Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord
Coord.: 50° 52′ 34.16″ N, 4° 25′ 19.24″ E / 50.8761556°N,4.4220111°E
.svg) |
|
 |
|
| Abreviació | OTAN / NATO |
|---|---|
| Formació | 4 d'abril de 1949 |
| Propòsit | Aliança militar |
| Seu central | Brussel·les (Bèlgica) |
|
Membres
|
28 estats membres |
|
Idioma oficial
|
Anglès, francès |
|
Secretari general
|
Jens Stoltenberg |
| Web | nato.int |
L'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, OTAN (en anglès, NATO: North Atlantic Treaty Organisation, i en francés, OTAN: Organisation du Traité de l'Atlantique Nord), a vegades coneguda també com a l'Aliança Atlàntica, és una organització internacional establerta en 1949 amb l'objectiu de col·laborar en la defensa en els camps polític, econòmic i militar. Va néixer arran d'un acord denominat Tractat de l'Atlàntic Nord que va ser signat a Washington DC el 4 d'abril de 1949. Els països signants van ser els del Tractat de Brussel·les (Bèlgica, França, Luxemburg, Països Baixos i el Regne Unit), Estats Units i Canadà, així com altres cinc països d'Europa Occidental convidats a participar (Dinamarca, Itàlia, Islàndia, Noruega i Portugal).[1] Fou dissenyat per a ser una garantia de seguretat dels estats d'Europa Occidental davant la Unió Soviètica i els seus aliats. El Pacte de Varsòvia es va crear més tard, en 1955, per a contrarestar a l'OTAN després de l'admissió i el possible rearmament de la República Federal d'Alemanya. Com li era propi a la conjuntura de la guerra freda, les forces de l'OTAN van actuar només com força dissuasiva. Després de la desintegració de la Unió Soviètica, l'OTAN ha reformulat els seus objectius i activitats, centrant-se en la seguretat de tot l'hemisferi nord. En aquest marc, es va desenvolupar l'única operació d'atac a un país de l'OTAN en tota la seva història: l'atac contra Iugoslàvia del 1999. L'atac estava destinat a aturar la neteja ètnica a Kosovo per part de Sèrbia. L'ús per part de forces de l'OTAN d'armament radiactiu de baixa intensitat (els projectils d'urani empobrit) fou polèmic. Des de llavors, l'OTAN ha participat en les invasions de l'Afganistan i l'Iraq.
La seu de l'OTAN es troba en Brussel·les i la del seu comandament militar (SHAPE) a Mons, Bèlgica.
Mitjançant els mitjans logístics dels països aliats, l'OTAN cohesiona i organitza els països aliats en matèria política, econòmica i militar. El Secretari General és Jens Stoltenberg, l'exprimer ministre de Noruega, des de l'1 d'octubre de 2014.
Contingut
Història[modifica | modifica el codi]
Gènesi de l'OTAN[modifica | modifica el codi]
El 1949, en plena postguerra de la Segona Guerra Mundial, a Occident es veia amb preocupació la política expansionista que estava seguint la Unió Soviètica. Era evident que l'ONU no podria ser capaç per si sola de mantenir la pau al món, ja que els nombrosos vetos soviètics ho impedien. La imposició de governs no democràtics i l'eliminació de molts dels drets humans a Europa Central i Oriental per influència soviètica augmentaven la pressió a Europa Occidental. Entre el 1947 i el 1949, una sèrie d'esdeveniments, més dramàtics pel fet de la recent marxa de les tropes nord-americanes i canadenques que encara es trobaven a Europa des de la fi de la Segona Guerra Mundial, van marcar el punt més alt en la tensió que s'estava experimentant. Aquests successos foren amenaces a la sobirania de Noruega, Grècia, Turquia i Txecoslovàquia, entre d'altres, sent el cop de Praga interpretat com un atac directe a la democràcia europea. A més a més, amb el Bloqueig de Berlín, que va començar l'abril de 1948, la situació va empitjorar.
La necessitat d'una associació de països cada vegada era més manifesta, de manera que el març de 1948, França, Bèlgica, Holanda, Luxemburg i el Regne Unit van signar el Tractat de Brussel·les, pel qual creaven una aliança militar, l'Aliança Atlàntica.
