Pau

Representació al·legòrica de la Pau al Palazzo Pubblico de Siena. Ambrogio Lorenzetti (1285–1348)

La pau es defineix com l'estat en què la societat no està ni en violència, ni en guerra. La paraula pau deriva del llatí "pax" i generalment es defineix, en sentit positiu, com un estat de tranquil·litat o quietud, i en sentit oposat com absència d'inquietud, violència o guerra.

Des del punt de vista del dret internacional, com a instrument d'endegament de les relacions internacionals i canal de racionalització del poder polític dels estats, el dret internacional té entre els seus valors fonamentals la pau i per tant estableix com a principi jurídic fonamental la prohibició de l'ús de la força armada.

Amb el terme pau inclòs en un conveni o tractat s'entén que es posa fi a la guerra (la Pau de Westfàlia).

Es pot parlar d'una pau social com de l'entesa i les bones relacions entre els grups, classes o estaments socials dins d'un país.

En el pla individual, la pau pot designar un estat interior exempt de còlera, odi i més generalment de sentiments negatius. En aquest sentit, pot trobar-se-la en la salutació tradicional "la pau estigui amb vos" (o xalom en hebreu, salam en àrab).

Vinculat al concepte de pau hi ha el pacifisme que és l'actitud que defensa que la guerra mai resol els problemes de millor manera que les negociacions.

Cultura de Pau

«	les guerres neixen en la ment dels homes, és en la ment dels homes on cal bastir els baluards de la pau	»
— Preàmbul de la Constitució de l'Organització de les Nacions Unides per a la Educació, la Ciència i la Cultura. 16 de novembre de 1945

La cultura de pau es defineix com un conjunt de «valors, actituds i comportaments que reflecteixen el respecte a la vida, a l’ésser humà i a la seva dignitat i que posen en primer pla als drets humans, el rebuig a la violència en totes les seves formes i l’adhesió als principis de llibertat, justícia, solidaritat i tolerància, així com la comprensió entre els pobles, els col·lectius i les persones».

Amb la fi de la Segona Guerra Mundial es crea l'Organització de les Nacions Unides, formada inicialment per 51 països, amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d'igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans.

Poc després es fa palès l'inici de la cursa d'armes nuclears (el 1949 es realitza el primer assaig nuclear soviètic); el perill de la guerra nuclear i la preocupació per l'ésser humà en clau mundial fan aparèixer a Europa i els Estats Units l'anomenada investigació per la Pau. La pau es comença a considerar un valor absolut i la investigació d'aquesta té per finalitat la transformació de la societat internacional en una comunitat global.

Els orígens d'aquests estudis vers la pau es remunten a la dècada de 1930, quan el rus Pitirim Sorokin funda el Departament de Sociologia a la Universitat Harvard, i estudia les guerres dels últims segles. En la dècada de 1940, el meteoròleg britànic Lewis Fry Richardson, va estudiar també les causes de la guerra i va crear un model matemàtic sobre el rearmament, i Quincy Wright, professor de Ciència Política de la Universitat Chicago, va publicar el monumental "Un estudi sobre la guerra ", amb una visió ja multidisciplinària sobre el tema. Mary Parker va ser també una pionera en els estudis sobre negociació amb guany mutu, en el que ella deia "intercanvi integratiu".

Els inicis de la investigació per la pau, com a disciplina acadèmica, es dóna en la dècada de 1950, entre les figures importants hi destaquen l'economista nord-americà Kennet Boulding, impulsor el 1955 de la revista Journal of Conflict Resolution, junt amb el psicòleg Anatol Rapoport, que dos anys després van crear un Centre per a la Recerca i la Resolució de Conflictes, i la sociòloga Elise Boulding (dona d'Anatol).

