|
Thomas F. Glick (Ohio, EUA, 1934), professor dhistòria
medieval a la Boston University, és sens dubte un dels millors
coneixedors del regadiu valencià. El seu llibre Irrigation and
Society in Medieval Valencia és un autèntic clàssic
del seu gènere. No obstant això, la seua curiositat intel·lectual
lha conduït a estudiar diverses vessant de la nostra cultura,
des de la recepció del darwinisme entre els intel·lectuals
valencians, fins a les diferències dús entre les fortaleses
islàmiques i els castells cristians. Alhora encapçala diverses
organitzacions que reinvindiquen la protecció de lhorta,
entre elles lAssociació Valenciana dAmics dels Molins
(AVAM).
De Boston a Gorga, vet ací com podríem
titular aquesta entrevista. Mentre fèiem el camí des de
València, per la díficil i envitricollada carretereta que
uneix Cocentaina amb Benilloba, a la comarca del Comtat ens preguntàvem
quins estranys motius podien haver animat el professor Glick a comprar-se
una casa tan lluny del seu país. En arribar a Gorga, ens el trobem
a lentrada del carrer de Sant Joaquim: alt i blanc de pell, amb
uns ulls lleugerament enlluernats per la blancor del carrer, profundament
indecís, ens rep amicalment, fent ús dun català
sonor i amb inequívoques ressonàncies medievals. Fa lefecte
com si el català que coneix lhaguera après en els
textos antics, i el parla amb la naturalitat de qui està absolutament
a banda de qualsevol tipus de polèmica absurda. En arribar a sa
casa, ens fa un gest de mà cap a dalt, més aviat vagorós
i inexacte: alcem la vista i veiem un petit retaule de taulellets que
representa sant Joaquim: El vaig restaurar jo, ens diu cofoi
i satisfet, i mentre amaga un petit somriure ens anima a passar a linterior
de la casa.
Si la nostra informació és correcta, va arribar per primera
vegada al nostre país a mitjan anys seixanta. Ens agradaria saber
quina impressió li va fer a un jove nord-americà, amb la
carrera tot just acabada, el que shi va trobar, tant en laspecte
polític i social com en el cultural i en luniversitari.
Vaig passar un any sabàtic, el 79-80, al departament dHistòria
de la Ciència de la Universitat de València. Allí
tenia i tinc un col·lega que es diu Víctor Navarro que em
va invitar a Gorga. Jo li deia a la meua dona: un col·lega meu
ens invita a un poble de tres-centes persones, què hi farem, allí?
Jo no vull anar-hi... Per fi, però, vam venir aquí: tot
un altre món. Hi havia unes cases en venda, i llavors... Vaig estar
a Barcelona, lany 64-65, amb motiu de la recerca de la meua tesi,
però jo ja hi havia estat lany 60-61, quan el meu mestre,
Arthur Maass, era a València treballant en el seu llibre sobre
les aigües de reg, sobre el Tribunal de les Aigües dAlcoi.
Jo vaig venir per fer un treball, juntament amb ell, un treball sobre
Gandia. Després de lanada a Barcelona, vaig tornar a Colòmbia,
a la Universitat, i a Nova York, per estudiar làrab; i llavors
vaig tornar a Harvard per completar la tesi. Lany 60, quan Maass
va publicar el seu llibre, em vaig presentar a Vicent Giner Boira, lassessor
del Tribunal de les Aigües de València i, llavors, a Godella,
hi vaig llogar un xalet que Giner tenia al costat de la séquia
de Montcada. No vaig tenir cap contacte amb la Universitat durant els
primers sis mesos; només anava a lArxiu del Regne. Ara bé,
sí que tenia contactes polítics. Jo sabia quina era la ideologia
de Giner, les seues idees polítiques, i és clar que no hi
estava dacord, però això és una llarga història...
I què passava a València?
A València, les meues relacions amb la política foren molt
importants. Hi havia dos vicecònsols al consolat americà.
