Inici

Palafolls

Localització
Dades Generals
Història
Patrimoni Cultural
Fotografies
Vídeos
Visites Guiades

Informació

Ajuntament
Transports
Esports
Activitats
Festes Populars

Serveis - Oci

Bars i Restaurants
Masies i Allotjaments
Turisme
El Mercat
Comerços-Serveis
Empreses

Utilitats

Xat Palafolls

Plànols de Palafolls
Adreces i Telèfons
Webs d'Interès
Fons Escriptori
Foro Palafolls
Vacances
 
Contactar:

Història de Palafolls

 

Capítol 1: "El Castell de Palafolls"

 

1.1 Introducció
1.2 El nom de Palafolls
1.3 El Tresor del Castell
1.4 Veritat o Mentida ?
1.5 Ressenya Històrica
1.6 Arquitectura del Castell

 

 

 

Introducció

 

No sé si són més impressionants les ruïnes del castell o la vista panoràmica que ens ofereix aquest lloc privilegiat. Potser ambdues coses es complementen. Sens dubte, els senyors feudals que van aixecar aquell conjunt arquitectònic es devien sentir, un cop acabat, molt més importants. Gairebé tot el que la vista és capaç d'abastar era seu. Les terres, les cases i les persones que s'hi bellugaven els pertanyien. Era la baronia de Palafolls, que incloïa els actuals termes de Palafolls, Malgrat, Santa Susanna i part del de Blanes. Des del castell podem resseguir la Tordera a través dels arbres de ribera, veurem Tordera al davant, la serra de Miralles, contrafort oriental del massís del Montnegre, la planúria de Palafolls, amb els seus camps i les seves indústries. Al fons, Blanes i, més enllà, Malgrat i Santa Susanna.

 

Recordes castell l'ultima batalla

Quan la sang, els metalls i els crits

Omplien l'aire? I quan va caure la teva orgullosa

Infranquejable muralla? Recordes, encara,

Els sorolls de la derrota?

Qui no era mort va ésser vençut

I lliurat a l'invasor.... Què fer amb el teu encanteri?

Destruir-te seria quedar-nos sense memòria,

Reconstruir-te, una il·lusió; tan sols dominar-te, castell

Amb la força que atorga l'amor.

Protegir les teves pedres, recordar i aprendre

I reconstruir-nos nosaltres

Per a portar-te

Altre cop a la història.

 

Migrades són les notícies històriques que puc oferir sobre el castell de Palafolls, car els qui l'han estudiat l'han fet exclusivament des del punt de vista arqueològic. La història del castell resulta poc explícita en l'origen.

 

 

El nom de Palafolls

Menys fàcil, en canvi, es presenta, en certs aspectes, el significat del nom "Palafolls", població que algú vol antiquíssima. Positivament consta l'existència de la "villam Palatioli cum ecclesia Sti" al segle X. La tradició diu que Palafolls ve del llatí "Pallus", que vol dir estany o pantà, i "Follis", bufador; és a dir que significa estany bufador. Sembla ser que documents antics diuen que hi havia hagut un estany a Sant Genís de Palafolls i que amb el temps va ser assecat en obrir-se l'actual Riera de Palafolls. Una altra tradició atribueix el nom de Palafolls al nom del propietari del castell, un tal Guillem de Palafox, secretari del rei Pere III.



El tresor del castell

El castell de Palafolls té una llegenda segons la qual resulta que en ser abandonat i anar-se enrunant, hi va quedar enterrat el seu tresor, on destacava un valuós burro d'or massís. Aquest tresor només es pot treure del Castell la nit de Nadal quan les campanes toquen les dotze, amb la condició indispensable de ser ben lluny abans de la darrera campanada.

Han estat molts els qui han provat d'apoderar-se del tresor, però el gran pes de l'or que s'ha de traginar sempre ha fet que no s'arribi més enllà de la muralla abans de l'última campanada. Llavors l'or que traginaven com a tresor s'ha convertit en pedres i rocs.