Al·legoria de la Pau i la felicitat de l'Estat. Obra conservada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer

En la dècada de 1960, destaquen les aportacions del diplomàtic australià John Burton, que va avançar la tesi que el conflicte forma part de la naturalesa humana, i que per abordar cal desenvolupar la "provenció" (o capacitació). La provenció es refereix als mitjans pels quals s'anticipa i maneja una situació, eliminant les possibles causes del conflicte, sense la reserva d'una amenaça de l'ús de la força, el contrari, per tant, de les teories d'atac anticipatori. En la dècada de 1960 es va desenvolupar igualment la teoria de la negociació, com una aplicació de la teoria dels jocs en la negociació internacional. Thomas Schelling va ser un dels promotors d'aquesta, defensant que el conflicte és un fenomen molt complex en què l'antagonisme i la cooperació apareixen íntimament units. La teoria de la negociació de Schelling part del criteri que l'estratègia no es refereix a l'aplicació eficient de la força, sinó a l'explotació d'una força potencial.

El 1964, Johan Galtung va fundar l'Institut d'Investigació sobre la Pau d'Oslo (PRIO) i la revista Journal of Peace Research. Galtung defineix conceptes que han esdevingut cabdals, com violència directa i violència estructural, centre i perifèria en l'estructura general de l'imperialisme, la pau positiva i la pau negativa, la distinció entre "peacekeeping", "peacemaking" i "Peacebuilding" el 1975, que 18 anys més tard serien assumits per les Nacions Unides.

El 1968 va aparèixer un article que va tenir molt impacte en la comunitat dedicada a la investigació sobre la pau. Herman Schmid va proposar que la investigació havia d'explicar no només com es controlen els conflictes manifestos, sinó també, i especialment, com es manifesten els conflictes latents. Schmid reclamava que s'havia d'explicar no com es produeix la integració, sinó com es polaritzen els conflictes en un grau tan elevat.

Herbert Kelman, psicòleg social, va contribuir també en aquesta època a la realització de tallers de resolució de problemes, amb la participació d'actors involucrats en diversos conflictes armats. Amb els anys, aquests tallers s'han convertit en "tallers de pre-negociació" o de "post-negociació", dedicats a formar actors influents (no els líders), per assumir amb major responsabilitat i garanties d'èxit les respectives etapes.

En la dècada de 1970 i la dècada de 1980 es produeix un fort desenvolupament en aquest camp, degut en part a l'interès per analitzar les crisis internacionals, les guerres internes, els conflictes socials, els processos de mediació, l'acció noviolenta, etc. En els 70, un dels teòrics noviolents més importants va ser Gene Sharp, que va estudiar i sistematitza les accions violentes d'inspiració gandhiana. El nord-americà Paul Where va ser també una de les figures més destacades en l'estudi de la regulació de conflictes, així com un dels promotors del que després seria el paradigma de la transformació. El budisme també ha influït en aquesta disciplina, especialment en Johan Galtung i Adam Curle, que s'han distingit igualment en el desenvolupament del paradigma de la transformació dels conflictes, posant l'accent en les arrels profundes del conflicte, les percepcions, els valors i les actituds dels actors. Adam Curle ha vinculat l'abordatge resolutiu dels conflictes amb els processos de canvi social i estructural, de manera que defineix la pau com a desenvolupament humà. Curle ha estat també un dels pioners de la "diplomàcia paral·lela" (diplomàcia de Track II), donant pas a la intervenció de tercers no oficials, i preferint anomenar "pacificació" al procés de regulació de conflictes.

A la dècada de 1980, John Burton va treballar estretament amb Edward Azar a la Universitat de Maryland, desenvolupant el concepte de "conflicte social prolongat", en què es barregen factors interns i externs, i que després ha estat molt útil per a l'aplicació de la "teoria de les necessitats" en els tallers de resolució de conflictes, per veure fins a quin punt es neguen necessitats bàsiques com la dignitat, la seguretat o el reconeixement. Azar ha divulgat el concepte de "conflicte resistent", per referir-se a aquells conflictes que perduren durant molt de temps, i que es resisteixen a la major part dels intents de resolució. Generalment es pensa que els conflictes prolongats, arrelats i estructurals són conflictes resistents.

En la dècada de 1980 es va desenvolupar també la perspectiva de gènere en la resolució de conflictes, les aportacions de Betty Reardon, Myriam Miezdian i de Birgitt Brock-Utne. Els llibres sobre la pau des d'una perspectiva feminista ha revolucionat la disciplina de la investigació sobre la pau, introduint aspectes com la mística de la masculinitat associada a la violència, l'ètica de la cura i la responsabilització, etc.