Davant la creixent amenaça soviètica, es va decidir ampliar l'Aliança, per la qual cosa es van dur a terme negociacions entre els Estats Units, el Canadà i l'Aliança Atlàntica, a les quals es va decidir convidar el Canadà, Dinamarca, Islàndia, Itàlia Noruega i Portugal. Les negociacions van girar al voltant de la creació d'una aliança militar que tingués una base en l'article 51 de la Carta de les Nacions Unides, i van tenir com a resultat la signatura del Tractat de Washington, el 4 d'abril de 1949, segons el qual s'establien les bases de la creació de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord.
Una de les dificultats sorgides durant les negociacions van estar relacionades amb la integració dels EUA en l'Organització. Els països europeus, devastats després de la guerra, estaven interessats a aliar-se amb els Estats Units per així assegurar una defensa eficaç, però als Estats Units no es compartia aquesta voluntat. Tanmateix, el cop de Praga, el 12 de març de 1948 i el bloqueig de Berlín a 1949 van fer augmentar la reivindicació per part dels europeus, especialment de França, de la creació d'una aliança militar amb els Estats Units: en secret, al Regne Unit es va signar un acord, anomenat Pentagon Papers, pel qual s'establia un esbós de com havia de ser una aliança a l'Atlàntic Nord.
L'últim element a tenir en compte en el procés de la integració dels Estats Units va passar per la necessitat de superar la dificultat que suposava la prohibició per part de la Constitució dels Estats Units d'aliar-se militarment en temps de pau. El senador Vandenberg va promoure la votació de la Resolució 239, que l'11 de juny de 1948 va donar llum verda a la unió dels Estats Units a l'Aliança. Sota petició del Senat dels Estats Units es va fer constar en el tractat de Constitució de l'aliança (article 5) que les mesures a prendre en cas d'agressió a algun país membre fossin resultat de la lliure elecció de cada país. El Senat volia mantenir així el poder d'elecció del Congrés en matèria militar.
Després de la Constitució de l'OTAN, nous països es van anar adherint a ella. El 1952 es van unir els dos primers, Grècia i Turquia. La República Federal d'Alemanya va accedir-hi el 1955 i el 1982 Espanya va signar també el Tractat, malgrat el rebuig social. La República Txeca, Hongria i Polònia es van convertir en membres el 1999.
Inicis[modifica | modifica el codi]
Teòricament destinat a ser una garantia de seguretat dels estats d'Europa Occidental davant la Unió Soviètica i els seus aliats. El Pacte de Varsòvia es va crear més tard, el 1955, per contrarestar a l'OTAN després de l'admissió i el possible rearmament de la República Federal d'Alemanya. Com li era propi a la conjuntura de la guerra freda les forces de l'OTAN van actuar només com força dissuasiva.
La incorporació d'Alemanya Occidental a l'Organització el 9 de maig de 1955 va ser descrita com "un moment decisiu a la història del nostre continent" pel Ministre d'Afers Exteriors de Noruega del moment, Halvard Lange.[2] De fet, una de les conseqüències immediates va ser la creació del Pacte de Varsòvia, signat el 14 de maig de 1955 per la Unió Soviètica i els seus estats satèl·lits. Aquest pacte es considera la resposta formal a l'OTAN, posant de manifest els dos bàndols oposats de la Guerra Freda.
L'any 1954, la Unió Soviètica va proposar la seva unió a l'OTAN, amb l'objectiu de mantenir la pau a Europa,[3] però els països aliats van rebutjar la proposta.
La unitat de l'OTAN ha estat posada en evidència ja des dels seus principis. En 1958, De Gaulle va protestar pel paper hegemònic que tenien els Estats Units en l'Organització, i per la qual cosa, a entesa del president, era una relació especial entre Estats Units i el Regne Unit. En un memoràndum enviat al president Eisenhower i el primer ministre Macmillan el 17 de setembre de 1958, argumentava a favor de la creació d'una direcció tripartida, que posés a França en igualtat de condicions que els Estats Units i el Regne Unit, advocant també per l'expansió de l'OTAN a les àrees geogràfiques d'interès per a França, com Algèria, on França intentava eliminar les forces insurgents i necessitava l'ajuda de l'OTAN.
