuatro palabras sobre el Ensanche (1861) desenvolupa extensament el sistema de compensació i la tècnica de reparcel·lació com el mitjà per aconseguir una justa distribució dels beneficis i càrrecs del plantejament entre els propietaris i l'obtenció de terrenys regulars i edificables en proporció a la parcel·la aportada, sistema inclòs més tard en el Projecte de llei de Posada Herrera i incorporat un segle després en la Ley del Suelo de 1956. · Cerdà, economista: Cerdà va establir les normes de la infraestructura, les de la divisió de la propietat i les d'atribució de les parcel·les del terreny de la Barcelona nova. · Cerdà, polític: Cerdà considerava la política "como una ciencia práctica, cuanto no es práctico no era política para él". Conseqüent amb aquesta idea, des del moment que decideix dedicar-se a la ciència urbanitzadora exercirà l'activitat pública. En la seva primera aparició política, Cerdà es presenta per a diputat a les Corts de Madrid el 1851. Surt escollit per al Districte 2n de Barcelona, en una candidatura progressista juntament amb Estanislau Figueres, Pascual Madoz i Jacint F. Domènech. A partir d'aquest moment no deixarà mai una certa activitat política que articula des de tres institucions: com a diputat en el Congrés de Madrid, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona en dos períodes (1854-1856 i 1863-1866) i com a diputat provincial, concretament com a vicepresident de la Diputació de Barcelona durant el període 1873-1874. Tal com fa observar Estapé, en l'evolució política de Cerdà es produeix una progressiva radicalització: "el talante rectilíneo e inflexible del antiguo liberal de 1841, del demócrata de 1850 y del republicano de la etapa final." · Cerdà, milicià: La pertinença de Cerdà a la Milícia Nacional és una faceta essencial en la seva trajectòria. La Milícia té l'origen a les Corts de Cadis (1812). El 4 de juliol de 1855 va tenir lloc una vaga general que va commocionar Barcelona i la rodalia. Davant la difícil situació, les forces militars de Capitania General es van retirar als quarters, la qual cosa provocà que la Milícia es fes responsable de l'ordre públic. En aquest marc especial, l'actuació de Cerdà com a màxim responsable de la Milícia va permetre desactivar la vaga, esdeveniment que el condicionà en el futur. Per una vegada, va ser mal vist pels militars i els elements més reaccionaris, de tal manera que al final del règim fou empresonat. A partir d'aquell moment Cerdà va tenir un contacte estret amb el món obrer.

Cerda: The Barcelona Extension (Eixample) [Regional Workbench Consortium (California, USA), 2003]

· Traveling Exhibition, 9/20/03-9/27/03 | San Diego Exhibit Organizer: Nico Calavita · Exhibit Produced by the Department of Territorial Policy and Public Works of the Government of Catalonia Biography Cerdà's remarkable life started in 1815. Born into a wealthy, land-owning family in the idyllic open countryside of Centelles (near Barcelona, Catalonia), after devoting his life and family fortune to developing his dream of urbanization, Cerdà died in poverty in Caldas de Besaya (Santander, Spain) in 1876. When Cerdà first moved to the walled city of Barcelona in 1833, he found squalor, overcrowding, poverty and inequality; the highest urban densities, and some of the worst living conditions, the most deplorable sanitation and catastrophic life expectancies of any city in Europe. Like so many cities experiencing the nascent industrial revolution, Barcelona was riven by strikes and political and social unrest. Cerdà's conviction that modern cities could not only be clean, comfortable, healthy, and sane, but that cities themselves would generate the wealth and provide the resources for such a transformation, led him to investigate and analyse cities world-wide. For many young idealists of the period, engineering with its promise of limitless technological change, was the profession of choice. Cerdà joined the progressive Escuela de Ingenieros de Caminos (School of Civil Engineering) in Madrid, graduating in 1841. His training and his contacts there were to influence much of his later life. Cerdà's earliest engineering work involved designing roads and highways. However, his life changed forever when, on a trip to southern France in 1844, he caught his first glimpse of a steam train. He was immediately convinced that the railway and the telegraph had ushered in a revolution for cities and that mobility -mechanised transportation- and telecommunications would change urban form and life forever. To his amazement, nobody else appeared to have undertaken any serious studies as to how these new technologies would impact town and country, nor how they should be incorporated into the urban and rural fabric. In 1849 he inherited his family's considerable wealth, freeing him to resign from the prestigious Civil Engineering Corps and devote