 

 

Veritat o mentida?

El fet que el primer dia d'abril de l'any 1129 un Berengarius de Palafols signi com a testimoni de la defincició i evacuació dels castells de Papiol i de la Blefa feta per Berenguer de Queralt al comte de Barcelona Ramon Berenguer II, a canvi del castell d'Orís i d'altres terres, ens dóna dret a suposar que en aquella data existia un feu de Palafolls i, sens dubte també, hi havia alguna edificació fortificada, fonament tal vegada de l'actual castell. El llinatge Palafolls apareix de tant en tant en el transcurs de la història i així, segons Desclot (Crònica, cap. XXXIII), en l'expedició de Jaume I que incorporà Mallorca a la seva corona, sota el comandament de Guillem de Montcada es trobava en Guillem de Palafolls, qui es comptat, pel cronista, entre els "comdors e honrats hòmens de Catalunya".

Dissortadament la falsa història ens ofereix sobre el castell de Palafolls dades més curioses i fantàstiques que les dades vertaderes. Així ens ha calgut deixar a banda les notícies que sobre el nostre castell proporciona "Bernat Boades" ---entengui's Roig i Jalpí (Segle XII)--- el qual, en el Libre de Feyts d'Armes de Catalunya no escasseja la il·lustració sobre el castell i algun dels seus senyors.

"E encara més devets saber que, mentres aquestes coses passaven a Gerona, lo rey En Pere satave ab molts barons e nobles e cavallers en Hostalrich e·ls seus servents faèyan grans faeyts d'armes conta"ls francesos, que·n mataven molts, e molts na faèyan presoners, e·ls venían tan barato, que per sinch sous donaven un francès, per molt sà e fort que·n fos, als que comprar-los volian. E·l senyor de Palafolls na va comprar molts, e·ls faé portar al seu gran castell de Palafolls, e aprés, engrilonats e encadenats, los faeya anar a traballar en una gran torra que'n faé prop la mar. E com elss hi anaven de mal grat, per ço qu'ells, quant anaven de Palafolls a treballar en aquella torra, dèian que anaven "a mal grat", aquell loch se'n és apellat Malgrat" (cap. XXIV). La rondalla etimològica sobre Malgrat és totalment absurda, car es situa vers l'any 1285 (campanya de Felip l'Ardit a Girona), i ja en documents del segle XI apareix el no de Mal grad Referit a la localitat de la costa. Les línies transcrites del Libre de feyts--- que Roig i Jalpí va repetir en el seu llibre Resumen historial de las grandezas y antiguedades de la ciudad de Gerona (1678)---, només ens permet de sospitar que vers la segona meitat del segle XVII podia existir alguna tradició sobre el castell de Palafolls i els orígens de Malgrat, per bé que tot plegat és molt possible que sigui una de les moltes invencions de l'intel·ligent falsari Roig i Jalpí.

Sembla ser que el castell de Palafolls formava part dels nombrosos feus de la casa Cabrera. EN la gran història el seu paper no fou mai importan ni decisiu, segurmanet. Quan la questíó dels remences potser hi tingué lloc alguna petita acció d'armes, com en tants altres castells de la Catalaunya vella, Car l'onze d'agost del 1485, N'Enric d'Aragó, lloctinent general de Catalunya, ordenava que for "ben guardat el castell de Palafolls". Com els seus veïns, el castell de Palafolls és gran , dels més extensos i complexos del país. La seva magnitud ha resistit l'abandó prolongat i la reiterada destrucció de què ha estat objecte durant segles; el seu volum és superior a l'obra corrosiva de l'home i la natura, fins al putn que, ja enfonstat els seus sostres i abatuts els seus marlests, encanvi no s'han pogut encara aterrar els seus murs ni esborrar la seva planta, que apareix completa i clara entre l'esbarzeram frondos´sssim que recobreix aquell paratge.