De Gaulle va considerar les respostes donades com insatisfactòries, de manera que va decidir construir una defensa independent per al seu país. L'11 de març de 1959, França va retirar la seva flota en el Mediterrani del comandament de l'OTAN; tres mesos després, en juny de 1959, De Gaulle va prohibir l'entrada d'armes nuclears estrangeres en territori francès. Això va provocar que els Estats Units van transferir 200 avions a França i tornés al control, entre 1950 i 1967, de les deu més grans bases aèries que havien operat a França. L'última base retornada va ser la de Toul-Rosieres, base de la 26a Ala de Reconeixement, que va ser traslladada a la base aèria de Ramstein, a Alemanya Occidental.
Mentrestant, França havia iniciat independentment el seu propi programa nuclear, anomenat Force de frappé. França va provar la seva primera arma nuclear, Gerboise Bleue, el 13 de febrer de 1960 a l'Algèria francesa
Encara que França va mostrar solidaritat respecte a la resta de l'OTAN durant la Crisi dels míssils de Cuba a 1962, De Gaulle va continuar amb el seu propòsit de constituir una defensa independent retirant de la comanda la flota francesa de l'Atlàntic i del Canal de la Mànega. En 1966, les forces armades franceses van ser retirades del comandament integrat de l'OTAN, i es va ordenar que totes les tropes no franceses abandonessin el territori gal. Tot això també va provocar que el 16 d'octubre de 1967 es traslladés la Caserna Suprema de l'Aliança a Europa (SHAPE) de París a Casteau, al nord de Mons, a Bèlgica. França va continuar essent membre de l'aliança, i va ajudar en la defensa d'Europa d'un possible atac soviètic amb les seves tropes estacionades a Alemanya Occidental. França va tornar a unir-se al Comitè Militar a 1995 i el seu president Nicolas Sarkozy ha anunciat la seva imminent reintegració al comandament integrat en coincidència amb la cimera del 60è aniversari de l'Aliança del 3 i 4 d'abril del 2008, que se celebrarà entre Estrasburg i Kelh, a la frontera franco-alemanya.
Desintegració de la Unió Soviètica[modifica | modifica el codi]
Després de la desintegració de la Unió Soviètica, l'OTAN ha reformulat els seus objectius i activitats fins a apropiar-se de la seguretat de tot l'hemisferi nord. En aquest marc, es va desenvolupar l'única operació d'atac per part de l'OTAN en tota la seva història, l'atac contra Iugoslàvia a 1999. Inicialment, l'atac estava destinat a aturar la neteja ètnica a Kosovo, on es va realitzar una gran quantitat de crims contra la població civil, a més de suposar el camp de proves de l'armament nuclear de baixa intensitat (els projectils d'urani empobrit).
El 2004 els antics estats satèl·lit de la Unió Soviètica Bulgària, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània i Romania s'uneixen a l'OTAN com a membres de ple dret.[4]
Després de l'11S[modifica | modifica el codi]
Després de la invasió de l'Afganistan per part dels EUA, l'OTAN ha portat una missió encarregada per l'ONU anomenada Força Internacional d'Assistència per la Seguretat (ISAF). A l'Iraq, simplement s'ha limitat a entrenar a les forces de seguretat d'aquest país. Les negatives de nombrosos països europeus que l'OTAN actués en Iraq, encapçalats per Alemanya, va dissuadir a aquest organisme d'involucrar-se directament en una guerra iniciada per EUA i el Regne Unit.
El setembre de 2006, l'OTAN va posar en marxa l'Operació Medusa en el sud de l'Afganistan, amb l'objectiu d'acabar amb els reductes talibans a Panjwai i Zhari, a Kandahar, on els insurgents posseïen una forta presència. Fins al 10 de setembre de 2007, s'estima que han mort uns 400 suposats talibans, i 20 soldats estrangers a Kandahar.