Lun, que jo coneixia des de lescola, era Timothy Towell, ara
jubilat, que també fou ambaixador al Paraguai. Laltre es
deia Tony Freeman. Tenien missions polítiques diferents: Towell,
que curiosament era i és conservador, era lencarregat de
tenir els contactes amb la joventut desquerres; mentre que Freeman,
que és liberal, sencarregava dels contactes amb la dreta.
Towell preparà un viatge que, en realitat, era un programa del
Departament dEstat nord-americà per a portar joves líders
polítics antifranquistes als Estats Units a fi que hi participassen
en una mena de seminari. Organitzà un viatge que incloïa Ricard
Pérez Casado, Eliseu Climent, etc. Aleshores, jo els vaig conèixer,
com també Lluís V. Aracil, que no participà en el
viatge però que també formava part del grup. Coneixeu la
història de lIdentity Magazine, lantologia de
poesia realista valenciana? Abans del meu viatge a València, el
director daquesta publicació mhavia parlat sobre la
possibilitat de preparar un número sobre literatura valenciana.
Lluís Alpera tenia un manuscrit ja preparat que, naturalment, no
podia publicar ací, ja que la poesia realista era més aviat
poesia de crítica social. I aleshores, amb Aracil i Manuel Ardit,
la vam preparar. Per protegir els col·laboradors valencians, els
exemplars que es venien ací tenien el peu editorial de Cambridge,
i els que es venien a fora, el peu editorial de València. Tant
és així, que jo no en tenia cap amb el peu editorial de
Cambridge, i Ardit no en tenia cap amb el de València. Fa uns anys,
en vam intercanviar i, ara, tots dos en tenim de les dues versions.
Quins foren, però, els seus contactes a València?
Fonamentalment, Aracil i Ardit, però sobretot Aracil, amb el qual
vaig tenir una amistat que va durar deu anys, però que va acabar,
més o menys, quan ell va marxar a Barcelona i hi vaig perdre el
contacte. Per cert, quan vaig arribar a València el 1979, vaig
telefonar a Ricard Pérez Casado i em va dir: Escolta, fa
deu minuts que he rebut una trucada telefònica i resulta que seré
alcalde de València, i tu ets el primer a saber-ho. Fou increïble...
Pel que fa als meus contactes universitaris, jo havia pensat treballar
sobre la recepció del darwinisme a Espanya i, abans de venir ací,
havia escrit a José María López Piñero. Però
cada vegada que em presentava al seminari, que estava al soterrani de
la Facultat de Medicina, el que hi veia era sorprenent: per exemple, mentre
trucava a la porta i ningú no responia, pel meu davant passaven
els portalliteres amb cadàvers. Un dia del mes de gener del 1966
jo havia arribat vuit mesos abans, per fi, es va obrir la
porta i em vaig trobar dos senyors vestits de metge, amb bata blanca!
Al meu país, els historiadors de la medicina no es vesteixen de
metge. Eren López Piñero i Lluís Garcia Ballester;
fou el començament duna llarga amistat. A més, aquella
vesprada López Piñero mexplicà tota la història
del darwinisme en aquest país, i jo en vaig prendre notes. Lesborrany
fou el programa dinvestigació que he fet servir durant tota
la meua carrera. Fou extraordinari; i això que López Piñero
no es dedicava a aquest tema. Fou molt generós amb mi, i a més
ens vam sentir lligats per allò que en aquella època deia
un polític socialdemòcrata, que el darwinisme era un programa
polític. Llavors, a lEspanya daquells anys la
de la segona meitat dels seixanta, lafany destudiar
Darwin comportava una forta càrrega política.
Passant a una altra qüestió ens sembla molt discutible
el musulmanisme, aquesta mena de teoria que exagera
els components islàmics de la cultura valenciana i menysté
les seues arrels catalanes. Aquesta qüestió té algunes
connexions amb el tema de lhidraulisme, concretament la qüestió
dels orígens. Com està, a hores dara, la polèmica
sobre els orígens del regadiu de lhorta de València?
