Barroc

El barroc, a més d'un període artístic, fou un moviment cultural que es va estendre a la literatura, l'escultura, la pintura, l'arquitectura i les arts escèniques des del 1600 fins a 1700, aproximadament. L'art espectacular del barroc recordava la gran òpera del moment. Durant un temps, el terme barroc s'havia fet servir per a descriure quelcom artificialment complex i extravagant, i no va ser fins al segle XIX quan va començar a fer-se servir per a anomenar l'art i l'arquitectura del segle XVII, amb què es van crear alguns dels edificis, escultures i quadres més grans i dramàtics de la història de l'art.

El període del Barroc se situa entre els períodes del Renaixement i el Neoclàssic. Va estar molt de moda en les monarquies absolutistes, ja que n'emfasitzava l'autoritat, riquesa i estil de vida. El també anomenat estil de l'absolutisme va ser usat per l'Església catòlica per a mostrar el seu poder contra els nombrosos moviments revolucionaris culturals que van produir una nova ciència i noves formes de religió, com la reforma protestant, per això on es va desenvolupar més va ser a Itàlia, Espanya, França, Àustria, sud d'Alemanya i Europa central. El tema estrella era la religió i l'estil, molt teatral, tendia a ser ampul·lós i afectadament dramàtic.

L'estil barroc va sorgir a principis del segle XVII, després del Concili de Trent (1545-1563) a Itàlia. D'ací es va estendre cap a la major part d'Europa. Fou un moviment que va impulsar un estil artístic que es dirigís no sols a les elits, sinó al poble illetrat. Així, en òpera, dansa, teatre, pintura i arquitectura, el barroc utilitza una iconografia directa i teatral, amb tendència a una abundància d'ornamentació. Durant els segles XVIII i XIX, el terme barroc va tenir un sentit pejoratiu, sinònim de sobrecarregat, desmesurat i irracional, fins que posteriorment fou revalorat a finals del segle XIX per Jacob Burckhardt i després per Benedetto Croce i Eugeni d'Ors.

Terminologia

La paraula barroc, com la majoria de les designacions d'un període, època o estil, fou inventada pels crítics posteriors, i no pas pels practicants de l'art als segles XVII i principis del segle XVIII. El terme barroc prové de la paraula portuguesa barroco, amb el significat de «perla imperfecta» o, per extensió, de "joia falsa". Benvenuto Cellini l'aplicà per primera vegada com a sinònim d'extravagant. La literatura francesa i la italiana del segle XVIII l'empren per a qualificar el que és enfarfegat, afectat, ridícul. Aquest ús despectiu es feia per a posar en evidència l'excés d'èmfasi i abundància d'ornamentació, a diferència de la racionalitat clara i sòbria de la Il·lustració (segle XVIII). Finalment, el terme fou rehabilitat per l'historiador alemany d'art Heinrich Wölfflin (1864-1945), qui va identificar el barroc com a contraposició al Renaixement i com un tipus diferent dins de l'art «elaborat».

Prenent les fonts contemporànies del desenvolupament del barroc, es pot veure com en la primera edició del Dictionnaire de l'Académie française (1694), es definia barroc com a adjectiu de les «perles que són d'una rodonesa molt imperfecta», si bé en la tercera edició del 1740 s'afegí «també en sentit figurat per irregular, estrany, desigual». El 1711, Louis de Rouvroy, duc de Saint-Simon, ja utilitzà aquesta expressió en les seves memòries: «La dificultat era que aquests llocs estaven destinats als bisbes més distingits i que era molt barroc que l'abat Bignon ocupés el lloc de M. de Tonnerre, bisbe-comte de Noyon». L'Encyclopédie (suplement, 1776) definia la música barroca com «aquella l'harmonia de la qual és confusa, carregada de modulacions i de dissonàncies, d'entonació difícil i moviment forçat».

Època barroca

Façana barroca de la catedral de Santiago de Compostel·la.

La rendició de Breda de Velázquez.

