Història

Historia al·legoria de la història, pintura de Nikolaos Gysis (1892)

La història és el camp de coneixement que narra el passat de les societats humanes d'acord amb els testimonis materials, orals, escrits i visuals. Es contraposa a la prehistòria, que és la disciplina que estudia el passat humà previ a l'aparició de l'escriptura. També s'anomena història el passat humà mateix narrat per la disciplina històrica.

L'historiador de E. Irving Couse (1902).

En un sentit més general, el terme Història també es pot utilitzar per designar la informació sobre el passat (per exemple, Història natural, o Història Geològica de la Terra). La història, com a disciplina intel·lectual, no forma part de les ciències exactes sinó de les ciències socials i humanes, així com de les ciències literàries. La història es diferencia de l'arqueologia per la seva referència essencial a l'escriptura.

Etimologia

El terme català "història" prové del llatí «historia», que significa "narrativa, relat", i aquest del grec antic ἱστορία (historía), que significa "un aprenentatge o coneixement per investigació, història, registres o narrativa", del verb ἱστορεῖν (historeîn) "investigar," i aquest derivat de ἵστωρ (hístōr) "savi", "testimoni" o "jutge". El mot grec prové del protoindoeuropeu *wid-tor-, de l'arrel *weid-, "saber, veure". Aquesta arrel és present en altres idiomes, com l'anglès wit, wise, wisdom o vision, al sànscrit veda, o a l'eslau videti i vedati, entre d'altres. (L'asterisc abans d'una paraula indica que es tracta d'una construcció hipotètica, no una forma demostrada.)

History de Frederick Dielman (1896).

Aristòtil ja va usar aquest mot Ιστορία en la seva Περί Τά Ζωα Ιστορία (Peri Ta Zoa Istória), en llatí Historia Animalium. El terme ἵστωρ també el trobem en els Himnes homèrics, Heràclit, els juraments dels Efebs atenencs i a les inscripcions beòcies (en sentit legal, amb el significat de "jutge" o "testimoni" o similar). L'aspirativa és problemàtica i no és present en el mot amic grec eídomai ("aparèixer"). La forma historeîn, "esbrinar", és una derivació del grec jònic, el qual s'estengué a la Grècia Clàssica i, més tard, a la Grècia Hel·lenística.

Fou encara en el sentit grec antic que Francis Bacon usà aquest mot a finals del segle XVI quan va escriure sobre Natural History. Per a ell, història era "el coneixement d'objectes determinats per l'espai i el temps", aquest tipus de coneixement era proporcionat per la memòria (mentre que la ciència era proporcionada per la raó, i la poesia era proporcionada per la fantasia).

A la majoria de llengües romàniques, la paraula història s'introduí durant l'Edat Mitjana, evolucionada directament del llatí, i adoptà tant el significat de la ciència que estudia el passat, com el d'una narració. Una variació del primer sentit esdevingué l'estudi escolar d'allò que ha succeït.

Orígens de la història com a ciència social

Antiguitat

Sima Qian.

Bust d'Herodot.

Des dels pobles primitius ja es troben formes orals i representacions per a transmetre els esdeveniments del passat. El doble procés de desenvolupament de l'escriptura i de la cronologia féu possible el naixement d'una forma de fixar i transmetre successions cronològiques de sobirans, en unió de fets rellevants per a les col·lectivitats que regien. Aquesta forma inicial, analítica, es troba en una o altra modalitat des de l'Extrem Orient a l'Amèrica precolombina, passant per les velles cultures d'Egipte i Mesopotàmia. El registre d'anals i cròniques fou en moltes civilitzacions un ofici lligat a un carrèc institucional, controlat per l'estat. Sima Qian (denominat pare de la Historia a la cultura xinesa) inaugurà en aquesta civilització els registres històrics oficiales burocratitzats al segle II aC.

A la Grècia Clàssica aparegueren els primers relats que anaven més enllà d'un pur recordatori de dates i fets i procuraren donar una imatge més completa vers la vida dels pobles. Persones com ara Heròdot i Tucídides són clars exemples d'aquesta tradició.

