Abkhàzia

Аҧсны/აფხაზეთი/Абхазия
Apsny/Apkhazeti/Abhazia

Bandera Escut
Llengües oficials	abkhaz, rus¹ / georgià, abkhaz²
¹ Usat pel govern de facto
² Segons la Constitució de Geòrgia
Estatus polític	De Facto: Independent De Jure (reconeixement internacional): República Autònoma en Geòrgia
Capital	Sukhumi
Coordenades de la capital	43° 01′ N, 41° 02′ E
President¹	Raul Khadjimba
Primer Ministre¹	Leonid Lakerbaia
¹ Govern de facto
Cap del Consell Suprem²	Temur Mzhavia
Cap del Consell de Ministres²	Malkhaz Akishbaia
² Govern d'Abkhàzia a l'exili
Independència  – Declarada  – Reconeixement	De Geòrgia  23 de juliol 1992  Rússia i Nicaragua
Àrea  – Total  – % aigua	8,600 km²  ---
Població  - Total (2000 est.)  - Densitat	250,000  29/km²
Moneda	Ruble rus
Zona horària	UTC +3

Abkhazia

Abkhàzia o Abcàsia (abkhaz: Аҧсны Apsny; georgià: აფხაზეთი Apkhazeti, o Abkhazeti; rus: Абха́зия Abhazia) és una república autodeclarada independent del Caucas, per bé que la comunitat internacional la reconeix com a part de Geòrgia. Es va separar de Geòrgia el 1992, cosa que va donar lloc a una guerra que va acabar el 1993.

Geografia

Abkhàzia té una superfície de 8.600 quilòmetres quadrats i se situa entre el mar Negre i les muntanyes del Caucas. Els rius principals en són el Psou (al nord), el Bzip i l'Ingur (al sud). Fa frontera amb Rússia i Geòrgia (províncies de Svanètia i Mingrèlia). El 74 % del territori són muntanyes.

Ciutats

La ciutat principal n'és Sukhum, la capital, amb uns cent mil habitants, i una altra ciutat important n'és Tquartxal, un centre industrial encara que desfasat. Hi ha tres balnearis a la costa, Gagra, Gudauta i Otxamtxira, i dos centres rurals, Pitsunda i Novy Afon. En total, el país té 575 pobles.

Població i llengua

De la població total del país, uns 500.000 habitants, només uns 100.000 són abkhazos, encara que n'hi ha molts que viuen fora del país, escampats per Turquia, l'Europa occidental, els Estats Units i Rússia. Aquesta població és de tipus caucàsic i parla una llengua caucàsica, l'abkhaz, que pertany a la família de llengües del Caucas del Nord-oest. Estan emparentats amb el poble dels abazins (a la República Txerkessa) i també en menor mesura amb els txerkessos, els adigués i els kabardins, que parlen una llengua de la mateixa família.

Bandera i escut

La bandera d'Abkhàzia està basada en l'antiga bandera de la República Muntanyesa; els set estels, que per a l'antiga república simbolitzaven els estats federats que la componien, van passar a representar les set regions històriques principals d'Abkhàzia, igual que les set franges (que abans havien simbolitzat els set components de la república). La bandera va ser adoptada pel Parlament el 23 de juliol del 1992.

L'escut té tres sols de vuit rajos, i al centre un genet dalt del fabulós cavall Araix, que dispara el seu arc cap als estels, escena treta de relat èpic Narts. El verd simbolitza la vida i el blanc l'espiritualitat. Els sols representen la unió de l'Est i l'Oest. Va ser aprovat pel Parlament el mateix dia que la bandera.

