Bellesa

De Viquipèdia

La bellesa, malgrat l'interès comú gairebé universal que provoca, ens resulta difícil de comprendre. Intentar buscar una definició d'aquest concepte no és tasca fàcil, ja que el concepte seria una cosa que podríem treure en comú de totes les coses que considerem belles. Molts autors consideren que la bellesa és el que resulta agradable als sentits i que per tant causa plaer, però no tot el que ens causa plaer té per què ser bell.

Un altre problema que presenta definir la bellesa és que es pot enfocar com les qualitats que ens resulten agradables i que salten a la vista de qualsevol cosa a contemplar, o com l'emoció que desperta en nosaltres. La primera apreciació és més objectiva, ja que les qualitats normalment salten a la vista, però les emocions que ens poden provocar, és una mica més íntim i personal, i per tant més subjectiu.

La bellesa ha estat objecte de culte des que va sorgir el Homo sapiens. En aquell temps ja començaven a decorar les seves coves, creaven petits artefactes que simplement els servien per decorar i no tenien cap altre finalitat útil.

De l'antiguitat clàssica es troben dades més concloents sobre la bellesa, així com estudis i reflexions sobre aquesta. En aquell temps la bellesa constituïa una qualitat que feia que alguna cosa ens semblés bella.

A aquesta qualitat se li va dir harmonia. També van aparèixer els primers cànons de bellesa que indicaven quins havien de ser les proporcions idònies perquè un cos es veiés bell. En general, la bellesa es percebia des d'un punt de vista objectiu.

Aquesta percepció de la bellesa es va continuar mantenint a l'Edat Mitjana. Com a conseqüència de l'apogeu del cristianisme d'aquella època, la bellesa depenia de la intervenció de Déu. De manera que, si es considerava bell alguna cosa, és perquè havia estat una creació divina.

La bellesa material era externa, física o sensible. Aquesta qualitat es panseix amb el temps. En canvi, la bellesa espiritual no es panseix amb el temps, sinó que romania en el nostre interior. Són qualitats com la bondat, l'amor, la simpatia, etc. Amb el pas del temps va arribar una altra nova etapa en la història de la bellesa. Estem parlant del Renaixement. Molts autors estan d'acord que el concepte de bellesa va tornar a ser el de l'antiguitat clàssica, perquè es van començar a prendre valors d'aquella època que ja es van perdre en l'Edat Mitjana. Un d'aquests valors va ser la concepció més naturalista de la bellesa, que va servir d'inspiració als artistes de l'època.

En la modernitat desapareix aquesta visió objectiva de la bellesa i es comença subjetivizar. En el segle XVIII ja es percep la bellesa d'alguna cosa no per com és l'objecte per si mateix, sinó pel que aquest desperta en nosaltres. Aquesta concepció la tenien molt clara els empiristes i il·lustrats de l'època.

[edita] Classes de bellesa

Dins la primera classificació podem trobar-nos dos classes de bellesa, la que provoquen els objectes naturals, o bellesa natural i la que ens susciten les creacions artificials, o bellesa artística.

Al llarg de la història, la relacions entre ambdós tipus de bellesa ha estat irregular, perquè la bellesa artística ha passat en cas de tenir una relació de dependència amb la bellesa natural, a independitzar-se d'ella, a mesura que avançava el curs de la història.

Kant distingeix dos tipus de bellesa:

• Bellesa lliure : és el que percebem sense que sapiguem res de l'objecte a contemplar. És una bellesa pura, no es té cap tipus d'idea que ens faci qüestionar la seua bellesa.
• Belleza adherent : és el que depèn del concepte que tinguem sobre l'objecte al qual analitzem.