Lliga Àrab

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lliga d'Estats Àrabs
جامعة الدول العربية
Arab League (orthographic projection) updated.svg
Els estats membres de la Lliga Àrab
Govern Organisme internacional
 -  Secretari General Amr Moussa (de del 2001)
 -  Consell de la lliga Àrab Síria
 -  President del Parlament Àrab Nabih Berri
Seu
 -  El Caire Egipte 
Llengües oficials Àrab
Establerta
 -  Protocol d'Alexandria 25 de març de 1945 
Integració d'estats
 -  Membres
Pàgina d'internet oficial
arableagueonline.org

La Lliga Àrab (en àrab:الجامعة العربية al-Jāmiʻa al-ʻArabiya), oficialment anomenada Lliga d'Estats Àrabs (جامعة الدول العربية Jāmiʻat ad-Duwal al-ʻArabiya), és una organització política internacional d'estats àrabs de l'Àfrica del Nord, la Banya d'Àfrica i l'Àsia Occidental.

Va ser fundada al Caire el 22 de març de 1945 amb sis membres: Egipte, Iraq, Transjordània (anomenada Jordània a partir de 1946), Líban, Aràbia Saudita i Síria. El Iemen es va afegir com a membre el 5 de maig de 1945. La Lliga Àrab té actualment 22 membres i quatre observadors. L'objectiu principal de l'organització és "reforçar les relacions entre els Estats membres i coordinar la col·laboració entre ells, salvaguardar la independència i sobirania dels estats membres, i tractar de manera general els assumptes i interessos dels països àrabs".[1]

A través d'institucions com l'Organització de la Lliga Àrab per a l'Educació, la Cultura i la Ciència (ALESCO de l'anglès Arab League Educational, Cultural and Scientific Organization) i el Consell Econòmic i Social del Consell de la Unitat Econòmica Àrab (CUEA de l'anglès Council of Arab Economic Unity), la Lliga Àrab facilita programes polítics, econòmics, culturals, científics i socials destinats a promoure els interessos des països àrabs.[2][3] L'organització ha servit als Estats membres com un fòrum per a coordinar les seves posicions polítiques, per a deliberar sobre assumptes d'interès comú, per resoldre alguns conflictes àrabs i per limitar-ne d'altres, com la crisi del Líban del 1958. La Lliga ha servit com a plataforma per a l'elaboració de documents històrics promovent la integració econòmica. Un exemple és la Carta Àrab d'Acció Econòmica Conjunta, que estableix els principis per a les activitats econòmiques a la regió.

Història[modifica | modifica el codi]

Evolució dels membres de la Lliga Àrab

L'esperit que va portar a la creació de la Lliga àrab es va començar a perfilar durant el segle XIX amb el sorgiment de diversos moviments nacionalistes àrabs amb el desig exprés de posar fi a la dominació turca, aquests moviments van prendre l'antiga herència comú com a base de la seva voluntat de constituir una comunitat àrab lliure del control estranger.

Amb la derrota de Turquia en la I Guerra mundial aquests anhels d'independència i unió van aflorar de manera vigorosa, però les divergències entre els diferents cabdills àrabs i els forts interessos de les potències europees van impedir la realització d'aquestes aspiracions. Els tractats de pau de la I Guerra mundial van dividir els pobles àrabs en diferents mandats establerts pel tractat de Sèvres. A l'acabament de la II Guerra Mundial, diferents estats àrabs van assolint la seva independència.

El 1944 el govern egipci, que cercava una federació entre els països àrabs, va posar en marxa un grup d'estudi encarregat de l'elaboració d'un projecte. Amb l'ajuda de la Gran Bretanya, el 25 setembre de 1944 es va concloure la Conferència d'Alexandria amb la redacció del Protocol d'Alexandria que serviria com a base de la futura associació.

