Estat

Portada del llibre Leviathan del filòsof Thomas Hobbes, qui defensava l'estat governat per la monarquia absoluta com la millor forma possible de govern per evitar la barbàrie de la guerra civil

Veneçuela és una federació formada per 23 estats federats.

Un estat és una àrea geogràfica delimitada i políticament independent, amb un govern propi que s'atribueix un poder indiscutible sobre el territori i la població i amb capacitat per a participar en relacions internacionals amb altres estats.

També s'admet de manera generalitzada que per a ser un estat no s'ha de dependre de cap altre estat ni estar subjecte a cap altra potència. Tot i que en termes abstractes un estat sobirà pot existir sense que hagi estat reconegut per altres estats, els estats no reconeguts sovint troben dificultats per exercir plenament els poders per a participar en els tractats internacionals i en l'establiment de relacions diplomàtiques amb els altres estats.

Definició crítica de l'estat

Per estat es pot entendre l'estructura de poder que pretén tenir el monopoli de l'ús de la força sobre el territori i la seva població, i que és reconegut com a tal pels estats veïns.

Els elements més evidents del poder de l'estat són:

• El control de fronteres.
• La recaptació d'impostos.
• L'emissió de moneda.
• Un cos de policia i un exèrcit de bandera comuna.
• Un sistema burocràtic administrat per treballadors funcionaris.

Crítica de l'estat

L'estat és un dels pocs ens institucionals que sobreviuen sense una evolució important en la seva estructura i funcionament, amb excepció del seu creixement. L'estat modern va ser creat amb la revolució industrial, però el món i la dinàmica de la societat ha canviat molt del segle XIX al segle XXI. Per exemple, mentre les empreses modernes, que van ser creades durant la revolució industrial, canvien àgilment seva dinàmica cada vegada que el mercat ho demanda, els estats no canvien la legislació de la mateixa manera com la societat ho demana.

L'enfocament crític difereix més entre l'institucionalisme i el classisme com a factor determinant de la naturalesa de l'estat. Algunes concepcions com l'anarquisme consideren convenient la total desaparició dels estats, a favor de l'exercici sobirà de la llibertat individual a través d'associacions i organitzacions lliures. Altres concepcions accepten l'existència de l'estat, amb més o menys autoritat o potestat, però difereixen en quant qual hauria de ser la seva forma d'organització i l'abast de les seves facultats:

Anarquisme

L'anarquisme critica la falsa ostentació de la seguretat, defensa, protecció social i justícia de la població; exercint en realitat un govern obligatori i violentar la sobirania individual i la no coacció. Els anarquistes assenyalen que l'estat és una institució repressora per mantenir un ordre econòmic i de poder concret vinculat al poder públic. Li atribueixen a l'estat bona part dels mals que afligeixen a la humanitat contemporània com la pobresa, crisis econòmiques, les guerres, la injustícia social, etc.

Marxisme

Per la seva banda, els marxistes afirmen que qualsevol estat té caràcter de classe, i que no és més que l'aparell armat i administratiu que exerceix els interessos de la classe social dominant. Per tant, aspiren a la conquesta del poder polític per part de la classe treballadora, la destrucció de l'estat burgès i la construcció d'un necessari Estat obrer com a pas de transició cap al socialisme i el comunisme, una societat on a llarg termini no hi haurà Estat per haver superat les contradiccions i lluites entre les classes socials.

Liberalisme

Des del liberalisme s'advoca per la reducció del paper de l'Estat al mínim necessari (Estat mínim), des d'un sentit civil pel respecte de les llibertats bàsiques, és a dir, l'Estat hauria d'encarregar-se de la seguretat (exèrcit i policia per a garantir les llibertats ciutadanes) i de la justícia (poder judicial independent del poder polític). En cap cas l'Estat ha de servir per a exercir la coacció de prendre a uns individus per a donar a altres, i han de ser els agents privats els que regulen el mercat a través del sistema de preus, tot assignant a cada cosa el valor que realment té. Bastiat exposa dues maneres possibles d'entendre l'estat: un estat que fa molt però ha de prendre molt, o bé un estat que fa poc però també pren poc dels ciutadans. La tercera possibilitat d'un estat que fa molt pels seus ciutadans però els demana poc a canvi (tercera via) és, segons Bastiat una invenció d'alguns polítics irresponsables.

Integrisme

Les ideologies integristes defensen la concepció de l'estat supeditada a la religió que professen.

