Ocell

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Au» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Au (desambiguació)».
«Moixó» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Moixó (peix)».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Ocells
(Juràssic superior – recent)
Gavià argentat
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Clade: Amniota
Classe: Aves
Linnaeus, 1758
Clade: Amniota
Superordres

Els ocells o aucells,[1] moixons[2] o pardals[3] (o encara literàriament aus), són una classe de vertebrats bípedes, endoterms (de sang calenta) que ponen ous. N'existeixen unes 10.000 espècies vivents, cosa que en fa el grup més divers de tetràpodes. Viuen en ecosistemes d'arreu del món de l'Àrtic a l'Antàrtic. La mida dels ocells varia des dels 5 cm del colibrí de Helen fins als 2,7 metres de l'estruç. El registre fòssil indica que els ocells evolucionaren a partir de dinosaures teròpodes durant el període Juràssic, entre fa 150 i 200 milions d'anys, essent l'ocell més antic conegut l'arqueòpterix, del Juràssic superior (155-100 Ma). La major part de paleontòlegs veuen els ocells com a únic clade de dinosaures que sobrevisqué a l'extinció del Cretaci-Terciari fa aproximadament 65,5 milions d'anys.

Els ocells moderns es caracteritzen per pondre ous i per tenir plomes, un bec mancat de dents, un ritme metabòlic elevat, un cor amb quatre cambres i un esquelet. Tots els ocells tenen potes anteriors modificades en forma d'ales i la major part poden volar, amb algunes excepcions que inclouen els estrutioniformes, els pingüins i algunes espècies endèmiques d'illes. Els ocells també tenen aparells digestiu i respiratori únics que estan altament adaptats pel vol. Alguns ocells, especialment els còrvids i els lloros, es troben entre les espècies animals més intel·ligents; algunes espècies aviàries han estat observades fabricant i utilitzant eines, i moltes espècies presenten una transmissió cultural del coneixement a través de les generacions.

Moltes espècies emprenen llargues migracions anuals, i moltes fan moviments irregulars més curts. Els ocells són socials; es comuniquen utilitzant senyals visuals i a través de crides i cants. Participen en comportaments socials com ara cria i caça corporatives, gregarisme i assetjament dels depredadors. La immensa majoria d'espècies d'ocells són monògames, normalment per una temporada d'aparellament, a vegades durant anys, però rarament per tota la vida. Altres espècies tenen sistemes de cria poliginis ("moltes femelles") o, rarament, poliandris ("molts mascles"). Els ous solen ser postos en un niu i incubats pels pares. La major part dels ocells tenen un llarg període de cura per part, dels pares després de l'eclosió dels pollets.

Moltes espècies tenen una importància econòmica, principalment com a fonts d'aliment adquirides per caça o cria. Algunes espècies, particularment els ocells cantors i els lloros, són populars com a animals de companyia. Altres usos inclouen la collita de guano (fems) per a utilitzar-lo com a fertilitzant. Els ocells apareixen en molts aspectes de la cultura humana, des de la religió fins a la música popular. Unes 120-130 espècies s'han extingit com a resultat de les activitats humanes des del segle XVII, i molts centenars abans d'això. Actualment, unes 1.200 espècies d'ocells estan amenaçades d'extinció per les activitats humanes, tot i que s'estan fent esforços per a protegir-les.

Evolució i taxonomia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Evolució dels ocells
L'arqueòpterix, sovint considerat l'ocell més antic conegut

La primera classificació biològica dels ocells fou desenvolupada per Francis Willughby i John Ray a la seva obra del 1676 Ornithologiae.[4] Carl von Linné modificà aquesta obra el 1758 per a dissenyar la classificació utilitzada actualment.[5] Els ocells són classificats com a la classe biològica Aves en la taxonomia linneana. La taxonomia filogenètica situa Aves dins el clade de dinosaures Theropoda.[6] Aves i un grup germà, el clade dels crocodilis, són els únics membres vivents del clade reptilià dels arcosaures. Filogenèticament, Aves és definit habitualment com a tots els descendents de l'avantpassat comú més recent dels ocells moderns i Archaeopteryx lithographica.[7]

L'arqueòpterix, de l'estatge Titonià del Juràssic superior (fa uns 150-145 milions d'anys), és l'ocell més antic conegut, segons aquesta definició. Altres, incloent-hi Jacques Gauthier i defensors del sistema de Phylocode han definit Aves de manera que només inclogui els grups moderns d'ocells, excloent-ne la major part dels grups coneguts únicament a partir de fòssils, i assignant-los, en canvi, al clade Avialae,[8] en part per a evitar la incertesa sobre la classificació de l'arqueòpterix en relació amb animals tradicionalment considerats dinosaures teròpodes.

Tots els ocells moderns es troben dins la subclasse Neornithes, que té dues subdivisions: els paleògnats, que inclouen principalment ocells no voladors com els estruços, i els molt diversos neògnats, que inclouen la resta d'ocells.[6] Sovint s'assigna a aquestes dues subdivisions el rang de superordre,[9] tot i que Livezey i Zusi els assignen el rang de cohort.[6] Segons el punt de vista taxonòmic, el nombre d'espècies vivents d'ocells varia entre 9.800[10] i 10.050.[11]

Els dinosaures i l'origen dels ocells[modifica | modifica el codi]

Article principal: Origen dels ocells
Confuciusornis, un ocell del Cretaci de la Xina

Les proves fòssils i intenses anàlisis biològiques han demostrat més enllà de qualsevol dubte raonable que els ocells són dinosaures teròpodes.[12] Més específicament, són membres dels maniraptors, un grup de teròpodes que també inclou els dromeosàurids i els oviraptòrids, entre d'altres.[13] A mesura que els científics descobreixen més teròpodes no aviaris estretament relacionats amb els ocells, la distinció prèviament clara entre ocells i no-ocells ha esdevingut borrosa. Descobriments recents a la província de Liaoning del nord-est de la Xina, que demostren que molts dinosaures teròpodes petits tenien plomes, contribueixen a aquesta ambigüitat.[14]

El consens en la paleontologia contemporània és que els ocells, Aves, són els parents més propers dels dinonicosaures, que inclouen els dromeosàurids i els troodòntids. En conjunt, formen un grup anomenat Paraves. El dromeosàurid basal Microraptor té característiques que li podrien haver permès planar o volar. Els dinonicosaures més basals són molt petits. Aquestes proves suggereixen la possibilitat que l'avantpassat de tots els paraves podria haver sigut arborícola, i/o podria haver sigut capaç de planar.[15][16]

L'arqueòpterix és conegut com a un dels primers fòssils de transició descoberts i dóna suport a la teoria de l'evolució a finals del segle XIX. Té trets clarament reptilians: dents, dits amb urpes, i una llarga cua semblant a la de les sargantanes, però té unes ales ben conservades amb plomes de vol idèntiques a les dels ocells moderns. No se'l considera un avantpassat directe dels ocells moderns, però és el membre més antic i primitiu d'Aves o Avialae, i probablement està estretament relacionat amb l'avantpassat autèntic. Fins i tot s'ha suggerit que era un dinosaure que no estava pas més emparentat amb els ocells que amb la resta de dinosaures,[17] i que Avimimus és un avantpassat més versemblant de tots els ocells que l'arqueòpterix.[18]

Teories alternatives i controvèrsies[modifica | modifica el codi]

Hi ha hagut moltes controvèrsies en l'estudi de l'origen dels ocells. Els primers desacords incloïen si els ocells havien evolucionat dels dinosaures o d'arcosaures més primitius. Dins del bàndol prodinosaures, hi havia desacords sobre si els avantpassats més probables eren els ornitisquis o els teròpodes.[19] Tot i que els dinosaures ornitisquis (amb malucs d'ocell) comparteixen l'estructura pelviana dels ocells moderns, es creu que els ocells s'originaren a partir dels dinosaures saurisquis (amb malucs de llangardaix), i per tant desenvoluparen la seva estructura pelviana independentment.[20] En realitat, una estructura pelviana avimorfa evolucionà una tercera vegada en el si d'un peculiar grup de teròpodes coneguts com a terizinosàurids. Alguns científics suggereixen que els ocells no són dinosaures, sinó que evolucionaren d'arcosaures primerencs com ara Longisquama.[21][22]

Evolució primerenca dels ocells[modifica | modifica el codi]

Aves

Archaeopteryx

Pygostylia

Confuciusornithidae

Ornithothoraces

Enantiornithes

Ornithurae

Hesperornithiformes


Neornithes





Filogènia dels ocells basals, simplificada a partir de Chiappe, 2007[23]


Els ocells es diversificaren en una gran varietat de formes durant el període Cretaci.[23] Molts grups conservaren característiques primitives, com ara ales amb urpes i dents, tot i que aquestes últimes desaparegueren de manera independent en diversos grups d'ocells, incloent-hi els ocells moderns. Mentre que les primeres formes, com ara l'arqueòpterix o Jeholornis, conservaren la llarga cua òssia dels seus avantpassats,[23] la cua dels ocells més avançats s'escurçà amb l'aparició de l'os pigostil dins del clade Pygostilia.

El primer llinatge gran i divers d'ocells de cua curta en evolucionar foren els enantiornis, o "ocells inversos", anomenats així perquè la configuració dels seus ossos de l'espatlla era la inversa de la dels ocells actuals. Els enantiornis ocupaven una gran varietat de nínxols ecològics, des de limícoles que vivien a la sorra i ocells piscívors fins a formes arborícoles o granívores.[23] Alguns llinatges més avançats també s'especialitzaren a menjar peixos, com ara la subclasse físicament semblant a les gavines dels ictiornis ("ocells del peix").[24] Un ordre d'ocells marins del Mesozoic, els hesperornitiformes, s'adaptaren tant a caçar peixos en ambients marins que perderen la capacitat de volar i esdevingueren principalment aquàtics. Malgrat les seves extremes especialitzacions, els hesperornitiformes representen alguns dels parents més propers dels ocells moderns.[23]

Radiació dels ocells moderns[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Taxonomia de Sibley-Ahlquist i Classificació dels dinosaures

Gràcies al descobriment de Vegavis, actualment, se sap que la subclasse dels neornis (que conté tots els ocells moderns) ja havia evolucionat en alguns llinatges bàsics a la fi del Cretaci[25] i està dividida en dos superordres, els paleògnats i els neògnats. Els paleògnats inclouen els tinamús de Sud-amèrica i Mesoamèrica, així com els estrutioniformes. La divergència basal de la resta de neògnats fou la dels gal·loanseris, el superordre que conté els anseriformes (ànecs, oques, cignes i txajans) i els gal·liformes (faisans, tetraonins i similars, juntament amb els megapòdids i els guans i similars). Les dates de les divergències són molt debatudes pels científics. Hi ha consens que els neornis evolucionaren el Cretaci, i que la separació entre els gal·loanseris i la resta de neògnats es produí abans de l'extinció K-T, però hi ha opinions diferents sobre si la radiació dels altres neògnats es produí abans o després de l'extinció de la resta de dinosaures.[26] Aquest desacord és causat en part per una divergència en les proves; la datació molecular suggereix una radiació al Cretaci, mentre que les proves fòssils recolzen una radiació al Terciari.[26][27]

La classificació dels ocells és un tema polèmic. La Phylogeny and Classification of Birds (1990) de Sibley i Ahlquist és una obra de referència en la classificació dels ocells,[28] tot i que sovint és debatuda. Gran part de les proves semblen suggerir que l'assignació d'ordres és correcta,[29] però els científics no es posen d'acord sobre les relacions entre els ordres mateixos; s'han utilitzat proves de l'anatomia dels ocells moderns, de fòssils i d'ADN, però no ha emergit cap consens clar. Més recentment, noves proves fòssils i moleculars estan oferint una visió cada vegada més clara de l'evolució dels ordres moderns d'ocells.

Classificació dels ordres moderns[modifica | modifica el codi]

Neornithes
Paleognathae

Struthioniformes


Tinamiformes


Neognathae

Altres ocells

Galloanserae

Anseriformes


Galliformes




Divergències basals dels ocells moderns.
Basat en la taxonomia de Sibley-Ahlquist

Tot seguit es pot observar una llista dels ordres taxonòmics de la subclasse dels neornis, o ocells moderns. Aquesta llista utilitza la classificació tradicional (l'anomenat "ordre de Clements"), revisada per la classificació de Sibley-Monroe.

Subclasse Neornithes
Paleognathae:

Neognathae:

La classificació radicalment diferent de Sibley-Monroe (taxonomia de Sibley-Ahlquist), basada en dades moleculars, ha estat àmpliament adoptada en alguns aspectes, car les proves recents moleculars, fòssils i anatòmiques recolzen els gal·loanseris, per exemple.[26]

Distribució[modifica | modifica el codi]

La distribució geogràfica del pardal ha crescut dràsticament gràcies a les activitats humanes. És el que es diu un hemeròfil.[30]

Els ocells viuen i crien a la majort part dels hàbitats terrestres i als set continents, arribant al seu extrem meridional a les colònies de cria del petrell de les neus, fins a 440 km terra endins de l'Antàrtida.[31] La diversitat més elevada d'ocells es dóna a les regions tropicals. Antigament, es creia que aquesta gran diversitat era el resultat d'una taxa d'especiació més elevada als tròpics, però estudis recents han trobat taxes d'especiació més elevades a les latituds altes, que són compensades per taxes d'extinció més elevades que les dels tròpics.[32] Diverses famílies d'ocells s'han adaptat a la vida tant a sobre dels oceans com a dins seu, i algunes espècies d'au marina només venen a terra per criar,[33] i s'ha observat pingüins capbussant-se fins a profunditats de 300 metres.[34]

Moltes espècies d'ocells han establert poblacions de cria en àrees en què han estat introduïdes pels humans. Algunes d'aquestes introduccions s'han fet expressament: el faisà comú, per exemple, ha estat introduït arreu del món com a ocell de caça.[35] D'altres han estat accidentals, com ara l'assentament de cotorretes de pit gris salvatges a diverses ciutats nord-americanes després que s'escapessin de la captivitat.[36] Algunes espècies, incloent-hi l'esplugabous,[37] el caracarà de cap groc[38] i la cacatua galah,[39] s'han estès naturalment molt més enllà de la seva distribució original, a mesura que les pràctiques agrícoles els creaven nous hàbitats apropiats.