Per petició de l'OTAN al govern colombià l'any 2008, es va sol·licitar la presència de tropes de l'Exèrcit colombià i experts en anti-mines i anti-narcòtics per participar en aquesta tasca que es desenvolupa el la regió sota la jurisdicció de l'Exèrcit d'Espanya, a causa de la seva gran experiència en aquests temes, major a la de la resta de països que conformen l'OTAN. El 20 de febrer de 2009 va ser aprovada la participació de l'Exèrcit colombià a la ISAF sota bandera espanyola com ho afirma el comandant de les FF.MM. de Colòmbia; inicialment s'enviaran 150 homes experts en anti-mines, anti-narcòtics, i possiblement en operació de forces especials; encara no s'ha confirmat la data de l'enviament d'aquestes tropes. Colòmbia per qüestions de no pertànyer geogràficament a la regió de l'Atlàntic Nord i, alhora, ser un país sud-americà, seria l'únic a pertànyer a aquestes forces de suport i aliança militar en el món.
Operacions militars[modifica | modifica el codi]
Guerra de Bòsnia[modifica | modifica el codi]
La Guerra de Bòsnia comença el 1992 com a resultat de la dissolució de la República Federal Socialista de Iugoslàvia. La intervenció de l'OTAN data del 12 d'abril de 1993 i s'encaminà a establir una zona d'exclusió aèria sota el mandat de l'ONU fins al desembre de 1995.
Guerra de Kosovo[modifica | modifica el codi]
La intervenció a Kosovo consistí en una campanya de bombardejos aeris que comença el 24 de març de 1999 fins al final de la guerra l'11 de juny de 1999.
Guerra de l'Afganistan[modifica | modifica el codi]
Els atacs de l'11-S provocaren que s'invoqués per primer cop l'article 5 de l'OTAN que estableix que un atac en qualsevol dels seus membres serà considerat un atac en tots ells. La invocació entrà en efecte el 4 d'octubre i provocà diverses operacions militars a gran escala en el context de la guerra.
Guerra de Libia[modifica | modifica el codi]
Igual que en casos anteriors durant la Guerra Civil a Líbia l'OTAN establí una zona d'exclusió aèria per protegir els civils dels atacs de Muammar Gaddafi.
El Tractat de Washington[modifica | modifica el codi]
En el tractat s'observa com es pretenia que Europa dugués a terme la seva pròpia defensa militar, ja que en l'article 3 es permet que Estats Units ajudi al desenvolupament militar d'Europa, a manera de Pla Marshall en l'àmbit militar.
Estats membres[modifica | modifica el codi]
Els membres i anys d'ingrés es llisten a continuació:
Albània (2009)
Alemanya (1955)
Bèlgica (1949)
Bulgària (2004)
Canadà (1949)
Croàcia (2009)
República Txeca (1999)
Dinamarca (1949)
Eslovàquia (2004)
Eslovènia (2004)
Espanya (1982)
Estats Units (1949)
Estònia (2004)
França (1949)
Grècia (1952)
Hongria (1999)
Islàndia (1949)
Itàlia (1949)
Letònia (2004)
Lituània (2004)
Luxemburg (1949)
Noruega (1949)
Països Baixos (1949)
Polònia (1999)
Portugal (1949)
Regne Unit (1949)
Romania (2004)
Turquia (1952)
Grècia i Turquia es van unir a l'organització al febrer de 1952. Alemanya es va unir com República Federal d'Alemanya en 1955 i l'Alemanya unificada de 1990 va estendre la seva membresía a les zones de l'extinta República Democràtica Alemanya. Espanya va ser admesa el 30 de maig de 1982 i els països que formaven part del Pacte de Varsòvia: Polònia, Hongria i la República Txeca van fer història en ingressar el 12 de març de 1999. França és encara un membre de l'OTAN però es va retirar del comando militar en 1966. Islàndia, l'únic membre de l'OTAN que no posseïx força militar pròpia, es va unir amb la condició que no es veuria forçada a participar en cap esdeveniment bèl·lic.
Futurs estats membres[modifica | modifica el codi]
L'article 10 del Tractat de l'Atlàntic Nord permet que nous estats formin part de l'OTAN:[5]
| « | Les parts poden, per acord unànime, convidar a entrar a qualsevol Estat europeu que estigui en condicions d'afavorir el desenvolupament dels principis del present Tractat i de contribuir a la seguretat de la zona de l'Atlàntic Nord. Qualsevol Estat que sigui així convidat pot ser Part del Tractat dipositant l'instrument d'adhesió corresponent davant el Govern dels Estats Units d'Amèrica. Aquest Govern informarà a cada una de les Parts d'haver efectuat el dipòsit d'aquest instrument d'adhesió. | »  |
Aquest article posa dues condicions a l'ingrés de nous estats:
- Només països d'Europa poden ser nous membres i
- És necessari l'acord unànime de la resta d'estats membres.