En la dècada de 1990 es consolida el paradigma de la "transformació de conflictes", impulsat en aquests anys particularment de la mà de John Paul Lederach, mennonita dels Estats Units amb gran experiència pràctica en la resolució de conflictes. Adam Curle i Johan Galtung, formen part d'aquest canvi conceptual. La transformació de conflictes implica transformar el propi conflicte perquè arribi a ser generador de capacitats constructives, de canvi social i reducció dels motius que el van generar. Posen l'accent també en les pròpies capacitats de la gent quan usen els seus propis mecanismes culturals per resoldre els conflictes.

Conceptes

La violència i la cultura de la violència

violència es defineix com «l’actitud o el comportament que constitueix una violació o una privació a l’ésser humà d’una cosa que li és essencial com a persona (integritat física, psíquica o moral, drets, llibertats…)».

Es diferencien tres tipus de violència:

• La violència directa: aquella que suposa una agressió física. Un assassinat, una tortura, una bufetada i altres formes de maltractament físic són exemples de violència directa.
• La violència estructural: violència que forma part de l’estructura social i que impedeix cobrir les necessitats bàsiques, com la generada per la desigualtat social, l’atur, les mancances en la nutrició, la manca de serveis sanitaris i educatius bàsics, etc.
• La violència cultural: es refereix a aquells aspectes de l’àmbit simbòlic (religió, cultura, llengua, art, ciències…) que es poden utilitzar per justificar o legitimar la violència estructural o directa, aquelles argumentacions que ens fan percebre com a «normals» situacions de violència profunda. La violència cultural també pot prendre el nom de cultura de la violència.

La violència estructural i la cultural es consideren formes de violència perquè ambdues constitueixen una violació o privació d’alguna cosa que esdevé essencial per preservar la dignitat humana.

Sovint, les causes d’un cas de violència directa estan relacionades amb situacions de violència estructural: moltes guerres són conseqüència d’un abús de poder que recau sobre una població oprimida, o d’una situació d’injustícia social. Minimitzar la violència estructural pot ser un mitjà de prevenció de la violència directa molt efectiu

La pau i la cultura de pau

Segons les persones o les cultures, hi ha diferents concepcions de la pau.

En pobles com els víkings o els huns, la principal activitat era el saqueig de comunitats properes, s'exalten per contra els guerrers i les virtuts pròpies dels mateixos. L'articulació entre la pau i el seu oposat (com la guerra, la violència, el conflicte o la còlera) és una de les claus:

• L'estatus de l'individu.
• La formació de l'adult.
• Els mitjans admesos.
• El valor de la civilització.
• L'estatus i el paper de les organitzacions (estat, empreses, sindicats, etc.).

A l'antiga Xina, en el Yijing (llibre filosòfico-oracular de més de 2000 anys d'antiguitat) l'oposat a la pau és l'estancament. Simbòlicament, això indicaria que la pau no és un absolut, sinó una recerca permanent o que el conflicte no és l'oposat a la pau: convé, en un tràmit cap a la pau, transformar el conflicte, no suprimir-lo. Les gestions no-violentes encarnen aquest tràmit de transformació pacífica del conflicte.

A l'antiga Grècia, eirene era el terme amb què definien la pau, una idea de pau com un estat de tranquil·litat, de serenitat, d'absència d'hostilitats entre ciutats gregues, és a dir, una harmonia en la unitat interior i social grega.

Es coneix com a "pau romana" (en referència a la Pax romana de l'Imperi Romà) una situació en què una força governa exercint el poder de forma unilateral, sense estar sotmesa a cap control i sense respectar els drets d'aquells a qui governa. El propòsit de l'expressió és diferenciar a aquesta situació de la que es considera com a veritable pau, ja que encara que no comprengui violència o conflictes armats no constituiria una situació ideal o que es desitgi que perduri.