Anatomia i fisiologia[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Anatomia dels ocells i Vista dels ocells
Anatomia externa d'un ocell: 1 Bec, 2 Cap, 3 Iris, 4 Pupil·la, 5 Mantell, 6 Plomes de cobertura petites, 7 Escapulars, 8 Plomes de cobertura mitjanes, 9 Terciàries, 10 Gropa, 11 Primàries, 12 Baix-ventre, 13 Cuixa, 14 Articulació tibiotarsal, 15 Tars, 16 Peus, 17 Tíbia, 18 Ventre, 19 Flancs, 20 Pit, 21 Gorja, 22 Cresta
Vísceres d'un colom: 1 Tràquea, 2 Tim, 3 Esòfag, 4 Pap, 5 Siringe, 6 Cor, 7 Fetge, 8 Pedrer, 9 Duodè, 10 Pàncrees, 11 Intestí prim, 12 Recte, 13 Cloaca, 14 Sacs aeris, 15 Caròtide esquerra, 16 Subclàvia esquerra, 17 Caròtide dreta, 18 Artèria braquial, 19 Subclàvia dreta, 20 Músculs de la siringe, 21 Tall de secció del pectoral major

En comparació amb els altres vertebrats, els ocells tenen un pla corporal que presenta moltes adaptacions inusuals, majoritàriament, per facilitar-los el vol.

L'esquelet es compon d'ossos molt lleugers. Tenen unes grans cavitats plenes d'aire (anomenades cavitats pneumàtiques) que es connecten amb el sistema respiratori.[40] Els ossos del crani estan fusionats i no presenten sutures cranials.[41] Les òrbites són grans i estan separades per un septe ossi. La columna vertebral té regions cervical, toràcica, lumbar i caudal, sent el nombre de vèrtebres cervicals (del coll) molt variables i el seu moviment especialment flexible, però el moviment està reduït a les vèrtebres toràciques anteriors i absent a les vèrtebres posteriors.[42] Les últimes estan fusionades amb la pelvis per formar el sinsacre.[41] Les costelles estan aplanades i l'estèrnum està configurat perquè s'hi ancorin els músculs del vol, excepte en els ordres d'ocells no voladors. Les potes anteriors estan modificades en ales.[43]

Com els rèptils, els ocells són principalment uricotèlics, és a dir, els seus ronyons extreuen residus nitrogenosos del flux sanguini i l'excreten en forma d'àcid úric, en lloc d'urea o amoníac, a l'intestí a través dels urèters. Els ocells no tenen bufeta urinària ni una obertura uretral exterior, de manera que l'àcid úric és excretat juntament amb els fems en forma de residu semisòlid.[44][45] Tanmateix, ocells com ara els colibrís poden ser facultativament amonotèlics, excretant gran part dels residus nitrogenosos en forma d'amoníac.[46] També excreten creatina, en lloc de creatinina, que és el que excreten els mamífers.[41] Aquest material, igual que el que treuen els intestins, emergeix de la cloaca de l'ocell.[47][48] La cloaca és una obertura amb múltiples funcions: s'hi expulsen residus, els ocells s'aparellen unint les cloaques i les femelles la fan servir per pondre els ous. A més, moltes espècies d'ocells regurgiten egagròpiles.[49] L'aparell digestiu dels ocells és únic, amb un pap per l'emmagatzemament i un pedrer que conté pedres que l'ocell s'ha empassat, i que molen l'aliment per compensar la manca de dents.[50] La majort part dels ocells són altament adaptats a una digestió ràpida per ajudar-los en el vol.[51] Alguns ocells migratoris s'han adaptat per utilitzar proteïna de moltes parts del seu cos, incloent-hi proteïna dels intestins, com a energia addicional durant la migració.[52]

Els ocells tenen un dels aparells respiratoris més complexos de tots els grups d'animals.[41] Durant la inhalació, un 75% de l'aire fresc passa de llarg dels pulmons i flueix directament dins un sac aeri que s'estén des dels pulmons i es connecta amb espais aeris dins els ossos i els omple d'aire. L'altre 25% de l'aire va directament als pulmons. Quan l'ocell exhala, l'aire utilitzat surt dels pulmons i l'aire fresc emmagatzemat dins el sac aeri posterior és simultàniament forçat cap als pulmons. Així doncs, els pulmons d'un ocell reben un subministrament constant d'aire fresc tant durant la inhalació com l'exhalació.[53] La producció de sons es fa mitjançant la siringe, una cambra muscular amb diverses membranes timpàniques que es troba a l'extrem inferior de la tràquea, d'on se separa.[54] El cor d'un ocell té quatre cambres, i l'arc aòrtic dret dóna origen a la circulació sistèmica (a diferència dels mamífers, en què està implicat l'arc esquerre).[41] La postcava rep sang de les extremitats a través del sistema portal renal. A diferència dels mamífers, els glòbuls vermells dels ocells tenen nucli.[55]

El sistema nerviós és gran en proporció a la mida de l'ocell.[41] La part més desenvolupada del cervell és la que controla les funcions relacionades amb el vol, mentre que el cerebel coordina el moviment i el telencèfal controla els patrons de comportament, la navegació, l'aparellament i la construcció de nius. La majoria d'ocells tenen un sentit de l'olfacte pobre; les excepcions més destacades inclouen els kiwis,[56] els voltors del Nou Món[57] i els procel·lariformes.[58] El sistema visual aviari sol estar molt desenvolupat. Els ocells aquàtics tenen unes lents flexibles especials, que es poden adaptar per veure-hi tant a dins com a fora de l'aigua.[41] Algunes espècies també tenen una fòvea doble. Els ocells són tetracromats, amb cons sensibles a l'ultraviolat als ulls, així com a cons sensibles al verd, el vermell i el blau.[59] Això els permet percebre la llum ultraviolada, implicada en el festeig. Molts ocells tenen patrons de plomatge en ultraviolat que són invisibles per l'ull humà; alguns ocells en què els dos sexes semblen similars a l'ull nu es distingeixen per la presència de clapes reflectants de l'ultraviolat a les plomes. Els mascles de mallerenga blava tenen una clapa corona reflectant de l'ultraviolat que exhibeixen durant el festeig, utilitzant postures i alçant les plomes del clatell.[60] La llum ultraviolada també es fa servir per trobar aliment—se sap que els xoriguers busquen preses detectant les traces d'orina que deixen els rosegadors a terra, que reflecteixen la llum ultraviolada.[61] Les parpelles dels ocells no es fan servir per parpellejar, sinó que l'ull és lubricat per una membrana nictitant, una tercera parpella que es mou horitzontalment.[62] La membrana nictitant també cobreix l'ull i funciona com una lent de contacte en molts ocells aquàtics.[41] La retina dels ocells té un sistema de subministrament de sang en forma de ventall anomenat pecten.[41] La major part dels ocells no poden moure els ulls, tot i que hi ha excepcions, com ara el corb marí gros.[63] Els ocells que tenen els ulls als costats del cap tenen un camp visual ampli, mentre que els ocells que els tenen al davant del cap, com ara els mussols, tenen visió binocular i poden estimar la profunditat de camp.[64] L'orella aviària manca de pavelló auricular extern, però està coberta de plomes, tot i que en alguns ocells, com ara els mussols Asio, Bubo i Otus, aquestes plomes formen flocs que semblen orelles. L'orella interna té una còclea, però no és espiral, com en els mamífers.[65]

Algunes espècies són capaces d'utilitzar defenses químiques contra els depredadors; alguns procel·lariformes poden expulsar un oli desagradable contra un agressor,[66] i algunes espècies de pitohuins de Nova Guinea tenen una potent neurotoxina a la pell i les plomes.[67]

Cromosomes[modifica | modifica el codi]

Els ocells tenen dos sexes: mascle i femella. El sexe dels ocells ve determinat pels cromosomes sexuals Z i W, en lloc dels cromosomes X i Y presents en els mamífers. Els ocells mascles tenen dos cromosomes Z (ZZ), mentre que les femelles tenen un cromosoma W i un cromosoma Z (WZ).[41]

A gairebé totes les espècies d'ocells, el sexe d'un individu queda determinat al moment de la fertilització. Tanmateix, un estudi recent ha demostrat l'existència de determinació del sexe dependent de la temperatura entre els talègols cap-roig. En aquesta espècie, les temperatures elevades durant la incubació resulten en una ràtio sexual femella-mascle més elevada.[68]

Plomes, plomatge i escates[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Ploma i Ploma de vol
El plomatge del mussol Otus senegalensis li permet fondre's amb el medi que l'envolta.

Les plomes són un tret característic dels ocells (tot i que també es donaven en alguns dinosaures que, actualment, no són considerats aus autèntiques). Els permeten volar, serveixen com una forma d'aïllament que contribueix a la termoregulació, i els serveixen per exhibir-se, camuflar-se i fer-se senyals.[41] Hi ha diversos tipus de plomes, cadascun dels quals té les seves pròpies funcions. Les plomes són processos epidèrmics ancorats a la pell i només sorgeixen en parts específiques de la pell anomenades pteriles. El patró de distribució d'aquestes zones emplomallades (pterilosi) es fa servir en la taxonomia i la sistemàtica. La distribució i l'aparició de les plomes al cos, que s'anomena plomatge, pot variar dins d'una mateixa espècie segons l'edat, l'estatus social[69] i el sexe.[70]

Els ocells muden periòdicament el plomatge. El plomatge estàndard d'un ocell que l'ha mudat després de la cria és conegut com el plomatge "no de cria" o – segons la terminologia Humphrey-Parkes – plomatge "bàsic"; dins del sistema Humphrey-Parkes, els plomatges de cria i les variacions del plomatge bàsic són coneguts com a plomatges "alternatius".[71] En la majoria d'espècies la muda és anual, tot i que algunes poden mudar les plomes dues vegades a l'any, i les grans aus rapaces poden mudar-les només una vegada en uns quants anys. Els patrons de muda varien d'una espècie a l'altra. En els passerins, les plomes de vol són substituïdes d'una en una, començant per la ploma primària més interior. Una vegada ha estat reemplaçada la cinquena o sisena ploma primària, comencen a caure les plomes terciàries més exteriors. Després de la muda de les terciàries més interiors, comencen a caure les secundàries, començant per les més interiors i continuant cap a l'exterior (muda centrífuga). Les plomes encobertes primàries més grans es muden simultàniament amb les primàries amb què s'encavalquen.[72] Algunes espècies, com els ànecs i les oques, perden totes les plomes de vol alhora, cosa que els deixa temporalment incapaços de volar.[73] En general, les cues de la ploma són mudades i substituïdes començant pel parell més interior.[72] Tanmateix, els fasiànids muden les plomes de la cua de forma centrípeta.[74] La muda centrífuga és modificada en les plomes caudals dels pícids i els cèrtids, de manera que comença amb el segon parell de plomes més interior i acaba amb el parell central de plomes, de manera que conserven una cua funcional per grimpar.[72][75] El patró general dels passerins és que les plomes primàries són reemplaçades cap enfora, les secundàries cap endins i la cua des del centre cap enfora.[76] Abans de niar, les femelles de la major part de les espècies adquireixen una placa d'incubació amb la desaparició de plomes properes al ventre. Aquesta zona de pell està ben alimentada pels vasos sanguinis i ajuda la femella a covar els ous.[77]

Una cotorra vermella empolainant-se.

Les plomes necessiten ser mantingudes, i els ocells les empolainen i netegen cada dia. Es passen una mitjana del 9% del dia fent això.[78] Fan servir el bec per extreure'n partícules foranes i aplicar-hi secrecions ceruminoses de la glàndula uropigial; aquestes secrecions mantenen la flexibilitat de les plomes i serveixen d'agent antimicrobià, inhibint el creixement de bacteris que descomponen les plomes.[79] Alguns ocells també fan servir secrecions d'àcid fòrmic de les formigues, que obtenen gràcies a un comportament conegut com a bany de formigues, per eliminar paràsits de les plomes.[80]

Les escates dels ocells estan formades per la mateixa ceratina que constitueix el bec, les urpes i els esperons. Es troben principalment als dits dels peus i els metatarsos, però alguns ocells també en tenen més amunt del turmell. Les escates de la major part dels ocells no s'encavalquen significativament, deixant de banda els alcedínids i pícids. Es creu que les escates dels ocells són homòlogues a les dels rèptils i mamífers.[81]

Vol[modifica | modifica el codi]

Article principal: Vol dels ocells
Papamosques infatigable batent les ales cap avall.

La majoria dels ocells poden volar, cosa que els distingeix de gairebé totes les altres classes de vertebrats. El vol és la principal forma de locomoció de la majoria d'espècies d'ocells, que l'utilitzen per criar, alimentar-se i per evitar i fugir dels depredadors. Els ocells tenen diverses adaptacions per voltar, com ara un esquelet molt lleuger; dos grans músculs de vol, el pectoral, que representa el 15% de la massa total de l'ocell, i el supracoracoide; a més de potes anteriors modificades (ales) que serveixen de perfil aerodinàmic.[41] La forma i la mida de les ales solen determinar el tipus de vol que té una espècie determinada; molts ocells combinen el vol impulsat per la batuda de les ales amb el vol tèrmic, menys exigent energèticament. Hi ha unes seixanta espècies vivents d'ocells no voladors, a més de moltes espècies extintes.[82] Els ocells no voladors apareixen sovint a illes aïllades, probablement a causa de l'escassetat de recursos i l'absència de depredadors terrestres.[83] Tot i que són incapaços de volar, els pingüins utilitzen músculs i moviments similars per "volar" dins l'aigua, igual que els àlcids, les baldrigues i els cínclids.[84]

Comportament[modifica | modifica el codi]

La major part d'ocells són animals diürns, però alguns ocells, com la major part d'espècies de mussols i caprimúlgids, són nocturns i crepusculars, i molts ocells limícoles de les costes s'alimenten quan arriba la marea apropiada, de dia o de nit.[85]

Dieta i alimentació[modifica | modifica el codi]

Becs adaptats per diferents tipus d'alimentació.