Aquest últim criteri implica que els estats membres poden posar una sèrie de condicions de cara a l'ingrés de nous països. Tanmateix, en la pràctica l'OTAN posa una sèrie de condicions comunes.
Debat sobre la incorporació[modifica | modifica el codi]
Ucraïna Aquesta república de l'Europa oriental va començar el seu procés d'adhesió el gener de 2008, en ser presentada a Brussel·les, la sol·licitud d'ingrés a l'aliança.El 23 de desembre de 2014, el Parlament d'Ucraïna va renunciar a l'estatus de no alineat d'Ucraïna, una passa durament condemnada per Rússia.El 29 de desembre del 2014 el president ucraïnès, Petro Poroshenko (president electe el 25 de maig del 2014) es va comprometre a celebrar una referèndum sobre unir-se a l'OTAN.
Geòrgia La república de Geòrgia va celebrar un referèndum el 5 de gener de 2008, en el qual va ser aprovat pel 72,5% de la seva població, la incorporació d'aquest país a l'aliança atlàntica.
Macedònia L'únic obstacle que té aquest país per entrar a l'Aliança Atlàntica és superar els problemes derivats del nom de la pròpia república, ja que Grècia reclama com a patrimoni hel·lènic aquest nom. Quan Macedònia arribi a un acord amb Grècia serà convidada formalment a pertànyer a l'OTAN.
Colòmbia, per la seva situació geogràfica a l'Amèrica del Sud no pot ser membre actiu de l'organització, però participa com a membre observador, i fins i tot va autoritzar l'enviament de tropes a l'Afganistan al març de 2009 sota comandància de Forces Militars d'Espanya membre de l'OTAN.
Estructura i organització[modifica | modifica el codi]
Estructura política[modifica | modifica el codi]
Secretaris Generals de l'OTAN[modifica | modifica el codi]
El Secretari General de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord és el president del Consell de l'Atlàntic Nord, el més alt representant de la direcció política de l'OTAN.
Des de la creació de l'OTAN, els Secretaris Generals han estat:
Estructura militar[modifica | modifica el codi]
Comitè Militar[modifica | modifica el codi]
L'estructura militar de l'OTAN és dirigida pel Comitè Militar, que al seu torn es troba sota l'autoritat del Consell de l'Atlàntic Nord. El Comitè s'encarrega d'assessorar a l'Aliança en matèria militar, podent reunir per això els Caps d'Estat Major, sent el més comú la reunió a nivell de Representants Militars.
El Comitè, complint el seu objectiu d'assessorar en matèria militar, dóna directrius als dos Comandaments Estratègics de l'organització: el Comandant Suprem Aliat de Transformació (SACT) i el Comandant Suprem Aliat a Europa (SACEUR).
Comandant Suprem Aliat de Transformació[modifica | modifica el codi]
SACLANT[modifica | modifica el codi]
SACT[modifica | modifica el codi]
Comandant Suprem Aliat a Europa[modifica | modifica el codi]
La funció del SACEUR és la de preservar la pau, la seguretat i la integritat territorial de tots els països que conformen l'OTAN. El SACEUR, en qualitat de Comandant Suprem, s'encarregarà de repel·lir, mitjançant les oportunes mesures militars, qualsevol atac que succeeixi o amb risc que succeeixi.
També s'encarrega de planificar les campanyes militars, incloent-hi el reclutament de les forces militars necessàries per dur a terme les missions de l'OTAN, que inclouen la promoció d'estabilitat, ajuda en crisi i provisió d'una defensa efectiva allà on sigui necessari. D'altra banda, s'encarrega de fer les pertinents recomanacions a les autoritats polítiques i militars respecte a qualsevol assumpte militar que es trobi dins de la seva responsabilitat. El SACEUR també té accés directe als representants militars de cada país, així com, si ho troba necessari, amb les autoritats pertinents, per facilitar el compliment de les missions.