Tal com diu John P. Lederach, «igual que en l'Imperi Romà, la pau contemporània reflecteix els interessos dels qui es beneficien de l'estructura internacional tal com és, és a dir, els del centre i no els de la perifèria». Respon a una estructura social i econòmica imperialista i, per tant, busca mantenir l'statu quo, és a dir defensar els interessos dels qui es beneficien de l'estructura de l'Imperi respecte dels qui en resten a la perifèria.

Una concepció molt negativa i manipuladora de la pau, entesa com a mera absència de guerra i de desordres interns. Aquesta concepció fa aparèixer el concepte de pau negativa.

Martin Luther King va deixar dit en la seva Carta de Birmingham, escrita a la presó, que la veritable pau no és simplement l'absència de tensió: és la presència de justícia.

El concepte de pau positiva es defineix com «el procés de realització de la justícia en els diferents nivells de la relació humana. És un concepte dinàmic que ens porta a aflorar, afrontar i resoldre els conflictes de forma no violenta i el fi de la qual és aconseguir l'harmonia de la persona amb ella mateixa, amb la naturalesa i amb les altres persones». Així la pau positiva és…

• Molt més que una mera absència de guerra.
• Un procés en constant construcció.
• No és un estat o un temps de pau, sinó un ordre social.
• Un ordre social de reduïda violència i elevada justícia.
• La igualtat en el control i la distribució del poder i els recursos.
• L'absència de condicions no desitjades (guerra, fam, marginació…).
• La presència de condicions desitjades (treball, habitatge, educació…).

La Pau positiva es defineix en termes de condicions i relacions, és a dir, en crear unes condicions i establir un determinat tipus de relacions. Un concepte ampli i multidimensional, que demana una comprensió àmplia i elaborada, i demana tenir una comprensió àmplia i rica del concepte de violència. Resoldre els conflictes de manera positiva, creativa i no violenta.

Història

• L'ONU (Organització de les Nacions Unides) és l'organització intergovernamental mundial, creada per la Carta de San Francisco el 1945, amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d'igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans.

• La Comunitat Europea va signar, en ocasió del 40 aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial, la Declaració sobre la Pau de la Cimera Econòmica occidental. Un paràgraf essencial del text deia:

«

Quan recordem els terribles patiments de la Segona Guerra Mundial i l'experiència comuna de 40 anys de pau i llibertat, ens comprometem de nou a crear un món en el qual tots els pobles es beneficiïn dels avantatges de la pau, la llibertat i la justícia, preservats de l'opressió, la por i la misèria; un món on l'individu pugui assumir les seves responsabilitats vers ell mateix, la seva família i la seva comunitat; un món en el qual totes les nacions, grans o petites, puguin treballar en comú per a la creació d'un millor futur per a tota la humanitat. (Declaració del 4 de maig de 1985)

»

Símbols

El colom de la pau

El símbol de la CND

Bandera de la pau: L'arc de sant Martí amb la paraula PAU en italià

Xalom (en blau) i salam (en verd) escrits en hebreu i àrab

Hi ha més de deu símbols que representen la pau o el moviment pacifista: la branca d'olivera, el colom blanc, el cercle amb quatre línies (☮), el signe de victòria amb els dits, la bandera de la pau o Bandera de l'Arc de Sant Martí o les roselles blanques, entre d'altres.

El símbol de la CND

El cercle amb quatre línies, que és internacionalment reconegut com a símbol de la pau, fou dissenyat inicialment el 21 de febrer de 1958 per Gerald Holtom per a un esdeveniment de protesta de la britànica CND (Campaign for Nuclear Disarmament, que en anglès vol dir Campanya per al Desarmament Nuclear). Després fou adoptat a la dècada de 1960 pel moviment antiguerra, la contracultura i la cultura popular del moment.

Aquest símbol fou importat als EUA per l'activista pacifista Albert Bigelow el 1958, i popularitzat el 1960 per l'estudiant de primer any Philip Altbach quan va convèncer a la Unió d'Estudiants per la Pau de distribuir xapes amb aquest símbol als seus campus. Després de la dècada de 1960 el símbol ja era internacionalment conegut i el feren servir els que protestaven contra la guerra nascuts del Baby Boom.