 

 

Ressenya històrica

 

Aquest gran castell fou aixecat en un turó proper a la costa, de 188 metres d'altura, al vescomtat de Girona, que fou dels Cabrera (avui Maresme nord). El nom deriva de Palatiolo i hi ha indicis que l'indret era fortificat de molt abans. El lloc té importància estratègica com a guaita i defensa del camí ral a Barcelona per la costa, així com de pas obligat cap a les terres del nord. Podem suposar que té el seu origen en una força prefeudal, probablement un petit castell dels segles IX-X. Hi ha esment que, en fundar-se el monestir benedictí de Sant Pau (Sant Pol) l'any 968, ja existia el castell.

L'any 1002 apareix l'alou de Palazol en un document dels comtes de Barcelona Ramon Borrel i Ermessenda, a favor del vescomte de Girona Seniofred. Això fa creure en l'existència d'una força estratègica prefeuda. Pertanyent als vescomtes de Girona, que dominaria la part baixa de la Tordera i la via d'accés a la costa del Maresme i a Barcelona.

Al segle XI (1035), apareix lligat a la família Humbert del Montseny o de Ses Agudes (sembla que al 1068 n'era senyor Bernat de Ses Agudes). Un membre d'aquesta família, Humbert Odó, dóna al seu gendre Bernat Gausfred la castlania de Palafolls, al qual trobarem esmentat com a senyor al 1104. Els seus descendents adoptaren, com era el costum, el nom del lloc on foren primer castlans i després senyors: Palafolls.

L'any 1129, com ja hem esmentat abans en el capítol veritat o mentida, signa com a testimoni Berengarii de Palafols. També en aquest segle XII apareix Bernat de Palafolls. Al segle XIII (1229) Guillem de Palafolls acompanyà Guillem de Montcada a la conquesta de l'illa de Mallorca amb Jaume I. En aquest segle s'havia eixamplat el primer recinte del castell i s'havia construït un segon recinte de dimensions considerables.

L'any 1289 n'era senyora saurina de Palafolls, vídua de Pere de Palafolls, i Guillem de Palafolls, fill seu, reté homenatge al 1291 al comte de Barcelona com a senyor de la fortalesa.

Malgrat que el castell de Palafolls pertanyia al vescomtat de Girona i a partir del segle XIII a la vegueria de Girona, les reeleccions no foren sempre bones entre els vescomtes de Girona, es Cabrera i els senyors del castell. Sobre la jurisdicció del terme del castell apareix una qüestió entre el vescomte Bernat I de Cabrera i guillem i bernat de Palafolls, pare i fill. La sentència arbitral proferida donava la jurisdicció criminal sobre determinats masos al vescomte i la civil als Palafolls.

Al segle XIV la seva jurisdicció s'estenia pels actuals termes de Malgrat, Palafolls, Santa susagna i part de Blanes, però en aquesta època era un territori poc habitat i boscós. El primer nucli que va tenir carta de poblament per concessió de Berenguer de Palafolls i Constançsa, l'any 1245, fou Vilanova de Palafolls, que avui és Malgrat.*

 

El fill d'aquests senyors, Guillem, imposà, en alguns casos durament, als sues vassalls l'obligació de construir cases i camins. També va atreure persones per repoblar aquestes terres concedint franqueses. Al fogatge fet entre 1365 i 1370 el castell tenia declarats 202 focs.

 

En època de Pere el Cerimoniós, vers l'any 1370, esclatà un greu enfrontament entre la noblesa catalana. D'un costat, els grans senyors territorials dirigits pels comtes d'Empúries i d'Urgell i pels vescomtes de Cardona i de Castellbò, i de l'altre, els homes de partge i oes persones generoses, és a dir, la petita noblesa sense dominis d'importància. El rei Pere donà suport a aquests darrers, que formaren una lliga anomenada convinença dels cavallers de Catalunya i designaren quatre conservadors per a dirigir la lluita, un dels quals fou Guillem de Palafolls. Volien ésser alliberats de les jurisdiccions civil i criminal dels grans senyors. Aquesta contesa portà Guillem de Palafolls a convertir-se en conseller d'armes del monarca, al qual va vendre el 31 de març de 1381 el castell de Palafolls, a canvi que el rei li vengués el castell d'Ariza (Aragó ) amb els seus dominis pel preu de 30.000 lliures barceloneses. Així, l'antiga família senyora de Palafolls passà a residir a terres aragoneses on, amb els anys, prengueren el cognom de Palafolx.