La tradició grega continuà dins el món romà, en persones com ara Tit Livi o Tàcit. Amb l'aparició del cristianisme, aquesta tradició clàssica a Occident fou influenciada per la religió donant pas als relats històrics que barrejaven les coses divines i les humanes, considerant la història del món com una manifestació de la voluntat divina, dins una tradició que va de sant Agustí a Bossuet. Gran part de la historiografia medieval es redueix a una transcripció bíblica, amb intents de cristianització de mites pagans, donant lloc a mites nacionals enllaçats amb annals històrics de temps més propers.

Paral·lelament a aquestes grans síntesis que pretenen relatar la història del món des dels orígens, es desenvolupen altres gèneres, de pretensions més modestes, com la crònica, generalment personal o familiar, relació dels fets d'un sobirà o d'una dinastia, i el diari, on s'anoten els esdeveniments rellevants d'una comunitat, d'una ciutat o, més simplement, les experiències viscudes i les notícies oïdes pel cronista, que explica tot allò que li sembla important.

Cap a finals de l'edat mitjana la història tornà a secularitzar-se, inicialment en als grans centres de cultura de l'actual Itàlia, transformant-se en una reflexió vers la societat, cercant en els homes mateixos l'explicació del seu destí.

Formació de la història científica

Nicolau Maquiavel vers 1500.

Al llarg del Renaixement, entre els segles XIV i XV, a les ciutats estats italianes, entre les quals cal destacar Florència, es revolucionaren les concepcions politicohistòriques, conduint-les vers una anàlisi més secular d'aquestes. Leonardo Bruni obre aquest corrent, sent-ne els dos representants més destacats Maquiavel i Guicciardini.

Maquiavel interpreta la història dins d'unes coordenades estrictament humanes i amb una dimensió social. A Istorie fiorentine es proposa d'explicar la història de Florència atenent als conflictes socials que s'hi produïren per tal de comprendre els fracassos de la república. Guicciardini continuà aquesta renovació a la Storia d'Italia, obra en què aportà una nova exigència de rigor en l'ús de les fonts.

Els diferents cismes religiosos del segle XVI fomentaren la crítica al mites que omplien els vells escrits històrics. Els atacs dels protestants a les llegendes pietoses del catolicisme tradicional obligaren a emprendre una depuració crítica des de dins i dugueren a l'anomenada guerra dels diplomes entre els anomenats bol·landistes (jesuïtes, sobretot) i els maurins (en especial Mabillon), que, per defensar-se dels excessos crítics de llurs adversaris, desenvoluparen una sèrie de disciplines (paleografia, diplomàtica) que permetien una anàlisi rigorosa dels documents.

Ja dins la Il·lustració, cal destacar l'obra Considération sur les causes de la grandeur des Romains et de leur décadence (1734) de Montesquieu, que pot ser considerada com a origen del pensament històric modern. En aquesta transcendent obra Montesquieu expressava unes idees que són considerades com a pedra fundacional d'una concepció científica de la història. A mans dels Il·lustrats, la crítica històrica va més enllà de la simple discussió vers la validesa d'un document o la certesa d'una dada, ans és emprada com a arma de combat per Bayle o Voltaire en la lluita contra el prejudici i la intolerància. Amb tot, en aquests hi manca encara l'anàlisi dels mecanismes de l'evolució social.

L'elaboració de la història com a ciència que estudia l'evolució de les societats humanes fou feta a Anglaterra, a inicis de la revolució industrial. A mitjan segle XVIII, dins l'anomenada escola històrica escocesa (John Millar, Adam Ferguson, Adam Smith i William Robertson) es concebí la teoria dels quatre estadis, segons la qual cada societat passa per quatre estadis consecutius de desenvolupament (dins d'una successió de causa i efecte). Cada estadi es correspon en diferents concepcions vers la propietat i el govern, el factor essencial dels quals és el mode de subsistència, del qual en depenen les lleis i l'organització de les societats. Aquest quatre estadis són: caça, ramaderia, agricultura i comerç.

Historiografia

Primera pàgina de The Historians, History of the World.

La historiografia, literalment, és l'"escriptura de la història", nom derivat de l'"historiògraf", és a dir, "aquell que escriu la història". El nom designava originalment un conjunt d'obres històriques.

Existeixen nombrosos conjunts coherents d'obres històriques – o "historiografies – d'un mateix període, oferint generalment punts de vista diferents sobre la mateixa història. Fins a la segona meitat del segle XX, una "historiografia" prenia un caràcter nacional, en el sentit que oferia un punt de vista polític dels esdeveniments. Per exemple, és possible citar la historiografia bizantina de l'Edat mitjana i la historiografia franca; l'última presenta de manera molt diferent el problema sobre la querella de les imatges que va oposar l'Església romana i l'Església bizantina durant l'època de Carlemany.

