Àfrica

Àfrica
Superfície	30.221.532 km²
Població	1.000.010.000
Densitat	30,51/km²
Estats	53
Gentilici	Africà, africana
Famílies lingüístiques	Indoeuropees Afroasiàtiques Niloticosaharianes Nigerocongoleses Khoisànides Austronèsies
Ciutats més grans	El Caire, Lagos, Kinshasa, Johannesburg-Ekurhuleni, Khartum-Omdurman, Alexandria, Alger, Abidjan, Casablanca, Ciutat del Cap
Zona horària	De UTC-1 (Cap Verd) a UTC+4 (Maurici)

L'Àfrica, és un dels cinc continents, el tercer més gran del món. Està situat entre els 17°30´ W, on es troba el cap Verd (Senegal); els 51°25´ E, on hi ha el cap Hafun (Somàlia); els 37°20´ N, al cap Blanc (Tunísia); i els 34°50´ S, on hi ha el cap Agulhas (Sud-àfrica). El continent té una superfície total de 30.221.532 km², el 22% de la superfície terrestre. Està unit a l'Àsia per l'istme de Suez i l'envolta l'oceà Índic a l'est, l'oceà Atlàntic a l'oest i la mar Mediterrània, que la separa d'Europa, al nord.

Àfrica, particularment el centre d'Àfrica oriental, és àmpliament considerada per la comunitat científica com l'origen del humans i del grup dels homínids (grans simis), com ho demostra el descobriment dels primers homínids i els seus avantpassats, així com formes posteriors que han estat datades a fa aproximadament set milions d'anys, incloent-hi Sahelanthropus tchadensis, Australopithecus africanus, A. afarensis, Homo erectus, H. habilis i H. ergaster –i el primer Homo sapiens (humà), descobert a Etiòpia, data de fa uns 200.000 anys.

Nom

L'etimologia del seu nom és controvertida. "Àfrica" ve del llatí i es refereix a la terra dels "afer", que sembla que seria una tribu berber. D'altres diuen que és una evolució d'una paraula fenícia per a dir "pols" i uns altres afirmen que és una corrupció d'una expressió llatina que volia dir "amb molt de sol".

Història

Màscara del faraó Tutankhamon.

La història de l'Àfrica es pot dividir en tres períodes principals: el corresponent a la prehistòria i les primeres civilitzacions, amb l'auge d'Egipte; els imperis tribals posteriors i l'època marcada per la colonització europea i la posterior independència.

La història antiga d'Àfrica presenta, amb l'excepció d'Egipte, un aspecte molt perifèric. L'actual Magrib experimentà els processos exògens de les colonitzacions grega a la Cirenaica i fenícia a Cartago i, finalment, la conquesta romana, totes orientades vers la Mediterrània. La conquesta d'Egipte per Alexandre el Gran donà a la ciutat d'Alexandria una projecció universal i la conquesta romana incorporà el nord d'Àfrica a la seva civilització. L'existència d'estats indígenes, com Numídia, no reeixí a transformar aquesta part d'Àfrica en un nucli de poder i de cultura autònom i durador. El regne de Kus fou l'intermediari de productes i d'influències entre el món mediterrani i l'interior del continent. La difusió, probablement des de Núbia, de la metal·lúrgia del ferro a l'Àfrica negra vers el 350 dC, succeí immediatament les indústries neolítiques. El més antic estat registrat fora de l'àrea mediterrània és el regne abissini d'Axum, fundat pels descendents dels semites immigrats des d'Aràbia, que fou cristianitzat sota la influència de les comunitats de l'alt Egipte, i adoptà el monofisisme com a religió oficial (s. IV).

L'estat etiòpic ha estat vehicle i objecte de múltiples influències exteriors (grecoromana, àrab, persa, índia, etc.), bé que l'expansió islàmica en provocà l'aïllament fins al s. XV. A banda de les cultures Nok (900 aC-200 dC), del Txad (s. X i XI) i la civilització ioruba d'Ife (s. XII i XIII), poc conegudes, la primera entitat política i cultural del Sudan de la qual hi ha notícia historiogràfica és el regne de Ghana, fundat vers el s. IV dC i basat en la seva avantatjosa posició respecte a les rutes comercials entre els territoris negres i els de l'Àfrica septentrional i sahariana. La màxima extensió fou assolida per Ghana durant els s. IX a XI. La conquesta àrab del N d'Àfrica al s. VI marcà decisivament l'evolució del continent.