Les dietes dels ocells són variades i sovint inclouen nèctar, fruita, plantes, llavors, carronya i diversos animals petits, incloent-hi com per exemple, altres ocells.[41] Com que manquen de dents, tenen un aparell digestiu adaptat per processar aliments no mastegats que s'empassen sencers.

Els ocells que posseeixen moltes estratègies per aconseguir menjar o que mengen una gran varietat d'aliments són anomenats generalistes, mentre que els que gasten temps i esforços per aconseguir aliments específics o tenen una sola estratègia alimentària són considerats especialistes.[41] Les estratègies alimentàries varien d'una espècie a l'altra. Molts ocells espigolen insectes, invertebrats, fruites o llavors. Altres cacen insectes que ataquen sobtadament des d'una branca. Les espècies que cacen insectes causants de plagues són considerades agents de control biològic beneficiosos, i els programes de control biològic de plagues en promou la presència.[86] Els nectaròfags, com per exemple els colibrís, els suimangues i els lorins, tenen una llengua raspallosa especialment adaptada, i sovint un bec que encaixa amb flors coadaptades.[87] Els kiwis i aus limícoles tenen un bec llarg que utilitzen per buscar invertebrats; les diferents mides de bec i els diversos mètodes d'alimentació de les aus limícoles resulten en una separació de nínxols ecològics.[41][88] Els gaviformes, aitins, pingüins i àlcids persegueixen les preses a sota l'aigua, utilitzant les ales o les potes per impulsar-se,[33] mentre que els depredadors aeris com ara els mascarells, alcedínids i xatracs es capbussen per atrapar les preses. Els flamencs, tres espècies de prions i alguns ànecs s'alimenten per filtratge.[89][90] Les oques i els anatins són en gran part pasturadors.

Algunes espècies, com per exemple, les fregates, les gavines[91] i estercoràrids,[92] practiquen el cleptoparasitisme, és a dir, roben aliments d'altres ocells. Es creu que aquest cleptoparasitisme serveix per complementar l'aliment que obtenen caçant i que no és una part significativa de la dieta de cap espècie. Un estudi de robatoris als mascarells emmascarats per part de fregates grans estimà que les fregates no robaven més del 40% del seu aliment i que la mitjana era d'un 5%.[93] Altres ocells són carronyaires; alguns d'ells, com els voltors, s'hi especialitzen, mentre que altres, com les gavines, els còrvids o altres aus de presa, són oportunistes.[94]

Aigua[modifica | modifica el codi]

Molts ocells necessiten aigua, tot i que el seu mode d'excreció i la manca de glàndules sudorípares en redueix la demanda fisiològica.[95] Alguns ocells del desert poden obtenir tota l'aigua que necessiten la humitat present a l'aliment. També poden tenir altres adaptacions com deixar que els pugi la temperatura corporal, evitant així la pèrdua d'humitat a causa de la refrigeració evaporativa o el panteix.[96] Les aus marines poden beure aigua de mar gràcies a les glàndules de sal que tenen al cap i que expulsen l'excés de sal pels narius.[97]

La major part dels ocells agafen aigua amb el bec i alcen el cap perquè s'escoli per la gola. Algunes espècies, particularment les que viuen en zones àrides, de les famílies dels colúmbids, estríldids, còlids, turnícids i otídids són capaces de xuclar aigua sense haver d'alçar el cap.[98] Algunes aus del desert depenen de les fonts d'aigua; les gangues són conegudes per reunir-se diàriament al voltant d'abeuradors. Les que tenen cries els porten aigua mullant-se les plomes ventrals.[99]

Migració[modifica | modifica el codi]

Article principal: Migració dels ocells

Moltes espècies d'ocells migren per aprofitar les diferències de temperatures estacionals a escala global, dirigint-se a les fonts d'aliment més abundants i els millors hàbitats de cria. Aquestes migracions varien d'un grup a l'altre. Molts ocells terrestres, ocells limícoles i anàtids emprenen cada any migracions de llarga distància, que generalment comencen basant-se en la llargada del dia i les condicions meteorològiques. Aquests ocells migratoris passen la temporada d'aparellament a les regions temperades o àrctiques/antàrctiques i la resta de temps a les regions tropicals o l'hemisferi oposat. Per preparar-se per migrar, els ocells augmenten significativament el seu greix corporal i les reserves de greix i redueixen la mida d'alguns òrgans.[52][100] La migració requereix molta energia, en part a causa del fet que els ocells han de creuar oceans i deserts sense aturar-se per menjar. Els ocells terrestres tenen un abast d'aproximadament 2.500 km, els shorebirds poden volar fins a 4.000 km,[101] mentre que el tètol cuabarrat és capaç de volar fins a 10.200 km sense aturar-se.[102] Els ocells marins també emprenen migracions llargues –la més llarga és la de la baldriga grisa, que nia a Nova Zelanda i Xile i passa l'estiu boreal alimentant-se al nord del Pacífic, a prop del Japó, Alaska i Califòrnia, cobrint uns 64.000 km a l'any.[103] Altres ocells marins es dispersen després d'aparellar-se, cobrint grans distàncies sense cap ruta migratòria fixa. Els albatrossos que nien a l'oceà Antàrtic sovint emprenen viatges circumpolars entre una temporada d'aparellament i la següent.[104]

Rutes d'un tètol cuabarrat seguit per satèl·lit en la seva migració cap al nord des de Nova Zelanda. Aquesta espècie protagonitza la migració més llarga sense aturar-se de totes les espècies conegudes, de fins a 10.200 km.

Algunes espècies d'ocells emprenen migracions més curtes, car només cobreixen la distància necessària per fugir del mal temps o trobar aliment. Les espècies irruptives com ara els fringíl·lids boreals en són un exemple i sovint canvien de regió d'un any a l'altre. Aquest tipus de migració sol dependre de la disponibilitat d'aliment.[105] Algunes espècies també cobreixen distàncies més curtes a part de l'àmbit de distribució, en què els individus de les latituds més altres viatgen a l'àmbit d'altres individus de la mateixa espècie. Altres ocells emprenen migracions parcials, en què només migra una part de la població (generalment les femelles i els mascles subdominants).[106] Les migracions parcials poden representar un percentatge elevat del comportament migratori dels ocells d'algunes regions; a Austràlia, un estudi trobà que el 44% dels ocells no passerins i el 32% dels passerins eren parcialment migratoris[107] La migració altitudinal és una forma de migració de curta distància en què els ocells passen la temporada d'aparellament a una major altitud i després baixen a una menor elevació quan arriben les condicions subòptimes. Sovint depèn dels canvis de temperatura i se sol produir quan els territoris normals esdevenen inhòspits a causa de la manca d'aliment.[108] Algunes espècies poden ser nòmades, no tenen un territori fix i es desplacen segons el temps i la disponibilitat d'aliment. Els membres de la família dels lloros o bé no són ni migratoris ni sedentaris, sinó que se'ls considera dispersius, irruptius o nòmades, o bé emprenen migracions curtes i irregulars.[109]

La capacitat dels ocells de tornar a un punt precís després de cobrir grans distàncies es coneix des de fa temps; en un experiment de la dècada del 1950, una baldriga grisa alliberada a Boston tornà a la seva colònia de Skomer (Gal·les) en 13 dies, després de viatjar uns 5.150 km.[110] Els ocells utilitzen una sèrie de mètodes per guiar-se durant les migracions. Els migrants diürns utilitzen el Sol per navegar durant el dia, mentre que de nit s'utilitza una brúixola estel·lar. Els ocells que fan servir el sol compensen el canvi de posició de l'astre al llarg del dia mitjançant un rellotge intern.[41] L'orientació per mitjà de la brúixola estel·lar depèn de la posició de les constel·lacions que envolten l'Estel del Nord.[111] Algunes espècies complementen aquests mitjans amb la capacitat de percebre el geomagnetisme terrestre mitjançant fotoreceptors especialitzats.[112]

Comunicació[modifica | modifica el codi]

Article principal: Vocalització dels ocells
L'exhibició alarmant del bitó del sol imita un predador gran.

Els ocells es comuniquen principalment per mitjà de senyals visuals i auditius. Els senyals poden ser interespecífics (entre espècies diferents) i intraespecífics (al si d'una mateixa espècie).

A vegades, els ocells utilitzen el seu plomatge per valorar i demostrar dominància social,[113] per ensenyar la seva receptivitat a l'aparellament en les espècies amb selecció sexual o per exhibir-se amenaçadorament, com en el cas del bitó del sol, que imita un predador gran per espantar falcons i protegir els pollets.[114] Les variacions en el plomatge també permeten identificar els ocells, especialment entre una espècie i l'altra. La comunicació visual dels ocells també pot incloure exhibicions ritualitzades, que s'han desenvolupat a partir d'accions no comunicatives com ara l'empolainament, els ajustaments de la posició de les plomes, el picoteig o altres comportaments. Aquestes exhibicions poden indicar agressivitat o submissió, a més de contribuir a la formació dels vincles de parella.[41] Les exhibicions més elaborades són les dels festejos, en què sovint es formen danses a partir de combinacions complexes de nombrosos possibles moviments;[115] l'èxit reproductiu dels mascles pot dependre de la qualitat d'aquestes exhibicions.[116]

La crida del cargolet comú americà, un ocell cantaire comú a Nord-amèrica.

Les crides i cants dels ocells, que són produïts a la siringe, són el principal mitjà de comunicació sonor dels ocells. Aquestes comunicacions poden ser molt complexes; algunes espècies són capaces d'utilitzar els dos costats de la siringe de manera independent, cosa que els permet emetre dos cants diferents alhora.[54] Les crides tenen diverses funcions com ara atreure una parella,[41] avaluar una parella potencial,[117] formar nous vincles, prendre i conservar territoris,[41] identificar altres individus (com quan els pares busquen els seus pollets a les colònies o quan una parella es reuneix al principi de la temporada d'aparellament)[118] i avisar altres ocells de la presència de possibles depredadors, a vegades amb informació específica sobre el tipus d'amenaça.[119] Alguns ocells també utilitzen sons mecànics per comunicar-se auditivament. Els becadells del gènere Coenocorypha de Nova Zelanda es fan passar aire per les plomes,[120] els pícids tamboregen per marcar territori[51] i les cacatues negres fan servir eines per tamborejar.[121]

Els quelees de bec vermell, l'espècie d'ocell més nombrosa,[122] formen enormes bandades que a vegades poden comptar amb desenes de milers d'individus.

Bandades i altres associacions[modifica | modifica el codi]

Mentre que alguns ocells són territorials o viuen en petits grups familiars, altres ocells poden formar grans bandades. Els beneficis principals de reunir-se en bandades són la protecció que ofereix estar en un grup nombrós i l'eficàcia a l'hora de cercar aliment.[41] Defensar-se dels depredadors és especialment important als hàbitats tancats com ara els boscos, on la predació per emboscada és comuna i els grups poden detectar més fàcilment les amenaces. Això ha conduït a la formació de moltes bandades mixtes d'alimentació, compostes habitualment per uns pocs individus de cada espècie amb moltes espècies diferents. Aquestes bandades proporcionen la seguretat d'estar en un grup nombrós i redueixen la possible competència pels recursos.[123] Els desavantatges de reunir-se en bandades inclouen la submissió d'ocells socialment subordinats per part d'ocells més dominants i una menor eficiència a l'hora de trobar aliment en algunes situacions.[124]

A vegades, els ocells també formen associacions amb espècies no aviàries. Les aus marines capbussadores s'associen amb dofins i tonyines, que empenyen les moles de peixos cap a la superfície.[125] Els calaus tenen una relació mutualista amb les mangostes nanes africanes, en què busquen aliment junts i s'avisen els uns als altres de la presència d'aus de presa i altres depredadors.[126]

Repòs[modifica | modifica el codi]

Igual que aquest flamenc del Carib, molts ocells giren el cap contra l'esquena quan dormen.

Els ocells complementen el seu ritme metabòlic elevat durant la part activa del dia descansant en altres moments. Els ocells dorments solen utilitzar un tipus de son conegut com a son vigilant, que alterna períodes de repòs amb "ullades" ràpides que els permeten detectar problemes i fugir ràpidament de possibles amenaces.[127] Es creu que els apòdids poden dormir en ple vol i les observacions per radar suggereixen que s'orienten de cara al vent quan dormen mentre volen.[128] Alguns ocells també han demostrat ser capaços de caure en un son d'ones lentes alternant els hemisferis cerebrals. Els ocells tendeixen a utilitzar aquesta capacitat segons la seva posició en relació a l'exterior de la bandada. Això podria permetre que l'ull situat a l'altra banda de l'hemisferi dorment romangués a l'aguait de depredadors, observant la vora exterior de la bandada. Aquesta adaptació també es dóna en mamífers marins.[129] El repòs comunal és una pràctica estesa, car redueix la pèrdua de temperatura i els riscos de depredació.[130] L'elecció del punt de repòs se sol fer segons la seva seguretat i la seva temperatura.[131]

Molts ocells dorments giren el cap contra l'esquena i amaguen el bec entre les plomes de l'esquena, mentre que alguns l'amaguen entre les plomes del pit. Molts ocells reposen sobre una sola cama, mentre que altres, especialment els que viuen en climes freds, amaguen les potes entre les plomes. Els ocells que dormen a les branques tenen un mecanisme que els bloca els tendons, permetent-los romandre agafats a la branca mentre dormen. Molts ocells que viuen a terra, com les guatlles i els faisans, prefereixen dormir als arbres. Alguns lloros del gènere Loriculus dormen penjats cap per avall.[132] Alguns colibrís entren en un estat de letargia nocturna que en redueix el ritme metabòlic.[133] Aquesta adaptació fisiològica es dóna en gairebé un centenar d'espècies més, incloent-hi els egotèlids, caprimúlgids i els artamins. Una espècie, l'enganyapastors de Nuttall, fins i tot entra en estat d'hibernació.[134] Els ocells manquen de glàndules sudorípares, però es poden refrescar posant-se a l'ombra o dins l'aigua, pantejant, augmentant la seva àrea de superfície, agitant la gola o recorrent a comportaments especials com ara la urohidrosi per refrescar-se.

