Introducció
No
sé si són més impressionants les ruïnes del castell o la vista
panoràmica que ens ofereix aquest lloc privilegiat. Potser ambdues
coses es complementen. Sens dubte, els senyors feudals que van
aixecar aquell conjunt arquitectònic es devien sentir, un cop
acabat, molt més importants. Gairebé tot el que la vista és
capaç d'abastar era seu. Les terres, les cases i les persones que
s'hi bellugaven els pertanyien. Era la baronia de Palafolls, que
incloïa els actuals termes de Palafolls, Malgrat, Santa Susanna i
part del de Blanes. Des del castell podem resseguir la Tordera a
través dels arbres de ribera, veurem Tordera al davant, la serra de
Miralles, contrafort oriental del massís del Montnegre, la
planúria de Palafolls, amb els seus camps i les seves indústries.
Al fons, Blanes i, més enllà, Malgrat i Santa Susanna.
Recordes
castell l'ultima batalla
Quan
la sang, els metalls i els crits
Omplien
l'aire? I quan va caure la teva orgullosa
Infranquejable
muralla? Recordes, encara,
Els
sorolls de la derrota?
Qui
no era mort va ésser vençut
I
lliurat a l'invasor.... Què fer amb el teu encanteri?
Destruir-te
seria quedar-nos sense memòria,
Reconstruir-te,
una il·lusió; tan sols dominar-te, castell
Amb
la força que atorga l'amor.
Protegir
les teves pedres, recordar i aprendre
I
reconstruir-nos nosaltres
Per
a portar-te
Altre
cop a la història.
Migrades
són les notícies històriques que puc oferir sobre el castell de
Palafolls, car els qui l'han estudiat l'han fet exclusivament des
del punt de vista arqueològic. La història del castell resulta poc
explícita en l'origen.
El
nom de Palafolls
Menys
fàcil, en canvi, es presenta, en certs aspectes, el significat del
nom "Palafolls", població que algú vol antiquíssima.
Positivament consta l'existència de la "villam Palatioli cum
ecclesia Sti" al segle X. La tradició diu que Palafolls ve del
llatí "Pallus", que vol dir estany o pantà, i "Follis",
bufador; és a dir que significa estany bufador. Sembla ser que
documents antics diuen que hi havia hagut un estany a Sant Genís de
Palafolls i que amb el temps va ser assecat en obrir-se l'actual
Riera de Palafolls. Una altra tradició atribueix el nom de
Palafolls al nom del propietari del castell, un tal Guillem de
Palafox, secretari del rei Pere III.
El
tresor del castell
El
castell de Palafolls té una llegenda segons la qual resulta que en
ser abandonat i anar-se enrunant, hi va quedar enterrat el seu
tresor, on destacava un valuós burro d'or massís. Aquest tresor
només es pot treure del Castell la nit de Nadal quan les campanes
toquen les dotze, amb la condició indispensable de ser ben lluny
abans de la darrera campanada.
Han
estat molts els qui han provat d'apoderar-se del tresor, però el
gran pes de l'or que s'ha de traginar sempre ha fet que no s'arribi
més enllà de la muralla abans de l'última campanada. Llavors l'or
que traginaven com a tresor s'ha convertit en pedres i rocs.
Veritat
o mentida?
El
fet que el primer dia d'abril de l'any 1129 un Berengarius de
Palafols signi com a testimoni de la defincició i evacuació dels
castells de Papiol i de la Blefa feta per Berenguer de Queralt al
comte de Barcelona Ramon Berenguer II, a canvi del castell d'Orís i
d'altres terres, ens dóna dret a suposar que en aquella data
existia un feu de Palafolls i, sens dubte també, hi havia alguna
edificació fortificada, fonament tal vegada de l'actual castell. El
llinatge Palafolls apareix de tant en tant en el transcurs de la
història i així, segons Desclot (Crònica, cap. XXXIII), en
l'expedició de Jaume I que incorporà Mallorca a la seva corona,
sota el comandament de Guillem de Montcada es trobava en Guillem de
Palafolls, qui es comptat, pel cronista, entre els "comdors e
honrats hòmens de Catalunya".