Històricament, el barroc té l'origen en la segona meitat del segle XVI, en un moment de profunda crisi econòmica, política, social i cultural. Enmig de la crisi, però, s'inicià un procés de transformació:

• En l'àmbit de l'Església catòlica, es produí la Contrareforma, iniciada amb el Concili de Trent (1545-63).
• El triomf de la ciència nova (Galileu, Kepler, Descartes, Newton, Bacon...) significà l'esfondrament complet de la filosofia i de la ciència aristotèliques. Els reis van començar a pagar no sols als artistes sinó als científics, per la qual cosa els artistes havien de competir amb ells. La ciència no sols es considerava superior a la religió i la filosofia, sinó que va néixer la física i els ràpids avenços tecnològics (telescopi, microscopi, termòmetre, baròmetre, regla de càlcul, etc.) contribuïen a enriquir els estats.
• En el pla internacional, la concòrdia superficial de la Pau de Vervins (1598) i l'edicte de Nantes (1598) fou seguida per la Guerra dels Trenta Anys (1618). El 1619, el barroc va arribar a una gran crisi, una crisi on tots gairebé van morir.

Acabat el conflicte, el mapa de l'Europa occidental prengué trets força semblants als actuals. Durant el segle XVI, la supremacia de Portugal i Castella en ultramar fou indiscutible, però des de l'inici del segle XVII Holanda, Anglaterra i França aparegueren com a grans potències colonials. Per contra, l'absolutisme triomfà a França, que proporcionà un model a seguir per a la major part de les corts europees. La vida cultural experimentà l'atracció de París i dels salons burgesos.

El barroc com a moviment cultural

El barroc realment va expressar nous valors; en la literatura és molt abundant l'ús de la metàfora i l'al·legoria. Representa un estat d'ànim diferent, més proper al Romanticisme que al Renaixement, malgrat ser un moviment que neix al mateix temps que aquest en alguns estats.

El dolor psicològic humà, que busca ancoratges sòlids, es pot trobar en l'art barroc en general. La virtuositat fou investigada pels artistes d'aquesta època juntament amb el realisme. La fantasia i la imaginació foren evocades entorn de l'ésser humà individual, com una relació directa entre l'artista i el seu client. Llavors, l'art es feia menys distant de les persones perquè solucionava el buit cultural que abans guardava.

Totes les arts tenen representants en aquest moviment:

• En la música, poden ser: Antonio Vivaldi i Johann Sebastian Bach.
• En la literatura espanyola, trobem Luis de Góngora i Francisco de Quevedo y Villegas.
• De la literatura mexicana d'aquesta època, cal mencionar sor Juana Inés de la Cruz.
• Dels pintors italians, destaquen Pietro da Cortona, Caravaggio i els Carracci.
• En l'escultura italiana, trobem l'exponent més cèlebre del barroc: Bernini, que fou també arquitecte.
• L'escultura mexicana barroca està representada per Jerónimo Balbás.
• L'arquitectura, per Borromini.

Després del recel que hi va haver amb el Renaixement, i del retorciment estètic del Manierisme, a la Roma dels papes s'adverteix la necessitat d'un art nou. La independència de les repúbliques italianes no és la mateixa que la d'antany, després de dos segles de lluites entre les potències europees per controlar-ne el mercat en expansió i centrat a la mar Mediterrània. D'un altre costat, el descobriment d'Amèrica va augmentar les zones de comerç, les quals eren dominades per espanyols, portuguesos i anglesos. Açò provocà que les repúbliques italianes s'agruparen sota un poder fort, perquè, si no, queien en el control estranger (Espanya i França); se sotmetrien a la influència majoritària de Roma, és a dir, els Estats Vaticans, a l'estil d'una teocràcia.

Arquitectura

L'arquitectura barroca es desenvolupa des del principi del segle XVII fins a dos terços del segle XVIII. En aquesta última etapa, es denomina estil rococó. Es manifesta en gairebé tots els estats europeus i, en el que eren, en aquell temps, les colònies d'Espanya i Portugal a Amèrica, avui estats independents. El barroc es dóna també en altres arts, com la música, literatura, pintura i escultura.

