Rússia

Российская Федерация (Rossískaia Federàtsia)
Bandera Escut
Himne: Himne de la Federació Russa
Capital (i major ciutat)		Moscou 55° 45′ N, 37° 37′ E
Idiomes oficials		Rus i altres llengües en les repúbliques que la componen
Gentilici		Rus, russa
Govern		República semipresidencialista federal
	President Primer Ministre	Dmitri Medvédev Vladímir Putin
Independència
	- Declarada  - Finalitzada	de la Unió Soviètica 12 de juny del 1990 26 de desembre del 1991
Superfície
-	Total	17,125,187 km2
-	Aigua (%)	0,5%
Població
-	Est. jul. 2010	139.390.205  (9è)
-	Cens 2014	143.666.931
-	Densitat	8 /km2 (178è)
Moneda		Ruble (RUB)
Fus horari		(UTC+2 a +12)
-	Estiu (DST)	(UTC+3 a +13)
Domini internet		.ru , .su (reservat) i .рф (ciríl·lic)
Codi telefònic		7

Rússia (en rus: Россия, Rossia) o la Federació Russa (en rus: Российская Федерация, Rossískaia Federàtsia) és un estat transcontinental d'Euràsia. És una república semipresidencialista integrada per subjectes federals. Rússia limita amb Noruega, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Bielorússia, Ucraïna, Geòrgia, Azerbaidjan, Kazakhstan, la República Popular de la Xina, Mongòlia i Corea del Nord. L'extrem oriental del país—i del continent asiàtic—és molt a prop de l'estat estatunidenc d'Alaska. Amb una superfície de 17.075.400 quilòmetres quadrats, Rússia és el país més extens del món; la superfície de Rússia és la vuitena part de la superfície terrestre total i conté la reserva més gran de recursos minerals i energètics del món. Amb 142 milions d'habitants, és el novè país més poblat.

La història de Rússia comença amb els eslaus orientals. Els eslaus emergiren com a grup ètnic a Europa entre els segles III i IV dC. Fundat i governat pels víkings i els seus descendents, el primer Estat eslavo-oriental, la Rus de Kíev, sorgí en el segle IX, i adoptà el cristianisme de l'imperi Bizantí el 988, donant inici a la síntesi de les cultures bizantina i eslava que definiria la cultura russa dels següents mil anys. Rus de Kiev es desintegrà i les terres foren dividides entre petits estats feudals. El successor més poderós fou el Gran Ducat de Moscou, que fou la força principal del procés de reunificació russa en la seva lluita d'independència en contra de l'Horda d'Or. Moscou reunificà, a poc a poc, els principats russos que l'envoltaven i finalment dominà el llegat cultural i polític de la Rus de Kiev. El segle XVIII, ja s'havia estès per mitjà de les conquestes, les annexions i les exploracions i es transformà en l'imperi Rus, que s'estenia des de Polònia cap a l'oest a l'oceà Pacífic. Rússia es convertí en el país constituent més gran de la Unió Soviètica, l'Estat socialista constitucional més gran del món i superpotència mundial, fins a la seva dissolució a la fi de la Guerra Freda.

Amb la dissolució de la Unió soviètica el 1991, la Federació Russa fou fundada, però és reconeguda com la personalitat legal de continuïtat de la Unió Soviètica. Així doncs, Rússia és membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i membre principal de la Comunitat d'Estats Independents. Rússia és un país amb armament nuclear i té la reserva d'armes de destrucció massiva més gran del món.

És un dels estats coneguts en l'economia internacional com BRIC.

Toponímia

El nom de Rússia es deriva de Rus (Русь, Rus'), nom que es referia a la Rus de Kíev. No hi ha una teoria generalment acceptada pel que fa a l'origen etimològic del mot. Segons la teoria normanista, que és la més acceptada a Occident, el mot Rus va ser adoptat pels eslaus de l'arrel nòrdica roðr o roþs- en paraules compostes (roths-), de manera directa, o per mitjà del finès Ruotsi. El terme nòrdic significava "gent que rema", ja que remar era el principal mètode per a navegar els rius russos i que es relaciona a l'àrea costanera sueca de Roslagen o Roden, del qual havien sortit els varegs segons la Crònica Russa Primària, i que s'havien fusionat amb els eslaus i que formarien així el poble rus. Segons aquesta teoria el nom Rus hauria tingut el mateix origen que els noms finès i estonià per a referir-se a Suècia: Ruotsi i Rootsi.