 

L'any següent, el 1382, el monarca va vendre el castell al vescomte Bernat IV de Cabrera per 21.000 lliures barceloneses. D'aquesta manera la fortalesa entrava a formar part de la poderosa família vescomtat gironina. Aquest noble, més conegut com a Bernadr´di, es casà amb Timbor de Prades, besnéta de Jaume II, i el monarca pels serveis prestats, el nomenà comte de Mòdica. Serví també Martí el Jove com a capità general de Sicília i al 1400 combaté a Xipre.

Els cabrera deixaren Palafolls sota un castlà principal, que al 1401 era Pere Mateu. A més a més, hi havia un castlanus maris i un guardià de la mar, la qual cosa ens dóna fe de la importància que tenia aquesta fortalesa, junt amb la de Malgrat, en la vigilància i defensa de la costa. És amb els Cabrera que el castell s'eixamplà de nou, es reformà i es convertí en una fortalesa impressionant.

Del 1435 tenim noticia d'un interessant document d'un vassal, dit Pere Verges Descoll, dels enyor de Palafolls:

---que dit Castell de Palafolls és Castell termenat amb els seus termes, límits i franqueses; i que vinc obligat als treball s i guates de dit Castell per raó del meu ma, anomenat mas Verges Descoll; i que teniu en mi i els meus successors dret en dit mas, en guerra i en pau, dret d'host i cavalcada i crit de "Via fora"; i que tinc i dec donar-vos llirar-vos el quart de tos els senglars i altres bèsties feres que jo agafi dins les termes de dit Castell.

Bernat Joan de Cabrera era nét de bernar´di i fou quie, a la primera guerra dels remences, féseu cosntat al rei Joan II, que el nomenà gran conestable. Lar reian Joan enriquez hi confiava i li cncomanà que amb els seus castells, un delsq uels era el de paalafolls, iamb l'ajut dels pagesos de verntallat, barrés el pas al compte de Pallars, que avançafava amb l'exercit aixecat per la Generealitat, en direcció a Girona, on era la reina. Bernat Joan, amb més de 60 anys, no va poder imperdir-ho. El caste de Palafolls va caure en mans de les tropes del comte de PAALLARS, QUE ASSETJAREN EL VESCOMTE EN LA SEVA CAPITAL, hostalrich, on va lliurar-se sense cobatre, se'l va empresonar i el portaren a Barcelona, on va reeixir al 1466.

La diputació del general (Genrealitat), enforntada amb Joan II proclamà rei el consetable Pere de Portugal i aquest l'any 1465, nomenà capita de la zona nord de barcelona (dominIs dels cabrera) Berran d'armendariz. Així, el castell de Palfolls passà a ser posssió d'aquest soldat de fortuna. La seva muller, joana galceran de pin´ños com aprocuradora general del seu marit confrimà les granqueses i llibertats dels vassals de Palafolls, que havien estat concedides pels Cabrera temps abans.

Armendariz, en qui la Generalitat confiava, fou un dels set caps que al 1471 es passaren al bàndol de Joan II, precipitant així la fi de la contesa (1472) a favor del monarca. Com a agraïment al seu gest --o com a traïció depèn de com es mir,--, Joan II li concedí el senyoriu de Palafolls, entre altres propietats que forren dels Cabrera, els quas es veieren així desposseïts sense cap compensació. Bertran d'Armendariz morí l'any 1474, i els seus hereus acceptaren compensacions econòmiques d'Anna de Cabrera -dels cabrera de sícilia-- per la possessió de Palafolls. Així, el 1477 el castell tornà s ser propietat dels cabrera.

