Eslaus

Països de majoria eslava i amb almenys una llengua eslava com a llengua oficial.

•  Pobles eslaus occidentals
•  Pobles eslaus orientals
•  Pobles eslaus meridionals

Temes indoeuropeus
Llengües indoeuropees
Albanès · Armeni · Bàltic Cèltic · Eslau · Germànic · Grec Indoiranià (Indoari, Indoirànic) Itàlic extingides: Llengües anatòliques Paleobalcànic (Dàcic, Frigi, Traci) · Tokhari
Pobles indoeuropeus
Albanesos · Armenis Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics Grecs · Indoaris Irànics · Llatins Històrics: Anatòlics (Hittites, Luvites) Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics Il·liris · Indoirànics Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris
Protoindoeuropeus
Protoindoeuropeu · Religió
Urheimat
Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
Estudis indoeuropeus

Els pobles eslaus són una branca ètnica i lingüística dels pobles indoeuropeus establerta principalment a Europa. Des del principi del segle VI, es van expandir des del seu territori original (que se suposa que també era a l'Europa de l'Est) per establir-se a la major part dels Balcans, l'Europa de l'Est i l'àrea oriental de l'Europa central. Més endavant, molts també es van establir a Sibèria i a l'Àsia central o van emigrar a altres parts del món.

Els grups ètnics i les nacions que avui s'anomenen eslaus són molt diversos des del punt de vista genètic i cultural, i les relacions entre ells són molt diferents, des d'un cert sentit de germanor fins al recel mutu.

Els pobles eslaus es classifiquen geogràficament en eslaus occidentals (que inclouen els txecs, els caixubis, els moravians, els polonesos, els silesians, els eslovacs i els sòrabs), els eslaus orientals (que inclouen els bielorussos, els russos, els rutens i els ucraïnesos), i els eslaus meridionals (que inclouen els búlgars, els macedonis, els montenegrins, els serbis, els croats, els bosnians i els eslovens). Per a una llista més detallada, consulteu l'apartat «subdivisions etnoculturals».

Genèticament, però, un estudi recent del cromosoma Y indica que només hi ha dos grups de pobles eslaus: un que inclou els eslaus occidentals, els eslaus orientals i dos grups dels eslaus meridionals (els croats i els eslovens), i un altre que inclou la resta de pobles eslaus meridionals.

Origen del terme eslau

A banda de les imprecises referències de Ptolemeu a les tribus dels slavanoi i els soubenoi, la primera vegada que es parla dels eslaus fent servir aquest nom és al segle VI dC. La paraula s'escriu de diferents maneres: en grec medieval, es parla de sklabenoi, sklauenoi o sklabinoi, i en llatí, de sclaueni, sclauini o sthlaueni. Al segle IX, un document en antic eslau eclesiàstic parla dels slověne per descriure els eslaus de la rodalia de Tessalònica. Hi ha altres testimonis primerencs de la paraula en rus antic (slověně, per referir-se a un grup d'eslaus orientals establerts a prop de Nóvgorod, i slovutich, 'riu Dnièper') i en croat (slavonica, 'un riu').

La paraula eslau se sol relacionar amb les formes eslàviques sláva, 'glòria', 'fama', o slovo, 'paraula, conversa' (totes dues semblants a la forma slušati, 'sentir', provinent d'una hipotètica arrel indoeuropea *ḱlew-). Així doncs, slověne voldria dir 'les persones que parlen (la mateixa llengua)', és a dir, les persones que s'entenen entre elles, en oposició a la paraula eslava que designa els estrangers, nemtsi, que vol dir 'que no sap parlar' (de la forma eslava němi, 'mut', 'callat', 'que no parla'). Per exemple, i d'una manera semblant al que passa en moltes altres llengües eslaves, la paraula polonesa niemcy vol dir 'alemany' o 'Alemanya'.

Alguns estudiosos, però, han proposat teories alternatives per explicar l'origen de la paraula. B. P. Lozinski diu que, en un moment donat, sláva podria haver significat 'devot, fidel', és a dir, 'practicant de la religió eslava', i a partir d'aquí hauria evolucionat com a etnònim. S. B. Bernstein apunta que podria derivar d'una forma indoeuropea no documentada *(s)lawos, emparentada amb la paraula grega laós 'població, poble', tot i que l'etimologia de laós és força dubtosa. Per la seva banda, a partir de la comparació amb paraules similars com la forma llatina cluere, 'netejar a fons, purificar', provinent d'una arrel desconeguda que hauria donat formes amb un significat semblant en eslau i en altres llengües (cf. grec klyzein, 'rentar'; anglès antic, hlūtor, 'net, pur'; noruec antic hlér, 'mar'; gal·lès clir, 'clar, net'; lituà šlúoti, 'escombrar'), Max Vasmer i d'altres suggereixen que la paraula vindria del nom d'un riu (d'una manera semblant al que passa amb els volques, que haurien pres el nom del riu Volcos).