La Lliga àrab es va fundar el 22 de març de 1945 a la ciutat del Caire. Inicialment era formada per 7 estats: Egipte, l'Iraq, el Líban, l'Aràbia Saudita, Síria, Jordània (llavors anomenada Transjordània) i el Iemen. La Lliga es configura com una associació d'estats a la que els membres tenen un alt grau d'independència, s'afirma la unió de la nació àrab al mateix temps que la independència de cadascun dels estats membres. El nombre d'estats membres s'anà ampliant progressivament al llarg del segle XX, sobretot a mesura que els diferents països àrabs anaren assolint la seva independència: Líbia (1953), Sudan (1956), Tunísia (1958), Marroc (1958), Kuwait (1961), Algèria (1962), el Iemen del Sud (1967), Bahrain (1971), Qatar (1971), Oman (1971), la Unió dels Emirats Àrabs (1971), Mauritània (1973), Somàlia (1974), Palestina (representada per l'Organització per l'Alliberament de Palestina) (1976), Djibouti (1977) i Comores (1993).

Des del seu naixement, la lliga es va dividir en dos bàndols amb agendes polítiques oposades, l'entesa entre Egipte i l'Aràbia Saudita donava suport als projectes d'independència oposant-se a l'eix Haiximita de Jordània i l'Iraq, més inclinats a cooperar amb el poder britànic que encara controlava molts mandats i protectorats (Sudan, Palestina, Emirats Àrabs, etc.).

L'acció de la Lliga es va dirigir en un primer moment contra la interferència de les potències colonials europees a la regió, França i Anglaterra. Des de 1948, l'Estat d'Israel també serà considerat com una entitat aliena al món àrab i la seva existència com il·legítima. Un gran nombre de les cimeres de la Lliga Àrab s'han dut a terme en resposta a esdeveniments específics del conflicte araboisraelià i les resolucions més importants de la institució es refereixen a Palestina.

Després de la crisi del Canal de Suez (1956), el regne haiximita de l'Iraq va ser enderrocat disminuint la influència haiximita. A partir de llavors Egipte i Síria encapçalarien l'eix nacionalista àrab que s'oposava a les monarquies pro-occidentals liderat principalment per Aràbia Saudita i Jordània.

El 1958 les Nacions Unides la van reconèixer oficialment com a organització regional i li van atorgar l'estatus d'observador.

Entre el 1976 i el 1983 la Lliga va entrenar una Força de Dissuasió Àrab durant la Guerra Civil del Líban que només va tenir un efecte modest en el decurs del conflicte.

El 17 de setembre de 1978, Egipte va signar el tractat de Pau de Camp David amb Israel. Els ministres de la Lliga Àrab es van reunir el 1979 a Bagdad per a decidir sobre les sancions diplomàtiques i econòmiques que s'imposarien a Egipte. Iraq, a diferència dels seus veïns, va demanar l'adopció de sancions econòmiques simbòliques, que no afectessin el poble egipci. La seu de la Lliga va ser traslladat del Caire a Tunis. La pèrdua del seu membre més més poderós i que proporcionava una part significativa del personal, va tenir com a conseqüència una disminució de la influència de l'organització. El 10 de setembre del 1990, 12 dels 21 membres de la Lliga Àrab van decidir el retorn de la seu al Caire, i malgrat les protestes dels nou absents a la reunió, el canvi va tenir lloc el 31 d'octubre de 1990.

A causa de la prevalença de la sobirania dels estats sobre l'interès panàrab, la Lliga no ha funcionat mai. Seixanta anys després de la seva creació, ni tan sols la qüestió de la periodicitat de les cimeres ha pogut ser decidida, ni tampoc els procediments de votació, el caràcter vinculant de les decisions o la recaptació de les contribucions.

L'esclat de la guerra del Golf Pèrsic, al gener del 1991, accentuà la crisi en el si de la lliga per la gran disparitat de les posicions que els diversos estats membres.

El 1993 La Lliga Àrab donà suport a les negociacions que culminaren en els tractats de pau d'Oslo, pel qual s'establí un autogovern palestí als territoris ocupats, però l'esclat de la segona intifada, l'any 2000, tornà a precipitar les condemnes de l'organització sobre Israel.

Tot i això, el 2002 aprovà un nou pla que instava Israel a retirar-se dels territoris ocupats, dels alts del Golan i del Sud del Líban i la creació d’un estat palestí amb capital a Jerusalem. Dit pla no fou acceptat per palestins i Israel.