I, en tot cas, quina fou la contribució cristiana a la configuració
definitiva del sistema?
Tant Pierre Guichard com Miquel Barceló ja havien expressat els
seus dubtes sobre el fet que les grans hortes periurbanes haguessen existit
realment a lèpoca musulmana. Jo estic dacord amb Joan
Mateu que lhorta regada per les vuit séquies que van trobar-se
els catalans arribava a un perímetre bastant més reduït
del que seria en el futur. Tinc uns documents almenys un que
ho aclareixen molt bé. Hi havia dos nivells de dret, el que provenia
de lèpoca musulmana, que era un dret de prioritat, i un altre
dret per a les aigües de les terres que regaven aquestes séquies.
En general, la tradició anava perdent-se. En un primer moment,
hi havia un sistema, o almenys la memòria dun doble sistema
de reg, que reflectia lampliació de lhorta per part
dels cristians. Ara bé, pel que fa a lempremta musulmana,
això és una qüestió molt interessant, perquè:
era purament formal o hi havia una realitat social al darrere que cal
tenir en compte? Crec que entre els musulmans aquestes séquies
sadministraven mitjançant normes tribals, com ara mateix
es fa encara al nord dÀfrica; i, malgrat que la terminologia,
el sistema de tandes i altres mètodes de distribució es
mantenien intactes, lorganització social era òbviament
diferent. Era més com ladequació del sistema de funcionament
dels gremis (síndics, veedors, etc.), era administrada per la plantilla
típica dun gremi; la comuna de la séquia actuava com
la universitat de paraires o de teixidors...
Fins a quin punt, però, lhorta actual té el seu
origen en lhorta musulmana? Això és tan important
com alguns diuen?
Roc Chabàs va publicar un document que era una mena dacta
judicial en la qual els musulmans descrivien com funcionava el sistema
i els escrivans en prenien nota. I, almenys nominalment, així va
continuar fins a lexpulsió dels moriscos el 1609. Hi ha un
document magnífic dun poble de Granada, que havia quedat
completament buit, que explica com la comunitat cristiana va fer venir
un morisc que era del poble perquè expliqués el funcionament
del reg. Això és curiós, però la mentalitat
era assimilar el que ja hi funcionava; una manera de pensar totalment
oposada a la perspectiva moderna, sobretot ara, que entubaran les sèquies.
El paisatge de lhorta és, en certa manera, musulmà,
ja que la València romana havia tingut unes característiques
molt diferents. És com omplir una ampolla dun determinat
vi amb un altre vi. Hi ha un cert romanticisme del qual també pequen
els historiadors de lèpoca romana. En definitiva, però,
es tracta del que us deia abans: els canvis socials van ser molt importants
i els sistema shi va haver dadaptar, a més de créixer.
Una altra qüestió que potser referma lanterior és
el de la suposada originalitat del Tribunal de les Aigües, que allunya
el sistema de lhorta de tots els altres darreu del país,
els quals solien ser dirigits pels municipis. Ens fa lefecte que
la suposada originalitat del sistema dirrigació de lhorta
de València fou una invenció de Borrull per tal devitar
la desaparició del Tribunal a les Corts de Cadis. Què en
pensa, daixò?
Sí, crec que això que dieu és bastant encertat. Les
jurisdiccions externes són més pròpies del món
musulmà que no pas del cristià. Efectivament, del Tribunal
de les Aigües, ningú no en parlava gaire abans de Borrull.
Crec que el seu paper ha estat mitificat, sobretot durant la Renaixença
valenciana, amb aquell romanticisme propi del segle XIX, amb el folklorisme
que suposa la recerca de les grandeses de la pàtria.