Organització política de l'estat: formes d'estat i règim polític

Existeixen dues formes d'estat:

• La monarquia és un estat on el cap d'estat és un monarca (rei, emperador, etc.), de manera que el càrrec és hereditari dins la família. En una monarquia absoluta el poder, d'"origen diví", resideix en el monarca. En una monarquia parlamentària el rei està sotmès a la llei, aprovada pel Parlament, representació de la sobirania nacional, la qual resideix en el poble. Una monarquia constitucional és aquella en què el rei deu obediència a la constitució.
• La república és una forma d'estat on el poder resideix en el poble, que elegeix un president per sufragi directe o indirecte (elecció parlamentària, o bé a través de compromissaris).

Independentment de la forma d'estat, el règim polític pot ésser una democràcia o una dictadura. En les democràcies hi ha partits polítics que representen diferents ideologies, interessos o grups socials. En les dictadures el poder recau en una sola persona, o en una oligarquia, que apiquen la censura i la repressió política.

Al·legoria de la Pau i la felicitat de l'Estat. La Pau era la conseqüència lògica de la justícia i el bon govern i es lligava amb el concepte de florir i fer fructificar un Estat. Obra conservada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer

L'estat modern té tres poders: el poder legislatiu, que elabora i aprova les lleis; el poder executiu, que les aplica i que dirigeix l'administració; i el poder judicial, que interpreta les lleis i en castiga els infractors. Aquesta separació de poders fou elaborada per Montesquieu al seu L'Esprit des lois.

Tipus d'estat

Una primera classificació dels estats fa referència a llur estructura, amb què es distingeix entre estats unitaris, d'una banda, i, de l'altra, estats d'estructura complexa, que consisteixen, generalment, en federacions o en confederacions, així com en altres tipus intermedis.

1.1) estat federal és la unió d'un nombre específic de territoris amb personalitat jurídica pròpia (estats federats, regions autònomes, etc.) units en un estat comú i amb institucions "federals" supremes i comunes a tots. En una federació, l'estatus autònom dels estats federats o regions autònomes que la constitueixen, normalment és establert constitucionalment i no pot ser alterat per decisió unilateral del govern central. Les federacions es conformen usualment per acord entre els estats i/o regions, encara que generalment no gaudeixen del dret a la secessió de manera unilateral; la sobirania, en darrera instància, resideix en el conjunt i no en les parts. L'estructura constitucional d'una federació es coneix com a federalisme. Sovint s'aplica a estats multinacionals, com a forma de reconeixement d'aquesta multinacionalitat (com fou el cas de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques); però també pot respondre a una filosofia d'autogovern popular al si d'un estat que es considera mononacional (com ara els Estats Units d'Amèrica), o a una combinació d'ambdós motius a què se suma una llarga tradició històrica (cas de Suïssa).

1.2) Confederació és un estat format per acord entre estats independents i sobirans que pacten cedir part de la sobirania a les institucions comunes, tot conservant cadascun la sobirania sobre el propi territori i, sovint, forces armades i política exterior pròpies, així com el dret a abandonar la Confederació unilateralment; en la Confederació, la sobirania, en darrera instància, resideix en les parts i no pas en el conjunt. Actualment no existeix cap confederació pròpiament dita (tot i que el mot figura en la denominació oficial d'algun estat, com Suïssa), de manera que avui es tracta d'una possibilitat teòrica. Àustria-Hongria tenia força trets confederals; la fundació de l'URSS partí d'una filosofia més o menys confederalista.

1.3) estat unitari, o estat centralitzat, és aquell estat governat constitucionalment com a una sola unitat, sovint amb només una assemblea legislativa, només un sistema judicial de què formen part les estructures judicials locals, i només una constitució. El poder polític del govern en aquests estats pot ser transferit a nivells inferiors, a les assemblees regionals o locals, als governadors o als batlles per mitjà d'un procés de descentralització, però el poder central conserva el dret de revocar qualsevol poder delegat. La majoria dels estats del món són estats unitaris. Atès que el poder executiu recau en la totalitat o majoritàriament sobre el govern central, el sistema de govern dels estats unitaris sovint es coneix com a centralisme. En el sentit més pur, tanmateix, tots els estats del món exhibeixen un grau relatiu de centralisme o una convergència del poder cap al govern central. L'extrem més radical del centralisme és la dictadura, en què totes les decisions de govern, de l'estat o de les regions que el constitueixen, són preses per una sola autoritat.