Història

Regne d'Abkhàzia

El Regne d'Egríssia, l'antiga Còlquida, era vassall dels bizantins, però cap a començaments del segle VI els bizantins ja no podien seguir controlant-lo. Abans del 700, havia caigut en poder del califat i, encara que molts senyor locals es mantenien rebels, l'autoritat bizantina hi era absent. El 717, estant assetjada Constantinoble pels àrabs, l'emperador bizantí acorda dividir el regne, separant-ne l'Abàsguia, la Missimianètia, la Svanètia, l'Apkhilètia i d'altres de més petits, com a feudataris bizantins més controlables. Egríssia va ser anul·lada com a regne. El vassall més important en va ser el Saeristavo d'Abàsguia (a les fonts georgianes se l'anomena Abkhazètia), que va saber sotmetre els petits senyors locals (els samtavros) de l'interior i la rodalia, com els de Saniguètia (al nord-est), Apkhilètia i Missimianètia. Aquests prínceps locals d'Abkhàzia o Abkhazétia pertanyien a la família que s'anomena dels Antxabadze i van governar Abkhàzia des del segle VI. L'emperador els va reconèixer com a sobirans hereditaris en la persona de Lleó I, rebel als àrabs, però havia de ser vassall de Kartli (on reconegué reis Mihri i Artxil d'Herèthia). També van reconèixer com a hereditaris (i, per tant, de fet independents) els erihstavis de Missimianétia, Svanétia, Apchilétia, Saniguétia i d'altres menors, tots ells rebels als àrabs, i de fet perduts per a Bizanci des de feia temps. Lleó I, i altres rebels, derrotaren els àrabs cap al 720, prop d'Anakopia, obligant-los a evacuar la Geòrgia occidental, que va quedar en poder d'Abkhàzia, ja que els senyors locals se li van anar sotmetent de grau o de força en els següents anys. Lleó II, nebot de Lleó I, ja dominava des del riu Tchorokhi, al sud, fins a les muntanyes Likhi a l'est, amb l'ajuda del khàzars (la filla del khakhan khàzar era la mare de Lleó II) i, prop de l'any 808, se'n va proclamar rei (mthavar). La capital es va establir a Kutaisi. Els habitants s'anomenaven apsni (d'on prové apsars).

Teodosi I va intervenir en els afers de Geòrgia ajudant Atxot Curopàlata a prendre el poder. El 904, el rei Constantí I va envair Geòrgia, però els georgians, aliats amb el rei d'Armènia, el van derrotar i va ser capturat i empresonat a Ani, on es va aliar amb el rei armeni, que el va alliberar. Jordi II es va estendre en direcció al nord de Kakhètia i va sotmetre els pobles del nord del Caucas, com els alans. A la mort de Lleó II, fill de Jordi, van esclatar lluites entre el hereus (els germans Demetri i Teodosi), i va perdre posicions davant l'expansió del Regne de Taoklardjétia. Demetri va guanyar i cegar son germà, però va morir sense fills el 975 i va pujar al tron Teodosi II el Cec. El seu únic hereu era el seu nebot, Bagrat, hereu també de Gurgen, rei dels kartvels del sud-oest (Txavtxéth Clardjètia, Samtxé i Javakhètia) i fill adoptiu de David III Curopàlata de Taoklardjètia. El 977, David III de Taoklardjètia acudí a Kartli, la capital de la qual, Uplistsikhé, era atacada per Kviriké II de Kajètia, que en arribar els reforços va aixecar el setge. Kartli va reconèixer David, que va cedir la sobirania al seu fill adoptiu Bagrat. El 978, aprofitant lluites locals, el rei cec va ser enviat a Taoklardjètia a un exili daurat i Bagrat va prendre el poder amb el suport dels aznauris (senyors) locals. El 1001, va morir David III i els bizantins van ocupar Taoklardjètia. El 1008, el rei Gurgen o Gughen dels kartvels va morir i el va succeir el seu fill Bagrat. El 1010, va ocupar Herètia (Rani) i Kajètia, el rei de la qual, Kviriké III, va ser empresonat. Així, Bagrat va unificar els diversos regnes georgians. Bagrat va morir el 1014 i el seu successor, Jordi, va voler acabar l'obra recuperant Taoklardjètia als bizantins, i encara que inicialment ho va aconseguir (1016), va ser derrotat el 1022 i va haver de cedir totes les possessions de David III; a més, a Herètia i Kajètia, els senyors nobles locals es van rebel·lar i van fer presoners els eristavhis (governadors) de Jordi, i van forçar la tornada del rei Kviriké.

Mtavars d'Abkhàzia

• Lleó I 735-c. 791
• Lleó II (primer mtavar cap el 808) c. 791-c. 811
• Teodosi I 811-c. 837
• Demetri I c. 837-c. 872
• Jordi I c. 872-c. 876
• Joan Xavliani c. 876-c. 880
• Adarnases Xavliani 880-c. 887
• Bagrat I c. 887-c. 898
• Constantí c. 898-c. 916
• Bagrat II c. 916-927
• Jordi II 927-957
• Lleó II el Gran 957-967
• Demetri II 967-975
• Teodosi II el Cec 975-978
• Gurandukht (reina) 978-994
• Bagrat III l'unificador 978-1014 (rei de Geòrgia).