Les teories antinormanistes, que van sorgir des del segle XVIII però que cobrarien més força en el segle XX, suggereixen que atès el nivell cultural dels varegs, la cultura avançada dels eslaus no els podia convidar pas. Així, els elsavicistes neguen o reinterpreten la Crònica Primària Russa que diu que els varegs foren "convidats". Boris Rybakov, el principal proponent contemporani de la teoria afirma que Néstor, l'autor putatiu de la Crònica, havia fet diverses manipulacions pro escandinaves que revelaven la seva predilecció política i el seu antagonisme al partit pro grec de Vladímir Monomakh. Les teories no normanistes suggereixen que el nom de Rus prové d'un nom eslau antic que significava "poble del riu". L'arrel russa s'ha preservat en les paraules eslava i russa modernes de ruslo i rusalka. Per altra banda, altres teories suggereixen que es deriva de la paraula eslava rusi, "ros".

Història

Monument al mil·lenari de Rússia, a la ciutat de Nóvgorod, obra de Mikhaíl Mikeshin i Viktor Hartmann (1862).

La història de Rússia, com a tal, comença amb l'arribada dels eslaus orientals, el grup ètnic de què posteriorment derivarien els russos, ucraïnesos i bielorussos.

El primer estat eslau oriental va ser el Rus o principat de Kíev, que va adoptar el cristianisme per la important influència de l'imperi Bizantí el 988, començant així la fusió entre les cultures eslava i bizantina que caracteritzaria la russa durant els següents set segles. El Rus de Kíev es desintegraria finalment en diversos regnes que competirien entre si per figurar com a hereus de la seva civilització i pel predomini territorial a la zona i que van acabar sota domini mongol.

Després del segle XIII, Moscòvia va arribar progressivament a dominar l'antic espai cultural. Arribat el segle XVIII, el principat de Moscou havia arribat a convertir-se en el vast Imperi Rus, incloent-hi des de Polònia a de l'Est fins a l'Oceà Pacífic a l'oest. L'expansió cap a l'oest va avivar la consciència russa de retard respecte als països europeus i va acabar amb l'aïllament dels primers temps. Els successius règims del segle XIX van respondre a les esmentades pressions amb una combinació d'un tímid reformisme i fortes repressions. El feudalisme rus va ser abolit formalment el 1861, però en uns termes desfavorables per a la pagesia i va servir per incrementar les pressions revolucionàries. Entre l'abolició de la servitud i el començament de la Primera Guerra Mundial el 1914, les reformes de Pyotr Stolypin, la constitució de 1906 i la Duma estatal van introduir notables canvis en l'economia i la política del país, tanmateix, els tsars no van estar a l'altura de les circumstàncies per cedir poder autoritari. L'últim monarca, el tsar Nicolau II, va regnar fins al 1917.

La derrota militar en la Primera Guerra Mundial i l'escassetat de menjar va aplanar el camí de la Revolució russa de 1917, que va col·locar en el poder als bolxevics dirigits per Vladímir Lenin. Entre 1922 i 1991, la història de Rússia és essencialment la història de la Unió Soviètica, un estat federal que va ocupar una extensió territorial similar a la de l'antic imperi rus. La Unió Soviètica es va configurar com un estat socialista de partit únic sota la direcció del partit comunista, abolint-se la propietat privada dels mitjans de producció i instaurant-se un sistema d'economia planificada. A finals dels anys 80, essent crítica la debilitat de la seva estructura econòmica i política, certs canvis en l'executiva del partit i en l'economia van marcar el final de la Unió Soviètica.

La història de la Federació Russa pròpiament dita és curta, remuntant-se el seu naixement a la dissolució de la Unió Soviètica a finals del 1991. Tanmateix, Rússia ha existit com a estat durant més de mil anys, essent durant bona part del segle XX el nucli de l'URSS, de qui Rússia ha reivindicat ser el successor legítim en l'escena internacional. De tota manera, diversos analistes sostenen que amb la dissolució de la Unió Soviètica, Rússia va perdre la seva condició de superpotència en haver d'emprar grans esforços en consolidar el nou sistema econòmic i polític.