El dret internacional dóna també una altra classificació dels estats segons la seva capacitat d'obrar en les relacions internacionals:

1) D'una banda hi ha els estats amb plena capacitat d'obrar, és a dir, que poden exercir totes les seves capacitats com a estat sobirà i independent. En aquest cas es troben gairebé tots els estats del món.

2) D'altra banda es troben aquells estats amb limitacions en la seva capacitat d'obrar per distintes qüestions. Així, dintre d'aquesta tipologia es pot observar, al seu torn, una segona classificació d'aquests:

2.a) Estats neutrals són aquells que s'abstenen de participar en conflictes internacionals. Aquesta neutralitat s'ha anat adaptant en funció de:

2.a.1) si posseeix neutralitat absoluta per disposició constitucional. És el cas de Suïssa. També Suècia entre 1807 i 1993 va mantenir una neutralitat absoluta en assumptes internacionals.

2.a.2) si és un estat neutralitzat. Són estats neutrals respecte d'algú i d'alguna cosa concreta. És una neutralitat imposada per un tractat internacional, una disposició constitucional o per sanció internacional. Va ser el cas d'Àustria, que en 1956, després de la retirada de les forces ocupants de França, Regne Unit, Estats Units i l'URSS, hi van redactar una constitució on es va disposar que Àustria havia de ser neutral respecte a les quatre potències signants.

2.b) Estat sobirà que renuncia a exercir les seves competències internacionals. Són estats dependents en matèries de relacions internacionals. Sol ser el cas de microestats que cedeixen les relacions internacionals a un tercer estat, bé circumdant, bé amb els quals mantinga bones relacions. És el cas de San Marino, que encomana les relacions internacionals a Itàlia; de Liechtenstein, que les cedeix a Suïssa, o Mònaco a França.

2.c) Estat lliure associat. És un estat independent però en el qual un tercer estat assumeix una part de les seves competències exteriors, així com altres matèries tals com la defensa, l'economia o la representació diplomàtica i consular. És el cas de Puerto Rico respecte als Estats Units.

2.d) Estats sota administració fiduciària. Són una espècie d'estat tutelat d'una forma semblant al que foren els mandats, no possibles actualment, i els protectorats. La Societat Internacional protegeix o assumeix la tutela d'aquest estat com a mesura cautelar o transitòria en temps de crisi. Va ser el cas de Namíbia fins a 1998.

2.i) Estats sobirans no reconeguts internacionalment. Són estats sobirans i independents però que, en no ser reconeguts per cap altre estat, tenen molt limitada la capacitat d'obrar. La manca de reconeixement pot deure's, bé a una sanció internacional, bé a pressions d'un tercer estat (cas de l'oposició grega al reconeixement de Macedònia, i també de Taiwan, no reconegut per evitar enfrontaments amb la Xina continental, encara que manté una gran activitat internacional), bé per desinterès (cas de Somalilàndia). Un altre cas referent a això van ser els bantustans, únicament reconeguts per Sud-àfrica i rebutjats per la resta de la comunitat internacional.

Teoria constitutiva de la condició d'estat

Entre l'1 d'octubre de 1814 al 9 de juny de 1815 se celebrà el Congrés de Viena, conferència entre ambaixadors de les majors potències d'Europa amb el propòsit de redibuixar el mapa polític del continent després de la derrota napoleònica. En l'acta final d'aquest només es reconeixen trenta-nou estats sobirans en el sistema diplomàtic europeu, establint-se, de manera ferma, que els futurs estats nous haurien d'ésser reconeguts per altres estats, la qual cosa significava, en la pràctica, el reconeixement d'aquests per part d'una o més de les grans potències.

La teoria constitutiva es va desenvolupar al segle XIX per definir el que és i no és un estat. Amb aquesta teoria, l'obligació d'obeir el dret internacional depèn del reconeixement d'un nou estat per part d'altres estats. A causa d'això, els nous estats no poden, immediatament, formar part de la comunitat internacional o quedar obligats pel dret internacional i els estats ja reconeguts no es veuen obligats a respectar el dret internacional en les seves relacions amb ells.

Una de les principals crítiques d'aquesta norma és la confusió causada quan alguns estats reconeixen una nova entitat mentre que altres no ho fan, situació que la teoria no desenvolupa. Hersch Lauterpacht, un dels principals defensors de la teoria, va suggerir que és deure de l'estat garantir la concessió del reconeixement com a possible solució. No obstant això, un estat pot utilitzar qualsevol criteri per jutjar si s'ha de donar el reconeixement o no d'un nou estat, i no tenen cap obligació entorn dels criteris a emprar. Molts estats només tendeixen a reconèixer un estat nou si és per a benefici propi.