A la segonsa guerra de remença, després de l'assatlt de 1485 dels pagesos, a la notaria del castell de Montpalau, que incendiaren, Enric II d'aragó, lloctinent general de Catalunya, ordenà que fos ben guardat el Castell de Palafolls.

L'any 1520 n'era senyor frederic enriquez de cabrera, comte mÒdica i vescomte de cabrera i de baass , entre altes títols, el qual vengué el vescomtat al 1574 -incloent-hi el castell de Palafolls- al comte d'Aitona i d'osona, frances de montcada i de cabrera, que confirmà les franqueses i llibertas als seus valssals.

Malgrat que al segle XVI encara es feren reformes, considerada la seva proximitat a la costa i el perill pirata, va restar cada vegada més abandonat i els seus murs anaren enfonsatn-se al llarrg dles segles XVII i XVIII.

Al 1722 passà per matrimoni, al ducat de Medinaceli. Aleshores ja era abandonat i derruït. CREiem que avui la propietat del castell de Palafolls competeix a l'ESTAT.

a sols i sirenes, l'ossamenta pètria del cstell perfila encara la silueta. Anem a assejar pel recinta fortificat.

 

 

Arquitectura del castell de Palafolls

En un concurs d'arquitectura convocat pel Centre Excursionista de Catalunya l'any 1913, el guanyador, Isidre Puig, tractà aquesta fortalesa des del punt de vista arquitectònic i subratllà que el de Palafolls és un dels millors castells catalans de l'Edat Mitjana. El castell, més que no pas per l'elevació on fou edificat es distingí, i les seves restes es distingeixen encara, pel gran buc i per la situació estratègica, al cim d'una petita serra que s'estén de nord-oest a sud-est (quasi paral·lela al riu Tordera), en un indret que ha d'ésser considerat clau; si, per un costat, el castell guaitava el curs baix del riu Tordera i veia el mar, per altre costat la fortalesa representava un nus important en la xarxa territorial, car dominava camins prestigiosos que relacionaven sectors gironins amb la capital catalana. 

 

Les restes actualment conservades del castell de Palafolls són el resultat d'un conjunt de reformes i ampliacions al voltant d'una construcció primitiva, esglaonades al llarg d'un període que va del final del segle X o principi del segle XI, fins ben entrat el segle XIV, en què assoleix la seva grandària actual.

 

La fortalesa es troba a la cresta d'una muntanya allargada i de poca elevació, sobre les terres de Palafolls i sobre la marina de Blanes. Des del seu emplaçament es dominen les vies de comunicació de totes aquelles terres i es veu un panorama tan extens com atractiu. És un lloc ideal per a l'excursionisme, per la qual raó abunden les referències escrites d'aquest castell, un dels més populars entre els de Catalunya ja que la seva silueta és coneguda de tots els viatgers que passen per la carretera general de França.

La planta del castell, de forma allargada, és força complexa. Des del seu emplaçament es dominen les vies de comunicació de totes aquelles terres i es veu un panorama tan extens com atraient. L'emplaçament, amb els acusats desnivells de la muntanya, determina aquesta irregularitat, amb un desequilibri manifest en les masses de construcció, ja que les més fortes i destacades han d'agrupar-se al cim que s'alça a l'extrem meridional de la muntanya, mentre el recinte exterior es prolonga fins al nord per cobrir tota la longitud de l'allargat planell. Així resulta en conjunt una planta aproximadament rectangular (amb molts accidents en el seu perímetre), dins de la qual s'acumulen els edificis residencials a la meitat meridional i més enlairada.

Pel que fa a la defensa exterior, el terreny és bastant abrupte i en aquesta condició natural s'assenta tot el sistema de fortificació, que s'adapta a la configuració del terreny. El costat més escarpat és l'oriental. Sobre el qual es repenja la torre de l'homenatge amb el nucli residencial entorn seu. També té una inclinació molt pronunciada el terreny a la part occidental, a la qual mira la façana del castell. Els costats estrets del rectangle resultarien els més vulnerables, i per això es van fortificar d'una manera especial. A l'extrem nord, la cadena muntanyosa queda tallada davant la muralla per un vall, ample i fondo, que potser és una depressió natural del terreny, però probablement ampliada i adaptada pels constructors de la fortalesa; la vegetació que la cobreix no ens permet assegurar-ho d'una manera terminant.