Rússia va intentar construir una economia de mercat mitjançant l'abandonament de la planificació centralitzada i la propietat estatal i cooperativa que constituïen la base de l'organització econòmica soviètica, amb resultats freqüentment traumàtics. Malgrat els vaivens, Rússia encara conserva avui una continuïtat cultural i social amb el seu passat tsarista i després socialista. Roman la incògnita de com evolucionaran les seves noves institucions federals amb el pas del temps, ja que el poder executiu continua mantenint gran influència sobre el parlament, els governs regionals i la societat civil en general.

Geografia física

Rússia

Planes de Sibèria Occidental, el riu Vasyugan.

Riu a prop de Saranpaul.

Rússia és el país més gran del món i s'estén per gairebé tot el nord del supercontinent d'Euràsia: ocupa el nord d'Àsia (1/3 del total continental) i l'est d'Europa, respectivament el 74,7% i el 25,3% del seu territori. Està separada del continent americà per l'estret de Bering.

A causa de la seva grandària, Rússia mostra tant monotonia com a diversitat i igual que la seva geografia, el seu clima, vegetació i sòls abasten grans distàncies. De nord a sud de la plana d'Europa oriental, es dóna una seqüència de tundra, boscos temperats de coníferes (taiga), boscos mixts caducifolis, prades (estepa) i semidesert (la franja del mar Caspi), amb canvis en la vegetació que reflecteixen els grans canvis en el clima. Sibèria té una seqüència similar, encara que sense taiga. El país té 40 Reserves de la Biosfera declarades per la UNESCO i vuit àrees naturals han estat declarades també Patrimoni de la Humanitat.

Rússia està situada a cavall de l'Europa oriental i l'Àsia septentrional (precisament la divisòria entre els dos continents, la serralada dels Urals, es troba en territori rus), i a l'extrem oriental està separada de l'estat nord-americà d'Alaska per l'estret de Bering.

Limita al nord amb l'oceà Àrtic a través de la mar de Barentsz, la mar de Kara, la mar de Làptev, la mar de la Sibèria Oriental i la mar dels Txuktxis. Allí es troben els arxipèlags de Nova Zembla, Terra de Francesc Josep, Terra del Nord i Nova Sibèria i l'illa de Wrangel.

A l'est, limita amb l'estret de Bering que la separa d'Amèrica i amb l'oceà Pacífic a través de l'estret de Bering, la mar d'Okhotsk i la mar del Japó. Aquí es troben l'illa de Sakhalín i les Kurils; i al sud d'aquestes hi ha l'illa japonesa de Hokkaido.

Al sud, té límits terrestres amb Corea del Nord, la Xina, Mongòlia i el Kazakhstan. Al sud-oest limita amb la mar Càspia i les muntanyes del Caucas, que separen Rússia de l'Azerbaidjan i Geòrgia.

A l'oest, els seus límits són la mar Negra i la mar d'Azov, Ucraïna, Bielorússia, Letònia, Estònia, la mar Bàltica a través del golf de Finlàndia, Finlàndia i Noruega. Separat de Rússia es troba l'óblast o província de Kaliningrad, que limita al nord i a l'est amb Lituània, al sud amb Polònia i a l'oest amb el Bàltic.

Rússia s'estén a través de la major part del nord d'Euràsia i, per tant, existeixen una gran varietat de paisatges i climes. La major part del paisatge consisteix en planes enormes, tant en la part europea com en la part asiàtica que són àmpliament conegudes com, per exemple, Sibèria. Aquestes planes són predominantment estepa al sud i arbrat dens al nord, amb la tundra al llarg de la costa del nord. Es troben cadenes muntanyenques al llarg de les fronteres del sud, com el Caucas (que conté l'Elbrús, el punt més alt de Rússia amb 5.633 m) i l'Altai. A l'est hi ha la serralada Verkhoiansk i els volcans de la península de Kamtxatka. A la part central hi ha els Urals, que són la divisió principal entre Europa i Àsia.

Rússia té una extensa línia de costa de més de 37.000 quilòmetres al llarg dels oceans Àrtic i Pacífic, així com mars interiors com la mar Bàltica, la mar Negra i la mar Càspia. Els mars més petits són part dels oceans; la mar de Barentsz, la mar Blanca, la mar de Kara, la mar de Làptev, la mar de la Sibèria Oriental i la mar dels Txuktxis són part de l'Àrtic, mentre que l'estret de Bering, la mar d'Okhotsk i la mar del Japó pertanyen a l'Oceà Pacífic. Les illes principals que s'hi troben inclouen Nova Zembla, la Terra de Francesc Josep, la Terra del Nord, les illes de Nova Sibèria, l'illa de Wrangel, les illes Kurils i Sakhalín.