Per extensió, la historiografia designa la història de l'escriptura de la història. Havent sorgit com a especialitat de la disciplina històrica, la historiografia presenta, generalment, el punt de vista d'un historiador sobre els seus predecessors i llur treball: historiadors i historiografies. La majoria dels historiadors cèlebres del segle XX van publicar almenys una obra de caràcter historiogràfic, generalment durant la fi de llurs carreres.

La historiografia tracta els mateixos problemes que la metodologia, però l'enfocament d'aquestes qüestions és diferent: esquemàticament es pot dir que la metodologia té com a objecte d'estudi el treball que l'historiador realitza més enllà d'escriure la història, mentre que la historiografia s'enfoca en el treball final dels historiadors. També, la historiografia té, sovint, un caràcter més polèmic. Finalment, les conclusions dels estudis historiogràfics són, generalment, l'origen dels canvis metodològics.

Classificació d'història

Termes cronològics

• època
• mil·lenni
• segle
• dècada
• any

Classificació per període

Història humana
↑ abans del gènere Homo (Pliocè)
Prehistòria humana (Homo)
Edat de Pedra >> Paleolític inferior >> Paleolític mitjà >> Paleolític superior >> Mesolític >> Neolític Edat de Bronze Edat de Ferro
Història
Edat antiga (2500 aC–500 dC) Edat mitjana (500–1500) Edat moderna (1500–1800) Edat contemporània (1800 to present)
↓Futur

Encara que la història de la Terra comença amb la formació geològica del globus terrestre i que la història de la humanitat comença amb l'aparició del gènere homo, s'ha limitat tradicionalment l'ús de la paraula "Història" per referir-se als períodes que ens són coneguts per mitjà de les fonts escrites i els mitjans pels quals s'obtenen aquestes fonts. Els períodes dels quals no en tenim cap, de registre escrit, són la prehistòria i la protohistòria.

La separació en períodes de la història més acceptada no està lliure de desacords. Aquesta classificació, basada en uns termes proposats per Christoph Cellarius (Edats Antiga, Mitjana i Moderna), tenen com a punt de vista la civilització occidental i un fort caire eurocèntric. El principal problema es basa en el fet que la classificació per una zona del món determinada no s'ajusten als períodes en què podria ser classificada la història en altres parts. Proposar una classificació única és difícil d'obtenir. Així, canvis que es poden originar en un lloc concret, per exemple a la zona d'Àsia, poden ser, més o menys, propers a canvis succeïts a Europa Occidental o Àfrica, però difícilment connectats amb processos similars succeïts a Amèrica o Oceania.

Tenint en compte aquestes discrepàncies, els períodes de la història més comunament acceptats, per convenció, són:

Abans de la Història

• Prehistòria: des de l'aparició de l'home, cap als dos milions d'anys abans de Crist, fins a l'aparició de les primeres civilitzacions que empren l'escriptura, cap al 4000 aC. Només en tenim dades arqueològiques.
  • Paleolític (etimològicament Antiga Edat de Pedra, por la pedra tallada). Els fets més decisius són els lligats a l'evolució humana, d'una banda, i a l'evolució cultural primitiva per l'altra (utilització d'eines i del foc; desenvolupament de diferents tipus de col·laboració i conducta social primitiva; i del llenguatge). Els grups socials serien petits, amb una densitat de població inferior a un habitant per quilòmetre quadrat. L'economia es limitava a una relació depredadora amb el medi ambient (caça, pesca i recol·lecció), el que no impedia un impacte notable (primera humanització del paisatge natural i extincions provocades per la pressió de l'activitat humana en els ecosistemas on s'introdueix).

Pintures rupestres de Cova de les Mans (Riu Pinturas, Argentina, cap el 9000 aC.

Stonehenge, un monument megalític tipus cromlec a Gran Bretanya, cap el III mil·lenni aC.

Espasa de bronze (Saint-Germain-en-Laye, França, cap el 800 aC.