La religió, la cultura i la llengua dels àrabs hi arrelaren definitivament i subsistiren pocs nuclis heterogenis (cristianisme copte a Egipte; nuclis de llengua berber al Magrib, on el cristianisme s'extingí totalment vers el s. XII i el regne d'Axum, que presentà una resistència considerable). La penetració islàmica al S del Sàhara s'hi afermà amb la constitució al Senegal de la secta religiosa i militar dels almoràvits (1042), que conqueriren el Regne de Ghana (1076), destruït definitivament a mans de l'imperi musulmà i negre del Mali (1240), el qual arribà al màxim de la seva extensió sota Gongo Müsà (1312-1337). Comprenia des de l'Atlàntic fins als estats haussa. Conquerit per la dinastia Dia, fundadora de l'imperi Songhai, aquest representà, sota Sonni ‘Ali (1468-1492), una reacció contra l'islam a favor de les tradicions paganes. Els Askia destronaren els Dia (1493), retornaren a l'islam i governaren Songhai fins a la conquesta marroquina (1591).

Altres estats i pobles negres del Sudan occidental observaren una actitud de resistència contra l'islam, com els mossi i els haussa. A la sortida meridional de la ruta que porta de la Mediterrània a la regió del Txad, a través del Tibesti, es constituí el Regne de Kanem-Bornu, islamitzat des del s. XI i que arribà al seu apogeu comercial i territorial, basat en el tràfic d'esclaus, durant el s. XVI. A partir d'aquest segle, els estats interiors s'empobriren, i el gros de l'intercanvi passà al litoral, on la navegació europea havia obert noves sortides als productes africans, i on es constituïren o es renovaren altres estats (Aixanti, Dahomey, Ioruba, Benín), els quals, mitjançant armes de foc europees, adquiriren una superioritat militar sobre els pobles de l'interior.

En els imperis del Mali, Songhai i Kanem-Bornu i a les ciutats estat haussa, l'islam es desenvolupà amb vitalitat pròpia (escola de Tombouctou). Per la seva banda, els fulbes s'estengueren des de les vores del Senegal cap a l'est (s. XIV) i constituïren un imperi des del Níger fins a Adamaua. Ahmadu Lobo constituí un altre estat que desplaçà els bambares. El mande Samöri Türi constituí a l'Alt Níger (final del s. XIX) l'últim imperi sudanès, dominat pel terror, com ho fou també el del caçador d'esclaus Räbah, que s'estenia del Txad al Kordofän. Els nòmades àrabs del Sudan oriental n'islamitzaren els pobles autòctons, els quals fundaren el regne islàmic de Funj, que durà fins al s. XIX.

Colonització i independència

Medalló oficial de la Societat britànica antiesclavatge. La inscripció diu: «que jo no sóc un home i un germà?».

A inicis del s. XV, comença l'era dels grans descobriments europeus. El 1416, els portuguesos, sota la direcció de l'Infant Enric el Navegant, emprengueren l'exploració sistemàtica de la costa africana occidental en cerca del desitjat pas cap a l'oceà Índic, objectiu completat per Vasco da Gama, el 1498. Cal remarcar que, amb l'excepció d'Abissínia, entre el s. XV fins a l'establiment del tràfic d'esclaus en gran escala (s. XVII i XVIII), Àfrica no era considerada un centre d'interès ni d'explotació, ans una escala en la ruta de l'Índia. La fundació a Londres, el 1788, de la British African Association, amb finalitat científica, econòmica i humanitària (combatre l'esclavitud), a la qual s'afegí el "zel missioner", fou l'inici de l'exploració africana per part dels europeus: Mungo Park, Clapperton, Denham i Oudney, Lander, Caillié, Livingstone, Barth, Burton, Speke, Grant, Rohlfs, Nachtigal, Stanley, Brazza i Marchand foren alguns dels exploradors més destacats entre 1795 i 1898. Altrament, llevat de Sud-àfrica, al sud del Sàhara, els europeus es limitaren, fins ben entrat el segle XIX, a establir enclavaments costaners des d'on practicaven el comerç.

Els primers en foren els portuguesos (fundació d'Elmina, 1482; São Tomé, 1493 i Mpinda, 1501), en els quals la influència islàmica impedí que s'estengueren a la costa oriental. La presència portuguesa donà lloc al Regne del Congo. El tràfic d'esclaus, practicat pels musulmans de feia segles, prengué al segle XVII un volum extraordinari i constituí, i fins a principis del s. XIX, un dels factors més decisius en la història d'Àfrica. L'opinió europea contra l'esclavitud provocà la prohibició del tràfic negrer i, més tard, l'abolició de l'esclavitud, ratificada en el Congrés de Viena el 1815. Amb esclaus alliberats i d'altres que ja eren a Amèrica, el 1847 hom fundà la República de Libèria, únic estat independent de l'Àfrica negra per més de cent anys. Els estats musulmans no es consideraren obligats per la prohibició, cosa que aprofitaren les potències europees per a justificar-hi la intervenció en nom de l'humanitarisme. La prohibició del tràfic d'esclaus, per altra banda, eliminà la base econòmica dels estats negres de la costa.