every waking moment -and much of his dreaming- to the theory, the science and the practice of what he was later to name urbanization. In 1854 the government authorised demolition of Barcelona's city walls. One year later it commissioned Cerdà to undertake a topographical survey of the plain around the city. His topographical map, the Plano topográfico de los alrededores de Barcelona, was the basis of Barcelona's regional planning for many decades to come. Cerdà seized the opportunity and went further to submit preliminary proposals for a city extension. However, not until Barcelona ceased to be a military fortress was Cerdà officially commissioned to draw up his Proposal for the Reform and Extension of Barcelona (Proyecto de Reforma y Ensanche de Barcelona) which he completed in 1859. In an 1861 feasibility study for the reform of the Madrid inner city, under the title Theory of Urban Via-bility (Teoría de viabilidad urbana) he went well beyond the brief and produced a general theory of city reform. Between 1860 and 1866, in a multiplicity of roles, Cerdà spearheaded initiatives to develop and promote the Barcelona Extension (Eixample in Catalan). He was a technical expert for the Civil Government, a city councillor, and technical director of a construction company, El Fomento del Ensanche de Barcelona. In 1863, his Preliminary Plan for the Barcelona Docks (Anteproyecto de Docks de Barcelona), a project for an intermodal freight and transport terminal, gave him the opportunity to revise his Extension plans to integrate railways seamlessly into the very core of the urban fabric. In 1867, drawing on the invaluable experience accumulated during his earlier projects and theories, he wrote and published the first contemporary treatise on urbanism - the General Theory of Urbanization (Teoría General de la Urbanización) intended, in part, as a handbook for planning extensions to other towns and cities. Cerdà and his times By mid-19th century, the explosive force of the industrial revolution had accelerated change in the fabric of European cities to an unprecedented rate. To understand Cerdà and his work requires some knowledge of the plight of Barcelona at that time. Barcelona had grown from pre-Roman settlement to walled Roman city. Successive enlargements had extended the walls. In 1714 it was declared a military post and building on the plain outside the medieval walls was banned. When city factories began to harness steam power, they were still confined to building within Barcelona's already overcrowded medieval fabric (1832). Urban population density soared, reaching Europe's highest levels by 1854 and led to major epidemics. Property prices rose far beyond the reach of the working classes triggering strikes and unrest (1855) recorded and commented on by radical British political analyst Friedrich Engels. Against this untenable background, the city's earliest planning demands were voiced in an 1841 broadsheet, Down With The Walls (¡Abajo las murallas!) by the hygienist P. Monlau. Public pressure ceased only when the military enclosure was finally torn down in 1854. Cerdà experienced all these changes at first hand. His training at the Spanish School of Civil Engineering (Escuela de Ingenieros de Caminos) influenced by the French Ecole des Ponts et Chaussées radicalised him. He advocated progress and was involved politically and elected to public office, serving as a Member of Parliament (1851), and a city councillor (1854-8). His 1856 Monograph of the Working Class of Barcelona is an astonishingly thorough analysis of Barcelona and its population in the tradition of the early 19th century sociological treatises. It demonstrated his mastery in data collection and analysis, mathematics, statistics, health issues and sociology, providing him with not only the scientific evidence but also the technical authority and moral credibility to sway public opinion. It was published as volume II of his General Theory of Urbanization in 1867. In addition to elected office, Cerdà held many appointed posts and commissions throughout his long working life. At that time, most progressive thinking on urban issues looked back for inspiration to the early 19th century utopian movements (Owen, Fourier and Cabet, among others) which had reached the Iberian peninsula in a piecemeal fashion. As part of a newer generation, Cerdà was sceptical about utopian solutions not rooted in reality. He was a social reformer who strove to ensure that the city could accommodate and fully utilise the new technologies in transport and communications which he saw as its lifeblood. He believed in limitless but not uncontrolled expansion. His urbanizing concepts were inspired and driven by the concept of railway-led mobility tailored to meet society's spatial, technical, health and social needs as established by the "hygienists".