Dissortadament
la falsa història ens ofereix sobre el castell de Palafolls dades
més curioses i fantàstiques que les dades vertaderes. Així ens ha
calgut deixar a banda les notícies que sobre el nostre castell
proporciona "Bernat Boades" ---entengui's Roig i Jalpí (Segle
XII)--- el qual, en el Libre de Feyts d'Armes de Catalunya no
escasseja la il·lustració sobre el castell i algun dels seus
senyors.
"E
encara més devets saber que, mentres aquestes coses passaven a
Gerona, lo rey En Pere satave ab molts barons e nobles e cavallers
en Hostalrich e·ls seus servents faèyan grans faeyts d'armes
conta"ls francesos, que·n mataven molts, e molts na faèyan
presoners, e·ls venían tan barato, que per sinch sous donaven un
francès, per molt sà e fort que·n fos, als que comprar-los volian.
E·l senyor de Palafolls na va comprar molts, e·ls faé portar al
seu gran castell de Palafolls, e aprés, engrilonats e encadenats,
los faeya anar a traballar en una gran torra que'n faé prop la mar.
E com elss hi anaven de mal grat, per ço qu'ells, quant anaven de
Palafolls a treballar en aquella torra, dèian que anaven "a
mal grat", aquell loch se'n és apellat Malgrat" (cap.
XXIV). La rondalla etimològica sobre Malgrat és totalment absurda,
car es situa vers l'any 1285 (campanya de Felip l'Ardit a Girona), i
ja en documents del segle XI apareix el no de Mal grad Referit a la
localitat de la costa. Les línies transcrites del Libre de feyts---
que Roig i Jalpí va repetir en el seu llibre Resumen historial de
las grandezas y antiguedades de la ciudad de Gerona (1678)---,
només ens permet de sospitar que vers la segona meitat del segle
XVII podia existir alguna tradició sobre el castell de Palafolls i
els orígens de Malgrat, per bé que tot plegat és molt possible
que sigui una de les moltes invencions de l'intel·ligent falsari
Roig i Jalpí.
Sembla
ser que el castell de Palafolls formava part dels nombrosos feus de
la casa Cabrera. EN la gran història el seu paper no fou mai
importan ni decisiu, segurmanet. Quan la questíó dels remences
potser hi tingué lloc alguna petita acció d'armes, com en tants
altres castells de la Catalaunya vella, Car l'onze d'agost del 1485,
N'Enric d'Aragó, lloctinent general de Catalunya, ordenava que for
"ben guardat el castell de Palafolls". Com els seus veïns,
el castell de Palafolls és gran , dels més extensos i complexos
del país. La seva magnitud ha resistit l'abandó prolongat i la
reiterada destrucció de què ha estat objecte durant segles; el seu
volum és superior a l'obra corrosiva de l'home i la natura, fins al
putn que, ja enfonstat els seus sostres i abatuts els seus marlests,
encanvi no s'han pogut encara aterrar els seus murs ni esborrar la
seva planta, que apareix completa i clara entre l'esbarzeram
frondos´sssim que recobreix aquell paratge.
Ressenya
històrica
Aquest
gran castell fou aixecat en un turó proper a la costa, de 188
metres d'altura, al vescomtat de Girona, que fou dels Cabrera (avui
Maresme nord). El nom deriva de Palatiolo i hi ha indicis que
l'indret era fortificat de molt abans. El lloc té importància
estratègica com a guaita i defensa del camí ral a Barcelona per la
costa, així com de pas obligat cap a les terres del nord. Podem
suposar que té el seu origen en una força prefeudal, probablement
un petit castell dels segles IX-X. Hi ha esment que, en fundar-se el
monestir benedictí de Sant Pau (Sant Pol) l'any 968, ja existia el
castell.