Llengua protoeslava

El protoeslau, l'antiga llengua de la qual deriven totes les llengües eslaves, es va separar de l'indoeuropeu en un moment i un lloc indeterminats per passar a formar part del grup de llengües baltoeslaves, fase en la qual va desenvolupar nombroses isoglosses lèxiques i morfofonològiques comunes amb les llengües bàltiques. D'acord amb la hipòtesi dels kurgans (vegeu també cultura dels kurgans), «els indoeuropeus que no van emigrar van començar a parlar baltoeslau».

El protoeslau pròpiament dit, sovint conegut amb els noms d'eslau comú o protoeslau tardà, i que es defineix com l'última etapa d'aquesta llengua abans de la divisió geogràfica de les llengües eslaves històriques, probablement es va parlar entre els segles VI i VII en un extens territori que anava des de Nóvgorod fins al sud de Grècia. Sembla que era una llengua d'una uniformitat poc comuna, i a partir dels préstecs que va prendre d'altres llengües i dels préstecs que els va deixar no es pot dir que tingués uns dialectes clarament diferenciats. La unitat lingüística eslava va durar, si més no, cent o dos-cents anys més, com es pot observar gràcies als manuscrits de l'antic eslau eclesiàstic que, tot i basar-se en el dialecte local de Tessalònica, al sud dels Balcans, encara eren útils com a primera llengua literària comuna dels pobles eslaus.

Orígens

Expansió dels pobles eslaus entre els segles V i X

El debat sobre els primers eslaus

El lloc d'origen dels parlants de preprotoeslau i protoeslau és força discutit; diferents teories defensen que els primers eslaus provindrien dels territoris de les actuals Bielorússia, Polònia, la Rússia europea i Ucraïna. Les hipòtesis que s'han proposat són:

1. Hipòtesi de la cultura lusaciana: els preprotoeslaus estaven establerts a l'àrea nord-oriental de l'Europa central des de, si més no, el segon mil·lenni aC; fins al segle IV de la nostra era, s'hi van desenvolupar les cultures lusaciana i de Przeworsk (part de la cultura de Txèrniakhov.
2. Hipòtesi de la cultura de Milograd: els preprotoeslaus (o baltoeslaus) serien membres de la cultura de Milograd.
3. Hipòtesi de la cultura de Txernoles: els preprotoeslaus serien hereus de la cultura de Txernoles, al nord de l'actual Ucraïna.

El debat va començar ja l'any 1745, quan Johann Christoph de Jordan va publicar De Originibus Slavicis. A partir del segle XIX, la discussió ha estat molt connotada políticament, en especial en relació amb les particions de Polònia i de l'imperialisme alemany conegut com a Drang nach Osten ('Avançant cap a l'est'). El debat sobre l'origen germànic o eslau dels pobladors indígenes de la riba est del riu Oder va ser utilitzat políticament per a justificar els drets d'alemanys i polonesos, respectivament, de governar aquestes terres.

Primeres referències

Plini el Vell i Ptolemeu esmenten una tribu de vènets establerta a la vora del riu Vístula. L'any 98 aC, Tàcit es refereix a les terres a l'est del Rin, l'Elba, l'Oder i a l'oest del Vístula amb el nom de Magna Germania. Des del romanticisme, la teoria de l'escola al·lòctona diu que, al segle VI, es va aplicar aquest etònim a un nou poble format per unes tribus eslaves desconegudes; d'aquí vindria posteriorment el nom de vends aplicat a les tribus eslaves, i les llegendes medievals que parlaven de la connexió entre els polonesos i els vàndals.

Els eslaus coneguts com a vènets, els antes i els sclaveni apareixen per primera vegada als registres bizantins al començament del segle VI. Els historiadors bizantins de l'època de Justinià I (527-565), com ara Procopi, Jordanes i Teofilacte Simocatta, expliquen que una sèrie de tribus es van desplaçar fins a les muntanyes dels Carpats, el baix Danubi i el mar Negre i van envair aquestes províncies de l'Imperi romà d'Orient.

Jordanes explica que els vènets se subdividien en tres grups: els venethi, els antes i els sklavens (sclovenes, sklavinoi). El terme bizantí sklavinoi va passar a l'àrab mitjançant els historiadors àrabs medievals amb la forma saqaliba.

Escenaris d'etnogènesi

La cultura àmfora globular s'estén des del riu Dnièper mitjà fins l'Elba a finals i principis del quart i el tercer mil·lennis aC. S'ha suggerit com el lloc d'un continu germànic-bàltic-eslau (comparat amb la hipòtesi del substrat germànic), però la identificació dels seus portadors com a indoeuropeus és incerta. L'àrea d'aquesta cultura conté nombrosos túmuls -típics dels originadors de l'IE.

La cultura txernols (del segle VIII fins al segle III aC, de vegades associada amb els "agricultors escites" d'Herodotus) "de vegades es presenta, ja siga com un estat en desenvolupament de les llengües eslaves o almenys com algun tipus d'evolució de la població eslava dels tardans ancestrals indoeuropeus". La cultura Milograd (700 aC - 100 dC), centrada aproximadament en l'actual Bielorússia, al nord de la cultura contemporània Chernoles, també han estat proposada com a avantpassada tant dels eslaus com dels bàltics.