En tot cas, segons el Dret internacional, la mera proclamació d'un Estat independent ja converteix en Estat i, per tant, en subjecte del Dret internacional., independentment del fet que altres estats el reconeguin o no; així i tot, en la pràctica, el reconeixement internacional és políticament vital per als estats naixents.

Teoria declarativa de la condició d'estat

Un dels criteris més comunament citat per les micronacions pel que fa a la dificultat per aconseguir el reconeixement internacional és la Convenció de Montevideo (convenció sobre drets i deures dels estats), un tractat internacional signat a Montevideo (Uruguai), el 26 de desembre de 1933, en el marc de la Setena Conferència Internacional dels Estats Americans. Aquesta convenció va ser signada pels Estats Units, Hondures, El Salvador, República Dominicana, Haití, Argentina, Veneçuela, Uruguai, Paraguai, Mèxic, Panamà, Bolívia, Guatemala, el Brasil, Equador, Nicaragua, Colòmbia, Xile, Perú i Cuba, però no ha rebut mai el consens internacional.

La Convenció de Montevideo compta quatre condicions que ha de complir una entitat per tal de convertir-se en estat:

• Una població permanent
• Territori definit
• Govern
• La capacitat d'establir relacions amb altres estats

Estats de facto i de iure

La majoria dels estats sobirans són estats de iure i de facto (és a dir, que existeixen tant jurídicament com en la realitat). No obstant això, a vegades els estats només existeixen com a estats de dret; en aquest cas, es reconeix una entitat com a sobirana i dotada de governació legítima d'un territori sobre el qual no té cap control real. Molts estats de l'Europa continental mantingueren governs a l'exili durant la Segona Guerra Mundial, els quals continuaren mantenint relacions diplomàtiques amb els aliats, tot i que els seus països estaven sota l'ocupació nazi.

Altres estats poden tenir la sobirania sobre un territori, però no tenir reconeixement internacional, fet que els converteix en estats de fet però no de dret. Somàlia i Taiwan són dos exemples d'aquest fet.

Estat fallit

El concepte d'estat fallit és un concepte polèmic que s'utilitza amb freqüència per part dels comentaristes polítics i periodistes per descriure un estat en què es perceben mancances greus (o fracassos) en algunes de les condicions bàsiques i responsabilitats d'un govern sobirà. Per tal que aquesta definició més precisa, els següents atributs, foren proposats pel Fons per a la Pau, i s'utilitzen sovint per caracteritzar a un estat fallit:

• La pèrdua de control físic del seu territori, o del monopoli de l'ús legítim de la força física dins les seves fronteres,
• Erosió de l'autoritat legítima per prendre decisions col·lectives,
• La incapacitat de proporcionar garanties raonables dels serveis públics, i
• Incapacitat per interaccionar amb altres estats com a membre ple de la comunitat internacional.

Les característiques comunes d'un estat fallit són un govern central feble o ineficaç de manera que té poc control pràctic sobre gran part del seu territori, la no-prestació de serveis públics, la corrupció generalitzada i la delinqüència, els refugiats i el moviment involuntari de les poblacions, i la decadència econòmica aguda.

El nivell de control requerit pel govern per evitar ser considerat un estat fallit varia considerablement entre les diferents autoritats. A més, la declaració que un estat ha "fracassat" és, en general, polèmica i pot portar a importants conseqüències geopolítiques.

Estats Fallits segons el "Failed States Index 2009" de Foreign Policy

•  Alerta
•  Avís
•  Moderat
•  Sostenible
•  Sense informació/Territori dependent

Des de 2005, el Think tank dels Estats Units, el Fons per a la Pau i la revista Foreign Policy, publiquen un índex anual anomenat Índex d'estats fallits. La llista només avalua els estats sobirans (determinada per la pertinença a les Nacions Unides.)

l'any 2009 177 països van ser inclosos en la llista, de les quals 38 van ser classificats com en "alerta", 93 com "avís", 33 com "moderat", 13 com "sostenible". A continuació us indiquem els pitjors 20 estats (el canvi de posició respecte al 2008 s'indica entre parèntesis).