L'any
1002 apareix l'alou de Palazol en un document dels comtes de
Barcelona Ramon Borrel i Ermessenda, a favor del vescomte de Girona
Seniofred. Això fa creure en l'existència d'una força
estratègica prefeuda. Pertanyent als vescomtes de Girona, que
dominaria la part baixa de la Tordera i la via d'accés a la costa
del Maresme i a Barcelona.
Al
segle XI (1035), apareix lligat a la família Humbert del Montseny o
de Ses Agudes (sembla que al 1068 n'era senyor Bernat de Ses Agudes).
Un membre d'aquesta família, Humbert Odó, dóna al seu gendre
Bernat Gausfred la castlania de Palafolls, al qual trobarem esmentat
com a senyor al 1104. Els seus descendents adoptaren, com era el
costum, el nom del lloc on foren primer castlans i després senyors:
Palafolls.
L'any
1129, com ja hem esmentat abans en el capítol veritat o mentida,
signa com a testimoni Berengarii de Palafols. També en aquest segle
XII apareix Bernat de Palafolls. Al segle XIII (1229) Guillem de
Palafolls acompanyà Guillem de Montcada a la conquesta de l'illa de
Mallorca amb Jaume I. En aquest segle s'havia eixamplat el primer
recinte del castell i s'havia construït un segon recinte de
dimensions considerables.
L'any
1289 n'era senyora saurina de Palafolls, vídua de Pere de
Palafolls, i Guillem de Palafolls, fill seu, reté homenatge al 1291
al comte de Barcelona com a senyor de la fortalesa.
Malgrat
que el castell de Palafolls pertanyia al vescomtat de Girona i a
partir del segle XIII a la vegueria de Girona, les reeleccions no
foren sempre bones entre els vescomtes de Girona, es Cabrera i els
senyors del castell. Sobre la jurisdicció del terme del castell
apareix una qüestió entre el vescomte Bernat I de Cabrera i
guillem i bernat de Palafolls, pare i fill. La sentència arbitral
proferida donava la jurisdicció criminal sobre determinats masos al
vescomte i la civil als Palafolls.
Al
segle XIV la seva jurisdicció s'estenia pels actuals termes de
Malgrat, Palafolls, Santa susagna i part de Blanes, però en aquesta
època era un territori poc habitat i boscós. El primer nucli que
va tenir carta de poblament per concessió de Berenguer de Palafolls
i Constançsa, l'any 1245, fou Vilanova de Palafolls, que avui és
Malgrat.*
El
fill d'aquests senyors, Guillem, imposà, en alguns casos durament,
als sues vassalls l'obligació de construir cases i camins. També
va atreure persones per repoblar aquestes terres concedint
franqueses. Al fogatge fet entre 1365 i 1370 el castell tenia
declarats 202 focs.
En
època de Pere el Cerimoniós, vers l'any 1370, esclatà un greu
enfrontament entre la noblesa catalana. D'un costat, els grans
senyors territorials dirigits pels comtes d'Empúries i d'Urgell i
pels vescomtes de Cardona i de Castellbò, i de l'altre, els homes
de partge i oes persones generoses, és a dir, la petita noblesa
sense dominis d'importància. El rei Pere donà suport a aquests
darrers, que formaren una lliga anomenada convinença dels cavallers
de Catalunya i designaren quatre conservadors per a dirigir la
lluita, un dels quals fou Guillem de Palafolls. Volien ésser
alliberats de les jurisdiccions civil i criminal dels grans senyors.
Aquesta contesa portà Guillem de Palafolls a convertir-se en
conseller d'armes del monarca, al qual va vendre el 31 de març de
1381 el castell de Palafolls, a canvi que el rei li vengués el
castell d'Ariza (Aragó ) amb els seus dominis pel preu de 30.000
lliures barceloneses. Així, l'antiga família senyora de Palafolls
passà a residir a terres aragoneses on, amb els anys, prengueren el
cognom de Palafolx.