L'ocupació del cap de Bona Esperança per part dels neerlandesos de les Províncies Unides (1652) convertí aquesta regió en l'única d'Àfrica amb una població nombrosa de colons europeus, els afrikaner, descendents dels pagesos (bòers) neerlandesos. En llur avenç, exterminaren els hotentots i els boiximans i toparen amb els bantus del grup nguni (1780), i hi entraren en conflicte, sobretot en el període en què regnà el cap zulu Chaka (1787-1828), el qual creà una temuda organització militar. La incorporació del Cap per la Gran Bretanya (1814) despertà l'oposició dels afrikaner, que emigraren cap a l'interior (1837, el gran trek), on consolidaren llurs repúbliques independents fora dels límits de la colònia britànica. Però el descobriment de les mines de diamants (1867) originà la guerra anglobòer.

A Abissínia, el Ras Kassa (Teodor II, 1855) acabà amb l'anarquia iniciada al s. XVI. Derrotat pels anglesos (1867), aquests entronitzaren el negus Johan IV. El seu successor, Menelik, que havia fundat Addis Abeba (1883), continuà des del 1885 la tasca d'organització i de modernització de l'imperi i resistí amb èxit la pressió italiana.

La colonització del continent al S del Sàhara, llevat del cas de l'Àfrica meridional, del Senegal i d'Angola, no començà fins passada la meitat del s. XIX. El decandiment del comerç que la supressió del tràfic d'esclaus comportà féu entrar en crisi les companyies propietàries dels establiments mercantils de la costa i els estats prengueren la iniciativa. En la Conferència de Berlín (1884-85), fou establert el principi de l'ocupació efectiva com a condició de reconeixement de sobirania, hom reconegué la sobirania francesa sobre el Congo i fou establerta una zona de lliure comerç d'oceà a oceà, l'anomenada Conca Convencional del Congo.

El procés d'ocupació dels territoris i de les esferes d'influència que s'havien atribuït les potències amb motiu del repartiment motivà conflictes entre les potències colonitzadores (Fachoda, 1898 i Agadir, 1911), la conquesta francesa del Sudan i guerres amb alguns dels pocs estats africans independents: la temptativa fracassada d'Itàlia sobre Abissínia (desastre d'Adua, el 1896) i, sobretot, la guerra anglobòer (1899-1902), que acabà amb la submissió dels estats dels afrikaner, i amb la constitució de l'autònoma Unió Sud-africana (1910).

Des de l'edat mitjana, tot el N d'Àfrica menys el Marroc era sota el domini turc, bé que, des de principis del s. XIX, el poder era a mans dels beis d'Alger, dels beis husseinites de Tunis, d'una oligarquia local a Trípoli i dels mamelucs a Egipte. El 1804, però, Muhammad ‘Ali expulsà del poder els mamelucs i començà a posar les bases del modern estat egipci. El 1830, les tropes franceses, pretextant la repressió de la pirateria barbaresca, iniciaren la conquesta d'Algèria i convertien Tunis en un protectorat francès. Itàlia conquerí Trípoli en guerra contra Turquia. El mateix Egipte caigué en un estat de protectorat britànic, de fet (1882). Les tropes britàniques i egípcies, comandades per lord Kitchener, convertiren l'imperi de Muhammad ‘Ali en condomini angloegipci (1898). El Marroc, finalment, acabà formalitzant (1912) el seu estatus de protectorat, dividit entre Espanya i França, amb la creació, a més, del territori internacional de Tànger.

Al principi del s. XIX, i aprofitant l'obra dels colonitzadors europeus, catòlics i protestants hi iniciaren una obra missionera àmplia. Després de la Primera Guerra Mundial, la Societat de Nacions creà els mandats, territoris de les potències vençudes confiats a un estat amb l'encàrrec d'administrar-los. L'única variació territorial important fins a la Segona Guerra Mundial fou la conquesta italiana d'Abissínia (1935-36). En el període següent a la Primera Guerra Mundial, el desenvolupament general de l'economia mundial féu sorgir un nou interès envers Àfrica com a font de primeres matèries el creixement del cos de funcionaris nadius, i cal remarcar l'existència d'una classe militar africana al servei de colonitzadors que, més tard, havia de pesar decisivament en el futur dels països ja independitzats.