En qualitat de President del Comitè Militar, el SACEUR té un perfil públic molt important, sent el portaveu de la Caserna Suprema de l'Aliança a Europa (en anglès, Supreme Headquarters Allied Powers in Europe, SHAPE). Mitjançant els seus actes públics i el personal del seu gabinet, manté contacte regularment amb la premsa i porta a terme viatges pels països pertanyents a l'OTAN, així com amb els que s'està portant a terme programes de diàleg, cooperació i associació. El SACEUR també es responsabilitza de desenvolupar els contactes militars amb els països pertanyents al programa Associació per la Pau.
El SHAPE és el centre de comandament militar del SACEUR. Fins al 1967 estava situat a França, a Rocquencourt, en l'actual seu del Institut National de Recherche en Informatique et en Automatique, prop de París. Com a conseqüència del recés de França de l'estructura militar de l'OTAN, l'SHAPE va ser traslladat a Bèlgica, en el territori de les antigues comunes de Casteau, Maisières i de Masnuy-Saint-Jean. Després de la fusió de les comunes, tot el territori del SHAPE va passar a ser part de Mons, a la província de Hainaut, Bèlgica.
Comandaments regionals[modifica | modifica el codi]
La zona Atlàntica la componen cinc comandaments regionals: el de la zona occidental atlàntica (RC Weat), a Norfolk, el de la zona oriental (RC East) a Northwood (Regne Unit), el de la sud-oriental (RC Southeast), a Oeiras (Lisboa, Portugal); el Strike FLTLANT, situat a Norfolk (Estats Units), de forces navals, i el SUBACLANT, de forces submarines, amb base a Northwood. La zona europea consta de dos comandaments regionals, un en el Nord (RC North), que controla el nord i centre d'Europa, i està ubicat a Brunssum (Països Baixos) i un altre al sud (RC SOUTH), que controla el sud, inclòs tot el Mediterrani, amb base a Nàpols (Itàlia). La zona del comandament Regional del Nord té al seu torn cinc casernes sota la seva responsabilitat: tres de categoria subregional dividits per zones en nord (Stavanger, Noruega), centre (Heidelberg, Alemanya) i nord-oest (Karup, Dinamarca); i dos comandaments, un naval (Northwood, Regne Unit) i un altre aeri (Ramstein, Alemanya).
La zona sud d'Europa, sota la direcció del Comandament regional del Sud, situat a Nàpols (Itàlia), té quatre casernes generals subregionals, també dividits per zones: sud-oest (Madrid, Espanya), sud (Verona, Itàlia), sud-centre (Larissa, Grècia) i sud-est (Esmirna, Turquia). A més compta amb dos comandaments components, un de forces aèries i un altre naval, ambdós amb base a Nàpols. Els comandaments components s'encarreguen de la coordinació de les operacions aèries i navals amb els comandaments subregionals de la seva zona.
A més d'aquests dos comandaments aliats, existeix un Grup de Planificació Regional Canadà-EUA, la funció és la de coordinar les forces de defensa de l'OTAN, en ambdós països.
Vegeu també[modifica | modifica el codi]
- Referèndum sobre la permanència d'Espanya a l'OTAN
- Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva.
- Denominació OTAN
Referències[modifica | modifica el codi]
- ↑ (en castellà) OTAN: Una aliança per la llibertat, Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales
- ↑ BBC On This Day "/ 2519979.stm1955: West Germany accepted into Nato "bbc.co.uk
- ↑ / news / background / nat / Fast facts (Canadian Broadcasting Corporation)
- ↑ «[Seven new members join NATO http://www.nato.int/docu/update/2004/03-march/e0329a.htm]» (en anglès), 29/3/2004. [Consulta: 11 juny 2011].
- ↑ Tractat de l'Atlàntic Nord, Washington DC - 4 d'abril de 1949.
- ↑ NATO Who's who? - Secretaries General of NATO
- ↑ Forès, Laia. «Jens Stoltenberg serà el nou secretari general de l'OTAN». Diari Ara, 29/3/2014 [Consulta: 7 abril 2014].
Enllaços externs[modifica | modifica el codi]
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