L'any
següent, el 1382, el monarca va vendre el castell al vescomte
Bernat IV de Cabrera per 21.000 lliures barceloneses. D'aquesta
manera la fortalesa entrava a formar part de la poderosa família
vescomtat gironina. Aquest noble, més conegut com a Bernadr´di, es
casà amb Timbor de Prades, besnéta de Jaume II, i el monarca pels
serveis prestats, el nomenà comte de Mòdica. Serví també Martí
el Jove com a capità general de Sicília i al 1400 combaté a Xipre.
Els
cabrera deixaren Palafolls sota un castlà principal, que al 1401
era Pere Mateu. A més a més, hi havia un castlanus maris i un
guardià de la mar, la qual cosa ens dóna fe de la importància que
tenia aquesta fortalesa, junt amb la de Malgrat, en la vigilància i
defensa de la costa. És amb els Cabrera que el castell s'eixamplà
de nou, es reformà i es convertí en una fortalesa impressionant.
Del
1435 tenim noticia d'un interessant document d'un vassal, dit Pere
Verges Descoll, dels enyor de Palafolls:
---que
dit Castell de Palafolls és Castell termenat amb els seus termes,
límits i franqueses; i que vinc obligat als treball s i guates de
dit Castell per raó del meu ma, anomenat mas Verges Descoll; i que
teniu en mi i els meus successors dret en dit mas, en guerra i en
pau, dret d'host i cavalcada i crit de "Via fora"; i que
tinc i dec donar-vos llirar-vos el quart de tos els senglars i
altres bèsties feres que jo agafi dins les termes de dit Castell.
Bernat
Joan de Cabrera era nét de bernar´di i fou quie, a la primera
guerra dels remences, féseu cosntat al rei Joan II, que el nomenà
gran conestable. Lar reian Joan enriquez hi confiava i li cncomanà
que amb els seus castells, un delsq uels era el de paalafolls, iamb
l'ajut dels pagesos de verntallat, barrés el pas al compte de
Pallars, que avançafava amb l'exercit aixecat per la Generealitat,
en direcció a Girona, on era la reina. Bernat Joan, amb més de 60
anys, no va poder imperdir-ho. El caste de Palafolls va caure en
mans de les tropes del comte de PAALLARS, QUE ASSETJAREN EL VESCOMTE
EN LA SEVA CAPITAL, hostalrich, on va lliurar-se sense cobatre, se'l
va empresonar i el portaren a Barcelona, on va reeixir al 1466.
La
diputació del general (Genrealitat), enforntada amb Joan II
proclamà rei el consetable Pere de Portugal i aquest l'any 1465,
nomenà capita de la zona nord de barcelona (dominIs dels cabrera)
Berran d'armendariz. Així, el castell de Palfolls passà a ser
posssió d'aquest soldat de fortuna. La seva muller, joana galceran
de pin´ños com aprocuradora general del seu marit confrimà les
granqueses i llibertats dels vassals de Palafolls, que havien estat
concedides pels Cabrera temps abans.
Armendariz,
en qui la Generalitat confiava, fou un dels set caps que al 1471 es
passaren al bàndol de Joan II, precipitant així la fi de la
contesa (1472) a favor del monarca. Com a agraïment al seu gest --o
com a traïció depèn de com es mir,--, Joan II li concedí el
senyoriu de Palafolls, entre altres propietats que forren dels
Cabrera, els quas es veieren així desposseïts sense cap
compensació. Bertran d'Armendariz morí l'any 1474, i els seus
hereus acceptaren compensacions econòmiques d'Anna de Cabrera -dels
cabrera de sícilia-- per la possessió de Palafolls. Així, el 1477
el castell tornà s ser propietat dels cabrera.
A
la segonsa guerra de remença, després de l'assatlt de 1485 dels
pagesos, a la notaria del castell de Montpalau, que incendiaren,
Enric II d'aragó, lloctinent general de Catalunya, ordenà que fos
ben guardat el Castell de Palafolls.