En el període d'entreguerres, els conflictes derivats de l'anticolonialisme augmentaren (oposició a Egipte al domini britànic, alçament d'Abd el-Krim al Rif contra Espanya, etc.). La Segona Guerra Mundial accelerà el procés cap a l'autodeterminació dels països africans. Els antics mandats de la Societat de Nacions foren transformats en territoris fideïcomís. El 1947, Itàlia renuncià a les seves colònies: Eritrea fou annexionada a Etiòpia i Líbia esdevingué independent (1951); Somàlia assolí la independència el 1960 en unir-se-li la Somàlia Britànica. El 1958, De Gaulle intentà encara, amb la Communauté, de mantenir-ne el conjunt, però el 1960 concedí a tots els membres la total independència. El Marroc, protectorat francoespanyol, i Tunísia, protectorat francès, aconseguiren el 1955 i el 1956 la restitució de la sobirania. Algèria assolí la independència en una guerra sagnant (1954-1962), després de la qual gran part dels colons francesos abandonaren el país.

L'any 1975, les Comores (amb excepció de l'illa de la Mayotte) assoliren la independència de França i, el 1977, l'antic Territori Francès dels àfars i dels isses esdevenia l'estat de Djibouti. El Regne Unit, des del 1945, inicià el camí cap a l'autogovern de les seves colònies tropicals, però des de mitjan anys cinquanta el nacionalisme accelerà el camí cap a la independència.

Posteriorment, mitjançant el Commonwealth, aquests territoris han mantingut lligams econòmics i culturals amb l'antiga metròpoli. El 1965, la minoria blanca de Rhodèsia, amb el suport de Sud-àfrica, proclamà unilateralment la independència enfront dels britànics i de les Nacions Unides. Els moviments guerrillers adquiriren una creixent importància fins que, el 1980, assoliren l'hegemonia. Bèlgica seguí el 1960 l'exemple francobritànic i concedí la independència al Congo (amb el nom de Zaire), però en unes condicions d'anarquia i de disgregació tan grans que motivaren la intervenció de l'ONU. Espanya aprovà un estatut d'autonomia per als seus territoris al golf de Guinea, i acabà concedint-los la independència (1968). El 1974, amb la caiguda de la dictadura portuguesa, Angola i Moçambic assoliren la independència.

Per tal de consolidar-se políticament i econòmica, els estats africans crearen, el 1963, l'Organització de la Unitat Africana (OUA). Però al mateix temps, els estats assumiren plenament el traçat artificial de les fronteres colonials. En general, la independència política no en resolgué el subdesenvolupament econòmic. La confrontació entre els EUA i l'URSS, des de la Segona Guerra Mundial fins al 1991, en què s'esfondrà la segona d'aquestes potències, comportà la disputa pel territori africà en zones d'influència, disputa en la qual ambdós blocs se serviren de conflictes pròpiament africans.

Des de la independència (1960), el Txad ha conegut un enfrontament continu entre el N, islàmic, i el S, més o menys cristianitzat, al qual ni la vella potència colonial, França, ni un veí, militarment poderós, Líbia, han estat aliens. Quant a Namíbia, antiga colònia de l'Àfrica del Sud-oest, el 1968 prengué el nom actual per decisió de les Nacions Unides, alhora que es declarava il·legal l'actuació al territori de la potència mandatària i tutelar, Sud-àfrica. Lluny d'això, aquest país s'annexionà Namíbia i hi estengué les característiques polítiques del seu règim de segregació racial (apartheid). Contra aquest fet, s'aixecà l'independentisme namibià, organitzat des del 1958 en el SWAPO (South West African People's Organization), que el 1990 aconseguí la independència plena, canvi que no hauria estat possible sense abolició de l'apartheid a la mateixa Sud-àfrica només un any després. Al Corn d'Àfrica, les indefinicions frontereres serviren de base a l'inici de conflictes que reforçaren la posició estratègica de les grans potències.