• Paleolític inferior. Primeres pedres tallades (indústries Olduvaià o mode 1 i Acheulià o mode 2). Homínids com Australopitec, Homo habilis i Homo ergaster (Àfrica sud-oriental), Homo erectus (estès per Europa, Àsia i Àfrica); Homo antecessor i Homo heidelbergensis (específics d'Europa). Des d'uns 2,5 milions d'anys fins a 130.000 anys.
  • • Paleolític mitjà. Canvis en la cultura de la talla (Mosterià o mode 3) i aparició de noves espècies d'homínids: Home de Neanderthal a Europa, Homo sapiens arcaic a Àfrica -Home de Kibish-), des de 130.000 anys fins a 35.000 anys aproximadament.
    • Paleolític superior. Cultura de la pedra tallada lligada a l'Homo sapiens modern, indústria mode 4 (Aurinyacià, Gravetià, Solutrià, Magdalenià -a Europa-, Clovis i Monte Verde -a Amèrica, on apareixen els homínids per primer cop-); des de 35.000 a 10.000 anys aproximadament.
  • Mesolític/Epipaleolític/Protoneolític. Període de transició, lligat als canvis que va produir la fi de l'última glaciació. Des del X mil·lenni aC fins al VIII mil·lenni aC, aproximadament. En les zones en què hi va haver una transició cap al neolític es denomina mesolític, mentre que en la resta, en les quals només existí una fase de continuació del paleolític, es denomina epipaleolític.
  • Neolític (etimològicament "Nova Edat de Pedra", per la pedra polida: mode 5). Del VIII mil·lenni aC al IV mil·lenni aC, aproximadament. El seu inici en cada zona està lligat al desenvolupament de la denominada Revolució Neolítica: substitució de l'economia depredadora (caça, pesca i recol·lecció) per l'economia productora (agricultura i ramaderia), fet que va intensificar extraordinàriament la densitat de població i l'impacte en el medi ambient. Aparició de la ceràmica, substitució del nomadisme pel sedentarisme (assentaments estables o llogarets). Començà al VIII mil·lenni al Creixent fèrtil de l'Orient Pròxim, d'on es va difondre cap al nord d'Àfrica i Europa i Àsia. L'aparició de l'agricultura i la ramaderia es va produir de forma endògena en altres zones del món com Amèrica.
  • Edat dels Metalls. Des del IV mil·lenni aC (o més tard, segons la zona). Al Pròxim Orient és una època que ja pertany a la història, mentre que a la resta de zones encara forma part de la prehistòria. Es produeixen grans innovacions tecnològiques (metal·lúrgia, roda, arada, vela). Algunes llogarets construeixen muralles i augmenten de grandària fins a transformar-se en ciutats. L'economia i la societat es fa més complexa (excedents, comerç a llarga distància, especialització del treball, estratificació social amb una elit dirigent caracteritzada per l'exhibició de riquesa en forma d'armes i monuments funeraris). El trànsit a la història es donarà quan es completi la formació de les societats complexes (civilitzacions) amb estat i religió institucionalitzada, i l'aparició de l'escriptura. Es divideix en diverses fases:
    • Calcolític, Eneolític o Edat del Coure (III mil·lenni aC aproximadament a Europa Occidental).
    • Edat del Bronze (II mil·lenni aC aproximadament a Europa Occidental).
    • Edat del Ferro (I mil·lenni aC aproximadament a Europa Occidental).
• Protohistòria: les civilitzacions que no tenen escriptura, però coincideixen amb d'altres que sí que en tenen. A més de les arqueològiques tenim dades escrites per altres pobles. Cronològicament, coincideix amb part de la Història Antiga.

La Història

• Edat antiga o Antiguitat: des de les primeres civilitzacions fins a la desaparició de l'Imperi Romà d'Occident, el 476, tot i que de vegades es fa allargar fins l'arribada de l'Islam a Europa i l'època de Carlemany (segle VIII).

L'exèrcit de guerrers de terracota (Xi'an, segle III aC) durant el mandat de Qin Shi Huang.

• • Antiguitat primerenca: Marca el naixement de la civilització al Pròxim Orient. Es produeix l'aparició dels primers pobles, ciutats-estat i imperis, principalment als marges dels grans rius. Aquests pobles aparegueren a Mesopotàmia (Sumèria, Accad, Babilònia, Assíria), a la vall del Riu Nil (Antic Egipte), al Creixent Fèrtil occidental (Fenícia, Israel-Judà), a Anatòlia (Hitites), a l'Egeu (Civilització minoica i Civilització micènica), a la vall de l'Indus (Civilització de la vall de l'Indus), i a la vall del Riu Groc (Xina). També de forma endògena apareixen les primeres civilitzacions a l'Amèrica precolombina i algunes cultures de l'Àfrica Subsahariana.

