Última
[Anterior] [Següent]

ENTREVISTA: Juan López Dibuixant de còmics. Autor dels àlbums de 'Superlópez'.

"Havia de competir amb Zipi i Zape"

Enric Vila

E.V. De quin Superman és fill Superlópez: del de tinta o del de cel·luloide?
J.L. No sé què dir. El primer número va sortir el 1978. I la pel·lícula és d'aquest any. Tot i que aquí es va estrenar més tard.
E.V. En tot cas va tenir nas.
J.L. Havia de trobar un personatge que pogués competir amb Mortadel·lo i Filemó, Zipi i Zape, Marco, Heidi. Era això o dedicar-me a una altra cosa.
E.V. Doncs va escollir bé!
J.L. Sí, perquè si al senyor López no li poso capa i el faig volar, no arribo a l'àlbum trenta-set. Amb tot, el personatge que a mi m'interessa és López, que representa un tipus social.
E.V. Més aviat gris...
J.L. Esclar! Això és el que representa. Tots tenim una cara grisa quan ens engoleix la rutina.
E.V. En què més s'assembla vostè al bo de López?
J.L. És que no només m'assemblo a López, sinó també a Luisa, Jaime, Escariano Avieso... Tots els autors ens projectem en els notres personatges. Això és el que els fa funcionar. Fins i tot els superpoders, els circuits escarolitròpics gmnèsics, els escenaris, les aventures, pertanyen al meu món, al màgic...
E.V. Món màgic?
J.L. Tots escenifiquem allò que llegim. Molta gent utilitza imatges més o menys clàssiques. Jo aquest escenari mental el tinc poblat dels meus personatges: hi parlo, m'hi barallo. Em prendràs per boig...
E.V. No. Però voldria saber per què s'hi enfada.
J.L. Ara mateix estic creant una nova aventura i és com l'assaig d'una obra de teatre: un caos de crits, repeticions, entrades i sortides. Bé m'he d'enfadar amb algú quan un diàleg no surt o una situació no funciona!
E.V. I com sonen els diàlegs al cap d'un sord?
J.L. Des dels sis anys que no hi sento i no puc explicar com és un so. Però tampoc sé per què parlo pels descosits: la lectura, suposo. No crec en sons mentals, diria que ens semblen sons la representació mental que ens en fem. Penso en castellà i a vegades en català, i mentalment no sóc sord. L'única cosa que no em puc representar és la música: no en tinc ni idea.
E.V. Ha dit que llegia. Què?
V.P. Ara llegeixo molt en funció de les meves historietes. Però abans no era així. El meu primer llibre va ser El Quijote, als 12 anys. Vaig arribar a memoritzar-ne capítols sencers. També em recordo devorant Mann, Rilke, Delibes, Joyce... Sóc autodidacte, només vaig anar dos anys a escola.
E.V. La postguerra i la sordesa eren poc amigues...
J.P. Era gairebé com ser idiota. Sort que tenia molt amor propi i un pare molt culte.
E.V. Sord, però rebel i tossut, oi?
J.P. Doncs mira: si m'hagués deixat anar m'hauria tornat sordmut. Em vaig imposar no refugiar-me en associacions ni aprendre el llenguatge de signes. Vaig aprendre a parlar a l'estil Aterriza como puedas. Aleshores sorprenia un sord que parlés, llegís i escrivís. Si a sobre dibuixava bé, era massa!
E.V. Com va començar?
J.P. Als 15 anys el meu pare em va trobar una feina en una fàbrica d'insígnies. I més tard vaig entrar de retolista als Estudios Macián. Feia els crèdits de les pel·lícules i els anuncis de Movie-Record. Allà hi vaig aprendre les tècniques dels dibuixos animats. Em va anar molt bé quan vaig anar a Cuba.
E.V. Va fer les Amèriques?
J.P. Quan Castro va entrar l'Havana el meu pare es va fer il·lusions i va decidir anar-hi. L'ambient de llibertat i les possibilitats d'accedir a la cultura van fer que els primers anys jo també em comprometés amb la Revolució. Vaig fer algunes sèries de còmics força populars, com la de Lucas i Silvio, que vaig recomençar aquí.
E.V. I què va passar?
J.P. Les dictadures sempre són dictadures, per progressistes que siguin. Vaig arribar a Espanya el 1970 amb el mateix vestit que el 1959 i amb dos fills i dona. No em van deixar emportar ni un dibuix.
E.V. I va haver de tornar a començar...
J.P. Per marcar un abans i un després, vaig començar a signar Jan. Va ser alliçonador veure que sempre es pot començar de nou...
E.V. Fa uns anys va deixar el Masnou i es va retirar al Camp de l'Arcer. Va ser un altre recomençament?
J.P. El Masnou sí que ho va ser. Quan hi vaig arribar m'acabava de separar i allà vaig conèixer la perla que ara és la meva parella, l'escriptora Maria Dolors Alibés. El Masnou s'ha massificat, i a mi m'agrada la tranquil·litat.
E.V. Doncs ara, amb Internet, la vida deu ser gairebé perfecta?
J.P. Home! El que seria perfecte és que no fos sord. Internet és útil, però la gent busca el contacte oral. Una vegada vaig fer una consulta a una botiga d'ordinadors explicant que era sord i demanant que em responguessin per fax o e-mail. Em van respondre un fax que deia: "Tenim el que necessita. Truqui al telèfon tal i tal. Sóc Alfonso".
Botons