Països integrants de la Lliga Àrab[modifica | modifica el codi]

Estat
 Data d'admissió
 Capital
 Superfície (km²)
 Població (2008)
 Densitat
(per km²)
 PIB nominal
en milions $
(2008)[4]
 PIB nominal
$ per capita
(2008)[4]
 Moneda
 Llengua
oficial
Algèria Algèria 16 d'agost del 1962 Alger 2.381.741 34.895.000 14,6 159.669 4.588 Dinar Àrab
Aràbia Saudita Aràbia Saudita 22 de març del 1945 Al-Riyad 2.149.690 28.686.633 12 469.426 18.855 Riyal Àrab
Bahrain Bahrain 11 de setembre del 1971 Al-Manama 750 791.000 1.189 21.236 27.248 Dinar Àrab
Comoros Comores 20 de novembre del 1993 Moroni 2.235 798.000 275 532 816 Franc Comorià, àrab, francès
Djibouti Djibouti 4 de setembre del 1977 Djibouti 23.200 864.000 37,2 982 1.252 Franc Àrab, francès
Egipte Egipte 22 de març del 1945 El Caire 1.002.450 77.420.000 82,3 162.617 2.162 Lliura Àrab
Emirats Àrabs Units Emirats Àrabs Units 6 de desembre del 1971 Abu Dhabi 83.600 6.000.000 55 262.150 55.028 Dirham Àrab
Iemen Iemen 5 de maig del 1945 Sanà 527.968 23.580.000 44,7 26.909 1.171 Rial Àrab
Iraq Iraq 22 de març del 1945 Baghdad 438.317 31.234.000 71,2 91.453 3.007 Dinar Àrab, Kurd
Jordània Jordània 22 de març del 1945 Amman 92.300 6.316.000 68,4 21.225 3.626 Dinar Àrab
Kuwait Kuwait 20 de juliol del 1961 Al-Kuwait 18.000 3.000.000 167,5 158.089 45.920 Dinar Àrab
Líban Líban 22 de març del 1945 Beirut 10.452 4.224.000 404 29.350 7.708 Lliura Àrab
Líbia Líbia 28 de març del 1956 Trípoli 1.759.541 6.420.000 3,6 89.916 14.479 Dinar Àrab
Marroc Marroc 1 d'octubre del 1958 Rabat 446.550 31.993.000 71,6 88.879 2.827 Dírham Àrab
Mauritània Mauritània 26 de novembre del 1973 Nouakchott 1.030.700 3.291.000 3,2 3.161 1.042 Ouguiya Àrab
Oman Oman 29 de setembre del 1971 Masqat 309.550 2.845.000 9,2 59.946 21.646 Rial Àrab
Palestina Palestina 9 de setembre del 1976 Jerusalem 6.040 4.136.540 – – – Dinar, Xéquel Àrab
Qatar Qatar 11 de setembre del 1971 Doha 11.437 1.409.000 123,2 102.302 93.204 Riyal Àrab
Somàlia Somàlia 14 de febrer del 1974 Muqdisho 637.661 9.133.000 14,3 - - Xíling Somali, Àrab
Sudan Sudan 19 de gener del 1956 Khartum 2.505.813 42.272.000 16,9 58.029 1.522 Lliura Àrab, Anglès
Síria Síria 22 de març del 1945 Damasc 185.180 21.906.000 118,3 55.024 2.768 Lliura Àrab
Tunísia Tunísia 1 d'octubre del 1958 Tunis 163.610 10.432.500 63 40.843 3.955 Dinar Àrab
Països observadors

Hi ha quatre estats que tenen un estatus d'observadors que els dóna dret a expressar la seva opinió i donar consells, però sense dret de vot.[5] Es tracta d'Eritrea, on l'àrab és una de les llengües oficials, el Brasil i Veneçuela, que tenen comunitats àrabs força influents, i l'Índia.

Organització[modifica | modifica el codi]

Amr Moussa dialogant amb periodistes durant el Fòrum Econòmic Mundial de 2007.

