Àsia Sud-oriental

Mapa del món amb el sud-est asiàtic ressaltat

L'Àsia Sud-oriental, també coneguda com a Àsia del sud-est o sud-est asiàtic, és una subregió de l'Àsia compresa pels països situats geogràficament al sud de la Xina, l'est de l'Índia i el nord d'Austràlia. L'àrea es troba a la intersecció de plaques tectòniques que provoquen una alta activitat sísmica i volcànica.

Zones geogràfiques[modifica | modifica el codi]

L'Àsia Sud-oriental està constituïda per dues zones geogràfiques diferenciades: la zona continental i el conjunt d'arcs volcànics i arxipèlags a l'est i al sud-est.

La zona continental, a la península d'Indoxina, està compresa per Cambodja, Laos, Myanmar, Tailàndia, el Vietnam i la Malàisia occidental i on la religió principal és el budisme, seguit pel confucianisme.
La part marítima inclou la Malàisia oriental, Brunei, el Timor Oriental, Indonèsia, les Filipines i Singapur i la seva població és majoritàriament islàmica i també cristiana.

Estat	Superfície (km²)^[1]	Població (2009 est.)^[2]	Densitat (/km²)	Capital
Brunei	5.765	400.000	69,4	Bandar Seri Begawan
Myanmar	676.578	50.020.000	73,9	Naypyidaw
Cambodja	181.035	14.805.000	81,8	Phnom Penh
Timor Oriental	14.874	1.134.000	76,2	Dili
Indonèsia	1.904.569	229.965.000	120,7	Jakarta
Laos	236.800	6.320.000	26,7	Vientiane
Malàisia	329.847	27.468.000	83,3	Kuala Lumpur
Filipines	300.000	91.983.000	306,6	Manila
Singapur	710,2	4.987.600^[3]	7.022,8	Ciutat de Singapur
Tailàndia	513.120	67.764.000	132,1	Bangkok
Vietnam	331.210	88.069.000	265,0	Hanoi

Cultura[modifica | modifica el codi]

Art[modifica | modifica el codi]

A l'Àsia s'hi observen formes molt diferents d'escultura, moltes de les quals tenen temàtiques religioses al voltant de l'Hinduisme i del Budisme. Una gran part de l'escultura hindú a Cambodja es conserva Angkor, però el saqueig ha tingut al llarg dels segles un impacte molt fort en l'art a molts llocs de tot el país.

Les escultures més antiges provenen de la Vall de l'Indus, actual Pakistan, daten de l'any 3.300 aC, i van ser trobades al Mohenjo-daro i a Harappa. Més tard, quan l'hinduisme, el budisme i el jainisme van desenvolupar-se més, l'Índia va produir escultures de bronze i pedra de gran complexitat. Algunes d'elles, com la cova dels temples d'Ellora i Ajanta, són exemples de l'arquitectura india tallada sobre roca, considerat un dels més grans projectes esculturals del món.

L'escultura de pedra arenisca rosa de Mathur es va desenvolupar durant el període de l'Imperi Gupta (segles IV-VI aC) i va arribar a una molt alta puresa d'execució i delicadesa en el modelatge. Aquesta rebé més tard la influència de l'art xinès amb l'estil desenvolupat durant la dinastia Sui, i diferents estils artístics en la resta de l'Àsia oriental. Durant els darrers segles abans de l'era cristiana, al nord de l'Índia (actualment el sud de l'Afganistan i nord del Pakistan), es van fer més escultures anatòmicament realistes, que sovint representaven episodis de la vida i ensenyaments de Buda. Encara que l'Índia té una llarga tradició escultòrica i un domini de la iconografia, Buda mai va ser representat en forma humana abans d'aquest moment, sinó només a través de símbols, com la stupa. Aquesta alteració en l'estil pot deure's al fet que l'escultura budista de Gandara podria haver rebut influència persa. El cèlebre bronze de la dinastia Chola (850-1250) del sud de l'Índia són de particular interès, la figura de Natarajan és l'exemple clàssic. Les tradicions de l'escultura índia continuen en els nostres dies per exemple, en el granit tallat de Mahabalipuram derivats de la dinastia Pallava. L'escultura contemporània Índia sol ser polimorfa, i inclou figures importants com Dhruva Mistry.

A Tailàndia, l'escultura va ser gairebé exclusivament de les imatges de Buda. Molts temples són escultures daurades i, a vegades, enriquides amb incrustacions. Una gran part de l'escultura hindú d'Angkor encara es conserva.