Escultura

Èxtasi de Santa Teresa de Bernini.

L'escultura barroca continua el camí traçat pel Renaixement. Utilitza la fusta policromada i hi domina el tema religiós, amb la realització de retaules per a esglésies i imatges per a les processons. El realisme aconsegueix en la imatgeria proporcions veritablement dramàtiques: cares demacrades, ferides obertes, signes de dolor i patiment. Les figures tornen a adquirir una nova importància, es multipliquen els angles de visió i hi incorpora altres elements de caràcter més escenogràfic, com per exemple, fonts d'aigua. Sovint, els artistes barrocs fusionaven l'escultura i l'arquitectura, intentant crear una experiència transformadora per a l'espectador. Gianlorenzo Bernini va ser un dels més importants escultors del barroc. Les seves primeres obres s'inspiren en l'escultura hel·lenística de l'antiga Grècia i la Roma imperial. Una de les seves obres més famoses és l'èxtasi de santa Teresa de Jesús.

A Catalunya

L'escultura, i especialment la retaulística, va esdevenir el nucli de més originalitat de la plàstica catalana. Formalment, va evolucionar del classicisme d'Agustí Pujol a l'inici del període cap a les concepcions barroques d'influència berninesca d'Andreu Sala a final del sis-cents, i al pas cap a l'academicisme en ple segle XVIII amb l'obra de Lluís Bonifaç i Massó. Així mateix, la trama arquitectònica del retaule conservarà, al començament, un sistema de retícula amb pisos i carrers clarament delimitats, per a passar gradualment cap a la màxima potenciació del cos central, alhora que els repertoris decoratius ‘a la romana' de la centúria anterior derivaran cap a la utilització dels ordres clàssics inspirats en Vignola, fins a la irrupció de l'ordre salomònic. Quant als cicles temàtics, abandonaran el tradicional caràcter narratiu i alliçonador per esdevenir veritables monuments propulsors de noves sensibilitats espirituals, centrades en l'anhel de salvació mitjançant les devocions als sants i la Verge, sovint a l'advocació del Roser. Dins aquest àmbit, cal ressenyar per la bellesa plàstica, i alhora magnífica plasmació d'una idea pura, les imatges de la Immaculada de la parroquial de Verdú (Agustí Pujol, 1623), arxiprestal de Santa Maria d'Igualada (Josep Sunyer, 1718-47) i capella de la Universitat de Cervera (Jaume Pedró, 1780-87). Les influències i models vindran generalment sota el guiatge dels gravats d'artistes forans, com en el cas de l'espectacular retaule major de Pau Costa per a l'església parroquial d'Arenys de Mar (1706-11), autor també del de Cadaqués (1725-88). Pel que fa a la tipologia del retaule cambril, un dels millors exemples a esmentar és, sens dubte, l'obra portada a terme per Carles Morató i Brugaroles al Santuari del Miracle de Riner (1747-58).

En general, la iconografia de l'escultura catalana en l'època del barroc va esdevenir bàsicament religiosa, amb petits excursus vers l'al·legoria de les virtuts cristianes i, a vegades, a les arts liberals o a les glòries militars presents en els monuments funeraris, com és el cas dels Girón de Rebolledo (1679) a la Catedral de Tarragona, obra de Francesc Grau i Domènec Rovira II.

Un magnífic exemple d'escultura aplicada a l'arquitectura, el trobem a les columnes salomòniques de l'escala principal del Palau de Pau Dalmases a Barcelona. Edificat cap a final del segle XVII i inici del XVIII, llueix una arquitectura obliqua i peculiar decoració mitològica.