Reproducció[modifica | modifica el codi]

Sistemes socials[modifica | modifica el codi]

Com en altres espècies de la seva família, el mascle d'ocell del paradís de Raggi té un elaborat plomatge de cria que utilitza per impressionar les femelles.[135]

El 95% d'espècies d'ocells són socialment monògames. Aquestes espècies s'aparellen almenys durant una temporada d'aparellament, o en alguns casos durant anys o fins a la mort d'un dels membres de la parella.[136] La monogàmia fa possible que ambdós pares cuidin les cries, cosa especialment important en les espècies en què les femelles necessiten l'ajut dels mascles per criar els pollets.[137] Les infidelitats són habituals en moltes espècies socialment monògames.[138] Aquests comportaments se sol produir entre mascles dominants i les femelles que s'aparellen amb mascles subordinats, però també pot ser el resultat d'una copulació forçada en els ànecs i altres anàtids.[139] En les femelles, els possibles beneficis de la infidelitat inclouen l'obtenció de millors gens per les cries i prevenció en cas que la parella sigui estèril.[140] Els mascles de les espècies que practiquen la infidelitat custodien la seva parella amb zel per assegurar-se que són el pare de les cries que cuiden.[141]

També es donen altres sistemes d'aparellament, incloent-hi la poligínia, la poliàndria, la poligàmia, la poliginàndria i la promiscuïtat.[41] Els sistemes d'aparellament polígams apareixen quan les femelles són capaces de cuidar les cries sense l'ajut dels mascles.[41] Algunes espècies poden canviar de sistema segons les circumstàncies.

L'aparellament sol implicar algun tipus d'exhibició de festeig, normalment per part del mascle.[142] La majoria d'exhibicions són més aviat senzilles i inclouen alguna mena de cant. Alguns, emperò, són bastant elaborats. Segons l'espècie, els ocells poden picar les ales o la cua, dansar, volar o fer lekking. Habitualment són les femelles que escullen la seva parella,[143] però en els escuraflascons, que són poliandris, funciona a l'inrevés: els mascles poc cridaners trien les femelles amb colors llampants.[144] Les ofrenes d'aliments, el becatge i l'al·loempolainament són pràctiques habituals entre les parelles, generalment després que els ocells s'hagin aparellat i hagin copulat.[51]

Territori, nidificació i incubació[modifica | modifica el codi]

Article principal: Niu d'ocell

Durant la temporada d'aparellament, molts ocells defensen activament el seu territori contra altres individus de la mateixa espècie. La possessió d'un territori els garanteix una font d'aliment per les cries. Les espècies incapaces de defensar el territori on s'alimenten, com les aus marines i els apòdids, solen reproduir-se en colònies per protegir-se dels depredadors. Les espècies que crien en colònies protegeixen llocs privilegiats de nidificació, cosa que pot provocar una ferotge competència per conquerir-los.[145]

Merla alimentant les cries
Els mascles de Ploceus jacksoni utilitzen herba per construir elaborats nius suspesos.

Els ocells solen pondre els ous en un niu. La major part de les espècies construeixen nius més o menys elaborats en forma de tassa, de cúpula, de plat, de depressió a terra, de monticle o de cau.[146] Tanmateix, alguns nius d'ocell són molt primitius; els nius d'albatros no són més que un forat a terra. La majoria d'ocells construeixen el niu a llocs protegits i amagats per evitar els depredadors, però els ocells grans o colonials (que es poden defensar millor) construeixen nius més oberts. Algunes espècies utilitzen matèria vegetal de plantes amb toxines antiparasitàries per construir el niu, car això facilita la supervivència dels pollets.[147] Sovint utilitzen plomes per aïllar el niu.[146] Algunes espècies no tenen niu: els somorgollaires ponen els ous directament sobre les roques, mentre que els mascles de pingüí emperador protegeixen els ous entre el cos i els peus. La manca de niu és especialment prevalent entre les espècies que nien a terra, en què les cries són precoces.

Aquest niu de Sayornis phoebe ha estat parasitat per una merla de cap bru.

La incubació, que proporciona la temperatura més apropiada pel desenvolupament dels pollets, sol començar després de la posta de l'últim ou.[41] Les espècies monògames solen compartir el temps d'incubació, mentre que en les espècies polígames només un dels pares s'encarrega de covar els ous. La calor es transmet dels pares als ous a través de les plaques d'incubació, unes zones de pell sense plomes situades a l'abdomen o el pit dels ocells incubadors. La incubació pot requerir molta energia; els albatrossos adults, per exemple, poden perdre fins a 83 g de pes corporal al dia.[148] En els megapòdids, la calor que escalfa els ous ve del sol, plantes en descomposició o fonts volcàniques.[149] El període d'incubació pot durar entre 10 dies (en els pícids, cucuts i ocells passerins) i més de 80 dies (en els albatrossos i kiwis).[41]

Cura parental[modifica | modifica el codi]

Quan surten de l'ou, l'estat de desenvolupament dels pollets pot variar entre indefensos i independents, segons l'espècie de la qual es tracti. Els pollets indefensos són altricials i tendeixen a ser petits, cecs, immòbils i nus. En canvi, els pollets que són mòbils i tenen plomes al moment de sortir de l'ou són precoços. Els pollets altricials necessiten ser termoregulats i covats durant més temps que els precoços. Entremig dels dos extrems hi ha els pollets semiprecoços o semialtricials.

Femella de Stellula calliope alimentant pollets que ja han crescut.

La durada i el tipus de cura parental varien molt entre els diferents ordres i espècies. En un dels extrems, la cura parental dels megapòdids arriba a la seva fi quan la femella pon els ous; els pollets acabats de sortir de l'ou són capaços d'excavar per sortir del seu túmul i poden defensar-se immediatament.[150] A l'altre extrem, molts ocells marins cuiden dels pollets durant molt de temps. La cura parental més llarga és la de la fregata gran, en què els pollets triguen sis mesos a plomar i són alimentats pels pares fins a l'edat de vint mesos.[151]

En algunes espècies, ambdós progenitors cuiden els pollets, mentre que en altres només se n'encarrega un dels dos sexes. En algunes espècies, altres ocells de la mateixa espècie (sovint parents propers de la parella reproductora, com per exemple les cries de llocades anteriors) contribueixen a criar els pollets.[152] Aquest tipus d'al·loparentatge està especialment estès entre els còrvids, un grup que inclou ocells com ara els corbs, les garses australianes i els caragolets,[153] però ha estat observat en espècies tan diferents com Acanthisitta chloris o el milà reial. La cura parental per part dels mascles és rara en la més gran part dels grups animals, però en els ocells és bastant habitual, més que en qualsevol altra classe de vertebrats.[41] Tot i que el mascle i la femella solen compartir la defensa del territori i el niu, la incubació i l'alimentació dels pollets, a vegades es produeix una divisió del treball en què un dels individus s'encarrega majoritàriament o total d'una tasca determinada.[154]

Hi ha una gran variació en el punt en què els pollets plomen. En la major part d'espècies, els pollets abandonen el niu poc abans o poc després d'aprendre a volar. També varia la cura parental després de la plomada. Els pollets de gavotins del gènere Synthliboramphus, com ara el gavotí antic, abandonen el niu durant la nit següent a l'eclosió per seguir els pares a la mar, on creixen fora de l'abast dels depredadors terrestres.[155] Altres espècies, com els ànecs, treuen els pollets del niu quan encara són ben joves. Els pollets d'albatros abandonen el niu per si sols i ja no reben més ajuda dels pares, mentre que en algunes espècies els progenitors continuen donant aliments suplementaris a les cries després de la plomada.[156] Els pollets també poden seguir els pares durant la seva primera migració.[157]

Parasitisme de posta[modifica | modifica el codi]

Article principal: Parasitisme de posta
Boscarla criant un cucut, un paràsit de posta.

El parasitisme de posta, en què una femella deixa els ous amb la posta d'un altre individu, és més habitual en els ocells que en qualsevol altre ésser viu.[158] Una vegada l'ocell paràsit ha post els ous al niu d'un altre ocell, l'hoste sovint els accepta i cria a esquena de la seva pròpia llocada. Els paràsits de posta poden ser o bé obligats (necessiten parasitar els nius d'altres espècies perquè són incapaços de criar les seves pròpies cries) o bé no obligats (a vegades ponen ous al niu d'altres individus de la mateixa espècie per incrementar el seu rendiment reproductiu, tot i que podrien haver-los criat ells mateixos).[159] Hi ha un centenar d'espècies d'ocells que són paràsits obligats, incloent-hi els indicadors, els ictèrids, els estríldids i alguns ànecs; els més coneguts són els cucuts.[158] Alguns paràsits de posta s'han adaptat per sortir de l'ou abans que els ous de l'hoste, cosa que els permet destruir-los llançant-los del niu o matant els pollets, assegurant-se que tot l'aliment que arribi al niu serà pels pollets paràsits.[160]

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Els ocells ocupen una gran varietat de nínxols ecològics.[122] Alguns són generalistes, mentre que altres tenen un hàbitat o unes necessitats alimentàries molt especialitzades. Els nínxols que ocupen les diferents espècies d'ocells poden variar fins i tot al si d'un mateix hàbitat, com ara un bosc, on algunes espècies s'alimenten al dosser, altres a sota del dosser i altres al sotabosc. Els ocells de bosc poden ser insectívors, frugívors i nectarívors. Els ocells aquàtics solen trobar aliment pescant, menjant plantes o robant-lo d'altres animals. Les aus de caça s'especialitzen en la caça de mamífers o altres ocells, mentre que els voltors són carronyaires especialitzats. Els avívors s'especialitzen a caçar ocells.

Alguns ocells nectarívors són pol·linitzadors importants, mentre que molts dels frugívors tenen un paper clau en la dispersió de les llavors.[161] Les plantes i els ocells que les pol·linitzen sovint coevolucionen;[162] en alguns casos, el pol·linitzador principal d'una planta és l'única espècie capaç d'arribar al seu nèctar.[163]

Els ocells solen ser un element important de les ecologies insulars. Sovint assoleixen illes on no han arribat als mamífers, on poden tenir un paper ecològic que generalment pertany a animals més grans. Per exemple, les moes de Nova Zelanda eren animals pasturadors, igual que el colom de Nova Zelanda i el kokako d'avui en dia.[161] Les plantes actuals de Nova Zelanda conserven les adaptacions defensives que desenvoluparen per protegir-se del moa, ja extint.[164] Els nius d'ocells marins també poden afectar l'ecologia de les illes i els mars que les envolten, en gran part a causa de la concentració de grans quantitats de guano que enriqueix el sòl[165] i els mars contigus.[166]

Es fa servir una gran varietat de mètodes de camp per estudiar l'ecologia aviària, incloent-hi recomptes, monitoratge dels nius i captures amb marcatge.

Relació amb els humans[modifica | modifica el codi]

Cria industrial de pollastres

Els humans s'han relacionat amb els ocells des de l'albada de la humanitat, car els ocells són animals molt visibles i comuns.[167] A vegades es tracta d'una relació mutualista, com per exemple la recol·lecció de mel col·laborativa dels indicadors i pobles africans com ara els borana.[168] En altres casos pot ser una relació comensal, com quan espècies com ara el pardal[169] es beneficien de les activitats humanes. Algunes espècies han esdevingut plagues agrícoles importants,[170] mentre que altres representen un risc per les aeronaus.[171] Les activitats humanes també poden perjudicar els ocells, alguns dels quals estan amenaçats d'extinció per motius com la caça, saturnisme, pesticides, atropellament o la depredació per part de gats i gossos domèstics.

Els ocells poden ser vectors que contribueixen a escampar malalties com ara la psitacosi, la salmonel·losi, la campilobacteriosi, la micobacteriosi (tuberculosi aviària), la grip aviària, la giardiosi i la criptosporidiosi sobre grans distàncies. Algunes d'aquestes malalties són zoonòtiques, és a dir, es poden encomanar als humans.[172]

Importància econòmica[modifica | modifica el codi]

Els ocells domèstics criats per la seva carn i ous, anomenats aviram, són la principal font de proteïna animal que consumeixen els humans; el 2003 es produïren 76 milions de tones d'aviram i 61 milions de tones d'ous arreu del món.[173] Els pollastres formen la major part de l'aviram consumit pels humans, tot i que els galls dindis, els ànecs i les oques també són relativament comuns. També es cacen moltes espècies d'ocells per obtenir-ne la carn. La caça dels ocells és una activitat majoritàriament recreativa, excepte a les àrees molt subdesenvolupades. Els ocells més caçats a les Amèriques són els anàtids, però també es cacen faisans, galls dindis salvatges, guatlles, coloms, perdius, tetraònids, becadells i becades.[174] El muttonbirding, la caça o recol·lecció de pollets i ous de petrell, també és popular a Austràlia i Nova Zelanda.[175] Tot i que alguns tipus de caça, com ara el muttonbirding, poden ser sostenibles, la caça d'ocells ha provocat l'extinció de desenes d'espècies i n'ha posat en perill moltes més.[176]

L'ús de corbs marins per part de pescadors asiàtics està desapareixent ràpidament però encara sobreviu com a atracció turística en algunes regions.