Pel que fa al costat meridional, calgué posar un mur exterior i obert per establir i defensar l'entrada. El camí venia a la fi a enfilar-se en una rampa, encaixonada entre dos murs, per voltar després la muralla al descobert i penetrar dins el primer recinte. Aquest està format per un mur molt gruixut que a la seva part baixa fa de terraplè i després s'enlaira fins a rematar en marlets quadrats que defensen el camí de ronda. Aquest mur és d'obra de pedres grosses i assentades, amb sagetes disposades en dos nivells. El seu perfil regularitza els sortints de la muntanya tancant-los en baluards quadrats que així serveixen per flanquejar les cortines. Hi ha molts panys d'aquest mur exterior caiguts, però el que en queda permet encara determinar la seva continuïtat i el seu traçat.

Cal assenyalar la existència de la torre com a important línia de defensa. De segur que estava destinada a albergar un cos de guarida en aquest lloc tan apartat del gros de la fortalesa i que a més era potser el més fàcilment expugnable. La torre té planta rectangular, oberta de dalt a baix cap a l'interior del recinte. Està dividida en dos pisos coberts amb voltes de canó apuntades. La seva estructura no pot ser anterior al segle XIII i encara serà d'època molt avançada dins aquesta centúria. És de carreus, però toscos i desiguals.

Junt a aquesta torre i mirant a llevant, hi ha un portell de sortida amb vestigis d'una escala.

L'interior d'aquest primer recinte formaria una plaça llarga i més aviat estreta, que després es prolonga en un altre espai obert i en declivi davant la porta principal del segon. Entrem ara en aquest.

Queda en peu, encara molt maltractat, el massís de la façana, sense altre buit que el de la porta, adollada en mig punt i de dos arcs consecutius deixant entre ells el buit per alar el rastrell i l'obertura que domina el pas per dalt, per a ser defensat des del corredor al qual ens referim tot seguit. Passat el portal, queda al costat esquerra un reco amb dos trams d'escala descoberta que després s'endinsa dins el gruix del mur d dóna accés a un corredor.

El desnivell que aquí fa el terreny permet alçar junt a l'escala esmentada una sala amb semisoterrani i planta principal. Al primer s'arriba per una volta de canó i al seu interior degué servir com a magatzem de vitualles. Damunt s'alçava la sala principal del castell, rectangular i espaiosa, amb sostre de bigues sobre arcs de fàbrica. Aquesta estança tenia finestres obertes a la muralla i una altra damunt la porta. Actualment està enfonsada però subsisteixen els elements necessaris per a la seva reconstrucció. En el seu mur lateral s'obre una porteta i una recambra, segurament per a ús del senyor i comunicació més directa amb la seva residència.

A mà dreta, sempre des de la porta que em atravessat, el mur tomba obliquament i davant seu veiem una altra paral·lela amb mènsules, com a indici que devia haver una altra estança coberta. Entre un costat i altre, queda al descobert el pati, amb el seu pis de fort pendent i que actualment es fa intransitable a causa dels esbarzers que s'hi acumulen. Al mig del pati i a nivell més elevat es troba la cisterna principal de les diverses que tingué el castell. És molt espaiosa i profunda, amb carreus i tancada amb volta per impermeabilitzar el seu fons.