• • Antiguitat clàssica: Entre el segle VIII aC i el segle II dC. Fa referència a les civilitzacions de l'Antiga Grècia, el Període hel·lenístic a tot el Pròxim Orient posterior a l'Imperi d'Alexandre el Gran i a l'Imperi Romà. Simultàniament es va desenvolupar l'Imperi Persa, que ocupa l'espai intermedi i posa en contacte les civilitzacions mediterrànies amb les civilitzacions asiàtiques, especialment la hindú, mentre que les civilitzacions d'Extrem Orient, com la xinesa, es desenvolupen de forma pràcticament independent, i les americanes en total desconnexió. Són societats basades en el sistema de producció esclavista.

• • Antiguitat tardana: Fa referència, principalment, a Occident, i marca el període de transició des de la crisi del segle III fins a l'època de Carlemany o l'arribada de l'Islam a Europa (segle VIII). Marca la decadència de l'Imperi Romà, l'impacte de les invasions germàniques, i el desenvolupament de les noves religions monoteistes (Cristianisme i Islam) que s'imposen com religions dominants. Els sistema de producció esclavista és substituït pel sistema de producció feudal. A Orient sobreviu l'Imperi Bizantí, continuador de l'Imperi Romà.

• 

  Estendard d'Ur, III mil·lenni aC.

• 

  Dos guerrers grecs en combat, Selinunt, segle VI aC.

• 

  Sarcòfag Ludovisi, cap el 250. Les legions romanes lluiten contra els gots.

• 

  Chac Mool, Chichén Itzá, ciutat maia fundada el segle VI.

Un cavaller, un clergue i un camperol (els tres ordes feudals) il·lustren la miniatura d'una lletra capitular en un manuscrit medieval.

• Edat mitjana: del 476 fins al descobriment d'Amèrica, el 1492, o la caiguda de Constantinoble, el 1453. Fa referència, bàsicament, a l'Occident europeu. Des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (segle V) fins a la caiguda de l'Imperi Romà d'Orient (segle XV). Fou un període molt perllongat, on es van produir, per tant, dinàmiques molt complexes que poc tenen a veure amb els tòpics d'aïllament, immobilisme i obscurantisme amb què fou definit posteriorment, en comparació amb la mitificada edat antiga i el seu renaixement a l'edat moderna.

• • Alta Edat Mitjana: del segle V al segle X. És una època fosca per la manca de fonts escrites, a causa de la reculada de la vida urbana i de la descomposició del poder polític que caracteritza el feudalisme. L'Església es converteix en l'única continuïtat de la tradició intel·lectual. La noblesa i el clergat, vinculats familiarment, són els senyors que exerceixen el poder polític, social i econòmic sobre els camperols sotmesos a servitud. Castells i monestirs s'imposen en un paisatge de boscos, erms i petits llogarets gairebé incomunicats.

• • Baixa Edat Mitjana: del segle XI al segle XV. De vegades es refereix al segle XIV i al segle XV, com "Crisi de l'Edat Mitjana" o "Crisi del segle XIV"; denominant-se el període del segle XI al segle XIII com "Plenitud de l'Edat Mitjana". Es produïx una revolució urbana i un augment de l'activitat comercial i artesanal d'una incipient burgesia, mentre que de forma paral·lela s'enforteix el poder de les monarquies feudals. Els poders universals (Pontificat i Imperi) s'enfronten i entren en crisi. Les croades demostren la capacitat d'expansió europea cap a l'orient del Mediterrani. La universitat medieval reelaborà el saber antic a través de l'escolàstica (renaixement del segle XII). Als segles finals es conformen els trets que caracteritzaran tot el període de l'Antic Règim: una economia en transició del feudalisme al capitalisme, una societat estamental i una monarquia autoritària en transició a la monarquia absoluta.

El David de Miquel Àngel (1504), obra mestra del Renaixement italià.