Abkhàzia del 1014 al 1810

Des del 1014, Abkhàzia (que comprenia la Mingrèlia, Gúria i Imerètia) va pertànyer a Geòrgia, però amb senyors particulars vassalls de la dinastia dels Shirvashidze a la part occidental. Txaxa Shirvashidze en devia ser el primer. El seu fill Otago I Shirvashidze, eristhavi d'Abkhàzia i de Kavulèthia, hi governava cap al 1040. Cap al 1184, s'esmenta Otago II Shirvashidze com a senyor de Sukhum i depenia del mthavari de Mingrèlia. Dardan Shirvashidze era senyor d'Abkhàzia i general del soldà de Rüm, i va morir en una batalla el 26 de juny del 1243. No hi apareixen nous senyors fins a la descomposició de Geòrgia a mitjan segle XIV.

Rabia Shirvashidze, príncep d'Abkhàzia s'esmenta el 1459. El 1491, el príncep Salomó I Shirvashidze es va fer independent i va morir el 1495, deixant un fill, Ars Shirvashidze (Arza Khan), que el va succeir i governava encara el 1520.

Cap al 1520, la regió de Djikètia o Djikèthia va sotmetre's als otomans i aviat tota l'Abkhàzia va quedar dintre dels territoris sotmesos a l'imperi. Els Diks de Djikètia, que vivien al nord, van ser el qui més aviat es van adaptar als otomans, i es van convertir a l'islam, i la seva influència religiosa es va anar estenent a altres pobles d'Abkhàzia. Van ser atacats cap al 1533 per Mingrèlia i Gúria sense èxit. El 1578, els turcs van establir bases a Sukhumi i Poti, amb les corresponents guarnicions.

A començaments del segle XVII, els Shirvashidze que depenien del mthavari de Mingrèlia, se'n van separar (Levan II Dadiani de Mingrèlia era encara jove) i van esdevenir independents feudataris de l'Imperi otomà. La frontera amb Mingrèlia es va establir al riu Kodori. Levan Dadiani es va casar amb Thanuria, filla de Setéman Shirvashidze, però després van venir guerres entre ambdós i Setéman va haver de pagar tribut. Però, més tard, el Shirvashidze van envair Mingrèlia i, a finals del segle XVII, el país s'havia estès cap a Mingrèlia. En aquests anys, hi apareixen com a prínceps Teimuraz Shirvashidze (Taimuraz Khan), confirmat el 1625 pel soldà otomà en agraïment a la seva ajuda contra els perses; Kara Bey Shirvashidze, príncep cap al 1637; Kvapu Shirvashidze, príncep cap al 1650; i Salomó o Zegnak Shirvashidze, príncep cap al 1665 que, a la seva mort, va repartir el país entre els seus tres fills, Rostom Shirvashidze (entre el Bziphe i el Kodor), Djigetshi Shirvashidze (entre el Kodori i el Galidzga) i Kvapu Shirvashidze (entre el Galidzga i el Inguri, amb capital a Bedia, territori que després es dirà Samurzakan pel seu príncep Murzakan Shirvashidze). Tots aquests prínceps, que ja no s'unificaran, reconeixien només nominalment el rei de Imerètia.

Amb Alexandre V d'Imerètia, el 1723, es va establir en aquest regne la dominació otomana i, des de llavors, els otomans van ocupar les fortaleses de la costa del mar Negre: Batum, Tsikhisdziri, Kobulèthia, Poti i Sukhumi. En aquest temps, era príncep d'Abkhàzia Djigetshi Shirvashidze (1700-1730) que, a la seva mort, va deixar dos fills: Hamid Beg Shirvashidze, que va rebre Abkhàzia, i Inal Bey Shirvashidze, que va rebre Gulisti i fou el tronc de la casa de prínceps Shirvashidze-Inalipa de Gulisti.

El 1770, en la guerra contra els turcs, el rus Tottleben va assetjar Poti, però no va reeixir en la seva conquesta. Al general Sukdjotin, substitut de Tottleben, els turcs el van atacar prop de Poti i va ser derrotar (1771) i, després d'això, Rússia va retirar el seu exèrcit d'Imerètia (1772). Però, poc després, els russos hi van tornar i van establir el seu domini per la regió. A Abkhàzia, el tractat de protectorat es va signar el 1808, però no fou efectiu fins que, el juny del 1810, els russos van ocupar Sukhum i van instal·lar-hi un príncep fidel.