A la dreta de la cisterna i a la seva altura, es conserva encara un racó de la capella, de volta de canó apuntada, amb absis rodó, que tenia una obertura o sagetera al mig. La il·luminació és de pensar que seria per un ull de bou posat sobre la porta. Tenia teulada amb massissades teules de morters, de la qual encara resta quelcom. La part alta de la volta correspon al camí de ronda de la muralla, que, en acostar-se a la capella, pren gran amplada. Se pujava al camí de ronda per una rampa entre la capella i la muralla. A l'angle de la muralla corresponent a la capella queden encara restes d'un mirador o torre descoberta per darrera. És més probable que fos per a fins militars que no pas de goig o de comoditat. Des de la cisterna fins a la capella quedava un gran pati. És de creure que el tros que va des de la porta principal fins a la cisterna estava, algun temps, cobert amb un embigat.

"El tercer recinte aïllava les habitacions del servei domèstic dels senyors, de la resta del castell. Les muralles són molt gruixudes i altes, i donen, per la part de llevant, directament a l'exterior. Passada la porta, se presenta una habitació, probablement descoberta, que devia servir de vestíbul i distribuïdor general a les altres. A la dreta es marca una altra habitació, que està limitada per un tros de paret i devia tenir una finestra a la paret arrunada de migdia. A l'esquerra de l'entrada hi ha la torre de l'homenatge, de parets enormement gruixudes, amb volta de canó, i d'una gran fondària, que té una obertura a la part superior. Aquesta torre devia ésser molt més alta, ja que havia de dominar tot el castell, essent de suposar que tindria almenys un altre pis. A la muralla que dóna a llevant, en el tros superior que queda dret, hi ha una finestra tapiada. Finalment, l'espai annex d'habitació, també tenia una finestra que mirava a ponent, oberta sobre el pati, la qual tenia bancs de pedra, dits "festejadors". Aquesta secció presenta merlets a la part superior. Devia estar coberta amb un embigat, i és de construcció anterior a la de les altres parts, probablement del segle XIII.

Respecte a haver-hi cabres subterrànies o mines, res no se pot dir, per no haver tingut ocasió de practicar excavacions.

En definitiva la distribució d'aquest palau elemental és molt senzilla. Amb aquests elements, abans esmentats, queda complet el programa de construccions del castell de Palafolls, monument genuïnament militar i de caràcters típics dins la seva època. Tot ell està construït amb una pedra groguenca, utilitzada en aparells molt desiguals. Falta en absolut qualsevol tret estilístic o qualsevol detall de decoració. Per establir la seva cronologia, des del punt de vista arquitectònic, només disposem de la traça dels seus elements utilitaris: arcs de mig punt, voltes de canó, cobertes de bigues, marlets quadrats i sagetes rectes. De tot això podem concloure que el castell de Palafolls és obra d'addicions successives que aconseguiren la seva major importància en els segles XIII i XIV, si bé hi pot haver alguna cosa del XII per una banda, mentre per altre hi ha reparacions i obres de reforç atribuïbles fins al segle XVI.

Dins d'aquesta imprecisió de dates, sembla clar que el més primitiu és el recinte sobirà, o sigui la torre, i a més la capella. Per tant, en la construcció degueren procedir de dins a fora, és a dir, per ampliacions del perímetre fortificat, fins a aconseguir el que hem descrit.

Ja hem dit que l'estat de ruïna de Palafolls és molt avançat. No obstant encara és un d'aquells castells en els quals no és inexorable la destrucció. El que en queda encara és gran i bell. Una simple neteja i desenrunament posaria de manifest tots els elements fonamentals del castell i donaria la pauta per a una reconstrucció, en la qual no hi hauria problema ni dubtes perquè les dades que la realitat ofereix són indiscutibles.

Una restauració d'abast tan gran ens sembla sempre un somni sense possibilitats de realització. Però si en algun lloc ha d'intentar-se, el més indicat seria justament Palafolls pel seu fàcil i còmode accés, pel seu emplaçament junt a una carretera principal i en el centre d'una de les comarques més afavorides pel turisme, que trobaria un estímul de gran força en la visita a un monument tan evocador.

 

JORDI ROS CARBÓ

Comentaris i Anàl.lisi

 

 

© 2003 Tots els Drets Reservats a Diseño JMwebs.net - www.jmwebs.es

Publicitat    -  Avís Legal   -    Contactar