• Edat moderna: des del 1492 fins a la Revolució Francesa, el 1789. Diferents fites marquen l'inici d'aquesta època, com són l'invent de la impremta, la captura de Constantinoble pels turcs o el descobriment d'Amèrica. Com a punt final se sol esmentar la Revolució Francesa, la Independència dels Estats Units d'Amèrica o la Revolució Industrial. És, per primera vegada, un període de validesa gairebé mundial, ja que per a la major part del món (amb l'excepció només parcial de Xina o Japó - que després d'uns primers contactes opten per tancar-se a la influència exterior en major o menor mesura - o d'espais recòndits d'Amèrica, Àfrica i Oceania -colonitzats al segle XIX -) va significar la imposició de la civilització occidental i la denominada economia-món. Es va iniciar amb la era dels descobriments i l'expansió de les nacions occidentals, mentre el món de les idees experimentava les innovacions del Renaixement, la Reforma Protestant i la revolució científica; contraposades per la Contrarreforma i el Barroc. Mentre que a països com l'Espanya dels Habsburg i la França de Lluís XIV triomfava l'absolutisme, en altres parts d'Europa nord-occidental ho feien les primeres revolucions burgeses que desafiaven a l'Antic Règim (revolució holandesa, revolució anglesa) i al sud i est del continent s'observava un procés de refeudalització. L'eix de la civilització es va desplaçar de la conca del Mediterrani a l'oceà Atlàntic. La crisi del segle XVII i la Pau de Westfalia establiren un nou equilibri europeu que impossibilitava les hegemonies espanyola o francesa, i que es va mantenir durant el segle XVIII, caracteritzat intel·lectualment per la Il·lustració. Durant tot aquest període néixer els moderns conceptes de nació i estat.

Prova nuclear a l'illot de Bikini, 26 de març de 1954, en plena Guerra freda.

• Edat contemporània: des de 1789 fins als nostres dies. L'era de les revolucions (revolució industrial, revolució burgesa i revolució liberal) va acabar amb l'Antic Règim i va donar pas durant la segona meitat del segle XIX al triomf del capitalisme que s'estén amb l'imperialisme a tot el món, mentre de forma paral·lela neix el moviment obrer. Les guerres napoleòniques van donar pas a un període d'hegemonia britànica durant la era Victoriana. El començament de la transició demogràfica (primer a Anglaterra, poc després a tot el continent europeu i posteriorment en la resta del món) produeix una veritable explosió demogràfica que altera de forma radical l'equilibri social i el de l'home amb la naturalesa, sobretot a partir de la segona revolució industrial (pas de l'era del carbó i de la màquina de vapor a l'era del petroli, el motor d'explosió i l'era de l'electricitat). La primera meitat del segle XX està marcat per dues guerres mundials i el període d'entreguerres en el qual es produí la crisi de 1929 per l'economia capitalista. La segona meitat del segle XX es va caracteritzar per l'anomenada guerra freda entre les dues superpotències (Estats Units i la Unió Soviètica), i la descolonització del Tercer Món, enmig de conflictes regionals de gran violència (com el conflicte àrab-israelià). Es produeix també una acceleració de la innovació tecnològica (tercera revolució industrial o revolució cientificotècnica). Des de 1989, la caiguda del mur de Berlín i la desaparició del bloc comunista van conduir al món actual del segle XXI presidit per la globalització tant de l'economia com de la presència política, militar i ideològica de l'única superpotència i l'aparició de potències emergents, com Xina i Índia.

• 

  Codi d'Hammurabi, Babilònia. Edat Antiga.

• 

  Mesquita de Còrdova. Edat Mitjana.

• 

  Santa Prisca de Taxco, Mèxic. Edat Moderna.

• 

  La llibertat guiant el poble, d'Eugène Delacroix (França). Edat Contemporània.

L'imperi romà fou un dels més extensos de l'edat antiga. Durant el regnat de Trajà (any 117 dC) abastà una gran part de l'Europa actual.

L'islam visqué un període de forta expansió en els primers anys de l'edat mitjana (630-641).

L'imperi mongol liderat per Gengis Khan s'estengué per gran part d'Àsia durant el segle XIII.

L'imperi francès aconseguí vers 1811 el control militar de la major part de l'Europa occidental.

Classificació geogràfica

Dibuix de l'antiga Biblioteca d'Alexandria.

La classificació geogràfica és una visió de la història en un territori o regió determinat, des de la història d'un continent, a la d'una nació o una ciutat, entre d'altres.