La casa principal d'Abkhàzia va continuar fins al 1864, quan el principat va ser annexionat a Rússia.

• Djigetshi Shirvashidze 1700-1730
• Hamid Beg Shirvashidze 1730-?
• Mamuka I Shirvashidze ? -1757
• Mamuka II Shirvashidze 1757-1770
• Zurab Shirvashidze 1770-1779
• Levan Shirvashidze (Muhammad Pasha) 1779-1789
• Kelesh Ahmad Beg Shirvashidze 1789-1806
• Aslan Beg Shirvashidze 1806-1810
• Giorgi I (Safar Ali Beg Shirvashidze) 1806-1821
• Thamar, regent 1821-1822
• Demetri Shirvashidze 1821-1822
• Arslan Beg Shirvashidze (segona vegada) 1822-1824
• Miquel Shirvashidze 1822-1864 (de 1822 a 1824 no tenia el control del país)
• a Rússia 1864-1866
• Giorgi II Shirvashidze 1866
• a Rússia 1866

Bandera d'Abkhàzia abans de la conquesta russa

Conquesta russa

La primera penetració russa fou el 1810, per un conflicte dinàstic, intervenció repetida el 1821 i el 1822. Els russos annexionaren diversos territoris en virtut dels tractats amb Turquia, que exercia a la zona una sobirania nominal; el 1835, ja dominaven una part d'Abkhàzia, alhora que altres zones s'escapaven del control del príncep i passaven a mans de prínceps de la seva família, però de religió musulmana. Rússia va intervenir amb més força per restablir-hi amb tota la seva autoritat el príncep (de religió cristiana), però quan el control rus al Caucas occidental va estar consolidat, el 1864 (a Abkhàzia per etapes, 1837-1840, i 1840-1842 amb annexions parcials), la dinastia fou abolida i el país annexionat. La bandera vermella amb una mà blanca dels prínceps locals va deixar d'onejar. El 1877, els abkhazos es revoltaren, però foren derrotats.

Abkhàzia durant la revolució i el període soviètic

Bandera d'Abkhàzia el 1921

Bandera d'Abkhàzia el 1925

Bandera d'Abkhàzia el 1930

Abkhàzia va pertànyer durant molts anys a l'Imperi rus dels tsars. A principis del 1918, els bolxevics van prendre'n breument el poder durant 40 dies. L'11 de maig del 1918, es va establir la República federal del Caucas del Nord, o dels Pobles Muntanyencs del Caucas (anomenada generalment República de la Muntanya del Nord del Caucas), de la qual Abkhàzia va formar part junt amb Kabardínia, Ossètia, Daguestan, Txetxènia-Ingúixia, Balkària i Adiguèsia. La república es va sostenir fins al 1919. Abkhàzia, però, ja abans (el juny del 1918) va caure en mans de les forces del govern de la República de Geòrgia, fins que el 4 de març del 1921 fou dominada pels bolxevics dirigits per Nèstor Lakoba i les seves milícies de camperols, i s'hi va constituir una República Soviètica Autònoma proclamada el 28 de març del 1921, que va ser reconeguda pel govern revolucionari (bolxevic) establert a Geòrgia el 21 de maig del 1921; posteriorment, es va signar un tractat d'aliança entre ambdues repúbliques, el 16 de desembre del 1921. El 1922, van ingressar conjuntament a la República Federal Socialista i Soviètica de Transcaucàsia i, el 1925, es va promulgar una nova constitució que no definia clarament l'estatus del país; però, a l'abril del 1930, la inclusió d'Abkhàzia a Geòrgia fou confirmada amb un estatut de república autònoma promulgat el febrer del 1931. El 1937, va rebre una nova constitució, després de la dissolució de la RFSS de Transcaucàsia. El 1978, intel·lectuals del país van demanar la separació de Geòrgia i la integració a Rússia, però Leònid Brezhnev es va negar a fer el canvi.