I és per tot això que es fixaven en el Tribunal. Ara recorde
que el Tribunal de les Aigües de València em va concedir una
medalla lany 1980. A lacte, que va tenir lloc en un restaurant
del Saler, parlà un tal Enrique Oltra, dAlcoi, a qui anomenaven
Enrique lultra, perquè era un reaccionari horrible,
no? Era un polític de lantiga escola que deia el Tribunal
de les Auies. No crec que lultra tingués
cap respecte per la seua cultura ni per la seua història; només
era una reivindicació vana, folklòrica.
Lhorta de València ha patit i encara pateix
agressions constants. El creixement de la població, fonamentalment
des dels anys seixanta però també dabans, ha comportat
una política desmesurada daugment del sòl edificable,
tant per a zones residencials com industrials, per no parlar de la demència
de les infraestructures. Creu possible conjugar tradició i modernitat,
conservació del patrimoni natural, paisatgístic, etc., de
lhorta amb el creixement econòmic i dels serveis, amb laugment
demogràfic, etc.?
Lhorta és molt important. En la meua tesi, jo parlava de
lhorta de Damasc com a model per a lhorta de València.
Jo tenia molt dafany per veure lhorta de Damasc, però
he trigat massa: ja no existeix. A causa de lexpansió de
la ciutat, ha desaparegut. Les hortes històriques del Mediterrani
han quedat reduïdes a tres o quatre indrets de la Mediterrània
espanyola, un poc de lhorta de Palerm i uns petits
bocins a la França meridional. Lhorta no és només
un paisatge més o menys singular, és una manera dorganitzar
el territori i leconomia agrària que segurament desapareixerà,
si no shi posa remei. Lany 80, Giner Boira i jo, havíem
tingut una idea per a fer de lhorta de València un recinte
protegit dàmbit nacional, el Parc de lhorta, però
no hi havia ningú a qui adreçar aquesta idea. Val a dir
que Giner era un tipus contradictori: era molt conservador però
no era elitista, tenia una idea populista que també es relaciona
amb el que dèiem abans sobre el Tribunal i amb les idees de Teodor
Llorente. Giner era contradictori perquè en les seues intervencions
públiques semblava intransigent i radical, però en la seua
manera de relacionar-se privadament amb la gent era molt obert.
El que és evident, però, és que no hi ha cap pla
real per a salvar lhorta. Creu que és possible encara prendre
mesures per aturar la desfeta a què ens aboca una política
tan poc sensible envers aquesta zona que envolta la ciutat de València
i tota la seua àrea dinfluència?
Giner sempre donava suport a la protecció de lhorta. Quan
estava morint-se, mirava Campanar i deia: Açò sha
de conservar. El seu problema era que tots els seus correligionaris
polítics estaven fermament situats en la part contrària,
i això, per a ell, era un camí sense sortida. Però
jo estic convençut que ell desitjava la protecció de Campanar.
Pel que fa a linexistent pla de protecció de lhorta,
es poden dir unes quantes coses. Per exemple, la séquia de Montcada
rega la part més extensa del que queda de lhorta de València,
i les institucions públiques han optat per un compromís
amb la pretesa modernització. Anomenar modernització a lentubament
de les sèquies, per a mi és, com a mínim, irònic,
perquè canviar aquest sistema de sèquies obertes, daigua
moguda per la gravetat, per un altre dentubaments amb motors i sistemes
de goteig implica, si més no, la desestabilització de les
comunitats de regants i llauradors. Aquesta és una qüestió
que ningú no ha tingut en compte duna manera seriosa, no
han tingut ni un sol pensament envers les organitzacions socials. El que
pensen fer amb la séquia de Montcada és mantenir la séquia
mare i els cabals importants oberts, i fer una distinció entre
els conreus dhortalisses, que no es poden regar per goteig, i els
cítrics, que sí que ho podran fer.
Quants anys de vida li dóna al conreu tradicional de lhorta?
