Uns pessics de...




Joan Fuster (Sueca, 1922 – 1992) 

De Diccionari per a ociosos: 

Covardia 

Si volem —i ho hauríem de voler—, sempre trobarem una raó per a excusar les accions del covard: la seua covardia. Perquè, ¿qui és el que no ha tingut mai por? És clar que la por pot ser superada: diuen que el valent no és sinó un que té por i se l’aguanta. Potser sí. El que sí que sé és que no hi ha manera humana de fixar un límit moral en aquest terreny. Cadascú s’administra la pròpia por com pot i com Déu li ho dóna a entendre. I tampoc no ens hem pas d’enganyar: tothom és covard per comparació a algú altre. Ja podeu ser tan temeraris com vulgueu: mai no serà impossible que un qualsevol veí vostre considere que la vostra valentia és inferior a la seua, i que, per tant, sou un covard. Una bona regla de conducta, en això com en tantes altres esferes i coses, serà aquesta: no censureu, no condemneu ningú perquè siga allò que vosaltres podreu ser en alguna ocasió. Per exemple: covards.


Diners 

No entenc aquells que diuen que menyspreen els diners. ¡Costen tant de guanyar!


Fer 

Sempre fem —estem fent— alguna cosa distinta de la que estàvem obligats a fer.


Idees 

Tota coincidència entre les meues idees i les teues és això: pura coincidència.


Ser 

Tothom s’imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix.



De Diari 1952/1960: 

Com canviem 

Les nostres idees canvien perquè nosaltres —i tot— canviem seguit seguit. Canvi pot voler dir enriquiment, rectificació o fins i tot contradicció. En tot cas,  els nostres pensaments i les nostres  creences d’avui només són provisionals. Demà, l’any que ve, sempre, seran provisionals. Això ens hauria d’encomanar una certa discreció a l’hora de contrastar-los amb els altres. ¡Qui sap si un dia pensarem com ells, creurem com ells!


Sort 

La sort dels altres sempre ens sembla excessiva i, sobretot, immerescuda. Per això l’anomenem «sort».


Història de la por 

 La vertadera «Història» d’un poble seria, ben mirat, la història de les seues pors. Ja sol ser així, de fet. Els historiadors, habitualment, s’ocupen de col·leccionar les causes que la por col·lectiva ha tingut al llarg del temps: guerres, reis, fams, revoltes, epidèmies, dictadures. Però caldria anar una mica més enllà, i no limitar la investigació a les «causes». Cada època ha patit la seua modalitat de por, específica i matisada, més o menys intensa, més o menys extensa. I convindria esbrinar-la, definir-la, encara que només siga a base d’hipòtesis o de suposicions. No solament ens interessa saber «de què» han tingut por els nostres avantpassats, sinó també «com» era aquesta por... Sobretot, la idea central no hauria de ser cap altra: la por. Quan llegesc un llibre d’història, i no hi trobe directament o indirectament al·ludida la por del poble-protagonista, l’abandone: vol dir que l’autor fa trampa.


Abús de força 

 No és que els forts abusen de la força: és que la força, en si, ja és un abús, i sempre. Cal tenir-ho ben present, això. I hi ha mil maneres de força, o siga, de «superioritat amenaçadora». La mateixa intel·ligència pot ser-ne una.


Manar 

 Fer política és aspirar a manar, o manar, simplement. I no ens enganyem: «manar» equival a exercir una forma o altra de domini sobre els altres, cosa prou indecent, si bé es mira... Hi ha qui sosté que vindrà un dia, gloriosament idíl·lic, en què el «domini sobre els homes» serà substituït per una dolça i inofensiva «administració de les coses». Però dir això em sembla una manera d’amagar l’ou. Potser sí, alguna vegada, la societat política arribarà a organitzar-se sobre bases benignes. Confiem-hi. Siga com siga, sempre hi haurà algú que «manarà». Fins i tot quan ja només semble que es tractarà d’«administració de les coses», algú —a través d’ella, indirectament o no— continuarà «manant»...