El camí cap a la independència

Bandera d'Abkhàzia el 1978

Bandera d'Abkhàzia el 1989

El 1989, el Parlament o Soviet Suprem d'Abkhàzia va aprovar moltes modificacions que marcaven les noves tendències de la glàsnost i la perestroika. Fins i tot, la bandera de la república, que era la georgiana amb el nom de la república, fou canviada i es va crear una bandera vermella amb un sol (substituint la falç i el martell) i el nom RSS Apsni al cantó. El juliol del 1989, els georgians, dels quals Zviad Gamsakhúrdia ja era president, van començar a imposar-hi l'hegemonia i van convertir la universitat de Sukhum (per als abkhazos Aqua) en una secció de la universitat de Tbilisi. Les protestes van provocar 22 morts. A l'agost del 1990, els georgians prohibiren que partits regionals participaren en les eleccions, i així van invalidar les candidatures del Front Popular d'Abkhàzia, Aydgylara, i en resposta el 25 d'agost del 1990 el Consell Suprem d'Abkhàzia va aprovar una declaració de sobirania (sense els diputats georgians). El desembre del 1990, Vladislav Àrdzinba va ser elegit president del Soviet Suprem d'Abkhàzia, equivalent a president de la República, el qual va demanar la permanència a la Unió Soviètica però com a república i no com a república autònoma. El març del 1991, el referèndum per la continuïtat de la Unió Soviètica va donar 52,5% dels vots a favor de la continuïtat a Abkhàzia (els georgians van boicotejar la consulta). La situació amb Gamsakhúrdia va anar desenvolupant-se desfavorablement. Es van pactar les lleis electorals (que asseguraven l'elecció per quotes, 24 abkhazos, 26 georgians i mingrelians i 11 d'altres ètnies) i les majories per aprovar lleis (les lleis importants en necessitaven dos terços).

El 1992, es va reunir el Parlament, però als georgians els va semblar massa nacionalista, ja que els diputats de la minoria (11) s'aliaven amb els abkhazos, i van començar a manifestar-se. Gamsakhúrdia va ser enderrocat el gener del 1992. El juliol del 1992, el parlament va aprovar restablir la constitució del 1925, que no estipulava que Abkhàzia fos una república autònoma sinó una república plena dins d'una federació de repúbliques iguals. Geòrgia va declarar la votació anul·lada i hi va enviar tres mil soldats de la guàrdia nacional. El 18 d'agost del 1992, el ministre de defensa Tengiz Kitovani va ordenar l'assalt al Parlament. Àrdzinba i els diputats majoritaris (35) van fugir cap a Gatauta, des d'on van cridar a la resistència armada. La lluita va començar l'octubre del 1992 i els nacionalistes van ocupar tot el nord del país. El 23 d'octubre, els georgians van començar a cometre destruccions del patrimoni del país. Amb ajuda encoberta russa i del govern de la República de Kabardínia, i també de voluntaris txetxens i caucasians, entre ells el famós Xamil Bassàiev, s'enfrontaren al govern central des del gener del 1993. La revolta dels partidaris de Gamsakhúrdia a Mingrèlia i part de Geòrgia va facilitar l'ofensiva dels abkhazos el setembre del 1993. El president georgià Eduard Xevarnadze va dirigir personalment la defensa de Sukhumi, però va ser presa pels atacants en 11 dies. Les tropes georgianes van haver de sortir del país. 200.000 georgians van sortir amb aquestes. L'ONU va promoure converses de pau el 1993 i 1994, i es va arribar a un acord l'abril d'aquest últim any, però els incidents a la frontera van continuar. La constitució del país va ser adoptada el 26 de novembre del 1994. Els refugiats georgians van crear la Legió Blanca, que volia combatre els abkhazos i recuperar el país per a Geòrgia i sota l'hegemonia de la població georgiana, ja que la població autòctona hi és només al voltant del 20%, i es van produir algunes incursions armades –entre aquestes la principal, ja entrat el segle XXI, dirigida pel comandant txetxè Ruslan Guelàiev (després mort a Txetxènia)– que no van tenir èxit, i la situació restava estancada el 2004.

El 25 d'agost del 2008, arran de la situació creada pel conflicte d'Ossètia del Sud, el Consell de la Federació Russa, reunit en sessió extraordinària, va demanar al Kremlin que reconegués Abkhàzia i Ossètia del Sud. Aquest reconeixement va arribar l'endemà mateix, amb el suport dels líders de les regions secessionistes i enmig de les crítiques de la comunitat internacional. El 27 de maig del 2014, es varen reunir a Soukhoumi més de 10.000 persones, tot un rècord per al territori, per tal de reclamar la dimissió del president Alexandre Ankvab i la posterior adhesió d'Abcàsia a Rússia.

Enllaços externs

• President of the Republic of Abkhazia. Official site (en, ru, ab, tr).
• Món Divers: Informació sobre Abkhàzia.