El destronament de l'emperador d'Etiòpia, Haile Selassie, el 1974, i la progressiva configuració d'un règim militar de caràcter prosoviètic comportaren, el 1977, un nou rumb a les tensions a la zona. En primer lloc, el territori de l'Ogaden fou motiu de disputes amb Somàlia. A Eritrea, la retirada, el 1990, del suport soviètic al règim etiòpic, possibilità l'accés a la independència per part del moviment secessionista (1993). Una altra zona de conflicte, seqüela del colonialisme, és el Sàhara Occidental, cobejat des del 1975, any de l'abandó del territori per part d'Espanya, pel Marroc, pretensió a la qual s'oposa el moviment guerriller del Front Polissari. Altres conflictes d'importància han estat els enfrontaments interètnics crònics, que el 1994 assoliren un dels punts més dramàtics a Ruanda, i també el fort creixement del fonamentalisme islàmic, especialment al Magrib.

Geografia física

Imatge de satèl·lit del continent africà.

Limita al nord amb la mar Mediterrània, a l'est amb la mar Roja, a l'est i al sud amb l'oceà Índic i a l'oest amb l'oceà Atlàntic. Està unit a Àsia per mitjà de l'istme de Suez, i separat d'Europa per l'estret de Gibraltar. Excepte l'entrant que forma el golf de Guinea, no té accidents importants al litoral. Comprèn, entre d'altres, les illes de Madagascar, les Canàries, Cap Verd, Socotra, Zanzíbar, la Reunió i les Comores, per citar només les illes i els arxipèlags majors.

Els cims principals són el Kilimanjaro i el mont Kenya, tots dos a l'Àfrica oriental i amb més de 5.000 metres d'altitud. El volcà Kibo, al massís del Kilimanjaro, és el punt més alt del continent africà. Hi destaquen els deserts del Sàhara, al nord, i del Kalahari, al sud. Els rius més importants són el Nil, el Congo, el Níger i el Zambezi. Pel que fa als llacs, cal esmentar el Victòria, el Malawi i el Tanganyika.

Regions naturals

Es pot dividir Àfrica en diverses regions naturals, amb relació a les cultures que s'hi desenvolupen i el relleu que les marca. La zona del nord o Magrib està separada de la resta pel desert del Sàhara, que forma una àrea a part. Aquest desert limita a l'est amb la Banya d'Àfrica, una península volcànica banyada per dos mars. Al sud, hi ha el Sahel africà, una àmplia franja de sabana que divideix el continent entre països del nord i del centre i sud.

La següent zona destacable és la regió tropical, amb altes temperatures i abundant vegetació, que ocupa el centre del continent i és bressol de nombroses comunitats indígenes. Àfrica Austral és una regió que comprèn els estats del sud, amb lligams mutus culturals i comercials i una forta urbanització. Per últim, Madagascar, com a gran illa, se sol considerar una regió natural independent.

Illes

Les illes d'Àfrica són petites, excepció feta de Madagascar, que amb 595.230 km² és la quarta més gran de la Terra (després de Grenlàndia, Nova Guinea i Borneo). Està situada al sud-est de la costa del continent, del qual la separa el canal de Moçambic (de 400 km al punt més estret). Per la seva estructura, flora i fauna, representa un nexe d'unió entre l'Àfrica i el sud de l'Àsia. A l'est de Madagascar, hi ha les illes de Maurici i la Reunió. Socotra rau a l'est-nord-est del cap Guardafui. Al nord-oest del continent, hi ha els arxipèlags de Cap Verd i les Canàries, d'origen volcànic (igual que altres petites illes del golf de Guinea).

Clima, fauna i flora

El clima d'Àfrica va d'un clima tropical a un de subàrtic als seus pics més alts. La meitat septentrional és principalment deserta o àrida, mentre que les parts central i meridional contenen tant planes de sabana com regions de jungla molt espessa. Entremig, hi ha una convergència dominada per patrons de vegetació, com ara Sahel i estepa.

Àfrica posseeix possiblement la combinació més gran del món de densitat i "llibertat" de poblacions i diversitat de poblacions d'animals salvatges, amb poblacions salvatges de grans carnívors (com ara lleons, hienes i guepards) i herbívors (com ara búfals, cérvols, elefants, camells i girafes), que viuen principalment en planes privades i no privades. També hi viuen una gran varietat de criatures de la jungla (incloent-hi serps i primats) i vida aquàtica (incloent-hi cocodrils i amfibis).

Geografia humana i societat

Llengües oficials a Àfrica.

El poblament africà és molt desigual per les condicions sovint inhòspites del medi físic. Les densitats més altes s'assoleixen a la vall i al delta del Nil (més de 600 h/km²), però les normals oscil·len entre menys de 50 i 100 h/km². En general, la població s'acumula en illots que esgoten ràpidament els recursos i provoquen l'èxode de la població excedent (mines de Sud-àfrica, plantacions cotoneres d'Uganda, ciutats portuàries, etc., i a la franja mediterrània, cap a l'Europa industrial).