Els fanàtics 

 Només els fanàtics no s’equivoquen...
 Potser tots aquells qui es pensen que no s’equivoquen, precisament per pensar-s’ho, ja són «fanàtics».
 En el fons, si el fanatisme no és això, què és?


Ja passa, això 

 La intimidació és un instrument de govern com qualsevol altre. Ara: em sembla que els governants, l’usen, sobretot, quan ells mateixos se senten intimidats. Una manera de superar la pròpia por consisteix a exercir i projectar més por sobre els altres. De fet, la dictadura és el règim més feble, i per tant, el més fort: la paradoxa és diàfana...




La Bíblia 

“Les Benaurances” 

Benaurats els pobres en l’espirit, perquè d’ells és el Regne del cel.
Benaurats els humils, perquè posseiran la terra.
Benaurats els qui ploren, perquè seran consolats.
Benaurats els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats.
Benaurats els compassius, perquè seran compadits.
Benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu.
Benaurats els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu.
Benaurats els perseguits per causa de la justícia, perquè d’ells és el Regne del cel.
Benaurats vosaltres quan us insultaran i perseguiran i diran falsament tota mena de mal contra vosaltres, per causa meua; alegreu-vos i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

Proverbis de la Bíblia 

Mans inactives empobreixen,
mans diligents enriqueixen.             (Pr 10, 4)

Qui es deixa formar s'encamina a la vida;
qui rebutja advertiments s'extravia. (Pr 10, 17)

Val més plat de verdura amb amor
que vedell gros servit amb rancor. (Pr 15, 17)

És millor bona fama que grans riqueses;
caure en gràcia que plata i or.        (Pr 22, 1)

Nuvolades i ventades sense ni una gota,
és el que promet i no dóna.              (Pr 25, 14)

L'aigua és l'espill de la cara,
el cor és l'espill de l'home.               (Pr 27, 19)

Qui cava una fossa, hi caurà dins;
qui fa rodar una pedra, li caurà al damunt.
                                                       (Pr 26, 27)




Bernat Capó (Benissa, 1928) 

Del "Costumari valencià" (1992)  

Totsants 

 Som al dia primer del mes de novembre, la festa de tots els sants. Tres paraules que la gent ha convertit en una sola, anomenant la jornada festiva com a Totsants. El costum, en aquest dia, és anar fins al cementeri a portar-hi les flors, d'homenatge i record, a les persones benvolgudes que ja no són entre nosaltres. És també una bona ocasió per a trabar-nos amb amics i coneguts i, possiblement, amb familiars que durant molt de temps no hem vist. El cementeri, és, doncs, punt de trobada i potser de recuperació de velles amistats oblidades, o si de cas descurades.

 Abans, quan la climatologia tenia formalitat i cadascuna de les quatre estacions complia amb la seua comesa, en arribar Totsants el fred transpuntava i la gent feia el canvi, passant de la roba encara una mica entre primaveral i estiuenca a la pròpia de temps hivernal. El nostre refranyer arreplega aquesta circumstància: Per Totsants guarda el ventall i trau els guants. A hores d'ara ja no podem distingir, perquè mai no fa fred quan pertoca i la calor va guanyant terreny en detriment de la nostra salut i del desenvolupament normal de les collites.


El xambiter  

Temps enrera l’estiu, a més de l’acostumada calor, portava un personatge força entranyable per als xicons: el xambiter.(...)
El xambiter, és a dir l’home que venia xàmbits, era l’artesà del gelat. (...)  La varietat era minsa, perquè, aleshores, no hi havia les possibilitats actuals. Els xicons sols podien demanar un xàmbit de crema o vainilla i també un got d’aigua llimó, i prou.
Com que el costum era anar pels carrers oferint el gènere, els venedors varen inventar un carro especial: dues rodes al davant, dos peus darrere per estrebar-lo i dos bracets per empentar i fer anar la tenda ambulant. Al dalt un tendal per evitar el rajos solars. L’espai dedicat als gelats era ocupat per tres o quatre geladores petites.(...)
Els xambiters, per tal de mesurar degudament, feien ús d’una maquineta que agafaven amb una mà mentre amb l’altra posaven una galeta al fons i damunt la paletada de gelat i una altra galeta dalt. Allò era el xàmbit que podia ser més o menys gran segons els desitjos i els diners del client, perquè l’eina posseïa diversos graons que el dit polze del xambiter feia pujar o baixar. El xàmbit fou l’avantpassat del gelat de tall que hui és també un record.