Rússia és travessada per grans rius. Els de la part europea que desemboquen a les mateixes costes russes són el Volga, el Don, el Kama, l'Okà i el Dvinà Septentrional, mentre que els que desemboquen en altres països són el Dnièper i el Dvinà Occidental. A l'Àsia s'hi troben l'Obi, l'Irtix, el Ienissei, l'Angarà, el Lena i l'Amur. Els llacs principals inclouen el llac Baikal, el llac Làdoga i el llac Onega.

Política i govern

Estructura de govern

El Kremlin

Segons la constitució russa, adoptada per referèndum el 12 de desembre, 1993, després de la crisi constitucional, Rússia és una federació governada segons un sistema semipresidencialista. Constitucionalment, el govern és regulat per un sistema de separació de poders definit per la constitució, la qual és el document legal suprem i el contracte social del poble de la federació russa. Les tres branques del govern són:

• la branca legislativa: l'Assemblea Federal bicameral, integrada pel Duma Estatal i el Consell de la Federació; l'Assemblea crea les noves lleis, té la facultat de declarar la guerra, aprovar els tractats internacional i la facultat de destituir el president;
• la branca executiva: el president, comandant en cap de l'exèrcit i cap d'Estat; té la facultat de vetar les lleis aprovades per l'Assemblea, designa els membres del gabinet i altres funcionaris, i administra i aplica les lleis i les polítiques federals;
• la judicatura: la Cort Constitucional, la Suprema Cort de Justícia, la Suprema Cort d'Arbitratge i les corts federals, els jutges de les quals són designats pel Consell Federals sota la recomanació del president; tenen la facultat d'interpretar les lleis i poden revocar-les si les consideren anticonstitucionals.

Segons la Constitució, la justícia constitucional a la cort es basa en la igualtat de tots els ciutadans, els jutges són independents i només se sotmeten a la llei, els judicis són oberts i l'acusat se li garanteix la defensa. Des de 1996, Rússia ha establert una moratòria sobre l'aplicació de la pena capital, encara que aquesta no ha estat abolida per llei.

El president s'elegeix per votació popular per un mandat de sis anys (des de les modificacions constitucionals de 2008; l'actual mandat és de quatre anys) amb l'opció de ser elegit per a un segon mandat consecutiu (no hi ha restricció sobre el nombre total de vegades que la mateixa persona pot ser escollida). Els ministeris del govern estan compostos pel president del Govern (primer ministre) i els seus viceprimerministres, ministres i altres, tots són designats pel president per recomanació del primer ministre amb requeriment del consentiment de la Duma Estatal. El legislatiu és l'Assemblea Federal consistent de dues cambres, la Duma Estatal amb 450 diputats i el Consell de la Federació amb 178 representants. Els principals partits, els únics representats en la Duma estatal, són Rússia Unida, el Partit Comunista de la Federació Russa, el Partit Liberal Democràtic de Rússia i Rússia Justa.

Subdivisió administrativa

Article principal: Subdivisió administrativa de Rússia

Subjectes federals

La Federació Russa està integrada per 85 subjectes federals. Els subjectes tenen la mateixa representació al Consell Federal: 2 delegats cadascun. Tanmateix, difereixen en el grau d'autonomia que gaudeixen:

• 46 óblasts (o províncies): és el tipus més comú dels subjectes federals, amb un governador designat pel govern federal, i un parlament local;
• 22 repúbliques: nominalment autònomes, cadascuna amb una constitució, un president i un parlament propis; les repúbliques tenen el dret a seleccionar llur llengua local cooficial amb el rus, però no tenen cap mena de representació internacional; les repúbliques, en essència, són la llar de les minories ètniques;
• 9 krais (o territoris): essencialment amb les mateixes característiques que els óblasts; la designació de "territori" és històrica i feia referència a les regions de frontera i, després, a les divisions administratives que integraven els ókrugs i les óblasts autònoms;
• 4 ókrugs autònoms (o districtes autònoms): originalment entitats autònomes dins els óblasts i els krais, creats per a les minories ètniques; llur estatus s'elevà al nivell dels subjectes federals durant la dècada de 1990; amb l'excepció de l'ókrug autònom de Txukotka, tots els altres estan subordinats administrativament al krai o a l'óblast al qual pertanyen;
• 1 óblast autònoma: l'Óblast Autònoma dels Hebreus; originalment les óblasts autònomes eren unitats administratives subordinades als krais; el 1990, tots, llevat de l'óblast autònoma dels Hebreus, foren elevats a l'estatus de república; i
• 3 ciutats federals: Moscouб Sant Petersburg i Sevastòpol.