Amb un 20% de la terra emergida del planeta, el 1991 Àfrica només tenia el 12,46% de la població mundial i una densitat de 22 h/km, superior a la d'Amèrica i Oceania.

La taxa anual de creixement de població (2,9% en 1975-80, 3,0% en 1980-90) és la més elevada de tots els continents i és conseqüència de l'elevada taxa de natalitat (44‰ en 1986-90); l'elevada taxa de mortalitat infantil redueix considerablement l'esperança de vida (53 anys). Pel que fa a les ètnies, tot i que a l'Àfrica les poblacions s'han barrejat considerablement, es poden reconèixer alguns grups diferenciats: un grup d'euròpids (ètnia mediterrànida), al N i al Sàhara, un grup reduït mongòlid a Madagascar (merina), i un grup nombrós d'ètnies nègrides (ètnies sudànida, bantúida, nilòtida, paleonègrida, etiòpida i pígmida) al S del Sàhara, llevat de l'extrem meridional, on hi ha una reduïda implantació d'euròpids, i del desert de Kalahari, habitat per l'ètnia khoisànida.

El continent africà, sobretot al sud del Sàhara, presenta una gran diversitat lingüística. Hom estima el nombre de llengües africanes al voltant del miler, la majoria de les quals tenen menys de 100.000 parlants. J. H. Greenberg proposà (1963) una classificació global en quatre famílies: afroasiàtic, niloticosaharià, nigerokor-dofanià i khoisan. La família afroasiàtica inclou el semític i part de les llengües classificades com a camites, repartides en les branques següents: semític, berber, egipci, cuixític, omòtic i txadià. Els criteris per a l'agrupació d'aquestes famílies es basen en trets fonètics, fonològics i morfològics.

En la majoria d'estats africans, la llengua oficial és la forana introduïda pels colonitzadors. En són excepció, a banda dels d'influència àrab: Etiòpia (amhàric), Somàlia (somali) i Tanzània (swahili); a aquests, es poden afegir Botswana (tswana), Burundi (rundi), Lesotho (sotho), Malawi (chewa) i Ruanda (ruanda), estats en els quals, tanmateix, en els mitjans oficials és molt més emprada la llengua importada.

Les linguae francae hi han adquirit gran importància (swahili, haussa, manding). La religió que tradicionalment tenia més adherents a l'Àfrica era l'animisme; el 1900, un 32% de la població era adepta a l'islamisme, un 9% al cristianisme i un 58% a les religions animistes. El 1995, aquesta relació s'havia capgirat notablement i, així, un 45% era adepte al cristianisme, un 41% a l'islamisme un 12% a les religions tribals.

Estats d'Àfrica

Regions d'Àfrica :  Àfrica del nord  Àfrica Occidental  Àfrica Central  Àfrica Oriental  Àfrica Austral

Mapa físic d'Àfrica.

Les fronteres dels estats africans són, en gran part, un producte de la colonització i això explica que no tinguin en compte la realitat dels diferents grups humans. De la mateixa manera, les agrupacions dels estats en regions tampoc no respon a cap realitat històrica, sinó a raons pràctiques. Habitualment, es diferencien les següents subdivisions o regions d'Àfrica:

• Àfrica del Nord: limitada al sud pel Sàhara i habitada per una població àrab i berber, entre la qual predomina l'islamisme.
• Àfrica subsahariana o Àfrica negra: amb una població predominantment d'ètnia negra, entre la qual predomina l'animisme i el cristianisme. S'acostuma a subdividir en quatre zones:
  • Àfrica occidental
  • Àfrica oriental
  • Àfrica central
  • Àfrica austral: amb un clima temperat i el desenvolupament econòmic més important del continent.

