Estepa (botànica)
 |
||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 Cistus incanus
|
||||||||||||
|
|
||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||
|
||||||||||||
Les estepes (Cistus) són un gènere d'arbusts i mates robustes, molt llenyoses, de la família de les cistàcies, caracteritzades per un fruit en forma de càpsula que s'obre en cinc valves, mentre que els altres gèneres autòctons de la família tenen càpsules que s'obren en tres valves.[1] Tenen les fulles perennes i oposades, i flors vistoses, blanques o rosades, amb cinc pètals iguals, i assoleixen alçades d'entre 1 i 2 metres.[2] La fórmula floral predominant és * K 5, C 5, A molts, G (5), o sigui, flor actinomorfa amb 5 sèpals, 5 pètals, molts estams (més de 20) i 5 carpels concrescents.
Les estepes estan adaptades al clima mediterrani. Les seves arrels creixen i es ramifiquen molt a la primavera, l'època de pluges i s'estenen superficialment per tal de poder aprofitar l'aigua que caigui, per poca que sigui. Les seves fulles poden caure o es marceixen de manera reversible en èpoques de sequera. D'altra banda, són fàcilment inflamables i resten completament calcinades pels incendis. Després del pas del foc, però, les seves llavors, que mig enterrades no han sofert danys, germinen ràpidament i en poc temps els estepars tornen a envair l'espai.
En particular hi pertanyen les següents espècies autòctones dels Països Catalans:[1]
- Estepa blanca (Cistus albidus)
- Estepa borrera (Cistus salviifolius)
- Estepa ladanífera (Cistus ladanifer)
- Estepa negra (Cistus monspeliensis)
- Estepa crespa, ajoca-sapes, (Cistus crispus)
- Esteperola, esteperola vera, esteperol, romaní mascle, romaní bord (Cistus clusii)
- Estepa de muntanya (Cistus laurifolius)
- Estepa populifòlia (Cistus populifolius)
- Estepa blava (Cistus creticus) o Cistus incanus
- Cistus heterophyllus, al nostre país representada per la subespècie carthaginensis
També es dóna el nom d'estepa a algunes espècies dels gèneres Hypericum[2][3] (com ara l'estepa joana) i Halimium.[1][2]
-
Cistus albidus a prop de Sitges
.jpg)
Referències[modifica | modifica el codi]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Bolòs, Oriol de [et al]. Flora manual dels Països Catalans. 2a ed. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Masclans i Girvès, Francesc. Guia per a conèixer els arbusts i les lianes. (7a. ed. 1989). Barcelona: Montblanc-Martín/CEC, 1963. ISBN 84-85135-31-8.
- ↑ Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: estepa
Bibliografia[modifica | modifica el codi]
- Universitat de les Illes Balears. Herbari virtual - Imatges detallades i informació de les espècies autòctones d'aquest gènere
- Història natural dels Països Catalans Vol. 6: Plantes superiors. P. 163-166. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986. ISBN 84-7739-015-0
|