Música

La música barroca és un estil musical europeu que abasta tot el segle XVII i la primera meitat del XVIII. Musicalment, en una primera etapa (1600-1650) de la música barroca, la melodia s'hi féu preponderant, originant l'anomenada monodia acompanyada, i nasqueren el drama per a música, o òpera primitiva, i l'oratori. Posteriorment, es cultivà també la suite, altres modalitats d'òpera com el bel canto i les passions, la sonata i el concert.

En la següent etapa, anomenada barroc mitjà (1650-1700), hi predominava l'òpera i la cantata. L'última etapa, anomenada barroc tardà (1700-1750), es caracteritzava pel predomini de la música instrumental sobre la música vocal. També fou l'època del concert i d'obres més llargues quant a dimensió.

Al llarg de tot el període, l'expressió prevalgué sobre la forma. Són distintius del barroc:

• la riquesa d'ornamentació,
• la tendència a les variacions tant en el camp vocal com en l'instrumental,
• l'aplicació de la tècnica del baix continu,
• l'aparició de noves formes organístiques.

Pintura

Varsòvia.

Les característiques bàsiques de l'art barroc són les següents:

• Ús de la línia corba.
• Gran decoració.
• Grandiositat de les construccions.
• Gest exaltat i gran moviment.
• Predomini del color sobre el dibuix.
• Línies en diagonal.
• L'obra continua més enllà del quadre.
• Importància de la llum.
• En pintura, aparició de nous temes i noves obres.
  • Paisatge.
  • Bodegó.

Melk, Àustria.

Artísticament, el barroc constituí una reacció contra la serenitat i l'equilibri dels cànons del Renaixement, els quals ja havien estat superats per l'expressivitat del manierisme. Fou un estil sofisticat i emocional, sovint extravagant, per bé que no tingué uniformitat, atès que al segle XVII hi havia diversos sectors enfrontats en el que es refereix a la producció artística: la cúria romana, la cort reial de Versalles, l'Holanda calvinista i burgesa...

Hom assenyala dues mentalitats contraposades:

• Una basada en el lliurecanvisme, representada per la societat burgesa, comerciant i pròspera, que promogué un art basat en temes seculars, en la pintura de costums, en el retrat, i que tingué com a seus principals Nàpols, Gènova, València, Sevilla, Amsterdam i Londres.
• I una altra basada en el mercantilisme, es caracteritzà per un fort ideal absolutista que maldava per la centralització i que generà un art de jardins geomètrics, urbanisme rígid de grans avingudes i places subordinades sempre a un punt de concentració, i que tenia com a centre dos nuclis diferenciats, Roma, on la renovació de la iconografia religiosa i el gust per les composicions triomfalistes responien als ideals de l'Església catòlica de la Contrareforma, i Versalles, on l'orgull d'esplendor cesarista era palès en la magnificència de les decoracions.

A França, potència política i cultural dominant a Europa, es dictaren durant aquesta època els cànons d'un nou corrent estètic, el classicisme francès, antiindividualista i regit pels principis de la monarquia absolutista de Lluís XIV. A Flandes, es produí un art més espontani que el francès i més alegre que el romà. Mentrestant, als països alemanys, la societat protestant es refugià sobretot en la música com a mitjà ideal d'expressió.

L'antecedent més immediat del barroc és la portada, bastida per G. della Porta (1575), de l'església renaixentista del Gesù, a Roma. Mitjançant Carlo Maderno s'arriba a la generació de Bernini, Borromini i Pietro da Cortona, que féu triomfar l'art barroc a Roma. A Torí, assolí gran originalitat l'obra de Guarino Guarini. L'escola pictòrica flamenca excel·lí amb Rubens, i l'holandesa amb Rembrandt, Franz Hals i Veermer.

El barroc s'estengué per l'àrea catòlica més addicta a Roma (Baviera, Àustria, Bohèmia, Flandes, els Països Catalans, Castella, Portugal, etc.) i, a través dels països ibèrics, a Amèrica i a Àsia, on es conjugà amb l'art autòcton i donà lloc a variants específiques. Arribà també a Alemanya, on marcà el trànsit vers el Rococó. D'altra banda, l'ascetisme de la Contrareforma promogué un realisme que, en pintura, fou difós pel tenebrisme de Caravaggio. Durant el barroc, és constant, però, la interrelació de diversos estils, de la qual són bons exemples els Carracci, el barroc austríac i figures com Velázquez, Valdés Leal o Bartolomé Esteban Murillo.