Altres productes aviaris amb valor comercial són les plomes (especialment el plomissol de les oques i els ànecs), que es fan servir com a insolació en roba i llenços, i els excrements dels ocells marins (guano), que són una font valuosa de fòsfor i nitrogen. La lluita per controlar els dipòsits de guano fou un dels motius que provocaren la Guerra del Pacífic, també coneguda com a "Guerra del Guano".[177]

Els humans han domesticat ocells per tenir-los com a animals de companyia i per fins pràctics. Els ocells amb colors llampants, com ara els lloros i minàs, són criats en captivitat o tinguts com a animals de companyia, una pràctica que ha dut al tràfic il·legal de certes espècies amenaçades.[178] Fa segles que s'utilitzen falcons i corbs marins per la caça i la pesca, respectivament. Els coloms missatgers es remunten com a mínim a l'1 aC i encara tingueren un paper rellevant a la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, avui en dia aquestes activitats es duen a terme més aviat com a lleure, entreteniment, turisme[179] o esport (curses de coloms).

Hi ha milions d'ornitòlegs afeccionats arreu del món.[180] Molta gent posa menjadores a prop de casa per atreure ocells. La cria d'ocells ha esdevingut una indústria que mou milions d'euros; s'estima que el 75% de les llars britàniques donen menjar als ocells en algun moment de l'hivern.[181]

Aspectes culturals[modifica | modifica el codi]

"El 3 d'ocells" del Mestre de les Cartes (Alemanya, segle XV).

Els ocells tenen papers destacats i diversos al folklore, la religió i la cultura popular. En la religió, els ocells poden ser o bé missatgers o bé sacerdots i líders d'una deïtat, com per exemple en el culte de Makemake, en què els Tangata manu de l'illa de Pasqua esdevenien cabdills,[182] o com a assistents, com en el cas de Hugin i Munin, dos corbs que xiuxiuejaven notícies a l'orella del déu nòrdic Odin.[183] Els àugurs eren sacerdots encarregats d'interpretar les "paraules" dels ocells i d'observar els auspicis per predir el futur.[184] També poden ser símbols religiosos, com quan Jonàs (en hebreu: יוֹנָה, "colom") encarnà la por, la passivitat, el dol i la bellesa que tradicionalment s'associen als coloms.[185] A vegades, els ocells han estat deïficats, com és el cas del paó, considerat com la Mare Terra pels pobles dravidians de l'Índia.[186] Alguns també han estat vistos com a monstres, incloent-hi el mític roc o el llegendari pouakai dels maoris, un ocell gegant capaç d'atrapar humans.[187]

Els ocells han aparegut a la cultura i l'art des de temps prehistòrics, quan se'ls representà a les primeres pintures rupestres.[188] Més tard, els ocells foren utilitzats en l'art i disseny religiós i simbòlic, com per exemple en el magnífic Tron del Paó dels emperadors mogols i perses.[189] Quan els científics començaren a interessar-se en els ocells, encarregaren molts dibuixos d'ocells per il·lustrar els seus llibres. Un dels dibuixants d'ocells més cèlebres fou John James Audubon, que féu pintures d'ocells nord-americans que tingueren un gran èxit comercial a Europa. La National Audubon Society li deu el nom.[190] Els ocells també han estat importants en la poesia; Homer, per exemple, presentà rossinyols a l'Odissea, mentre que Gai Valeri Catul féu servir un pardal com a símbol eròtic a Catul 2.[191] La relació entre un albatros i un mariner és el tema central de l'obra de Samuel Taylor Coleridge The Rime of the Ancient Mariner i dugué a l'ús modern del nom de l'albatros com a metàfora per referir-se a una càrrega.[192] Hi ha altres metàfores derivades dels ocells; els fons voltor i els inversors voltor, per exemple, deuen el nom al voltor carronyaire.[193]

Les poblacions de còndor de Califòrnia caigueren fins a només 22 exemplars, però gràcies als esforços conservacionistes s'han recuperat i ara compten amb més de 300 individus.

Algunes espècies d'ocells són vistes de manera diferent d'una cultura a l'altra. Els mussols s'associen amb la mala sort, la bruixeria i la mort a parts d'Àfrica,[194] mentre que a gran part d'Europa se'ls veu com un símbol de saviesa.[195] Els puputs eren sagrats pels antics egipcis i símbols de virtut pels perses, però a gran part d'Europa se'ls considerava uns lladres i a Escandinàvia se'ls veia com un presagi de guerra.[196]

Conservació[modifica | modifica el codi]

Article principal: Conservació dels ocells

Tot i que les activitats humanes han possibilitat l'expansió d'algunes espècies, com ara l'oreneta comuna i l'estornell vulgar, també han causat el declivi de les poblacions o l'extinció de moltes altres espècies. S'han extingit més d'un centenar d'espècies d'ocells en temps històrics,[197] encara que l'extinció d'ocells més dramàtica causada pels humans es produí durant la colonització de Melanèsia, Polinèsia i Micronèsia, quan desaparegueren entre 750 i 1.800 espècies.[198] Moltes espècies d'ocells estan en declivi arreu del món. L'any 2009, Birdlife International i la UICN comptaren 1.227 espècies d'ocells amenaçades d'extinció.[199][200]

La principal amenaça d'origen humà pels ocells és la pèrdua d'hàbitat.[201] Les altres amenaces inclouen la sobrecaça, accidents a causa de col·lisions estructurals o l'enganxada accidental en palangres,[202] la contaminació (incloent-hi els vessaments de petroli i l'ús de pesticides),[203] la competició i depredació per part d'espècies invasores foranes[204] i el canvi climàtic.