Ildefons Cerdà, un gran visionari i precursor [Joaquim Torrent, Geògraf i promotor cultural. NacioDigital.cat (SCG Aquitània SL), 7 de Juny 2007]

Aprofito que, el 31 de maig d'enguany, ha fet 147 anys del Reial Decret pel qual s'aprovava definitivament el Pla Cerdà, per retre homenatge a aquell gran visionari. Cerdà fou un d'aquella mena d'homenots excepcionals que de tant en tant dóna el nostre país, el que no ha impedit, malauradament, que hagi estat massa temps oblidat—i no per culpa d'ell, precisament. Un "oblit" que es complementa amb la desfiguració del seu Pla d'Eixampla (actuament Eixample [Nota de l'Editor]) per les classes dominants. Malgrat tot, en els darrers temps, la figura i l'obra de Cerdà han estat posades en el lloc que es mereixien. Una de les característiques més importants del pensament i l'obra de Cerdà és el seu valor anticipatiu. Ja el 1867 quan elabora la "Teoria General de la Urbanización" ho fa amb la clara intenció d'establir una "Ciència Urbanizadora". Mentre que el mot "urbanisme" no apareix en francès fins al 1910 i els seus equivalents en alemany i anglès, "städtebau" i "cityplanning", es remunten a la fi del segle XIX, el mot "urbanització"—de fet "urbanización"—i els seus derivats són explícitament proposats per Cerdà ja el 1867. Això demostra claramente el paper de precursor d'aquest, qui s'avança uns quants decennis a formulacions equivalents i amb iguals implicacions científiques, tal com ha demostrat la investigadora francesa Françoise Choay. De fet, Cerdà és un dels primers urbanistes en sentit modern, i es constitueix com la primera baula d'una cadena que—dintre de les coordenades progressistes—es desenvolupa fins als nostres dies i que inclou, entre d'altres, Soria, Garnier, Le Corbusier, Miliutin, Hilberseimer, els membres del GATCPAC, els del grup Mars i els propulsors de les "new towns" lineals angleses. Perquè no hi hagi confusió cal fer notar que al llarg del segle XIX, tant abans de Cerdà com després, i sota unes o altres denominacions, sempre va existir una pràctica urbanística rutinària i no científica, però majoritària, destinada a satisfer les necessitats immediates de la Revolució Industrial i a proporcionar el màxim benefici a les noves classes dominants. Un bon exemple n'és l'anomenat "urbanisme" neoconservador, que es troba a les antípodes dels plantejaments de Cerdà, i el màxim exponent del qual foren els treballs d'Haussman a París. A casa nostra, uns exemples típics dels pressupostos haussmanians foren els treballs presentats pels competidors directes de Cerdà en el concurs per a la realització de l'Eixampla. Aquests plans, a diferencia del proposat per Cerdà, ocupaven una menor superfície i eren destinats a acollir menys persones, el que és lògic si pensem que obeïen als objectius de la burgesia de reforçar la segregació social. Així, el pla guanyador del concurs d'eixampla, presentat per Rovira i Trias, es correspon amb el lema que l'encapçalava: "el traçat d'una ciutat és més obra del temps que de l'arquitecte"; i el propi Rovira afirmava que els proletaris no podrien viure en el "que pròpiament haurà de dir-se ciutat de Barcelona". El traçat de Cerdà, a diferència dels anteriors, com afirma Salvador Tarragó, "és una de les síntesis més aconseguides dels esforços desenvolupats des del barroc per triangular la ciutat i aconseguir la integració dels traçats quadricular i radial". Segons Tarragó, és un esquema que permet desenvolupar simultàniament ambdós traçats i que té un caràcter plenament obert i il·limitat, a diferència de la resta de propostes coetànies, d'acord amb propòsits igualitaristes, indissociables, però, en Cerdà, de l'individualisme i el pactisme, reflex de la seva ideologia federalista i del pensament pimargallià, inspirat al seu torn en Proudhon. Cerdà assumeix plenament les característiques de les tendències urbanístiques progressistes, tot i que matisades per certs components que l'apropen a concepcions culturalistes. Així, preveia entre els blocs aïllats que delimitavan les seves "mançanes" amplis espais verds. Si considerem que aquests espais s'estendrien per tot l'Eixampla no tenim més remei que acceptar que la nova ciutat podia, segons M. Ribas, "arribar a ser una autèntica ciutat-jardí; certament diferent de la de Howard, però amb una molt clara identitat d'esperit a mig segle de distància". Un altre aspecte molt important a destacar en Cerdà és la seva visió de la història, superadora de postures rígides. Ell, en paraules d'A. Soria, "és conscient de la necessitat de convertir la història en un instrument fonamental per a la ciència urbanitzadora com Compte considerà que ho fou per a la sociologia". Cerdà va comprendre que no hi ha manera de preveure i de planificar de cara al futur sense recórrer a la història. La seva fou una postura d'una gran clarividència anticipativa, tot i que per les limitacions de les concepcions científiques de l'època no va poder arribar a les darreres conseqüències en l'aplicació del seu mètode. En la base de la integració de la història en el mètode urbanístic per part de Cerdà es troba la relació que estableix entre estructures urbanes i estructures de transport, tot fent correspondre a cada fase tecnològica una organització determinada. Adopta, com a criteri de classificació de les formes urbanes, la naturalesa del moviment al qual estan destinades, i fa correspondre a cada fase tecnològica una organització determinada. Per a Cerdà la història serà un valuós recurs per confirmar i precisar sistemes de relacions estructurals que, projectats en el present, li permetran definir el camp de les transformacions a realitzar en el camp urbanístic. Cerdà va dissenyar un projecte molt extens i d'abast real, però no per a la societat d'aquell moment, sinó per a un altra societat, que era la que utòpicament creia que duria el "progrés". Aquí, la seva perspicàcia es capgirà en ingenuïtat, tot i que en ple segle XIX no apareixia com a tal. Tanmateix, sense aquesta fe en la tècnica i la seva transcendència social l'obra de Cerdà no tindria sentit i deixaria de tenir la força interna que la distingeix, malgrat les tergiversacions produïdes pels qui tenien uns interessos molt menys elevats.