Llista d'estats i territoris

Nom del país o territori i bandera	Superfície (km²)	Població (2002)	Densitat de població (hab/km²)	Capital
Àfrica Oriental:
Burundi	27.830	8.090 068	229,0	Bujumbura
Comores	2.170	690.948	283,1	Moroni
Djibouti	23.000	768.900	20,6	Djibouti
Eritrea	121.320	4.465 651	36,8	Asmara
Etiòpia	1.127 127	74.777 981	60,0	Addis Abeba
Kenya	582.650	34.707 817	53,4	Nairobi
Madagascar	587.040	18.595 469	28,1	Antananarivo
Malawi	118.480	13.013 926	90,3	Lilongwe
Maurici	2.040	1.200 206	588,3	Port-Louis
Moçambic	801.590	19.686 505	24,5	Maputo
Ruanda	26.338	8.648 248	280,9	Kigali
Seychelles	455	83.688	176,0	Victòria
Somàlia	637.657	7.753 310	12,2	Mogadishu
Tanzània	945.087	37.187 939	39,3	Dodoma
Uganda	236.040	24.699 073	104,6	Kampala
Zàmbia	752.614	9.959 037	13,2	Lusaka
Zimbabwe	390.580	11.376 676	29,1	Harare
Dependències europees a l'Àfrica Oriental:
Illes Esparses (França)	44	0	0	Saint-Denis
Mayotte (França)	374	201.234	456,9	Mamoudzou
La Reunió (França)	2.512	787.584	296,2	Saint-Denis
Àfrica Central:
Angola	1.246 700	10.593 171	8,5	Luanda
Camerun	475.440	16.184 748	34,0	Yaoundé
República Centreafricana	622.984	3.642 739	5,8	Bangui
Txad	1.284 000	8.997 237	7,0	N'Djamena
República del Congo	342.000	2.958 448	8,7	Brazzaville
República Democràtica del Congo	2.345 410	55.225 478	23,5	Kinshasa
Guinea Equatorial	28.051	498.144	17,8	Malabo
Gabon	267.667	1.233 353	4,6	Libreville
São Tomé i Príncipe	1.001	170.372	170,2	São Tomé
Àfrica del Nord:
Algèria	2.381 740	32.277 942	13,6	Alger
Egipte	1.001 450	70.712 345	70,6	El Caire
Líbia	1.759 540	5.368 585	3,1	Trípoli
Marroc	446.550 (710 050 avec le sahara)	31.167 783	69,8	Rabat
Sàhara Occidental (territori disputat)	266.000	256.177	1,0	Al-Aaiun
Sudan	2.505 810	37.090 298	14,8	Khartum
Tunísia	163.610	9.815 644	60,0	Tunis
Dependències europees a l'Àfrica del Nord:
Canàries (Espanya)	7.492	1.694 477	226,2	Las Palmas de Gran Canaria
Ceuta (Espanya)	20	71.505	3.575, 2	—
Madeira (Portugal)	797	245.000	307,4	Funchal
Melilla (Espanya)	12	66.411	5.534, 2	—
Àfrica Austral:
Botswana	600.370	1.591 232	2,7	Gaborone
Lesotho	30.355	2.207 954	72,7	Maseru
Namíbia	825.418	1.820 916	2,2	Windhoek
Sud-àfrica	1.219 912	43.647 658	35,8	Pretoria
Swazilàndia	17.363	1.123 605	64,7	Mbabane
Àfrica Occidental:
Benín	112.620	6.787 625	60,3	Porto-Novo
Burkina Faso	274.200	12.603 185	46,0	Ouagadougou
Cap Verd	4.033	408.760	101,4	Praia
Costa d'Ivori	322.460	16.804 784	52,1	Abidjan, Yamoussoukro
Gàmbia	11.300	1.455 842	128,8	Banjul
Ghana	239.460	20.244 154	84,5	Accra
Guinea	245.857	7.775 065	31,6	Conakry
Guinea Bissau	36.120	1.345 479	37,3	Bissau
Libèria	111.370	3.288 198	29,5	Monrovia
Mali	1.240 000	11.340 480	9,1	Bamako
Mauritània	1.030 700	2.828 858	2,7	Nouakchott
Níger	1.267 000	10.639 744	8,4	Niamey
Nigèria	923.768	129.934 911	140,7	Abuja
Senegal	196.190	11.343 328	57,8	Dakar
Sierra Leone	71.740	5.614 743	78,3	Freetown
Togo	56.785	5.285 501	93,1	Lomé
Dependències europees a l'Àfrica Occidental:
Santa Helena (Regne Unit)	410	7.317	17,8	Jamestown
Total	30.368 609	843.705 143	27,8

Economia

Per la seva condició d'antigues colònies, molts estats africans mantenen estretes relacions econòmiques amb la Unió Europea.

Hi ha una organització supranacional anomenada Unió Africana, de què formen part tots els estats del continent excepte el Marroc, incloent-hi la República Àrab sahrauí Democràtica. La major part dels estats africans estan subdesenvolupats o en vies de desenvolupament.

Més del 50% de la població o 350 milions de persones viuen amb menys d'un dòlar cada dia. Àfrica encara paga prop de $ 20.000 milions de dòlars en pagaments de deute cada any, malgrat les condonacions de deute dels anys 1990.