Els governs i grups conservacionistes treballen per protegir els ocells, o bé promulgant lleis que preserven i restauren els hàbitats dels ocells o bé establint poblacions en captivitat que més tard seran reintroduïdes. Aquests projectes han tingut un cert èxit; un estudi estimà que els esforços conservacionistes han salvat setze espècies d'ocells que altrament s'haurien extingit entre el 1994 i el 2004, com el còndor de Califòrnia i la cotorra de Norfolk.[205]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. ↑ Entrada a DIEC.cat
  2. ↑ Dits així especialment els de mida petita
  3. ↑ Dits així al País Valencià
  4. ↑ del Hoyo, Josep; Andy Elliott & Jordi Sargatal. Handbook of the Birds of the World, Volume 1: Ostrich to Ducks. Barcelona: Lynx Edicions, 1992. ISBN 84-87334-10-5. Tots els ocells del món
  5. ↑ Linnaeus, Carolus. Systema naturae per regna tria naturae, secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis. Tomus I. Editio decima, reformata. Holmiae. (Laurentii Salvii), 1758, p. 824. 
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Livezey, Bradley C.. «Higher-order phylogeny of modern birds (Theropoda, Aves: Neornithes) based on comparative anatomy. II. Analysis and discussion». Zoological Journal of the Linnean Society, 149, 1, Gener 2007, pàg. 1–95. DOI: 10.1111/j.1096-3642.2006.00293.x.
  7. ↑ Padian, Kevin; L.M. Chiappe Chiappe LM. «Bird Origins». A: Philip J. Currie & Kevin Padian (editors). Encyclopedia of Dinosaurs. San Diego: Academic Press, 1997, p. 41–96. ISBN 0-12-226810-5. 
  8. ↑ Gauthier, Jacques. «Saurischian Monophyly and the origin of birds». A: Kevin Padian. The Origin of Birds and the Evolution of Flight, 1986, p. 1–55 (Memoirs of the California Academy of Science 8). ISBN 0-940228-14-9. 
  9. ↑ «Bird Biogeography». [Consulta: 10 abril 2008].
  10. ↑ Clements, James F. The Clements Checklist of Birds of the World. 6a ed.. Ithaca: Cornell University Press, 2007. ISBN 978-0-8014-4501-9. 
  11. ↑ Gill, Frank. Birds of the World: Recommended English Names. Princeton: Princeton University Press, 2006. ISBN 978-0-691-12827-6. 
  12. ↑ Vegeu per exemple Richard O. Prum "Who's Your Daddy" Science 322 1799-1800, citant també R. O. Prum, Auk 119, 1 (2002)
  13. ↑ Paul, Gregory S. «Looking for the True Bird Ancestor». A: Dinosaurs of the Air: The Evolution and Loss of Flight in Dinosaurs and Birds. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 2002, p. 171–224. ISBN 0-8018-6763-0. 
  14. ↑ Norell, Mark; Mick Ellison. Unearthing the Dragon: The Great Feathered Dinosaur Discovery. Nova York: Pi Press, 2005. ISBN 0-13-186266-9. 
  15. ↑ Turner, Alan H.. «A basal dromaeosaurid and size evolution preceding avian flight» (PDF). Science, 317, 2007, pàg. 1378–1381. DOI: 10.1126/science.1144066. PMID: 17823350.
  16. ↑ Xing, X., Zhou, Z., Wang, X., Kuang, X., Zhang, F., and Du, X.. «Four-winged dinosaurs from China». Nature, 421, 6921, 2003, pàg. 335–340. DOI: 10.1038/nature01342.
  17. ↑ Thulborn, R.A.. «The avian relationships of Archaeopteryx, and the origin of birds». Zoological Journal of the Linnean Society, 82, 1984, pàg. 119–158. DOI: 10.1111/j.1096-3642.1984.tb00539.x.
  18. ↑ Kurzànov, S. M. «Avimimidae and the problem of the origin of birds». Transactions of the joint Soviet - Mongolian Paleontological Expedition, 31, 1987, pàg. 31–94.
  19. ↑ Heilmann, Gerhard. "The origin of birds" (1927) "Dover Publications", Nova York.
  20. ↑ Rasskin-Gutman, Diego. «Theoretical morphology of the Archosaur (Reptilia: Diapsida) pelvic girdle». Paleobiology, 27, 1, Març 2001, pàg. 59–78. DOI: 10.1666/0094-8373(2001)027<0059:TMOTAR>2.0.CO;2.
  21. ↑ Feduccia, Alan. «Do feathered dinosaurs exist? Testing the hypothesis on neontological and paleontological evidence». Journal of Morphology, 266, 2, Novembre 2005, pàg. 125–66. DOI: 10.1002/jmor.10382. PMID: 16217748.
  22. ↑ Aquesta teoria és disputada per la major part dels paleontòlegs Prum, Richard O.. «Are Current Critiques Of The Theropod Origin Of Birds Science? Rebuttal To Feduccia 2002». The Auk, 120, 2, April 2003, pàg. 550–61. DOI: 10.1642/0004-8038(2003)120[0550:ACCOTT]2.0.CO;2.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 Chiappe, Luis M. Glorified Dinosaurs: The Origin and Early Evolution of Birds. Sydney: University of New South Wales Press, 2007. ISBN 978-0-86840-413-4. 
  24. ↑ Clarke, Julia A.. «Morphology, Phylogenetic Taxonomy, and Systematics of Ichthyornis and Apatornis (Avialae: Ornithurae)» (PDF). Bulletin of the American Museum of Natural History, 286, September 2004, pàg. 1–179.
  25. ↑ Clarke, Julia A.. «Definitive fossil evidence for the extant avian radiation in the Cretaceous» (PDF). Nature, 433, Gener 2005, pàg. 305–308. DOI: 10.1038/nature03150. PMID: 15662422. Informació de suport
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 Ericson, Per G.P.; Cajsa L. Anderson; , Tom Britton; [et al]. «Diversification of Neoaves: Integration of molecular sequence data and fossils» (en anglès). Biol. Lett., vol. 2, núm. 4, 22 Decembre 2006, pp. 543-547. DOI: 10.1098/rsbl.2006.0523. PMID: 17148284.
  27. ↑ Brown, Joseph W.. «Nuclear DNA does not reconcile 'rocks' and 'clocks' in Neoaves: a comment on Ericson [et al]» (en anglès). Biol. lett., vol. 3, núm. 3, 22 juny 2007, pp. 257–259. DOI: 10.1098/rsbl.2006.0611. PMID: 17389215.
  28. ↑ Sibley, Charles; Jon Edward Ahlquist. Phylogeny and classification of birds. New Haven: Yale University Press, 1990. ISBN 0-300-04085-7. 
  29. ↑ Mayr, Ernst; Short, Lester L.. Species Taxa of North American Birds: A Contribution to Comparative Systematics. Cambridge, Mass.: Nuttall Ornithological Club, 1970 (Publications of the Nuttall Ornithological Club, no. 9). OCLC 517185. 
  30. ↑ Newton, Ian. The Speciation and Biogeography of Birds. Amsterdam: Academic Press, 2003, p. 463. ISBN 0-12-517375-X. 
  31. ↑ Brooke, Michael. Albatrosses And Petrels Across The World. Oxford: Oxford University Press, 2004. ISBN 0-19-850125-0. 
  32. ↑ Weir, Jason T.. «The Latitudinal Gradient in Recent Speciation and Extinction Rates of Birds and Mammals». Science, 315, 5818, Març 2007, pàg. 1574–76. DOI: 10.1126/science.1135590. ISSN: 0036-8075. PMID: 17363673.
  33. ↑ 33,0 33,1 Schreiber, Elizabeth Anne; Joanna Burger. Biology of Marine Birds. Boca Raton: CRC Press, 2001. ISBN 0-8493-9882-7. 
  34. ↑ Sato, Katsufumi. «Buoyancy and maximal diving depth in penguins: do they control inhaling air volume?» (en anglès). Journal of Experimental Biology, 205, 9, 1 maig 2002, pàg. 1189–1197. ISSN: 0022-0949.
  35. ↑ Hill, David; Peter Robertson. The Pheasant: Ecology, Management, and Conservation. Oxford: BSP Professional, 1988. ISBN 0-632-02011-3. 
  36. ↑ Spreyer, Mark F.; Enrique H. Bucher. «Monk Parakeet (Myiopsitta monachus)». The Birds of North America. Cornell Lab of Ornithology, 1998. DOI: 10.2173/bna.322.
  37. ↑ Arendt, Wayne J.. «Range Expansion of the Cattle Egret, (Bubulcus ibis) in the Greater Caribbean Basin». Colonial Waterbirds, 11, 2, 1 Gener 1988, pàg. 252–62. DOI: 10.2307/1521007. ISSN: 07386028.
  38. ↑ Bierregaard, R.O.. «Yellow-headed Caracara». A: Josep del Hoyo, Andrew Elliott & Jordi Sargatal (editors). Handbook of the Birds of the World. Volume 2; New World Vultures to Guineafowl. Barcelona: Lynx Edicions, 1994. ISBN 978-84-87334-15-3. 
  39. ↑ Juniper, Tony; Mike Parr. Parrots: A Guide to the Parrots of the World. Londres: Christopher Helm, 1998. ISBN 0-7136-6933-0. 
  40. ↑ Ehrlich, Paul R.; David S. Dobkin, and Darryl Wheye. «Adaptations for Flight». Birds of Stanford. Universitat de Stanford, 1988. [Consulta: 13 desembre 2007]. Basat en The Birder's Handbook (Paul Ehrlich, David Dobkin, and Darryl Wheye. 1988. Simon and Schuster, Nova York.)
  41. ↑ 41,00 41,01 41,02 41,03 41,04 41,05 41,06 41,07 41,08 41,09 41,10 41,11 41,12 41,13 41,14 41,15 41,16 41,17 41,18 41,19 41,20 41,21 41,22 41,23 41,24 Gill, Frank. Ornithology. Nova York: WH Freeman and Co, 1995. ISBN 0-7167-2415-4. 
  42. ↑ «The Avian Skeleton». paulnoll.com [Consulta: 13 desembre 2007].
  43. ↑ «Skeleton of a typical bird». Fernbank Science Center's Ornithology Web [Consulta: 13 desembre 2007].
  44. ↑ Ehrlich, Paul R.; David S. Dobkin, and Darryl Wheye. «Drinking». Birds of Stanford. Standford University, 1988. [Consulta: 13 desembre 2007].
  45. ↑ Tsahar, Ella. «Can birds be ammonotelic? Nitrogen balance and excretion in two frugivores» (Free full text). Journal of Experimental Biology, 208, 6, Març 2005, pàg. 1025–34. DOI: 10.1242/jeb.01495. ISSN: 0022-0949. PMID: 15767304.
  46. ↑ Preest, Marion R.. «Ammonia excretion by hummingbirds». Nature, 386, Abril 1997, pàg. 561–62. DOI: 10.1038/386561a0.
  47. ↑ Mora, J.. «The Regulation of Urea-Biosynthesis Enzymes in Vertebrates» (PDF). Biochemical Journal, 96, Juliol 1965, pàg. 28–35. ISSN: 0264-6021. PMID: 14343146.
  48. ↑ Merkin, L. «The Influence of Ambient Temperature and Aridity on Modes of Reproduction and Excretion of Amniote Vertebrates». The American Naturalist, 100, 916, Gener 1966, pàg. 667–82. DOI: 10.1086/282459. ISSN: 0028-7628. PMID: 282459.
  49. ↑ Balgooyen, Thomas G.. «Pellet Regurgitation by Captive Sparrow Hawks (Falco sparverius)» (PDF). Condor, 73, 3, 1 octubre 1971, pàg. 382–85. DOI: 10.2307/1365774. ISSN: 00105422.
  50. ↑ Gionfriddo, James P.. «Grit Use by House Sparrows: Effects of Diet and Grit Size» (PDF). Condor, 97, 1, 1 febrer 1995, pàg. 57–67. DOI: 10.2307/1368983. ISSN: 00105422.
  51. ↑ 51,0 51,1 51,2 Attenborough, David. The Life of Birds. Princeton: Princeton University Press, 1998. ISBN 0-691-01633-X. 
  52. ↑ 52,0 52,1 Battley, Phil F.. «Empirical evidence for differential organ reductions during trans-oceanic bird flight». Proceedings of the Royal Society B, 267, 1439, Gener 2000, pàg. 191–5. DOI: 10.1098/rspb.2000.0986. ISSN: 0962-8452. PMID: 10687826. (Erratum in Proceedings of the Royal Society B 267(1461):2567.)
  53. ↑ Maina, John N.. «Development, structure, and function of a novel respiratory organ, the lung-air sac system of birds: to go where no other vertebrate has gone». Biological Reviews, 81, 4, Novembre 2006, pàg. 545–79. DOI: 10.1017/S1464793106007111. ISSN: 1464-7931. PMID: 17038201.
  54. ↑ 54,0 54,1 Suthers, Roderick A.; Sue Anne Zollinger. «Producing song: the vocal apparatus». A: H. Philip Zeigler & Peter Marler (editors). Behavioral Neurobiology of Birdsong. Nova York: New York Academy of Sciences, 2004, p. 109–129 (Annals of the New York Academy of Sciences 1016). DOI 10.1196/annals.1298.041. ISBN 1-57331-473-0.  PMID 15313772
  55. ↑ Scott, Robert B.. «Comparative hematology: The phylogeny of the erythrocyte». Annals of Hematology, 12, 6, Març 1966, pàg. 340–51. DOI: 10.1007/BF01632827. ISSN: 0006-5242. PMID: 5325853.
  56. ↑ Sales, James. «The endangered kiwi: a review» (PDF). Folia Zoologica, 54, 1–2, 2005, pàg. 1–20.
  57. ↑ Ehrlich, Paul R.; David S. Dobkin, and Darryl Wheye. «The Avian Sense of Smell». Birds of Stanford. Standford University, 1988. [Consulta: 13 desembre 2007].
  58. ↑ Lequette, Benoit. «Olfaction in Subantarctic seabirds: Its phylogenetic and ecological significance» (PDF). The Condor, 91, 3, 1 agost 1989, pàg. 732–35. DOI: 10.2307/1368131. ISSN: 00105422.
  59. ↑ Wilkie, Susan E.; P. M. Vissers; D. Das; [et al]. «The molecular basis for UV vision in birds: spectral characteristics, cDNA sequence and retinal localization of the UV-sensitive visual pigment of the budgerigar (Melopsittacus undulatus)». Biochemical Journal, vol. 330, Feb 1998, pp. 541–47. ISSN: 0264-6021. PMID: 9461554.
  60. ↑ Andersson, S.. «Ultraviolet sexual dimorphism and assortative mating in blue tits». Proceeding of the Royal Society B, 265, 1395, 1998, pàg. 445–50. DOI: 10.1098/rspb.1998.0315.
  61. ↑ Viitala, Jussi. «Attraction of kestrels to vole scent marks visible in ultraviolet light». Nature, 373, 6513, 1995, pàg. 425–27. DOI: 10.1038/373425a0.
  62. ↑ Williams, David L.. «Symblepharon with aberrant protrusion of the nictitating membrane in the snowy owl (Nyctea scandiaca)». Veterinary Ophthalmology, 6, 1, Març 2003, pàg. 11–13. DOI: 10.1046/j.1463-5224.2003.00250.x. ISSN: 1463-5216. PMID: 12641836.
  63. ↑ White, Craig R.. «Vision and Foraging in Cormorants: More like Herons than Hawks?» (Text complet lliure). PLoS ONE, 2, 7, Juliol 2007, pàg. e639. DOI: 10.1371/journal.pone.0000639. PMID: 17653266.
  64. ↑ Martin, Graham R.. «Visual fields in short-toed eagles, Circaetus gallicus (Accipitridae), and the function of binocularity in birds». Brain, Behaviour and Evolution, 53, 2, 1999, pàg. 55–66. DOI: 10.1159/000006582. ISSN: 0006-8977. PMID: 9933782.
  65. ↑ Saito, Nozomu. «Physiology and anatomy of avian ear». The Journal of the Acoustical Society of America, 64, S1, 1978, pàg. S3. DOI: 10.1121/1.2004193.
  66. ↑ Warham, John. «The Incidence, Function and ecological significance of petrel stomach oils» (PDF). Proceedings of the New Zealand Ecological Society, 24, 3, 1 maig 1977, pàg. 84–93. DOI: 10.2307/1365556. ISSN: 00105422.
  67. ↑ Dumbacher, J.P.; B.M. Beehler; T. F. Spande; [et al]. «Homobatrachotoxin in the genus Pitohui: chemical defense in birds?». Science, vol. 258, núm. 5083, Octubre 1992, pp. 799–801. DOI: 10.1126/science.1439786. ISSN: 0036-8075. PMID: 1439786.