El punt nadalenc 

El punt va ser un costum netament nostre, netament valencià. La seua pràctica ha caigut en desús com tantes altres tradicions, engolida pel signe dels temps nous. En alguns pobles, en determinades escoles, l’ús s’hi manté (...).
En aquell temps, no tan llunyà, l’educador era un sofert pobretó que rebia una paga esquifida i sempre amb retard. La saviesa popular s’ho va apanyar per a oferir presents al mestre, de manera que el seu natural orgull no se sentira ferit pels obsequis que posarien remei, per un temps, a una situació que, si a tots causava un profund malestar, a l’interessat li produïa recaragolaments a l’estómac.
Els xiquets lliuraven els presents que les mares s’havien afanyat a preparar, amb liberalitat algunes, amb mesura la majoria i amb notable sacrifici altres, però totes amb bon cor i generositat. Tot eren coses de menjar i molt variades: una petita bossa de panses de moscatell, una garrafa de vi casolà, oli del terreny, mitja dotzena d’ous embolcallats en paper de periòdic o d’estrassa, algun conill i, de vegades, una parelleta de coloms perquè el mestre tingués l’oportunitat de veure’ls créixer i multiplicar-se i poder emplenar l’olla. També hi havia qui portava algun pollastre que, malgrat tenir les potes ben lligades, organitzava l’espectacle si aconseguia desfer-se de les lligadures; aleshores el galliner infantil s’avalotava tot afanyós per a reduir el fugitiu.
El mestre com a prova d’agraïment, donava una estampeta, un cromo d’aquells que venien envoltant la xocolata o un conte menut dels anomenats de Calleja, que per art de màgia sempre en tenia al seu abast, i tots contents es disposaven a passar unes bones festes nadalenques, el mateix que desitge a tots els pacients lectors que hauran sentit una mica d’enyorança.


Carnestoltes 

Les Carnestoltes, anomenats també Carnaval,  duren tres dies de divertiments públics i disfresses que precedeixen la quaresma que comença el dimecres de cendra. Pols ets i en pols et convertiràs. L’esglai que produeixen aquestes paraules fa que la gent, abans de rebre la cendra per sobre el cap i escoltar la sentència inapel·lable, vulga gaudir de la vida perquè la mort aguaita per qualsevol cantó. (...)
Carnestoltes és paraula que ve del llatí i que vol dir que no podem menjar carn durant els dies de quaresma, que en són quaranta i escaig. La festa, com tantes altres del nostre calendari, deriva, directament, dels saturnals romans i encara més lluny. L’origen és força antic i té clares arrels del paganisme que ja celebrava l’arribada d’un any nou o l’entrada de la primavera volent fer-li compliment al renaixement de la natura. (...)
Els dies de Carnestoltes, als pobles, la gent jove el primer que feia era disfressar-se i una vegada que ningú no els podia conèixer eixien al carrer i feien l’ase tot el que sabien i més per les cases i com que per aquells temps ningú mai no tancava la porta l’empentaven i tiraven a dintre trossos de llibrells i cassoles velles, després trucaven fort la picaporta i aguaitaven l’eixida de l’ama i tot seguit se n’anaven corrent.
El darrer dimarts era el dia de l’enfarinà.(...) Consisteix a agafar un grapat de farina i refregar-la per la cara a la xicota benvolguda o a qualsevol altra que es pose per davant (...)





Josep-Vicent Marqués (València, 1943) 

Del Diccionari arqueològic (1995, 96 i 97) 

Tarannà 

 Caràcter, forma de ser, d'una persona o col·lectiu. Així es pot dir que els alemanys tenen un tarannà disciplinat; els nord-americans, ingenu; els catalunyesos, agarrat; els valencians, fester; els castellans, ombrívol; els sevillans, graciós profesional. Bé, en realitat no es pot dir això, però es diu. I la veritat és que encara que no s'hauria de dir de vegades vénen ganes de dir això i altres coses pitjors.