Els districtes federals

Els subjectes federals s'agrupen en nou districtes federals, cadascun administrat per un equip designat pel president de Rússia. A diferència dels subjectes federals, els districtes federals no són un nivell subnacional de govern ans són un nivell administratiu del govern federal. Els equips de govern designats són els enllaços entre els subjectes federals i el govern federal i supervisen el compliment de les lleis federals dins els subjectes federals.

El 26 de març del 2014 s'afegeixen a la Federació Russa la República de Crimea i la Ciutat Federal de Sebastòpol amb un resultat favorable (96,77%) en un referèndum.

Els subjectes federals de la Federació Russa

Relacions exteriors

Líders del B.R.I.C. el 2008 (d'esquerra a dreta): Manmohan Singh de l'Índia, Dmitri Medvédev de Rússia, Hu Jintao de la Xina i Luiz Inácio Lula da Silva del Brasil.

La Federació Russa és reconeguda en el dret internacional com la successora de la personalitat jurídica de l'antiga Unió Soviètica. Rússia continua implementant els compromisos de l'URSS, i encara posseeix el seient permanent de l'URSS en el Consell de Seguretat de Nacions Unides, així com l'afiliació a altres organitzacions internacionals, a més dels drets i obligacions sota els tractats internacionals, les propietats i deutes. La política exterior de Rússia és polifacètica. Rússia manté relacions diplomàtiques amb 178 països i té 140 ambaixades. La política exterior de Rússia la dirigeix el President i la implementa el Ministeri d'Afers Exteriors.

Com un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de Nacions Unides, Rússia juga un important paper en el manteniment de la pau i seguretat internacional, i juga un paper important resolent conflictes internacionals participant en el Quartet de l'Orient Mitja, en les converses a sis bandes amb Corea del Nord, promovent una solució al conflicte de Kosovo i resolent assumptes sobre la proliferació nuclear. Rússia és membre del G8, Consell d'Europa, OSCE i APEC, a més de jugar un rol de lideratge en organitzacions regionals com la CEI, EurAsEC, OTSC, i l'OCS. Rússia, juntament amb Bielorússia, formen l'anomenat Estat de la Unió. El president Vladímir Putin va advocar per una aliança estratègica amb major integració en diverses dimensions incloent-hi l'establiment dels quatre espais comuns entre Rússia i la Unió Europea.

Forces Armades

Llançacoets 9P140 Uragan van ser usats durant la Segona Guerra Txetxena.

La defensa de Rússia la garanteixen les Forces Armades de la Federació Russa, una organització militar estatal que segons la llei Federal № 61-ФЗ de 31 maig 1996 «Sobre la defensa» serveix per rebutjar les agressions dirigides contra la Federació Russa, per la defensa armada de la integritat i inviolabilitat del territori de la Federació Russa, així com per a la realització de tasques d'acord amb les lleis constitucionals federals, lleis federals i acords internacionals de la Federació Russa.

El comandant en cap de les Forces Armades és el President de la Federació Russa (actualment Vladímir Putin), i el Ministeri de Defensa serveix com a cos administratiu d'aquest. Avui en dia les tropes actives són aproximadament 1.037.000 i tots els homes disponibles en total sumen 3.037.000

Les Forces Armades de la Federació Russa tenen tres branques principals: les Forces Terrestres, l'Armada, i la Força Aèria. A més, hi ha tres cossos independents de les tres branques anteriors: les Forces Coheteriles Estratègiques, les Forces Espacials i les tropes aerotransportades.