  68. ↑ Göth, Anne. «Incubation temperatures and sex ratios in Australian brush-turkey (Alectura lathami) mounds». Austral Ecology, 32, 4, 2007, pàg. 278–85. DOI: 10.1111/j.1442-9993.2007.01709.x.
  69. ↑ Belthoff, James R.; Gauthreaux,. «Plumage Variation, Plasma Steroids and Social Dominance in Male House Finches». The Condor, 96, 3, 1 d'agost del 1994, pàg. 614–25. DOI: 10.2307/1369464. ISSN: 00105422.
  70. ↑ Guthrie, R. Dale. «How We Use and Show Our Social Organs». Body Hot Spots: The Anatomy of Human Social Organs and Behavior. [Consulta: 19 octubre 2007].
  71. ↑ Humphrey, Philip S.. «An approach to the study of molts and plumages» (PDF). The Auk, 76, 2, 1 juny 1959, pàg. 1–31. DOI: 10.2307/3677029. ISSN: 09088857. JSTOR: 3677029.
  72. ↑ 72,0 72,1 72,2 Pettingill Jr. OS. Ornithology in Laboratory and Field. Burgess Publishing Co, 1970. ISBN 0808716093. 
  73. ↑ de Beer SJ, Lockwood GM, Raijmakers JHFS, Raijmakers JMH, Scott WA, Oschadleus HD, Underhill LG (2001). Web.uct.ac.za SAFRING Bird Ringing Manual.
  74. ↑ Gargallo, Gabriel. «Flight Feather Moult in the Red-Necked Nightjar Caprimulgus ruficollis». Journal of Avian Biology, 25, 2, 1 juny 1994, pàg. 119–24. DOI: 10.2307/3677029. ISSN: 09088857.
  75. ↑ Mayr, Ernst. «The tail molt of small owls» (PDF). The Auk, 71, 2, 1954, pàg. 172–78.
  76. ↑ Payne, Robert B. «Birds of the World, Biology 532». Bird Division, University of Michigan Museum of Zoology. [Consulta: 20 octubre 2007].
  77. ↑ Turner, J. Scott. «On the thermal capacity of a bird's egg warmed by a brood patch». Physiological Zoology, 70, 4, Juliol 1997, pàg. 470–80. DOI: 10.1086/515854. ISSN: 0031-935X. PMID: 9237308.
  78. ↑ Walther, Bruno A.. «Elaborate ornaments are costly to maintain: evidence for high maintenance handicaps». Behavioural Ecology, 16, 1, 2005, pàg. 89–95. DOI: 10.1093/beheco/arh135.
  79. ↑ Shawkey, Matthew D.; Pillai, Shreekumar R.; Hill, Geoffrey E.. «Chemical warfare? Effects of uropygial oil on feather-degrading bacteria». Journal of Avian Biology, 34, 4, 2003, pàg. 345–49. DOI: 10.1111/j.0908-8857.2003.03193.x.
  80. ↑ Ehrlich, Paul R.. «The Adaptive Significance of Anting» (PDF). The Auk, 103, 4, 1986, pàg. 835.
  81. ↑ Lucas, Alfred M. Avian Anatomy – integument. East Lansing (Michigan, EUA): USDA Avian Anatomy Project, Universitat Estatal de Michigan, 1972, p. 67, 344, 394–601. 
  82. ↑ Roots, Clive. Flightless Birds. Westport: Greenwood Press, 2006. ISBN 978-0-313-33545-7. 
  83. ↑ McNab, Brian K.. «Energy Conservation and the Evolution of Flightlessness in Birds». The American Naturalist, 144, 4, Octubre 1994, pàg. 628–42. DOI: 10.1086/285697.
  84. ↑ Kovacs, Christopher E.; Meyers, RA. «Anatomy and histochemistry of flight muscles in a wing-propelled diving bird, the Atlantic Puffin, Fratercula arctica». Journal of Morphology, 244, 2, May 2000, pàg. 109–25. DOI: 10.1002/(SICI)1097-4687(200005)244:2<109::AID-JMOR2>3.0.CO;2-0. PMID: 10761049.
  85. ↑ Robert, Michel. «Conditions and significance of night feeding in shorebirds and other water birds in a tropical lagoon» (PDF). The Auk, 106, 1, Gener 1989, pàg. 94–101.
  86. ↑ N Reid. «Birds on New England wool properties - A woolgrower guide» (PDF). Land, Water & Wool Northern Tablelands Property Fact Sheet. Govern d'Austràlia - Land and Water Australia, 2006. [Consulta: 17 juliol 2010].
  87. ↑ Paton, D. C.; Baker, .. «Bills and tongues of nectar-feeding birds: A review of morphology, function, and performance, with intercontinental comparisons». Australian Journal of Ecology, 14, 4, 1 abril 1989, pàg. 473–506. DOI: 10.2307/1942194. ISSN: 00129615.
  88. ↑ Baker, Myron Charles; Baker, .. «Niche Relationships Among Six Species of Shorebirds on Their Wintering and Breeding Ranges». Ecological Monographs, 43, 2, 1 d'abril del 1973, pàg. 193–212. DOI: 10.2307/1942194. ISSN: 00129615.
  89. ↑ Cherel, Yves; Bocher, P; De Broyer, C. «Food and feeding ecology of the sympatric thin-billed Pachyptila belcheri and Antarctic P. desolata prions at Iles Kerguelen, Southern Indian Ocean». Marine Ecology Progress Series, 228, 2002, pàg. 263–81. DOI: 10.3354/meps228263.
  90. ↑ Jenkin, Penelope M.. «The Filter-Feeding and Food of Flamingoes (Phoenicopteri)». Philosophical Transactions of the Royal Society of London. Series B, Biological Sciences, 240, 674, 1957, pàg. 401–93. DOI: 10.1098/rstb.1957.0004.
  91. ↑ Miyazaki, Masamine; Kuroki, M.; Niizuma, Y.. «Vegetation cover, kleptoparasitism by diurnal gulls and timing of arrival of nocturnal Rhinoceros Auklets» (PDF). The Auk, 113, 3, 1 de juliol del 1996, pàg. 698–702. DOI: 10.2307/3677021. ISSN: 09088857. JSTOR: 3677021.
  92. ↑ Bélisle, Marc. «Predation and kleptoparasitism by migrating Parasitic Jaegers» (PDF). The Condor, 97, 3, 1 d'agost del 1995, pàg. 771–781. DOI: 10.2307/1369185. ISSN: 00105422.
  93. ↑ Vickery, J. A.; Brooke, .. «The Kleptoparasitic Interactions between Great Frigatebirds and Masked Boobies on Henderson Island, South Pacific» (PDF). The Condor, 96, 2, 1 maig del 1994, pàg. 331–40. DOI: 10.2307/1369318. ISSN: 00105422. JSTOR: 1369318.
  94. ↑ Hiraldo, F.C.; Blanco, J. C.; Bustamante, J.. «Unspecialized exploitation of small carcasses by birds». Bird Studies, 38, 3, 1991, pàg. 200–07. DOI: 10.1080/00063659109477089.
  95. ↑ Engel, Sophia Barbara. Racing the wind: Water economy and energy expenditure in avian endurance flight. Universitat de Groningen, 2005. ISBN 90-367-2378-7. 
  96. ↑ Tieleman, BI; Williams, JB. «The role of hyperthermia in the water economy of desert birds». Physiol. Biochem. Zool., 72, 1, Gener 1999, pàg. 87–100. DOI: 10.1086/316640. ISSN: 1522-2152. PMID: 9882607.
  97. ↑ Schmidt-Nielsen, Knut. «The Salt-Secreting Gland of Marine Birds». Circulation, 21, 5, 1 de maig del 1960, pàg. 955–967.
  98. ↑ Hallager, Sara L.. «Drinking methods in two species of bustards». Wilson Bull., 106, 4, 1994, pàg. 763–764.
  99. ↑ MacLean, Gordon L.. «Water Transport by Sandgrouse». BioScience, 33, 6, 1 de juny del 1983, pàg. 365–369. DOI: 10.2307/1309104. ISSN: 00063568.
  100. ↑ Klaassen, Marc. «Metabolic constraints on long-distance migration in birds». Journal of Experimental Biology, 199, 1, 01-01-1996, pàg. 57–64. ISSN: 0022-0949. PMID: 9317335.
  101. ↑ Gill, Frank. Ornithology. 2a ed.. Nova York: W.H. Freeman, 1995. ISBN 0-7167-2415-4. 
  102. ↑ «Long-distance Godwit sets new record». BirdLife International, 04-05-2007 [Consulta: 13 desembre 2007].
  103. ↑ Shaffer, Scott A.; Tremblay, Y; Weimerskirch, H. «Migratory shearwaters integrate oceanic resources across the Pacific Ocean in an endless summer» (Text complet lliure). Proceedings of the National Academy of Sciences, 103, 34, Agost 2006, pàg. 12799–802. DOI: 10.1073/pnas.0603715103. ISSN: 0027-8424. PMC: 1568927. PMID: 16908846.
  104. ↑ Croxall, John P.; Silk, JR; Phillips, RA. «Global Circumnavigations: Tracking year-round ranges of nonbreeding Albatrosses». Science, 307, 5707, Gener 2005, pàg. 249–50. DOI: 10.1126/science.1106042. ISSN: 0036-8075. PMID: 15653503.
  105. ↑ Wilson, W. Herbert, Jr.. «Bird feeding and irruptions of northern finches:are migrations short stopped?» (PDF). North America Bird Bander, 24, 4, 1999, pàg. 113–21.
  106. ↑ Nilsson, Anna L. K.; Alerstam, Thomas; Nilsson, Jan-Åke. «Do partial and regular migrants differ in their responses to weather?». The Auk, 123, 2, 2006, pàg. 537–47. DOI: 10.1642/0004-8038(2006)123[537:DPARMD]2.0.CO;2.
  107. ↑ Chan, Ken. «Partial migration in Australian landbirds: a review». Emu, 101, 4, 2001, pàg. 281–92. DOI: 10.1071/MU00034.
  108. ↑ Rabenold, Kerry N.. «Variation in Altitudinal Migration, Winter Segregation, and Site Tenacity in two subspecies of Dark-eyed Juncos in the southern Appalachians» (PDF). The Auk, 102, 4, 1985, pàg. 805–19.
  109. ↑ Collar, Nigel J. «Family Psittacidae (Parrots)». A: Josep del Hoyo, Andrew Elliott i Jordi Sargatal (editors). Handbook of the Birds of the World, Volume 4: Sandgrouse to Cuckoos. Barcelona: Lynx Edicions, 1997. ISBN 84-87334-22-9. 
  110. ↑ Matthews, G. V. T.. «Navigation in the Manx Shearwater». Journal of Experimental Biology, 30, 2, 01-09-1953, pàg. 370–96.
  111. ↑ Mouritsen, Henrik. «Migrating songbirds tested in computer-controlled Emlen funnels use stellar cues for a time-independent compass». Journal of Experimental Biology, 204, 8, 15-11-2001, pàg. 3855–65. ISSN: 0022-0949. PMID: 11807103.
  112. ↑ Deutschlander, Mark E.; B. «The case for light-dependent magnetic orientation in animals». Journal of Experimental Biology, 202, 8, 15-04-1999, pàg. 891–908. ISSN: 0022-0949. PMID: 10085262.
  113. ↑ Möller, Anders Pape. «Badge size in the house sparrow Passer domesticus». Behavioral Ecology and Sociobiology, 22, 5, 1988, pàg. 373–78.
  114. ↑ Thomas, Betsy Trent. «Nesting Behavior of Sunbitterns (Eurypyga helias) in Venezuela» (PDF). The Condor, 92, 3, 1 d'agost del 1990, pàg. 576–81. DOI: 10.2307/1368675. ISSN: 00105422.
  115. ↑ Pickering, S. P. C.. «Courtship behaviour of the Wandering Albatross Diomedea exulans at Bird Island, South Georgia» (PDF). Marine Ornithology, 29, 1, 2001, pàg. 29–37.
  116. ↑ Pruett-Jones, S. G.. «Sexual Selection Through Female Choice in Lawes' Parotia, A Lek-Mating Bird of Paradise». Evolution, 44, 3, 1 de maig del 1990, pàg. 486–501. DOI: 10.2307/2409431. ISSN: 00143820.
  117. ↑ Genevois, F.. «Male Blue Petrels reveal their body mass when calling». Ethology Ecology and Evolution, 6, 3, 1994, pàg. 377–83. DOI: 10.1080/08927014.1994.9522988.
  118. ↑ Jouventin, Pierre; Aubin, T; Lengagne, T. «Finding a parent in a king penguin colony: the acoustic system of individual recognition». Animal Behaviour, 57, 6, Juny 1999, pàg. 1175–83. DOI: 10.1006/anbe.1999.1086. ISSN: 0003-3472. PMID: 10373249.
  119. ↑ Templeton, Christopher N.; Greene, E; Davis, K. «Allometry of Alarm Calls: Black-Capped Chickadees Encode Information About Predator Size». Science, 308, 5730, Juny 2005, pàg. 1934–37. DOI: 10.1126/science.1108841. ISSN: 0036-8075. PMID: 15976305.
  120. ↑ Miskelly, C. M.. «The identity of the hakawai» (PDF). Notornis, vol. 34, núm. 2, Juliol 1987, pp. 95–116.
  121. ↑ Murphy, Stephen; Legge, Sarah; Heinsohn, Robert. «The breeding biology of palm cockatoos (Probosciger aterrimus): a case of a slow life history». Journal of Zoology, 261, 4, 2003, pàg. 327–39. DOI: 10.1017/S0952836903004175.
  122. ↑ 122,0 122,1 Sekercioglu, Cagan Hakki. «Foreword». A: Josep del Hoyo, Andrew Elliott and David Christie (eds.). Handbook of the Birds of the World, Volume 11: Old World Flycatchers to Old World Warblers. Barcelona: Lynx Edicions, 2006, p. 48. ISBN 84-96553-06-X. 
  123. ↑ Terborgh, John. «Mixed flocks and polyspecific associations: Costs and benefits of mixed groups to birds and monkeys». American Journal of Primatology, 21, 2, 2005, pàg. 87–100. DOI: 10.1002/ajp.1350210203.
  124. ↑ Hutto, Richard L.. «Foraging Behavior Patterns Suggest a Possible Cost Associated with Participation in Mixed-Species Bird Flocks». Oikos, 51, 1, 01-01-1988, pàg. 79–83. DOI: 10.2307/3565809. ISSN: 00301299.
  125. ↑ Au, David W. K.. «Seabird interactions with Dolphins and Tuna in the Eastern Tropical Pacific» (PDF). The Condor, 88, 3, 01-08-1986, pàg. 304–17. DOI: 10.2307/1368877. ISSN: 00105422.
  126. ↑ Anne, O.; Rasa, E.. «Dwarf mongoose and hornbill mutualism in the Taru desert, Kenya». Behavioral Ecology and Sociobiology, 12, 3, Juny 1983, pàg. 181–90. DOI: 10.1007/BF00290770.
  127. ↑ Gauthier-Clerc, Michael; Tamisier, Alain; Cézilly, Frank. «Sleep-Vigilance Trade-off in Gadwall during the Winter Period» (PDF). The Condor, 102, 2, May 2000, pàg. 307–13. DOI: 10.1650/0010-5422(2000)102[0307:SVTOIG]2.0.CO;2.
  128. ↑ Bäckman, Johan. «Harmonic oscillatory orientation relative to the wind in nocturnal roosting flights of the swift Apus apus». The Journal of Experimental Biology, 205, 7, 01-04-2002, pàg. 905–910. ISSN: 0022-0949. PMID: 11916987.
  129. ↑ Milius, S.. «Half-asleep birds choose which half dozes». Science News Online, 155, 6, 06-02-1999, pàg. 86. DOI: 10.2307/4011301. ISSN: 00368423. JSTOR: 4011301.
  130. ↑ Beauchamp, Guy. «The evolution of communal roosting in birds: origin and secondary losses». Behavioural Ecology, 10, 6, 1999, pàg. 675–87. DOI: 10.1093/beheco/10.6.675.
  131. ↑ Buttemer, William A.. «Energy relations of winter roost-site utilization by American goldfinches (Carduelis tristis)» (PDF). Oecologia, 68, 1, 1985, pàg. 126–32. DOI: 10.1007/BF00379484.
  132. ↑ Buckley, F. G.. «Upside-down Resting by Young Green-Rumped Parrotlets (Forpus passerinus)». The Condor, 70, 1, 01-01-1968, pàg. 89. DOI: 10.2307/1366517. ISSN: 00105422.
  133. ↑ Carpenter, F. Lynn. «Torpor in an Andean Hummingbird: Its Ecological Significance». Science, 183, 4124, Febrer 1974, pàg. 545–47. DOI: 10.1126/science.183.4124.545. ISSN: 0036-8075. PMID: 17773043.
  134. ↑ McKechnie, Andrew E.; Ashdown, Robert A. M.; Christian, Murray B.. «Torpor in an African caprimulgid, the freckled nightjar Caprimulgus tristigma». Journal of Avian Biology, 38, 3, 2007, pàg. 261–66. DOI: 10.1111/j.2007.0908-8857.04116.x.