Lany 80, en una entrevista que em van fer a Las Provincias,
jo deia que, al cap de vint anys, es veuria el fracàs de Badajoz,
i fou veritat: no trigà ni vint anys. És horrible... Crec
que la modernització que preconitzen els enginyers hidràulics
basant-se no en fets, sinó en una sèrie de suposicions,
els ha convençut que el reg original és menys eficient,
però sense tenir en compte els costos socials. No tenen ni idea
de la història de la cultura del segle XX, que està farcida
de projectes de modernització que han fracassat. Molts aspectes
de la revolució verda han fracassat després dun període
de vint o vint-i-tants anys, un temps suficient perquè els pobles
perden el saber que tenien. Aquesta agricultura de reg és un tipus
de conreu intensiu de coneixement. El procés de degradació
ha estat constant, però el que em fa por és lincrement.
Si fan la tercera carretera, que tallaria lHorta Nord en dues zones,
això seria la fi. Cal impedir aquesta carretera i, dacord
amb el model de Montcada, lhorta pot sobreviure; dedicant degoteig
només als arbres, laspecte de lhorta no canviarà
gaire. En definitiva, crec que lhorta és viable preservant-la
una mica, i cal fer-ho perquè això té molta rellevància
social. Hi ha moltes coses que shi poden fer; el problema és
si els dirigents polítics de la ciutat tenen la voluntat o no de
conservar-la.
Quins són els interessos que troba que hi tenen prioritat, perquè
hi ha els interessos dels constructors, però també hi ha
un interès nou envers laigua de lhorta per desviar-la
cap a zones turístiques, cap a Benidorm, cap a la Marina, etc.
Com ho veu vostè, això?
Això ja fa temps que passa. Els periòdics locals han anat
molt de temps, i en van encara plens de notícies de conflictes
entre els usos turístics i els usos agrícoles de laigua.
Quin és lús més eficaç de laigua,
exposar-la a levaporació en les séquies obertes o
construir camps de golf a Benidorm? Per a mi, la qüestió és
simplement que les pautes dactuació pretesament científiques
són falses.
Vostè deia que una manera de conservar lhorta seria crear
una mena decoturisme en què els molins, el conreu tradicional,
etc., foren els protagonistes. Això, ho va dir fa temps en una
conferència. Els seus arguments ens van xocar una mica... I els
molins? Què en faria? perquè el problema dels molins de
lhorta és que no tenen braços. Si fossen com els molins
de la Manxa...
Sí, però jo, abans, era més pessimista... Bé,
aquesta conferència, la vaig fer en làmbit de la batalla
de Campanar. Realment, la salvació de lhorta excedeix
el ruralisme, perquè la destrucció de les alqueries
ha estat imparable. De tota manera, em pregunte si almenys preservar alguna
cosa, com ara aquestes living-farms amb residents, no seria factible.
Potser tot això és una mica romàntic... Pel que fa
als molins, sí, és clar, no tenen braços, ni tampoc
tenen les grans rodes que criden latenció del públic;
són totalment desconeguts. El que passa ara és que els propietaris
o els municipis on encara en queden prenen consciència del seu
valor arquitectònic, històric, etc. I això és
un efecte de la recuperació de la consciència cívica
després del franquisme.
És a dir que, a poc a poc, els molins es van recuperant i segons
vostè tenen futur?
No tots els molins, però nhi ha que ja estan protegits. També
hi ha una fundació semipública a Castelló que nha
comprat, una fundació formada per entitats privades però
amb la participació dinstitucions públiques com ara
la Generalitat. En altres països, per exemple a França, hi
ha grups actius que treballen per a preservar el patrimoni rural. Aquestes
societats estan formades i articulades per propietaris de molins o ciutadans
en general que tenen aquest afany. A lAssociació Valenciana
dAmics dels Molins, gairebé tots els socis són catedràtics
o professors universitaris i dinstitut, perquè la consciència
va començar amb ells, que van descobrir, que coneixen, la seua
importància en el passat. Però un altre aspecte dels molins
tradicionals és que feien farina. Jo no sabia que el règim
franquista va imposar una llei el 1962 o el 1964, a instàncies
de la indústria farinera, que prohibeix el funcionament dels molins,
i això va acabar ràpidament amb els que quedaven. Alguns
dells, però, shan de restaurar per a preservar la memòria
històrica, perquè són un patrimoni històric
i cultural.