La Carta de la Lliga Àrab[1] va aprovar el principi d'una pàtria àrab dins del respecte a la sobirania dels Estats membres individuals. El reglament intern del Consell[6] de la Lliga i de les comissions[7] va ser aprovat l'octubre de 1951 i la regulació de la Secretaria General el maig de 1953.[8]

Des de llavors, el govern de la Lliga Àrab s'ha basat en la dualitat d'institucions supraestatals i la sobirania dels Estats membres. La preservació d'estats individuals forts es deriva de la preferència de les elits dominants de mantenir el seu poder i independència en la presa de decisions. D'altra banda, la por dels més rics que els pobres vulguin compartir la seva riquesa en el nom del nacionalisme àrab, les disputes entre els líders àrabs i la influència de poders externs oposats a la unitat àrab serien els obstacles per avançar cap a una integració més profunda de la Lliga.

Característiques de la Lliga Àrab
  • És una organització internacional basada en els lligams culturals i no en els polítics.
  • No fa una integració entre els membres ni es relaciona directament amb els ciutadans.
  • Planifica les relacions econòmiques entre els estats i prohibeix les agressions mútues.
  • Des de la fundació ha intervingut en tots els conflictes dels seus estats membres: guerres Iran-Iraq, Kuwait etc.
  • L'actual Secretari General és l'egipci Amr Moussa

Geografia[modifica | modifica el codi]

La superfície dels estats membres de la Lliga Àrab abasta al voltant de 14.000.000 de quilòmetres quadrats entre els continents d'Àfrica i Àsia. La zona es compon de grans deserts àrids, principalment el Sàhara. No obstant això, també conté diverses terres molt fèrtils, com la vall del Nil, la Serralada de l'Atles i el Creixent Fèrtil que s'estén des de l'Iraq a Síria i el Líban, Palestina i Israel. L'àrea comprèn també boscos com els del sud d'Aràbia i el sud del Sudan, així com la major part del riu més llarg del món, el Nil.

Economia[modifica | modifica el codi]

Els propòsits de la Lliga no són econòmics, ja que cada país pertany a altres organitzacions més eficaces i a més hi ha fortes diferències de PIB entre els integrants, però la riquesa en recursos naturals i petroli dels seus membres fa que sigui un organisme ric i amb poder de decisió. El gasoducte àrab que unirà Egipte i Turquia passant per Jordània o l'ajuda a Darfur són dos exemples d'iniciatives econòmiques promogudes per aquest organisme.

Religió[modifica | modifica el codi]

La gran majoria dels ciutadans de la Lliga Àrab són musulmans mentre que el cristianisme és la segona religió en importància pel seu volum de practicants. Abans de la creació de l'Estat d'Israel també vivien en els països àrabs un nombre significatiu de jueus. Els membres de la Lliga Àrab acullen diverses ciutats santes i d'altres llocs religiosos importants com per exemple Betlem, Alexandria, la Meca, Medina, Najaf, Kirkuk, Arbela o Bagdad. Els musulmans sunnites constitueixen la majoria dels ciutadans de la Lliga Àrab, però els musulmans xiïtes són majoritaris en algunes zones del Líban, Iraq, Bahrain i Kuwait.

N Estat Musulmans Cristians Altres
1 Algèria Algèria 99%[9][10][11] 1%*
2 Aràbia Saudita Aràbia Saudita 100%[12][13]
3 Bahrain Bahrain 81,2%[14][15] 9% 9,8%
4 Comoros Comores 98%[16][17] 2%
5 Djibouti Djibouti 94%[18][19] 6%
6 Egipte Egipte 90%[20][21] 10%
7 Emirats Àrabs Units Emirats Àrabs Units 96%[22][23] 4%*
8 Iemen Iemen 100%[24][25]
9 Iraq Iraq 97%[26][27] 3%*
10 Jordània Jordània 92%[28][29] 6% 2%
11 Kuwait Kuwait 85%[30][31] 15%*
12 Líban Líban 59,7%**[32][33] 39% 1,3%
13 Líbia Líbia 97%[34][35] 3%
14 Marroc Marroc 98,7%[36][37] 1,1% 0,1%
15 Mauritània Mauritània 100%[38][39]
16 Oman Oman 75%***[40][41] 25%****
17 Palestina Palestina Cisjordània: 75%[42]
Gaza:99,3%[43]		 Cisjordània: 8%
Gaza: 0,3%		 Cisjordània: 17%
Gaza:0
18 Qatar Qatar 77,5%[44][45] 8,5% 14%
19 Síria Síria 90%*****[46][47] 10%
20 Somàlia Somàlia 100%[48][49]
21 Sudan Sudan 70%[50] 5% 25%
22 Tunísia Tunísia 98%[51][52] 1% 1%