L'any
1520 n'era senyor frederic enriquez de cabrera, comte mÒdica i
vescomte de cabrera i de baass , entre altes títols, el qual
vengué el vescomtat al 1574 -incloent-hi el castell de Palafolls-
al comte d'Aitona i d'osona, frances de montcada i de cabrera, que
confirmà les franqueses i llibertas als seus valssals.
Malgrat
que al segle XVI encara es feren reformes, considerada la seva
proximitat a la costa i el perill pirata, va restar cada vegada més
abandonat i els seus murs anaren enfonsatn-se al llarrg dles segles
XVII i XVIII.
Al
1722 passà per matrimoni, al ducat de Medinaceli. Aleshores ja era
abandonat i derruït. CREiem que avui la propietat del castell de
Palafolls competeix a l'ESTAT.
a
sols i sirenes, l'ossamenta pètria del cstell perfila encara la
silueta. Anem a assejar pel recinta fortificat.
Arquitectura
del castell de Palafolls
En
un concurs d'arquitectura convocat pel Centre Excursionista de
Catalunya l'any 1913, el guanyador, Isidre Puig, tractà aquesta
fortalesa des del punt de vista arquitectònic i subratllà que el
de Palafolls és un dels millors castells catalans de l'Edat Mitjana.
El castell, més que no pas per l'elevació on fou edificat es
distingí, i les seves restes es distingeixen encara, pel gran buc i
per la situació estratègica, al cim d'una petita serra que
s'estén de nord-oest a sud-est (quasi paral·lela al riu Tordera),
en un indret que ha d'ésser considerat clau; si, per un costat, el
castell guaitava el curs baix del riu Tordera i veia el mar, per
altre costat la fortalesa representava un nus important en la xarxa
territorial, car dominava camins prestigiosos que relacionaven
sectors gironins amb la capital catalana.
Les restes actualment
conservades del castell de Palafolls són el resultat d'un conjunt
de reformes i ampliacions al voltant d'una construcció primitiva,
esglaonades al llarg d'un període que va del final del segle X o
principi del segle XI, fins ben entrat el segle XIV, en què
assoleix la seva grandària actual.
La
fortalesa es troba a la cresta d'una muntanya allargada i de poca
elevació, sobre les terres de Palafolls i sobre la marina de
Blanes. Des del seu emplaçament es dominen les vies de comunicació
de totes aquelles terres i es veu un panorama tan extens com
atractiu. És un lloc ideal per a l'excursionisme, per la qual raó
abunden les referències escrites d'aquest castell, un dels més
populars entre els de Catalunya ja que la seva silueta és coneguda
de tots els viatgers que passen per la carretera general de França.
La
planta del castell, de forma allargada, és força complexa. Des del
seu emplaçament es dominen les vies de comunicació de totes
aquelles terres i es veu un panorama tan extens com atraient.
L'emplaçament, amb els acusats desnivells de la muntanya, determina
aquesta irregularitat, amb un desequilibri manifest en les masses de
construcció, ja que les més fortes i destacades han d'agrupar-se
al cim que s'alça a l'extrem meridional de la muntanya, mentre el
recinte exterior es prolonga fins al nord per cobrir tota la
longitud de l'allargat planell. Així resulta en conjunt una planta
aproximadament rectangular (amb molts accidents en el seu perímetre),
dins de la qual s'acumulen els edificis residencials a la meitat
meridional i més enlairada.
Pel
que fa a la defensa exterior, el terreny és bastant abrupte i en
aquesta condició natural s'assenta tot el sistema de fortificació,
que s'adapta a la configuració del terreny. El costat més escarpat
és l'oriental. Sobre el qual es repenja la torre de l'homenatge amb
el nucli residencial entorn seu. També té una inclinació molt
pronunciada el terreny a la part occidental, a la qual mira la
façana del castell. Els costats estrets del rectangle resultarien
els més vulnerables, i per això es van fortificar d'una manera
especial. A l'extrem nord, la cadena muntanyosa queda tallada davant
la muralla per un vall, ample i fondo, que potser és una depressió
natural del terreny, però probablement ampliada i adaptada pels
constructors de la fortalesa; la vegetació que la cobreix no ens
permet assegurar-ho d'una manera terminant.