1. Somàlia (0) 2. Zimbabwe (+1) 3. Sudan (-1) 4. Txad (0) 5. R.D. del Congo (+1) 6. Iraq (-1) 7. Afganistan (0) 8. República Centreafricana (+2) 9. Guinea (+2) 10. Pakistan (-1)

11. Costa d'Ivori (-3) 12. Haití (+2) 13. Myanmar (0) 14. Kenya (+12) 15. Nigèria (+3) 16. Etiòpia (0) 17. Corea del Nord (-2) 18. Iemen (+3) 19. Bangla Desh (-7) 20. Timor Oriental (+5)

Raó d'estat

Assumir i actuar d'acord als interessos propis de l'estat (per exemple, de la seva pervivència o enfortiment) s'anomena sovint "Raó d'estat". Fou una expressió encunyada per Nicolau Maquiavel, per la qual l'estat o els seus governants defensen els seus interessos fins i tot a risc de perjudicar els ciutadans o grups de persones que s'hi oposen. Els defensors de "la raó d'estat" solen considerar que la defensa dels "interessos" de l'estat legitima que aquest o els governants ignorin i violentin les pròpies lleis. Tal és l'argument esgrimit, per exemple, en certs assassinats selectius o en certs casos de "Terrorisme d'estat".

Estats del món

Hi ha 206 estats sobirans al món, entre aquests n'hi ha 194 que gaudeixen d'un ampli reconeixement internacional, que són els 193 estats membres de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) i la Ciutat del Vaticà.

A més hi ha 12 estats que tot i no tenir un reconeixement internacional general ni ser membres de les Nacions Unides, poden ser considerats com a estats sobirans segons la Convenció de Montevideo:

• Abkhàzia. Només reconegut per 5 membres de l'ONU: Rússia, Nicaragua, Veneçuela, Nauru, i Tuvalu; també reconegut per Alt Karabagh, Ossètia del Sud, i Transnístria. Independent de facto, el seu territori és reclamat per Geòrgia.
• Alt Karabagh. No reconegut per cap estat membre de l'ONU; només reconegut per Abkhàzia, Ossètia del Sud, i Transnístria. Independent de facto, el seu territori és reclamat per Azerbaidjan.
• Illes Cook, independent però associat a Nova Zelanda.
• Kosovo. Reconegut per 107 membres de l'ONU; també reconegut per la República de Xina. Independent de facto, el seu territori és reclamat per Sèrbia.
• Niue, independent però associat a Nova Zelanda.
• Ossètia del Sud. Només reconegut per 5 membres de l'ONU: Rússia, Nicaragua, Veneçuela, Nauru, i Tuvalu; també reconegut per Abkhàzia, Alt Karabagh, i Transnístria. Independent de facto, el seu territori és reclamat per Geòrgia.
• Palestina. Reconegut per 134 membres de l'ONU; també reconegut per la Ciutat del Vaticà i República Àrab Sahrauí Democràtica. Amb la major part del territori reclamat controlat per Israel.
• República Àrab Sahrauí Democràtica, també coneguda com a Sàhara Occidental. Reconegut per 45 membres de l'ONU. Amb la major part del territori reclamat sota ocupació militar del Marroc.
• República Turca de Xipre del Nord. Només reconegut per Turquia. Independent de facto, el seu territori és reclamat per la República de Xipre.
• República de la Xina, també coneguda com a Taiwan. Reconegut per 21 membres de l'ONU i la Ciutat del Vaticà. Independent de facto, el seu territori és reclamat per la República Popular Xina.
• Somalilàndia. No reconegut per cap altre estat. Independent de facto, el seu territori formaria part de Somàlia segons l'ONU.
• i Transnístria. No reconegut per cap estat membre de l'ONU; només reconegut per Abkhàzia, Alt Karabagh, i Ossètia del Sud. Independent de facto, el seu territori és reclamat per Moldàvia.

Vegeu també

• Moviment d'alliberament nacional
• Autodeterminació
• Nació sense estat
• Max Weber
• Errico Malatesta
• Nacionalisme
• Contracte social
• Intervencionisme
• Globalització
• Circumscripció territorial (o entitats subnacionals)
• Llistes:
  • Llista d'estats de facto amb reconeixement limitat
  • Llista d'estats independents i territoris dependents
  • Llista d'estats per superfície
  • Llista d'estats per població
  • Llista de països per PIB (nominal)
  • Llista de subdivisions administratives per estats
• Continents
  • Àfrica
  • Amèrica
  • Àsia
  • Europa
  • Oceania

Enllaços externs

• Estat i nació a l'Europa moderna Conferència de Joaquim Albareda