El colom blanc

El colom blanc amb una branqueta d'olivera al bec, reconegut universalment com a símbol de la pau després de les guerres que tingueren lloc durant el segle XX, té un origen bíblic. En el judaisme, el cristianisme i l'islam una branqueta d'olivera significa la pau. El Pentateuc, l'Antic Testament i l'Alcorà expliquen que, en el relat de l'Arca de Noè (Llibre del Gènesi 8:11), aquest encarregà a un colom a veure quin era l'estat del món després del diluvi universal; quan tornà, ho va fer amb una branqueta d'olivera al bec, fet que representava que les aigües ja s'havien calmat (és a dir, que el diluvi universal ja havia acabat) i que per això l'havia pogut recollir de la primera olivera que trobà.

Altres símbols de la pau

Altres símbols de la pau poden ser el signe de victòria (que originalment era exclusiu dels moments de victòria) que, més tard durant les protestes contra la guerra del Vietnam (i posteriors protestes contra les guerres), es convertí en símbol de la pau. Es popularitzà gràcies al moviment hippie, i avui en dia encara s'utilitza.

La bandera de la pau està feta de set franges amb els colors de l'arc de sant Martí i la paraula "pau" escrita al mig en color blanc (no s'ha de confondre amb la bandera gai, la qual només té sis franges, no té la franja de color turquesa i la primera franja és color vermell). Les primeres d'aquestes banderes es van fer amb la paraula "pau" escrita en italià: pace, i portaven un colom dibuixat per Picasso. El nou disseny aparegué el 1961 a la marxa italiana per la pau. En aquests últims anys, degut a la invasió d'Iraq de 2003, la bandera de la pau ha augmentat en popularitat: segons Amnistia Internacional, el productor Franco Belsito va passar de produir-ne un miler a l'any a diversos milions.

Les paraules hebrea xalom (שָׁלוֹם) i àrab salam (سلام) han estat utilitzades com a símbols de pau. Xalom i salam signifiquen literalment "pau" i la congruència de les dues paraules ha arribat a representar "la pau a l'Orient Mitjà" i la fi del conflicte araboisraelià.

Altres símbols poden ser les roselles blanques, les aus grua, la campana de la pau japonesa, el logo de la cultura per la pau (o del pacte Roerich) o les palmeres datileres, el fusell trencat (antimilitarisme i no-violència) i el casc amb una flor a dins (objecció de consciència i insubmissió).

Pau, política i altres accepcions

Martin Luther King, activista social no-violent pels drets civils als Estats Units

Es pot assenyalar que no en totes les cultures es va considerar la pau d'una manera positiva. Existeix un Índex de Pau Global que mesura el grau de pau en un país segons els paràmetres contemporanis. Aquest índex té en compte:

• nombre de guerres en què està immers el país (o conflictes en els quals participa o col·labora)
• morts deguts a guerres
• conflictes interns
• relacions amb estats veïns (qualificades segons una escala d'amigabilitat de l'1 al)
• existència de desplaçats interns
• inestabilitat política
• respecte pels drets humans
• nombre d'homicidis i altres delictes amb violència
• nombre de presos
• nombre de policies i altres forces armades
• comerç i tinença d'armes

Segons aquest barem, els països més pacífics són Nova Zelanda, els nòrdics i Canadà.

Pau i religió

La noció de pau a la Bíblia

La noció de pau en els textos bíblics varia al llarg del seu recorregut històric pels distints llibres, prenent formes diferents de l'Antic Testament al Nou Testament.

En l'Antic Testament, quan es fa servir l'expressió "pau" (xalom) especialment en les salutacions, es refereix a un benestar material i d'esperit: "La pau sigui amb tu" o "amb vosaltres" (cf. Gn 29, 6) i en aquest sentit no s'oposa a la guerra. Aquesta pau només pot venir de Jahvè mateix, que vol donar-la com a compensació per la fidelitat del seu poble a l'Aliança, tot i que la pau en el seu sentit més ple s'espera per als temps del Messies, que és anomenat Príncep de la pau (cf. Is 9,6) i que a més vindrà a pregonar fins i tot als qui no pertanyin al poble escollit (cf. Zc 9,6, Sal 72,7).