Pel
que fa al costat meridional, calgué posar un mur exterior i obert
per establir i defensar l'entrada. El camí venia a la fi a
enfilar-se en una rampa, encaixonada entre dos murs, per voltar
després la muralla al descobert i penetrar dins el primer recinte.
Aquest està format per un mur molt gruixut que a la seva part baixa
fa de terraplè i després s'enlaira fins a rematar en marlets
quadrats que defensen el camí de ronda. Aquest mur és d'obra de
pedres grosses i assentades, amb sagetes disposades en dos nivells.
El seu perfil regularitza els sortints de la muntanya tancant-los en
baluards quadrats que així serveixen per flanquejar les cortines.
Hi ha molts panys d'aquest mur exterior caiguts, però el que en
queda permet encara determinar la seva continuïtat i el seu traçat.
Cal
assenyalar la existència de la torre com a important línia de
defensa. De segur que estava destinada a albergar un cos de guarida
en aquest lloc tan apartat del gros de la fortalesa i que a més era
potser el més fàcilment expugnable. La torre té planta
rectangular, oberta de dalt a baix cap a l'interior del recinte.
Està dividida en dos pisos coberts amb voltes de canó apuntades.
La seva estructura no pot ser anterior al segle XIII i encara serà
d'època molt avançada dins aquesta centúria. És de carreus,
però toscos i desiguals.
Junt
a aquesta torre i mirant a llevant, hi ha un portell de sortida amb
vestigis d'una escala.
L'interior
d'aquest primer recinte formaria una plaça llarga i més aviat
estreta, que després es prolonga en un altre espai obert i en
declivi davant la porta principal del segon. Entrem ara en aquest.
Queda
en peu, encara molt maltractat, el massís de la façana, sense
altre buit que el de la porta, adollada en mig punt i de dos arcs
consecutius deixant entre ells el buit per alar el rastrell i
l'obertura que domina el pas per dalt, per a ser defensat des del
corredor al qual ens referim tot seguit. Passat el portal, queda al
costat esquerra un reco amb dos trams d'escala descoberta que
després s'endinsa dins el gruix del mur d dóna accés a un
corredor.
El
desnivell que aquí fa el terreny permet alçar junt a l'escala
esmentada una sala amb semisoterrani i planta principal. Al primer
s'arriba per una volta de canó i al seu interior degué servir com
a magatzem de vitualles. Damunt s'alçava la sala principal del
castell, rectangular i espaiosa, amb sostre de bigues sobre arcs de
fàbrica. Aquesta estança tenia finestres obertes a la muralla i
una altra damunt la porta. Actualment està enfonsada però
subsisteixen els elements necessaris per a la seva reconstrucció.
En el seu mur lateral s'obre una porteta i una recambra, segurament
per a ús del senyor i comunicació més directa amb la seva
residència.
A
mà dreta, sempre des de la porta que em atravessat, el mur tomba
obliquament i davant seu veiem una altra paral·lela amb mènsules,
com a indici que devia haver una altra estança coberta. Entre un
costat i altre, queda al descobert el pati, amb el seu pis de fort
pendent i que actualment es fa intransitable a causa dels esbarzers
que s'hi acumulen. Al mig del pati i a nivell més elevat es troba
la cisterna principal de les diverses que tingué el castell. És
molt espaiosa i profunda, amb carreus i tancada amb volta per
impermeabilitzar el seu fons.
A
la dreta de la cisterna i a la seva altura, es conserva encara un
racó de la capella, de volta de canó apuntada, amb absis rodó,
que tenia una obertura o sagetera al mig. La il·luminació és de
pensar que seria per un ull de bou posat sobre la porta. Tenia
teulada amb massissades teules de morters, de la qual encara resta
quelcom. La part alta de la volta correspon al camí de ronda de la
muralla, que, en acostar-se a la capella, pren gran amplada. Se
pujava al camí de ronda per una rampa entre la capella i la
muralla. A l'angle de la muralla corresponent a la capella queden
encara restes d'un mirador o torre descoberta per darrera. És més
probable que fos per a fins militars que no pas de goig o de
comoditat. Des de la cisterna fins a la capella quedava un gran pati.