• Història universal
• Història d'Amèrica
• Història d'Europa
• Història d'Àsia
• Història d'Àfrica
• Història d'Oceania
• Història de l'Antàrtida

Com a subcategories de la Història d'Europa, en trobem: Història de Catalunya, Història d'Andorra, Història del País Valencià i Història de les Illes Balears.

Classificació per àrea d'estudi

La Historia di Italia de Francesco Guicciardini, 1561.

Historia General de los Hechos de los Castellanos en las Islas y Tierra Firme del Mar Océano, de Antonio de Herrera, 1601.

Són aproximacions de la història per àrees temàtiques o tenint en compte diversos aspectes d'estudi. Podem destacar:

• Cronologia: ciència consistent a localitzar moments històrics en el temps.
• Futurologia: estudi del futur.
• Història comparativa: comparativa entre diferents societats en un moment donat o que comparteixen condicions culturals similars.
• Història contrafactual: també anomenada ucronia, és el resultat d'un exercici mental que respon a la pregunta "Que hagués passat si....?".
• Història de la ciència: estudi del conjunt d'avenços, invents i paradigmes teòrics que han tingut lloc a la història del coneixement.
  • Història de la tecnologia: història de la invenció d'eines i tècniques en el passat.
  • Història de les matemàtiques: estudia i investiga els diferents mètodes matemàtics en el passat.
  • Història natural: estudi del desenvolupament de l'univers, la terra, la biologia i les seves interaccions.
• Història de la cultura: estudi de les cultures en el passat.
  • Història de la música: estudi de l'evolució que la música ha sofert al llarg dels temps.
  • Història de l'art: estudi dels canvis de l'art en el seu context social.
  • Història de l'esport: evolució dels diferents esports en el passat.
• Història de la filosofia: estudi dels diferents corrents filosòfics del passat.
• Història de les religions: estudi de l'origen i evolució de les diferents religions des d'un vessant laic i comparatiu.
  • Història de l'Islam: història de la religió islàmica.
  • Història del cristianisme: història de la religió cristiana.
• Història del dret: estudia l'evolució de la legislació en el temps.
• Història econòmica: estudi de les economies del passat.
• Història marítima: estudi del transport marítim i tots els temes que hi estan relacionats.
• Història militar: estudi del maquinari de guerra i de les guerres a la història. Una branca seria la història naval.
• Història política: estudi de la política al passat.
• Història social: estudi del procés de canvi social a través de la història.
• Història universal: estudi de la història des d'una perspectiva global.
• Paleografia: estudi dels texts antics.
• Pseudohistòria: és un terme pejoratiu aplicat a texts que pretenen ser històrics però que no segueixen les convencions historiogràfiques i del mètode històric i tenen la intenció de manipular les seves conclusions.
• Psicohistòria: estudi de les motivacions psicològiques en els successos històrics.

Ciències auxiliars de la història

La història fa servir ciències auxiliars per obtenir les dades que elabora. Aquestes en són algunes:

• Arqueologia
• Biografia
• Cronologia
• Genealogia
• Heràldica
• Historiografia
• Numismàtica
• Vexil·lologia
• Paleografia
• Geografia

Vegeu també

Portal d'Història

• Esdeveniments classificats segons el dia de l'any
• Història registrada

Bibliografia

• Asimov, Isaac; Asimov's Chronology of the World; Harper Collins, 1991, ISBN 0-06-270036-7.
• Carr, E.H. with a new introduction by Richard J. Evans; What is History?; Basingstoke: Palgrave, 2001, ISBN 0-333-97701-7.
• Durant, Will & Ariel; The Lessons of History; MJF Books, (1997), ISBN 1-56731-024-9.
• Evans, Richard J.; In Defence of History; W. W. Norton (2000), ISBN 0-393-31959-8.
• Tosh, John; The Pursuit of History; Longman (2006), ISBN 1-4058-2351-8.
• Williams, H. S. (1907). The historians' history of the world. (ed., This is Book 1 of 25 Volumes; PDF disponible)
• Wells, H. G. (1921). The outline of history, being a plain history of life and mankind. (ed., This is Book 1 of multi-volume set.)
• Tilly, Chrles; Why and How History Matters, in Robert Goodin & Charles Tilly, eds., Oxford Handbook of Contextual Political Analysis (2006) Oxford: Oxford University Press, online