Economia

Article principal: Economia de Rússia

Estació de servei de Rosneft

Des del començament del segle XXI, amb la pujada dels preus del petroli, l'increment en la inversió estrangera directa i un major consum intern han donat un impuls al creixement econòmic de Rússia. El 2007 va ser el novè any de creixement consecutiu, amb una mitjana del 7% anual des de la crisi financera de Rússia de 1998. El Producte interior brut (PIB) de Rússia el 2007 va ser de US$2.076 bilions en paritat de poder adquisitiu convertint-se en la setena economia més gran del món. El salari mitjà de Rússia a principis del 2008 era de US$640 al mes; el 2000 era de US$80. El 15,8% dels russos vivia sota el llindar de la pobresa el 2007, i la taxa d'atur era del 6,8%.

Rússia té les reserves més gran de gas natural, les segones més gran de carbó i les vuitenes més grans de petroli. És l'exportador més gran de gas natural i el segon exportador de petroli. Les exportacions de tots dos a més dels metalls i la fusta representen el 80% de totes les exportacions russes. Tot i els preus elevats dels hidrocarburs, les vendes del petroli i del gas només representen el 5,7% del PIB, i el govern prediu que aquesta xifra es reduirà a 3,7% per al 2011. El govern ha mantingut superàvits en el pressupost federal des del 2001. Les reformes fiscal, financera i de propietat de la primera administració del president Vladímir Putin han tingut un efecte positiu, augmentat la confiança dels inversors: la inversió estrangera directa s'ha incrementat de US$14.600 milions el 2005 a US$45.000 milions el 2007. El PIB va créixer 8,1% el 2007, un augment a causa dels béns i serveis del mercat intern i no pas a l'extracció i exportació d'hidrocarburs. Tot i així, la inflació encara és elevada: el 2007 va ser del 12%.

El desenvolupament econòmic del país ha estat, tanmateix, molt desigual geogràficament. L'àrea de Moscou contribueix amb un alt percentatge del PIB rus. La major part de Rússia, en especial les comunitats indígenes i rurals de Sibèria no n'han rebut els beneficis.

Geografia humana

Ciutat de Moscou

Catedral de Crist el Salvador, destruïda durant l'època soviètica, reconstruïda entre el 1990 i el 2000

Dinàmica de població

Segons les estimacions preliminars, la població russa l'1 de gener, 2007 era de 142 milions de persones. El 2007, la població havia decrescut 0,17% i el 2006 0,37%. Rússia és una societat diversa i multiètnica, la llar de més de 120 grups ètnics i indígenes. El 2006 186.380 immigrants van arribar a Rússia, dels quals el 95% provenien dels països de la Comunitat d'Estats Independents, molts d'ells de parla russa. Tot i que la població russa és relativament gran, la densitat de població és molt baixa, atesa l'extensió territorial del país. La major part de la població es concentra en la Rússia europea a prop dels Urals i al sud-oest de Sibèria. El 73% de la població és urbana.. Segons les dades del cens del 2002, les ciutats més grans del país són Moscou (10,1 milions) i Sant Petersburg (4,7 milions). Onze ciutats més tenen una població entre l'1 i els 2 milions d'habitants: : Txeliàbinsk, Kazan, Novossibirsk, Nijni Nóvgorod, Omsk, Perm, Rostov-on-Don, Samara, Ufa, Volgograd i Iekaterinburg.

La població russa va arribar a un màxim de 148,7 milions d'habitants el 1991, però des d'aleshores la població ha estat decreixent; de fet el 2007, el nombre de morts va ser superior el nombre de naixements. La taxa de creixement poblacional estimada pel 2008 és de –0,474%. Les causes principals del creixement negatiu de la població són una alta taxa de mortalitat i una baixa taxa de natalitat (de 16 per mil habitants i d'11 per mil habitants respectivament). No obstant això, el Ministeri de Salut de Rússia preveu que el 2011 les taxes de natalitat i mortalitat seran iguals.

Llengües

Es parlen a Rússia a prop de 100 llengües diferents. Segons el cens del 2002, a més del rus, llengua oficial parlada en tots els subjectes federals, s'hi parlen també el tàtar (5,3 milions de persones) i l'alemany (2,9 milions). El rus és l'única llengua oficial de l'Estat, però la constitució atorga a les repúbliques el dret a escollir llur llengua pròpia cooficial amb el rus. A pesar de la seva extensió—el rus és la llengua més estesa geogràficament d'Euràsia—la llengua és relativament homogènia. El rus és la llengua eslava amb el nombre més gran de parlants. El rus és una de les sis llengües oficials de les Nacions Unides.