És de creure que el tros que va des de la porta principal fins a la
cisterna estava, algun temps, cobert amb un embigat.
"El
tercer recinte aïllava les habitacions del servei domèstic dels
senyors, de la resta del castell. Les muralles són molt gruixudes i
altes, i donen, per la part de llevant, directament a l'exterior.
Passada la porta, se presenta una habitació, probablement
descoberta, que devia servir de vestíbul i distribuïdor general a
les altres. A la dreta es marca una altra habitació, que està
limitada per un tros de paret i devia tenir una finestra a la paret
arrunada de migdia. A l'esquerra de l'entrada hi ha la torre de
l'homenatge, de parets enormement gruixudes, amb volta de canó, i
d'una gran fondària, que té una obertura a la part superior.
Aquesta torre devia ésser molt més alta, ja que havia de dominar
tot el castell, essent de suposar que tindria almenys un altre pis.
A la muralla que dóna a llevant, en el tros superior que queda dret,
hi ha una finestra tapiada. Finalment, l'espai annex d'habitació,
també tenia una finestra que mirava a ponent, oberta sobre el pati,
la qual tenia bancs de pedra, dits "festejadors". Aquesta
secció presenta merlets a la part superior. Devia estar coberta amb
un embigat, i és de construcció anterior a la de les altres parts,
probablement del segle XIII.
Respecte
a haver-hi cabres subterrànies o mines, res no se pot dir, per no
haver tingut ocasió de practicar excavacions.
En
definitiva la distribució d'aquest palau elemental és molt
senzilla. Amb aquests elements, abans esmentats, queda complet el
programa de construccions del castell de Palafolls, monument
genuïnament militar i de caràcters típics dins la seva època.
Tot ell està construït amb una pedra groguenca, utilitzada en
aparells molt desiguals. Falta en absolut qualsevol tret estilístic
o qualsevol detall de decoració. Per establir la seva cronologia,
des del punt de vista arquitectònic, només disposem de la traça
dels seus elements utilitaris: arcs de mig punt, voltes de canó,
cobertes de bigues, marlets quadrats i sagetes rectes. De tot això
podem concloure que el castell de Palafolls és obra d'addicions
successives que aconseguiren la seva major importància en els
segles XIII i XIV, si bé hi pot haver alguna cosa del XII per una
banda, mentre per altre hi ha reparacions i obres de reforç
atribuïbles fins al segle XVI.
Dins
d'aquesta imprecisió de dates, sembla clar que el més primitiu és
el recinte sobirà, o sigui la torre, i a més la capella. Per tant,
en la construcció degueren procedir de dins a fora, és a dir, per
ampliacions del perímetre fortificat, fins a aconseguir el que hem
descrit.
Ja
hem dit que l'estat de ruïna de Palafolls és molt avançat. No
obstant encara és un d'aquells castells en els quals no és
inexorable la destrucció. El que en queda encara és gran i bell.
Una simple neteja i desenrunament posaria de manifest tots els
elements fonamentals del castell i donaria la pauta per a una
reconstrucció, en la qual no hi hauria problema ni dubtes perquè
les dades que la realitat ofereix són indiscutibles.
Una
restauració d'abast tan gran ens sembla sempre un somni sense
possibilitats de realització. Però si en algun lloc ha d'intentar-se,
el més indicat seria justament Palafolls pel seu fàcil i còmode
accés, pel seu emplaçament junt a una carretera principal i en el
centre d'una de les comarques més afavorides pel turisme, que
trobaria un estímul de gran força en la visita a un monument tan
evocador.
JORDI
ROS CARBÓ
Comentaris
i Anàl.lisi