En el Nou Testament, l'expressió ειρενη manté el sentit donat a l'Antic Testament però també es veu influïda pel context grec que implica una absència d'enemics o contrarietats:

«	suportant-vos els uns als altres per amor, posant obstinació a conservar la unitat de l'Esperit per l'enllaç de la pau.	»
— Ef 4 2-3

En els escrits del Nou Testament es convida als deixebles de Jesús a per exemple dur la pau arreu on vagin (Mt10,12-13 i Lc10,5-6) o a cercar allò que porti la pau (Rm14,17-19), a treballar per la pau (Mt 5,9 i Jn 3,18) i a viure en pau amb els germans (Mc 9,50 1Co 7,15 i 2Co 3,12).

Si bé hi ha altres fragments com ...no he vingut [diu Jesús] a dur pau, sinó espasa (Mt 5,34), que apuntarien a la lluita per la veritat i la justícia; i que en tot el context dels Evangelis lligaria amb la lluita de la no-violència.

Tanmateix, és per la unió amb el Crist i la reconciliació que Ell ha obtingut que es pugui parlar de veritable pau entre tots, ja siguin jueus o gentils (cf. Rm 5,1-5, Ef 2,14-22).

La noció de pau a l'islam

Com en altres religions, la pau és un concepte bàsic en el pensament islàmic. La paraula àrab salam (سلام) ("pau") té la mateixa arrel que la paraula islam (إسلام). Islam es tradueix generalment com a "submissió a Déu o Al·là, a la voluntat d'Al·là", però els significats etimològics derivats del terme fan també referència a conceptes de "salut" i de "pau": salama, estar "sa" i "segur" i aslama que significa "lliurament" o "renunciar a un mateix". Així, textualment, islam és l'aplicació de la pau de Déu, del salam.

Salam també és la salutació habitual entre musulmans que significa desitjar la pau al proïsme; la salutació as-salamu alaykum té el significat literal de "La pau sigui amb vosaltres". Es diu que Muhàmmad va dir una vegada: "Cap de vosaltres creurà fins que vulgui per al seu germà el que vol per a si mateix". Fins i tot quan un enemic increpa amb males intencions o fins i tot amb insults, l'Alcorà ensenya a dir salam. Segons especifiquen certs estudiosos, el salam de l'islam va doncs més enllà del significat simple de "pau"; es refereix a una pau absoluta, infinita, horitzó últim de l'aspiració de qualsevol musulmà. Així, tot acte i esforç d'aquest món, per a un musulmà, té com a objectiu màxim aconseguir aquesta Pau.

Satyagraha

El concepte indi de satyagraha és una filosofia i una pràctica de la resistència no-violenta desenvolupada per Mohandas Gandhi. Es pot definir com la força que sorgeix d'una comprensió mística determinada i que condueix a un mètode o estratègia per aconseguir unes condicions de vida més justes i més pacífiques. Gandhi va desenvolupar la satyagraha influenciat pels primers teòrics de la no-violència, pel concepte d'ahimsa dels Upanixads hinduistes, així com per les ensenyances dels Evangelis i les obres de Lev Tolstoi (El Regne de Déu és en vosaltres), John Ruskin (Unto This Last) i Henry David Thoreau (en l'assaig Desobediència civil).

Gandhi revolucionà el mètode de la no-violència i predicà amb el seu propi exemple tot unificant a una mística profunda el mètode i també l'objectiu de la lluita: "així com l'arbre està en la llavor, els fins estan en els mitjans". Gandhi va desplegar aquest mètode en el moviment d'independència de l'Índia, i també durant lluites anteriors realitzades a l'Àfrica del Sud.

La pràctica de la satyagraha va influir en la lluita de Martin Luther King en les campanyes realitzades pel moviment afroamericà pels drets civils als Estats Units i també Nelson Mandela durant l'apartheid a Sud-àfrica, així com en altres moviments de lluita per la justícia social i moviments similars.