Etnografia

Rússia és una societat diversa i multiètnica. Els russos comprenen el 80% de la població total de la Federació Russa. Tot i així, hi viuen més de 120 grups ètnics. Alguns d'aquests pobles, però, són molt petits, amb menys de 1000 individus; de fet, a més dels russos només els tàtars, els ucraïnesos, els txuvaixos, els baixkirs, els txetxens i els armenis superen el milió de persones. La Federació Russa reconeix la diversitat ètnica en ser conformada per 21 repúbliques de minories, 10 districtes autònoms i una regió autònoma. En aquestes regions, la nacionalitat epònima, tanmateix, és inferior, en nombre, als russos que hi viuen. Algunes minories nacionals demanen major autonomia i fins i tot independència.

Religió

El cristianisme, l'islam, el budisme i el judaisme són les religions tradicionals de Rússia i considerades, segons una llei aprovada el 1997, com a part de l'"herència cultural" de l'Estat. L'Església Ortodoxa Russa és la religió dominant. Segons una enquesta realitzada pel Centre d'Investigació d'Opinió Pública Rus, el 63% dels enquestats es consideraven russos ortodoxos. Tanmateix, només el 15-20% és practicant; un altre 10-15% practica l'islam. Un gran percentatge de la població russa no és practicant o és atea o agnòstica, un llegat del seu passat soviètic.

Cultura

Música clàssica i ballet

Piotr Ilitx Txaikovski (1840–1893), compositor

Els nombrosos grups ètnics de Rússia tenen llurs tradicions característiques en música folclòrica. La música a Rússia del segle XIX estava definida per la tensió entre el compositor clàssic Mikhaïl Glinka i els seus seguidors, que defensaven la identitat nacional russa i afegiren elements religiosos i folclòrics a les seves composicions, i la Societat Musical Russa, liderada pels compositors Anton i Nikolai Rubinstein, que defensaven el punt de vista conservador. La tradició romàntica de Txaikovski, un dels més destacats compositors de l'era romàntica, la música del qual seria coneguda i estimada pel seu caràcter distintiu rus així com les seves riques harmonies i commovedores melodies, fou introduïda al segle XX per Serguei Rakhmàninov, un dels últims grans abanderats de l'estil romàntic de la música clàssica europea.

Els mundialment renombrats compositors del segle XX inclouen Skriabin, Stravinskí, Rakhmàninov, Prokófiev i Xostakóvitx. Durant la major part de l'era soviètica, la música era escrupolosament examinada i mantinguda dins del conservatiu, accessible modisme en conformitat amb la política estalinista del realisme socialista. Els conservatoris russos impulsaren generacions de solistes mundialment renombrats. Entre els més coneguts estan els violonistes David Oistrach i Kremer, violoncelista Mstislav Rostropóvitx, pianistes Vladímir Horowitz, Sviatoslav Richter i Emil Gilels, i la vocalista Galina Vixnévskaia.

El Teatre Bolxoi

El compositor rus Piotr Ilitx Txaikovski compongué les més famoses obres de ballet del món: El ball dels cignes, El Trencanous i La bella durment del bosc. Durant els principis del segle XX, els ballarins russos Anna Pàvlova i Vàtslav Nijinski es feren famosos, i l'empresari Serguei Diàguilev i els seus Ballets Russos viatjaren per l'estranger, influenciant en el desenvolupament de la dansa. El ballet soviètic mantingué i perfeccionà les tradicions del segle XIX, i les escoles de coreografia de la Unió Soviètica produïren estrelles de fama internacional una rere l'altra, incloent-hi Maia Plissétskaia, Rudolf Nuréiev i Mikhaïl Baríshnikov. El Teatre Bolxoi de Moscou i el Ballet Mariïnski de Sant Petersburg són, sens dubte, famosos arreu del món.

A Rússia també és molt estesa la música i la dansa popular. Les danses tradicionals inclouen danses zíngares (gitanes eslaves), algunes de les quals van incorporar a la dansa clàssica a través dels seus ballets. Altres danses menys conegudes inclouen el khorovod (Хорово́д) i la tròica (Тройка), per exemple.

Vegeu també

• Llista de les ciutats de Rússia
• Llista dels prínceps de Moscou
• Llista de peixos de Rússia
• Llista de Tsars
• Rússia del nord

Enllaços externs

• Duma Lloc oficial del parlament de Rússia (rus)
• Govern Lloc oficial del govern de Rússia (rus)
• Kremlin (rus) (anglès)