Recursos

Durant el règim colonial, els europeus van explotar els productes més fàcils i més profitosos d'extreure, com l'or, l'ivori, fustes i fibres tèxtils. Després de l'emancipació de les colònies, el més cobejat va passar a ser el petroli, els diamants i la mineria en general, però aquests productes es troben en pocs països. La manca de bona tecnologia i de mitjans de comunicació eficients dificulten l'explotació de les matèries primeres.

Ajuda exterior

L'ajuda exterior arriba als cinquanta milions de dòlars cada any, i en els últims 60 anys aquesta ajuda ha estat d'almenys mil milions. Tanmateix, això ha empobrit més els estats, n'ha alentit el creixement, els ha endeutat més, els ha fet més propensos a la inflació i vulnerables als vaivens de les divises, ha reduït l'atractiu per a la inversió i hi ha augmentat el risc de conflictes civils. L'ajuda exterior es transforma en deute, que es paga a costa de l'educació i els serveis mèdics africans. Tot i que s'acaba de pagar un deute, els països tornen a demanar més ajuda. Per tal de pal·liar aquest cercle viciós, la tendència actual consisteix a condonar el deute extern als estats que demostren un compromís amb el sistema democràtic i amb el desenvolupament.

En alguns països, l'ajuda ha servit per a resoldre problemes com les epidèmies que delmen la salut i la vida de la població activa (sida, malària), la manca d'infraestructures bàsiques, el rendiment agrícola, l'analfabetisme i la manca d'educació primària universal. Hi ha exemples d'estats, com Ghana, que demostren emprar correctament l'ajuda.

El flux de capital ajuda que els governs ineficients continuïn en el poder, ja que el president no ha de fer res perquè l'ajuda continua arribant-hi, sempre que pagui a l'exèrcit. No ha d'apujar els impostos, ni preocupar-se del descontentament de la ciutadania ni de la seva representació. Els xocs civils sovint són motivats pel coneixement que, en prendre el poder, el guanyador obté d'un accés virtualment complet al paquet d'ajuda

L'ajuda fa que la burocràcia es torni clientelista i emboliqui els ciutadans amb tràmits innecessaris. Al Camerun, es tarda 426 dies a fer un procediment comercial i 119 dies a Angola.

L'ajuda alimentària que compra menjar conreat als Estats Units provoca la fallida als agricultors locals. S'ha fet poc per ajudar els agricultors i es gasten milions de dòlars en el programa.

La gran quantitat de diners crea la "malaltia holandesa": els grans fluxos de diners fan que la moneda local s'enforteixi incrementant a més els preus interns. Això crea més inflació, de manera que els països han d'emetre bons. Uganda va ser obligada a emetre'ls el 2005, pagant interessos de $ 110 milions de dòlars anuals.

Interessos de la Xina i dels Estats Units a l'Àfrica

La Xina està present en estats amb grans recursos, com petroli, a Angola, que és el seu principal proveïdor, i en altres països com són Guinea Equatorial, Nigèria, Txad, Sudan, Gabon, Zàmbia i República Democràtica del Congo, aquests dos últims, productors de minerals.

Després dels Estats Units i de la Unió Europea, La Xina és el tercer soci més important del continent, amb inversions i indústries de la construcció que hi estan fent infraestructures, habitatges, hospitals i l'explotació d'hidrocarburs i minerals. La Xina té estreta relació amb Zimbabwe i el Sudan, governs que són qüestionats. Els Estats Units té interessos a l'Àfrica pel petroli.

Vegeu també

• Religions africanes tradicionals.

Bibliografia

• Asante, Molefi. The History of Africa. Routledge, 2007. ISBN 0415771390. 
• Clark, J. Desmond. The Prehistory of Africa. London: Thames and Hudson, 1970. ISBN 9780500020692. 
• Crowder, Michael. The Story of Nigeria. London: Faber, 1978. ISBN 9780571049479. 
• Davidson, Basil. The African past; chronicles from antiquity to modern times. Harmondsworth: Penguin, 1966. OCLC 2016817. 
• Gordon, April A.; Donald L. Gordon. Understanding contemporary Africa. Boulder: Lynne Rienner publishers, 1996. ISBN 9781555875473. 
• Khapoya, Vincent B. The African experience: an introduction. Upper Saddle River, NJ: Prentice Hall, 1998. ISBN 9780137458523. 
• Grill, Bartholomäus. Ach, Afrika. Berichte aus dem Inneren eines Kontinents. Goldmann, 2005. ISBN 3-442-15337-9.