Educació per la pau

Al llarg de la història s'ha conclòs que la pau pot i s'ha d'aprendre, i per fer-ho possible s'ha de supeditar en el procés educatiu la comunicació de coneixements, amb la invenció-suport-abstenció de certs hàbits/rutines i amb una sèrie de pautes i valors. Hi ha qui també opina que la pau no es pot adquirir a través de l'educació "no es pot educar a ningú per la pau, (encara que hi ha activitats encaminades al foment de la pau com s'indicarà posteriorment). Aquesta és una condició que només pot obtenir-se a través de l'acció social ". Sempre hi ha hagut un cert interès i anhel per la pau, se sap que el concepte de la seva educació específica té els seus orígens filosòfics molt més antics a una dècada.

La pau és el procés de recerca de justícia en els diferents nivells de relació humana. Aquest és un concepte dinàmic el qual ens porta a fer brollar, arrostrar i resoldre els conflictes de manera no-violenta, per tal d'assolir una concòrdia de la persona amb si mateixa, amb la natura i amb els altres.

La recerca per la pau té un caràcter desús en tant a disciplina amb demanda científica. Pretén introduir introspecció en la ciència, albirar les causes de la guerra i de la violència per soscavar la seva autenticitat com a instrument polític i fomentar així condicions de pau. Entre les seves característiques definitòries destaquen: "interdisciplinarietat, transdisciplinarietat, caràcter normatiu, orientació cap a l'acció, la seva naturalesa internacional i la cerca de receptors diversos."

Hi ha un dit que diu: "no hi ha un camí cap a la pau, la pau és el camí". Per això, la reiteració en l'educació per la pau rau tant en el seu mètode com en el seu contingut. La pau no és una meta, sinó un procés, pel que cal aprendre a entrar en els conflictes i resoldre'ls de manera positiva sense utilitzar la coacció.

La idea d'educar contra l'harmonització, per la rebel·lia, està abismals adaptat a la filosofia i pràctica no-violenta. L'educació ha d'estar orientada a acabar amb la guerra, pel que ha de compaginar "la capacitat de rebel·lar-se i regular els conflictes per mètodes incruentes", així, s'ha de fer aflorar els conflictes en l'educació, fins i tot engendrats. I el fet de vulnerar ha d'implicar a assumir la responsabilitat de les conseqüències de les pròpies determinacions.

La necessitat d'educar en valors per la indisciplina i per l'enfrontament ens porta a un altre problema de l'educació per la pau, el problema de l'elecció, el conformisme o la pseudoespeciació cultural. El conformisme s'ha desenvolupat en èpoques actuals, i en aquest procés ha tingut un paper destacat en l'educació. La pseudoespeciació cultural conserva la guerra, el militarisme i l'acceptació de la idea de l'enemic.

Premis i monuments

Diversos guardons premien aquelles persones o entitats que treballen en favor de la pau, el més conegut dels quals és sens dubte el Premi Nobel de la Pau. Altres que gaudeixen de reconeixement són el Premi Gandhi o el Premi dels estudiants per la pau.

S'han erigit en diversos indrets monuments que celebren la pau com a valor. Al món japonès aquests tenen forma de petit santuari on una campana es toca per demanar la pau o recordar els morts per la guerra. N'hi ha una a la seu de les Nacions Unides.

Vegeu també

• No-matar
• Jutge de pau.
• Pau Casals

Bibliografia

• Antonio Monclús; Carmen Sabán. Educación para la paz. Editorial Síntesis, educación, 1999.
• Martín Rodriguez Rojo. La educación para la paz y el interculturalismo como tema transversal. Editorial Oikostau, 1995.
• José Joaquín Gómez Palacios. Educación para la paz. Madrid: Editorial CCS, 1992.
• D. Hicks. Educación para la paz. Ediciones Morata, S.L, 1993.
• Beatriz Aguilera; Anna Bastida; Paco Cascón; Antonio García Vázquez; Montserrat González; Rafael Grassa; Calo Iglesias; Xesus Jares; Javier López; Miguel Martínez; Antonio Poleo. Educar para la paz. Propuesta posible. Edición los libros de la catarata, 1994.

Enllaços externs

• Orígens dels símbols de la pau