  135. ↑ Frith, C.B. «Displays of Count Raggi's Bird-of-Paradise Paradisaea raggiana and congeneric species». Emu, 81, 4, 1981, pàg. 193–201. DOI: 10.1071/MU9810193.
  136. ↑ Freed, Leonard A.. «The Long-Term Pair Bond of Tropical House Wrens: Advantage or Constraint?». The American Naturalist, 130, 4, 1987, pàg. 507–25. DOI: 10.1086/284728.
  137. ↑ Gowaty, Patricia A.. «Male Parental Care and Apparent Monogamy among Eastern Bluebirds (Sialia sialis)». The American Naturalist, 121, 2, 1983, pàg. 149–60. DOI: 10.1086/284047.
  138. ↑ Westneat, David F.; Stewart, Ian R.K.. «Extra-pair paternity in birds: Causes, correlates, and conflict». Annual Review of Ecology, Evolution, and Systematics, 34, 2003, pàg. 365–96. DOI: 10.1146/annurev.ecolsys.34.011802.132439.
  139. ↑ Gowaty, Patricia A.; Buschhaus, Nancy. «Ultimate causation of aggressive and forced copulation in birds: Female resistance, the CODE hypothesis, and social monogamy». American Zoologist, 38, 1, 1998, pàg. 207–25. DOI: 10.1093/icb/38.1.207.
  140. ↑ Sheldon, B. «Male Phenotype, Fertility, and the Pursuit of Extra-Pair Copulations by Female Birds». Proceedings: Biological Sciences, 257, 1348, 1994, pàg. 25–30. DOI: 10.1098/rspb.1994.0089.
  141. ↑ Wei, G; Zuo-Hua, Yin; Fu-Min, Lei. «Copulations and mate guarding of the Chinese Egret». Waterbirds, 28, 4, 2005, pàg. 527–30. DOI: 10.1675/1524-4695(2005)28[527:CAMGOT]2.0.CO;2.
  142. ↑ Short, Lester L. Birds of the World and their Behavior. Nova York: Henry Holt and Co, 1993. ISBN 0-8050-1952-9. 
  143. ↑ Burton, R. Bird Behavior. Alfred A. Knopf, Inc, 1985. ISBN 0-394-53957-5. 
  144. ↑ Schamel, D; Tracy, Diane M.; Lank, David B.. «Mate guarding, copulation strategies and paternity in the sex-role reversed, socially polyandrous red-necked phalarope Phalaropus lobatus» (PDF). Behaviour Ecology and Sociobiology, 57, 2, 2004, pàg. 110–18. DOI: 10.1007/s00265-004-0825-2.
  145. ↑ Kokko H, Harris. i Wanless S. (2004). "Competition for breeding sites and site-dependent population regulation in a highly colonial seabird, the common guillemot Uria aalge". Journal of Animal Ecology 73 (2): 367–76. doi:10.1111/j.0021-8790.2004.00813.x
  146. ↑ 146,0 146,1 Hansell M (2000). Bird Nests and Construction Behaviour. University of Cambridge Press ISBN 0-521-46038-7
  147. ↑ Lafuma L, Lambrechts M i Raymond M (2001). "Aromatic plants in bird nests as a protection against blood-sucking flying insects?" Behavioural Processes 56 (2) 113–20. doi:10.1016/S0376-6357(01)00191-7
  148. ↑ Warham, J. (1990) The Petrels – Their Ecology and Breeding Systems Londres: Academic Press ISBN 0-12-735420-4.
  149. ↑ Jones DN, Dekker, René WRJ, Roselaar i Cees S (1995). The Megapodes. Bird Families of the World 3. Oxford University Press: Oxford. ISBN 0-19-854651-3
  150. ↑ Elliot A (1994). "Family Megapodiidae (Megapodes)" a Handbook of the Birds of the World. Volume 2; New World Vultures to Guineafowl (editors: del Hoyo J, Elliott A i Sargatal J) Lynx Edicions: Barcelona. ISBN 84-87334-15-6
  151. ↑ Metz VG i Schreiber EA (2002). "Great Frigatebird (Fregata minor)" a The Birds of North America, No 681, (Poole, A. i Gill, F., editors) The Birds of North America Inc: Filadèlfia
  152. ↑ Ekman J (2006). "Family living amongst birds". Journal of Avian Biology 37 (4): 289–98. doi:10.1111/j.2006.0908-8857.03666.x
  153. ↑ Cockburn A. «Why do so many Australian birds cooperate? Social evolution in the Corvida». A: Floyd R, Sheppard A, de Barro P. Frontiers in Population Ecology. Melbourne: CSIRO, 1996, p. 21–42. 
  154. ↑ Cockburn, Andrew. «Prevalence of different modes of parental care in birds» (text complet gratuït). Proceedings: Biological Sciences, 273, 1592, juny 2006, pàg. 1375–83. DOI: 10.1098/rspb.2005.3458. ISSN: 0962-8452. PMC: 1560291. PMID: 16777726.
  155. ↑ Gaston AJ (1994). Ancient Murrelet (Synthliboramphus antiquus). A The Birds of North America, No. 132 (A. Poole i F. Gill, editors). Filadèlfia: The Academy of Natural Sciences; Washington, D.C.: The American Ornithologists' Union.
  156. ↑ Schaefer, HC; Eshiamwata, GW; Munyekenye, FB. «Life-history of two African Sylvia warblers: low annual fecundity and long post-fledging care». Ibis, 146, 3, 2004, pàg. 427–37. DOI: 10.1111/j.1474-919X.2004.00276.x.
  157. ↑ Alonso, JC; Bautista, LM; Alonso, JA. «Family-based territoriality vs flocking in wintering common cranes Grus grus".». Journal of Avian Biology, 35, 5, 2004, pàg. 434–44. DOI: 10.1111/j.0908-8857.2004.03290.x.
  158. ↑ 158,0 158,1 Davies N. (2000). Cuckoos, Cowbirds and other Cheats. T. & A. D. Poyser: Londres, ISBN 0-85661-135-2
  159. ↑ Sorenson, M.. «Effects of intra- and interspecific brood parasitism on a precocial host, the canvasback, Aythya valisineria». Behavioral Ecology, 8, 2, 1997, pàg. 153–61. DOI: 10.1093/beheco/8.2.153.
  160. ↑ Spottiswoode, C. N.; Colebrook-Robjent, J. F.R.. «Egg puncturing by the brood parasitic Greater Honeyguide and potential host counteradaptations». Behavioral Ecology, 18, 2007, pàg. 792. DOI: 10.1093/beheco/arm025.
  161. ↑ 161,0 161,1 Clout, M.; Hay, J.. «The importance of birds as browsers, pollinators and seed dispersers in New Zealand forests». New Zealand Journal of Ecology, 12, 1989, pàg. 27–33.
  162. ↑ Gary Stiles, F.. «Geographical Aspects of Bird-Flower Coevolution, with Particular Reference to Central America». Annals of the Missouri Botanical Garden, 68, 2, 1981, pàg. 323–51. DOI: 10.2307/2398801.
  163. ↑ Temeles, E.; Linhart, Y.; Masonjones, M.. «The Role of Flower Width in Hummingbird Bill Length–Flower Length Relationships». Biotropica, 34, 1, 2002, pàg. 68–80.
  164. ↑ Bond, William J.; Lee, William G.; Craine, Joseph M.. «Plant structural defences against browsing birds: a legacy of New Zealand's extinct moas». Oikos, 104, 2004, pàg. 500–08. DOI: 10.1111/j.0030-1299.2004.12720.x.
  165. ↑ Wainright, S.; Haney, J.; Kerr, C.. «Utilization of nitrogen derived from seabird guano by terrestrial and marine plants at St. Paul, Pribilof Islands, Bering Sea, Alaska». Marine Ecology, 131, 1, 1998, pàg. 63–71.
  166. ↑ Bosman, A.; Hockey, A.. «Seabird guano as a determinant of rocky intertidal community structure». Marine Ecology Progress Series, 32, 1986, pàg. 247–57. DOI: 10.3354/meps032247.
  167. ↑ Bonney, Rick; Rohrbaugh, Jr., Ronald. Handbook of Bird Biology. 2a ed.. Princeton (Nova Jersey): Princeton University Press, 2004. ISBN 0-938-02762-X. 
  168. ↑ Dean W., Siegfried R. i MacDonald I. (1990). "The Fallacy, Fact, and Fate of Guiding Behavior in the Greater Honeyguide". Conservation Biology 4 (1) 99–101. Blackwell-PDF
  169. ↑ Singer, R.; Yom-Tov, Y.. «The Breeding Biology of the House Sparrow Passer domesticus in Israel». Ornis Scandinavica, 19, 2, 1988, pàg. 139–44. DOI: 10.2307/3676463.
  170. ↑ Dolbeer, R.. «Ornithology and integrated pest management: Red-winged blackbirds Agleaius phoeniceus and corn». Ibis, 132, 2, 1990, pàg. 309–22. DOI: 10.1111/j.1474-919X.1990.tb01048.x.
  171. ↑ Dolbeer, R.; Belant, J; Sillings, J. «Shooting Gulls Reduces Strikes with Aircraft at John F. Kennedy International Airport». Wildlife Society Bulletin, 21, 1993, pàg. 442–50.
  172. ↑ Reed, K. D.; Meece, J. K.; Henkel, J. S.. «Birds, migration and emerging zoonoses: west nile virus, lyme disease, influenza a and enteropathogens». Clinical medicine & research, 1, 1, 2003, pàg. 5–12. DOI: 10.3121/cmr.1.1.5. PMC: 1069015. PMID: 15931279.
  173. ↑ «Shifting protein sources: Chapter 3: Moving Up the Food Chain Efficiently.». Earth Policy Institute. [Consulta: 18 desembre 2007].
  174. ↑ Simeone, A; Navarro, X. «Human exploitation of seabirds in coastal southern Chile during the mid-Holocene». Rev. Chil. Hist. Nat, 75, 2, 2002, pàg. 423–31.
  175. ↑ Hamilton, S.. «How precise and accurate are data obtained using. an infra-red scope on burrow-nesting sooty shearwaters Puffinus griseus?». Marine Ornithology, 28, 1, 2000, pàg. 1–6.
  176. ↑ Keane, Aidan; Brooke, M.de L.; McGowan, P.J.K.. «Correlates of extinction risk and hunting pressure in gamebirds (Galliformes)». Biological Conservation, 126, 2005, pàg. 216–33. DOI: 10.1016/j.biocon.2005.05.011.
  177. ↑ «The Guano War of 1865–1866.». La història del món a KMLA. [Consulta: 18 desembre 2007].
  178. ↑ Cooney, R; Jepson, P. «The international wild bird trade: what's wrong with blanket bans?». Oryx, 40, 1, 2006, pàg. 18–23. DOI: 10.1017/S0030605306000056.
  179. ↑ Manzi, M; Coomes, O. T.. «Cormorant fishing in Southwestern China: a Traditional Fishery under Siege. (Geographical Field Note)». Geographic Review, 92, 4, 2002, pàg. 597–603. DOI: 10.2307/4140937. JSTOR: 4140937.
  180. ↑ Pullis La Rouche, G. (2006). Birding in the United States: a demographic and economic analysis. Waterbirds around the world. Editors: G.C. Boere, C.A. Galbraith i D.A. Stroud. The Stationery Office, Edimburg (RU). pàg. 841–46. JNCC.gov.uk, PDF
  181. ↑ Chamberlain, DE; Vickery, JA; Glue, DE. «Annual and seasonal trends in the use of garden feeders by birds in winter». Ibis, 147, 3, 2005, pàg. 563–75. DOI: 10.1111/j.1474-919x.2005.00430.x.
  182. ↑ Routledge, S; Routledge, K. «The Bird Cult of Easter Island». Folklore, 28, 4, 1917, pàg. 337–55.
  183. ↑ Lukas, SE; Benedikt, R; Mendelson, JH. «Marihuana attenuates the rise in plasma ethanol levels in human subjects.». Neuropsychopharmacology : official publication of the American College of Neuropsychopharmacology, 7, 1, 1992, pàg. 77–81. DOI: 10.1371/journal.pbio.0040014. PMID: 1326277.
  184. ↑ Ingersoll, Ernest (1923). Archive.org, "Birds in legend, fable and folklore". Longmans, Green and co. pàg. 214
  185. ↑ Hauser, A. J.. «Jonah: In Pursuit of the Dove». Journal of Biblical Literature, 104, 1, 1985, pàg. 21–37. DOI: 10.2307/3260591.
  186. ↑ Thankappan Nair, P.. «The Peacock Cult in Asia». Asian Folklore Studies, 33, 2, 1974, pàg. 93–170. DOI: 10.2307/1177550.
  187. ↑ Tennyson A, Martinson P (2006). Extinct Birds of New Zealand Te Papa Press, Wellington ISBN 978-0-909010-21-8
  188. ↑ Meighan, C. W.. «Prehistoric Rock Paintings in Baja California». American Antiquity, 31, 3, 1966, pàg. 372–92. DOI: 10.2307/2694739.
  189. ↑ Clarke, CP. «A Pedestal of the Platform of the Peacock Throne». The Metropolitan Museum of Art Bulletin, 3, 10, 1908, pàg. 182–83. DOI: 10.2307/3252550.
  190. ↑ Boime, Albert. «John James Audubon: a birdwatcher's fanciful flights». Art History, 22, 1999, pàg. 728–55. DOI: 10.1111/1467-8365.00184.
  191. ↑ Chandler, A. «The Nightingale in Greek and Latin Poetry». The Classical Journal, 30, 2, 1934, pàg. 78–84.
  192. ↑ Lasky, E. D.. «A Modern Day Albatross: The Valdez and Some of Life's Other Spills». The English Journal, 81, 3, 1992, pàg. 44–46. DOI: 10.2307/820195.
  193. ↑ Carson, A. «Vulture Investors, Predators of the 90s: An Ethical Examination». Journal of Business Ethics, 17, 5, 1998, pàg. 543–55.
  194. ↑ Enriquez PL i Mikkola H (1997). "Comparative study of general public owl knowledge in Costa Rica, Central America and Malawi, Africa". pàg. 160–66 A: J.R. Duncan, D.H. Johnson, T.H. Nicholls, (editors). Biology and conservation of owls of the Northern Hemisphere. General Technical Report NC-190, USDA Forest Service, St. Paul, Minnesota. 635 pàg.
  195. ↑ Lewis DP (2005). Owlpages.com, Owls in Mythology and Culture. Consultat el 15 de setembre del 2007
  196. ↑ Dupree, N. «An Interpretation of the Role of the Hoopoe in Afghan Folklore and Magic». Folklore, 85, 3, 1974, pàg. 173–93.
  197. ↑ Fuller E (2000). Extinct Birds (2a edició). Oxford University Press (Oxford i Nova York). ISBN 0-19-850837-9
  198. ↑ Steadman D (2006). Extinction and Biogeography in Tropical Pacific Birds, University of Chicago Press. ISBN 978-0-226-77142-7
  199. ↑ «BirdLife International announces more Critically Endangered birds than ever before». Birdlife International, 14 maig 2009. [Consulta: 15 maig 2009].
  200. ↑ Kinver, Mark. «Birds at risk reach record high». BBC News Online, 13-05-2009. [Consulta: 15 maig 2009].
  201. ↑ Norris K i Pain D (editors, 2002). Conserving Bird Biodiversity: General Principles and their Application Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-78949-3
  202. ↑ Brothers, NP. «Albatross mortality and associated bait loss in the Japanese longline fishery in the southern ocean». Biological Conservation, 55, 1991, pàg. 255–68. DOI: 10.1016/0006-3207(91)90031-4.
  203. ↑ Wurster, D; Wurster, C; Strickland, W. «Bird Mortality Following DDT Spray for Dutch Elm Disease». Ecology, 46, 4, 1965, pàg. 488–99. DOI: 10.1126/science.148.3666.90.
  204. ↑ Blackburn, T; Cassey, P; Duncan, R. «Avian Extinction and Mammalian Introductions on Oceanic Islands». Science, 305, 2004, pàg. 1955–58. DOI: 10.1126/science.1101617.
  205. ↑ Butchart, S; Stattersfield, A; Collar, N. «How many bird extinctions have we prevented?». Oryx, 40, 3, 2006, pàg. 266–79. DOI: 10.1017/S0030605306000950.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Categoria principal: Llistes d'ocells

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
 Commons (Galeria)
Commons
 Commons (Categoria) Modifica l'enllaç a Wikidata
Viquiespècies
 Viquiespècies
Bases de dades taxonòmiques
Registres d'autoritat
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ocell&oldid=15407340»