* Inclou els cristians
** Inclou un 5% de drusos
*** Musulmans ibadites
**** Inclou els musulmans sunnites i xiïtes
***** Inclou un 3% de drusos

Secretaris Generals[modifica | modifica el codi]

Egipte Abdul Rahman Azzam de 1945 fins a 1952
Egipte Abdul Khalek Hassouna de 1952 fins a 1972
Egipte Mahmoud Riad de 1972 fins a 1979
Tunísia Chedli Klibi de 1979 fins a 1990
Líban Assad al-Assad de 1990 fins a 1991
Egipte Ahmad Esmat Abd al Meguid de 1991 fins a 2001
Egipte Amr Moussa des de 2001

Cimeres[modifica | modifica el codi]

  1. Egipte el Caire: 13–17 gener de 1964.
  2. Egipte Alexandria: 5–11 setembre de 1964.
  3. Marroc Casablanca: 13–17 setembre de 1965.
  4. Sudan Khartoum: 29 d'agost de 1967.
  5. Marroc Rabat: 21-23 desembre de 1969.
  6. Egipte el Caire (1a cimera d'emergència): 21–27 de setembre de 1970.
  7. Algèria Alger: 26–28 novembre de 1973.
  8. Marroc Rabat: 29 octubre de 1974.
  9. Aràbia Saudita Al-Riyad (2a cimera d'emergència): 17–28 d'octubre de 1976.
  10. Egipte el Caire: 25–26 d'octubre de 1976.
  11. Iraq Bagdad: 2–5 de novembre de 1978.
  12. Tunísia Tunis: 20–22 de novembre de 1979.
  13. Jordània Amman: 21–22 de novembre de 1980.
  14. Marroc Fes: 6–9 de setembre de 1982.
  15. Marroc Casablanca (3a cimera d'emergència): 7–9 de setembre de 1985.
  16. Jordània Amman (4a cimera d'emergència): 8–12 de novembre de 1987.
  17. Algèria Alger (5a cimera d'emergència): 7–9 de juny de 1988.
  18. Marroc Casablanca (6a cimera d'emergència): 23–26 de juny de 1989.
  19. Iraq Bagdad (7a cimera d'emergència): 28–30 de març de 1990.
  20. Egipte el Caire (8a cimera d'emergència): 9–10 d'agost de 1990
  21. Egipte el Caire (9a cimera d'emergència): 22–23 de juny de 1996.
  22. Egipte el Caire (10a cimera d'emergència): 21–22 d'octubre de 2000.
  23. Jordània Amman: 27–28 de març de 2001.
  24. Líban Beirut: 27–28 de març de 2002.
  25. Egipte Xarm al xeic: 1 de març de 2003.
  26. Tunísia Tunis: 22–23 de maig de 2004.
  27. Algèria Alger: 22–23 de març de 2005.
  28. Sudan Khartoum: 28–30 de març de 2006.
  29. Aràbia Saudita Al-Riyad: 27–28 de març de 2007.
  30. Síria Damasc: 29–30 de març de 2008.
  31. Qatar Doha: 28–30 de març de 2009.
  32. Líbia Sirte: 30 de març–1 d'abril de 2010.
  33. Iraq Baghdad: març-abril de 2011