 Com a paraula resulta francament divertida. Almenys més que caràcter, i no és tan frustrant com idiosincràsia, que sembla que promet el govern dels indis pels mateixos indis i després continuen manant els blancs com sempre. En principi, una persona amb un tarannà hauria de ser una persona alegre, desdramatizadora i optimista. Dir d'algú que té un tarannà melancòlic sembla una contradicció en els termes. I dir d'un poble que té un tarannà una mica frívol sembla de gran conseqüència. En eixe sentit, malgrat que la paraula siga poc emprada al País Valencià, els valencians som la gent amb més tarannà del món.


Incomprensible 

 Allò que escapa a la nostra lògica o al nostre esquema de comportaments humans dotats de sentit. Òbviament, el concepte d’incomprensible és subjectiu i biogràfic.
 De petits, ens semblaven incomprensibles coses com el desmesurat interès dels professors per un acudit que deia que la suma dels quadrats dels catets era igual al quadrat de la hipotenusa, una cosa que és graciosa i està bé, però no sembla per a tant.
 Després, als nois ens semblava incomprensible que els nostres germans majors empraren tant de temps en les nòvies; ens preguntàvem escandalitzats de què podrien parlar, i el que encara enteníem menys era per què havien de posar-se tan pomposos i ridículs.
(...)
 La incomprensibilitat prové, de vegades, d’una sobrevaloració d’allò que és comú o quotidià. D’altres, però, prové del contrari. Fa unes setmanes, un empresari cameller de Lanzarote em parlava de l’afició dels turistes a l’illa com d’una cosa estranya. “Jo, com que sóc d’ací”, deia...
(...)
 Personalment, encara considere incomprensible que en certa ocasió una dona que m’havia mirat amb interès acabara, però, la nit amb un paio amb pinta de mosso de mules. Però no és això, és clar, el que trobe més incomprensible:
 La cosa més incomprensible que conec és ser crític amb el capitalisme i dedicar-se a segrestar empresaris perquè, justament, fan pena; ser antimilitarista i atacar brigades de música i sectors proletaris pròxims a l’exèrcit; proclamar l’autodeterminació i interferir altres pobles carregant-se els seus polítics i juristes; fotre bombes a les seccions de rebaixes dels grans magatzems, supose que per impressionar la jet set; ser nacionalista i estar atiant un odi feixista antibasc que tardarà anys a esborrar-se; esperar algun tipus de negociació i al mateix temps posar-nos, als que donaríem  suport a la idea, en situació de perill físic quan la defenem, enmig de crits de venjança, però també de gent que, simplement, ho troba incomprensible.




El Dhammapada 
(Llibre sagrat budista, del segle III aC, que conté 423 aforismes) 

6      Molts no saben que som en aquest món per a viure en harmonia. Els qui ho saben no lluiten entre ells.

49     Així com l’abella recull l’essència de la flor i se n’allunya sense destruir-ne la bellesa ni el perfum, així el savi peregrine en aquesta vida.

100    Millor que un miler de paraules inútils és una sola paraula que dóna pau.

227    (...) “Hom critica l’home que és silenciós, hom critica l’home que parla massa, i hom critica l’home que parla massa poc”. No hi ha home que es puga escapar de la crítica en aquest món.

260    Un home no és vell i venerable perquè tinga cabells grisos al cap. Si un home només és vell en anys, certament és vell endebades.




Joan F. Mira (València, 1939) 

De la contraportada de Sobre la nació dels valencians (1997) 

Molts valencians, en aquesta segona meitat del segle XX, ens hem vist abocats a respondre a una situació històrica d’“emergència nacional” que convertia l’elecció positiva, la fidelitat activa al propi poble i país, en una qüestió de compromís moral. No és fàcil, ni confortable, viure en un país d’identitat confusa, de nom incert, i de destins perillosament abocats a la subalternitat i la desintegració. En un país com aquest, la reflexió –i si pot ser l’acord– sobre el “ser” i el “no ser”, no és un luxe acadèmic: és la condició per a existir com a societat, com a poble responsable del seu propi futur entre els altres pobles.