Però que shi pot fer? Perquè, vejam, si, a un llaurador,
li donen sis milions per fanecada, què es pot fer perquè
no venga la seua terra?
La resposta és ben senzilla. Ací no funcionarà el
que sha fet als Estats Units, on sha mantingut lagricultura
prop de les grans ciutats rebaixant els impostos immobiliaris, que són
molt elevats. Ací, però, són molt baixos... Cal intervenir
políticament amb un estímul financer perquè no venguen,
perquè no shi planten rajoles. Però lhorta desapareixerà
si el Consell no imposa una llei dordenació territorial eficaç.
Per a mi, Campanar és un parc, i destruir Campanar per construir-ne
de nous... per a què? No ho entenc...
Vostè ha estat un dels estudiosos més importants de lobra
de Darwin, sobretot dels aspectes històrics. El seu llibre The
comparative reception of Darwinism és un clàssic
en el seu gènere, indispensable per a entendre com es va anar implantant
lobra evolucionista als diversos països. Què fa que
un historiador dels sistemes de reg sinteresse per Darwin? Podríem
dir que el seu motiu fonamental destudi és Espanya o la Mediterrània?
El motiu que tenia quan vaig començar era concentrar tots els meus
interessos dispersos en Espanya.
En el seu llibre Darwin en España conta lanècdota
de Lluís Simarro, que fou expulsat del seu col·legi de València
quan els frares li descobriren en la seua habitació un exemplar
de lOrigen de les espècies. La sensació que
dóna la lectura del seu llibre és que València fou
un important centre europeu de difusió de levolucionisme...
Peregrí Casanova fou un dels deixebles més importants de
Haeckel; leditorial Prometeo de Blasco Ibáñez fou
la primera a traduir a lespanyol lOrigen de les espècies...
Per què una ciutat com València va tenir un paper tan destacat
en lacceptació del darwinisme?
Pel mateix motiu que fou tan important el republicanisme. València
era una ciutat progressista, si bé duna manera molt peculiar.
Era una mica com la polèmica entre Unamuno i Ortega. Ortega es
decantava per lobertura cap a Europa i els metges valencians en
particular foren avantguardistes, ja que obriren el país cap als
corrents europeus i mundials. Val la pena de recordar que leditorial
Prometeo fou també un símbol en lafany de connectar
amb Europa. Hi havia un biòleg mexicà que va estudiar lorigen
de la vida, entre altres coses, i que va escriure un llibret en què
proposava que es podia reconstruir, fer viure, un pitecantrop a partir
dun primat. El va publicar a Mèxic, però jo el vaig
trobar a València. He vist i tinc molts llibres de Prometeo que
he anat trobant en molts països americans. El meu afecte envers els
darwinistes espanyols té alguna cosa de romanticisme, perquè
era una manera de sobreviure intel·lectualment a la València
dels anys 60, on la Universitat franquista va propiciar que professors
inadequats poguessen dir el que volien. Allò era desastrós.
No troba que aquell esperit progressista i innovador sha perdut
a València?
El que passa és que shan perdut les referències de
pertanyença a un lloc concret, però això en un sentit
general. Això és típic dels centres urbans, de la
gent de ciutat. Al segle XIX era impossible viure a València sense
conèixer lhorta, però ara és molt fàcil
viure-hi i no saber que nhi ha, dhorta. Ha estat la dreta,
amb els seus interessos immobiliaris qui ha participat en la seua destrucció.
Són com la dreta franquista, que era tan ostensiblement catòlica
i no tenia cap cura de la protecció dels monuments catòlics,
com ara la mateixa catedral. Tant és així que va haver de
ser lesquerra qui dugués endavant la restauració de
la Seu. Efectivament, potser sha perdut aquell esperit innovador,
progressista
Quinze anys li queden, a lhorta, si no es prenen
les mesures oportunes.
|