Teatre

El teatre barroc sorgeix de la fusió de les tres pràctiques escèniques que es donen en el Renaixement: el teatre cortesà, el populista i l'erudit. Aquesta fusió adoptarà en aquest període dues expressions diferents: la religiosa i la profana.

El barroc, com a etapa històrica, s'inicia al segle XVII i s'allarga fins ben entrat el segle XVIII. Durant aquest període, l'estat espanyol està governat per una monarquia absoluta, la dels Àustries, que potencia l'ús de la llengua castellana en tot el territori. En conseqüència, la literatura catalana queda relegada a la producció oral i manuscrita i s'hi implanten els models dramàtics i estètics castellans, com els de la comedia nueva i altres formes de teatre breu.

Barroc als Països Catalans

Als Països Catalans, l'època barroca fou un període d'irregular desenvolupament cultural, sota el signe, sobretot, de la influència castellana. És temps de la Guerra dels Segadors (1640) al Principat (fet que convertí València en el gran port de la Corona d'Aragó). L'expulsió dels moriscs (1609) al País Valencià, la proliferació del bandolerisme arreu i les accions de la monarquia per reduir l'autonomia dels territoris de la Corona d'Aragó marquen aquesta època.

L'art barroc als Països Catalans prengué les característiques dels nuclis mediterranis de domini burgès. Es manifesta en arquitectura als cambrils de la Mare de Déu dels Desemparats, de València (1652) i de la capella de la Cinta, a Tortosa, a les esglésies de Sant Nicolau (1673) de València i a la de Betlem (1680-1730) de Barcelona, a les façanes de Sant Francesc i de la Seu de Palma de Mallorca, a les catedrals de Girona i Tortosa i a la Seu de València, entre altres obres. Pel que fa a l'escultura, excel·liren Agustí Pujol, Lluís Bonifaç, els Tramulles i Josep Simó Xoriguera, el Vell, pare de Josep Benet Xoriguera, el cognom del qual serví per a denominar el barroc castellà (xoriguerisme). Dins el tenebrisme (pintura) destacà sobretot Josep de Ribera, un dels pintors més importants del segle XVI europeu, però la pintura catalana barroca conreà, sobretot, l'idealisme eclèctic.

La irradiació cultural de la cort de Castella, que esdevé referent europeu, afectarà de ple la literatura del barroc, que n'assumirà lèxic i temes. Els grans autors de l'època, en general, alternaran l'ús del català amb el d'altres llengües. Pel que fa a la poesia, cal destacar els poetes valencians Pere Jacint Morlà, amb una obra molt extensa, i Francesc Mulet, que van assolir molt de renom. De la mateixa manera, el també poeta i comediògraf tortosí Francesc Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona, va ser molt conegut a Catalunya. Com en el cas de Mulet, la fama va superar amb escreix la difusió de l'obra. Menys popular que els altres dos pel caràcter dels escrits, trobem Francesc Fontanella, amb una obra poètica de qualitat i dues peces teatrals d'interès. També és digne d'esment Josep Romaguera, autor de l'únic llibre d'emblemes imprès en català, l'Atheneo de grandesa, gènere molt de moda durant el barroc i el renaixement.

Als Països Catalans, el barroc musical és només de caràcter religiós, i en destaca l'Abadia de Montserrat, la Seu de València i el col·legi del Patriarca, com a centres de formació musical.

Vegeu també

• Literatura barroca.
• Barroc i classicisme francès.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Barroc

• Teoria literària al Barroc· Web del projecte de recerca Mimesi. El pensament literari català durant l'edat moderna a la Universitat de Barcelona