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. ↑ 1,0 1,1 «Pact of the League of Arab States, 22 March 1945». The Avalon Project. Yale Law School, 1998. [Consulta: 26 de novembre del 2010].
  2. ↑ «The Arab League Educational, Cultural and Scientific Organization (ALESCO)».
  3. ↑ Ashish K. Vaidya, Globalization, (ABC-CLIO: 2006), pàg.525
  4. ↑ 4,0 4,1 Global Economic Indicators - US Department of State
  5. ↑ «India invited as observer for Arab League summit». Press Trust of India, 27 March 2007. [Consulta: 26 de novembre del 2010].
  6. ↑ «Internal Regulations of the Council of the League of Arab States». Model League of Arab States. Ed Haynes, Winthrop University, 6 April 1998. Arxivat de l'original el 6 d'abril del 2008. [Consulta: 28 de novembre del 2010].
  7. ↑ «Internal Regulations of the Committees of the League of Arab States». Model League of Arab States. Ed Haynes, Winthrop University, 6 d'abril del 1998. Arxivat de l'original el 6 d'abril del 2008. [Consulta: 28 de novembre del 2010].
  8. ↑ «Internal Regulations of the Secretariat-General of the League». Model League of Arab States. Ed Haynes, Winthrop University, 6 April 1998. Arxivat de l'original el 6 d'abril del 2008. [Consulta: 28 de novembre del 2010].
  9. ↑ «Algeria (03/09)» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  10. ↑ «CIA - The World Factbook - Algeria» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  11. ↑ «Algeria» (en anglès). State.gov, 11 d'abril 2007. [Consulta: 28-11-2010].
  12. ↑ «CIA - The World Factbook – Saudi Arabia» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  13. ↑ «Saudi Arabia» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  14. ↑ «CIA - The World Factbook - Bahrain». Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  15. ↑ «Bahrain» (en anglès). State.gov, 19 d'abril 2007. [Consulta: 28-11-2010].
  16. ↑ «CIA - The World Factbook - Comoros» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  17. ↑ «Comoros» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  18. ↑ «CIA - The World Factbook - Djibouti» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  19. ↑ «Djibouti» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  20. ↑ «CIA - The World Factbook - Egypt» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  21. ↑ «Egypt» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  22. ↑ «CIA - The World Factbook – United Arab Emirates» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  23. ↑ «United Arab Emirates» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  24. ↑ «CIA - The World Factbook – Yemen» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  25. ↑ «Yemen» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  26. ↑ «CIA - The World Factbook - Iraq» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  27. ↑ «Iraq» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  28. ↑ «CIA - The World Factbook - Jordan» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  29. ↑ «Jordan» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  30. ↑ «CIA - The World Factbook - Kuwait» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  31. ↑ «Kuwait» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  32. ↑ «CIA - The World Factbook - Lebanon» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  33. ↑ «Lebanon» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  34. ↑ «CIA - The World Factbook - Libya» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  35. ↑ «Libya» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  36. ↑ «CIA - The World Factbook - Morocco» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  37. ↑ «Morocco» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  38. ↑ Error en el títol o la url.«» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  39. ↑ «Mauritania» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  40. ↑ «CIA - The World Factbook - Oman» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  41. ↑ «Oman» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  42. ↑ «CIA - The World Factbook – West Bank» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  43. ↑ «CIA - The World Factbook – Gaza Strip» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  44. ↑ «CIA - The World Factbook – Qatar» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  45. ↑ «Qatar» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  46. ↑ «CIA - The World Factbook – Syria» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  47. ↑ «Syria» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  48. ↑ «CIA - The World Factbook – Somalia» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  49. ↑ «Somalia» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  50. ↑ «CIA - The World Factbook – Sudan» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  51. ↑ «CIA - The World Factbook – Tunisia» (en anglès). Cia.gov. [Consulta: 28-11-2010].
  52. ↑ «Tunisia» (en anglès). State.gov. [Consulta: 28-11-2010].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ankerl, Guy: Coexisting Contemporary Civilizations: Arabo-Muslim, Bharati, Chinese, and Western. Ginebra, INU Press, 2000. ISBN 2-88155-004-5
  • Geddes, Charles L: A Documentary History of the Arab-Israeli Conflict. Greenwood Press, 1991. ISBN 0-275-93858-1

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Vegeu aquesta plantilla
Lliga Àrab
Flag of the Arab League.svg
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
 Commons (Galeria)
Commons
 Commons (Categoria) Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 30° 02′ 41″ N, 31° 13′ 59″ E / 30.0446018°N,31.233117°E / 30.0446018; 31.233117

Registres d'autoritat
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Lliga_Àrab&oldid=13766651»