La composició ètnica dels portadors de la cultura przeworsk (segle II aC fins al segle IV dC, associats amb els Lugii) del centre i el sud de Polònia, el nord d'Eslovàquia i d'Ucraïna, incloent-hi la cultura zarubintsy (2n s. aC fins al 2n segle dC, també connectats amb la tribu bastarnae) i la cultura oksywie en són els altres candidats.

L'àrea del sud d'Ucraïna, se sap que ha estat habitada per tribus escites i sàrmates abans de la fundació del Regne got. Primerenques esteles de pedra eslaves trobades en la regió del Dniestr Mitjà són molt diferents a les esteles escites i sàrmates trobades a Crimea.

Vida diària dels eslaus orientals, de Sergei Ivanov

La cultura wielbark (gòtica) desplaçà la part oriental Oksywie de la cultura przeworsk al voltant del segle I dC. Mentre que la cultura chernyakhov (del segle II fins al V dC, identificada amb el regne multiètnic establert pels gots emigrants de la cultura wielbark) condueix a la decadència de la tardana cultura sàrmata en els segles II i IV, la part occidental de la cultura przeworsk roman intacta fins al segle IV, i la cultura kíev floreix durant el mateix temps, entre els segles II i V dC. Aquesta cultura posterior és reconeguda com la directa predecessora de les cultures Praga-Korchak i Pen'kovo (segle VI i VII c. dC), les primeres cultures arqueològiques en les quals els seus portadors són indiscutiblement identificat com eslaus. Els protoeslaus, per tant, és probable que hagueren arribat a la seva etapa final en l'àrea de Kíev; hi ha, no obstant, un desacord substancial en la comunitat científica sobre la identitat dels predecessors de la cultura de Kíev, amb alguns estudiosos rastrejant les cultures rutena i milograd, altres de les cultures dels txernols "ucraïnesos" i els zarubintsy i encara d'altres de la cultura przeworsk "polonesa". La cultura Kíev va ser envaïda pels Huns al voltant del 400 dC, cosa que podria haver provocat l'expansió dels protoeslaus cap als llocs històrics de les llengües eslaves.

Bibliografia

• Balanovsky, Oleg, et al. 2008. Two Sources of the Russian Patrilineal Heritage in Their Eurasian Context. American Journal of Human Genetics, 10 January 2008, 82(1): 236-250.
• Barford, P. M. 2001. The Early Slavs. Culture and Society in Early Medieval Europe. Cornell University Press. 2001. ISBN 0-801439-77-9.
• Bernstein, S. B. 1961. Очерк сравнительной грамматики славянских языков, vol. 1-2. Moscow.
• Bideleux, Robert. 1998. History of Eastern Europe: Crisis and Change. Routledge.
• Buchanan, Donna Anne. 2006. Performing Democracy: Bulgarian Music and Musicians in Transition. (Google Books preview.) Univ. of Chicago Press. Series: Chicago studies in ethnomusicology. ISBN 0-226-07826-4
• P.M. Barford, The Early Slavs: Culture and Society in Early Medieval Eastern Europe, British Museum Press, London 2001, ISBN 978-0-7141-2804-7
• F. Curta, The Making of the Slavs: History and Archaeology of the Lower Danube Region, Cambridge University Press, Cambridge 2001, ISBN 0-521-80202-4.
• P. Vlasto, The Entry of the Slavs into Christendom, An Introduction to the Medieval History of the Slavs, Cambridge University Press, Cambridge 1970, ISBN 978-0-521-07459-9, ISBN 978-0-521-10758-7

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eslaus

• The Slavic Ethnogenesis, Identifying the Slavic Stock and Origins of the Slavs.
• Some problems of the ethnogenesis of the Slavs and of the settlement process of the Central Danubian Slovenes – Slovaks in the 6th and 7th century.
• The Ancient Slavs ancientmilitary.com
• The expansion of The Slavs, Third Millenium Library.
• Lozinski, B. Philip. Essays in Russian History, A collection dedicated to George Vernadsky. Hamden, Connecticut: Archon Books, Vassil Karloukovski, 1964, 2004, p. 19–30. «The Name SLAV» .
• Kortlandt, Frederik. «FROM PROTO-INDO-EUROPEAN TO SLAVIC» (pdf). Frederik Kortlandt. [Consulta: 6 setembre 2008].
• THE ORIGIN OF THE BALTIC, GERMAN AND SLAVIC PEOPLE. THE ICELAND AGES.
• "Najstariji period istorije Slovena (Venedi, Sloveni i Anti)" - N. S. Deržavin.
• SLOVENI: UNDE ORTI ESTIS? SLOVÁCI, KDE SÚ VAŠE KORENE?, by Cyril A. Hromník (mainly in Slova).
• Site about Slavics, Slavic Countries, Cultures, Languages, etc. (principalment en rus)
• The early wars between the Macedonian Slavs and the Byzantines (de fonts medievals).
• "The Genetic Legacy of Paleolithic Homo sapiens sapiens in Extant Europeans: A Y Chromosome Perspective".