Isona Passola

«M’he adonat que avui, una idea centralista d’Espanya, no s’aguanta per enlloc i no te la poden justificar»

Cataluña – Espanya és un documental dirigit per Isona Passola que recull la intervenció de més de trenta personatges -entre els quals Ramon Tremosa, Elisenda Paluzie, Lluís Cabrera, Josep Fontana, Borja de Riquer, Xavier Sala i Martín, Toni Soler...- que analitzen el conflicte polític entre Catalunya i Espanya des de diferents angles: la història, la llengua, la cultura, l'economia, el dret jurídic... N'hi ha de catalans i n'hi ha d'espanyols, per bé que no pas tots els catalans estan a favor dels drets nacionals de Catalunya ni tots els espanyols són contraris a l'exercici d'aquests drets. Representant-se a si mateix hi apareix Albert Boadella, i com a referent respectuós amb el dret dels pobles a decidir lliurement el seu destí hi trobem Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. La pel·lícula és tot un èxit a les pantalles de Catalunya i les seves dotze còpies se les disputen totes les ciutats. Aquesta és una conversa amb la seva directora.

Víctor Alexandre

"El bo de la pel·lícula és que no és un documental d'actualitat, sinó que congela un moment històric que va de la Transició fins ara"

Cent deu hores de filmació resumides en 77 minuts. Cansada?
Gens ni mica, perquè ho he fet al llarg de dos anys i mig i perquè és el meu ofici. El gènere documental és el que els nord-americans en diuen un Work in Progress, perquè el vas fent a mesura que vas rodant. És a dir, així com en una ficció has de sortir molt preparat, només tens vuit setmanes i no pots badar, amb un documental vas fent. Jo tenia clares les persones a qui volia entrevistar i, per bé que algunes m'han dit que no, la majoria m'han dit que sí.

Què ha estat el més difícil d'aquesta pel·lícula?
El més difícil per a mi ha estat agafar un tema aparentment feixuc i, tot i abordar-lo en profunditat, convertir-lo en un tema amable i enriquidor de manera que pogués ser projectat en cinemes per a tots els públics. Però no és una pel·lícula que apunti al cor, és una pel·lícula que apunta al cervell i que no està feta per a gent convençuda ni tampoc aspira a provocar emocions. I precisament, perquè l'enfocament és racional, hem hagut de treballar per tal que no tingués el que en cinema se'n diu una estructura dramàtica i que en ficció sempre és una estructura emocional. T'he de dir, però, que ha estat una dificultat plaent que he compartit amb Joan Dolç durant hores i hores de muntatge per poder convertir tot el material en una llarga conversa. M'ho vaig plantejar així: amb qui m'agradaria parlar d'aquest tema? Amb aquestes persones? Doncs es tracta de reunir-les i d'escoltar-les. Res a veure amb un debat televisiu en què cadascú hi diu la seva. Cataluña - Espanya és una llarga conversa amb gent que hi ha reflexionat a fons. Per això tots són pensadors i no hi ha polítics. No vull dir que els polítics no pensin, jo sóc historiadora i tinc clar que la política d'avui és la història de demà, però reprodueixen moltes consignes. El dia que aparegui un polític que trenqui aquests esquemes estic segura que arrasarà.

Quan contactaves amb un personatge per convidar-lo a sortir en el documental, què li deies per persuadir-lo?
Jo els deia que buscava gent seriosa que s'expressés amb llibertat. No volia fer un documental manipulador, com n'hi ha molts, volia que tothom exposés les seves raons a fons i tant me feia que fossin independentistes o espanyolistes, ja que, al final, les dades parlarien per elles mateixes. A mi em sembla increïble que després del que ha passat amb l'Estatut, aprovat pel 90% del Parlament, que és una majoria aclaparadora, anem al Parlament espanyol i li passin el ribot. A les sales hi ha una gran esbroncada en el moment en què apareix Alfonso Guerra i diu: “¿Para qué vamos a andarnos con eufemismos? Lo hemos cepillado”.

I això després que 48 hores després de ser aprovat, José Montilla ja hi va passar un altre ribot.
Exacte. Doncs després d'això, més ribot. I tot i això, resulta que no s'aplica. La meva intenció era mostrar aquesta prova del cotó i que qui pensés que no n'hi havia prou amb ella també s'expressés. Jo vinc d'una tradició familiar catalanista i molt antifranquista, i la pel·lícula està dedicada al meu pare, Ermengol Passola, que va fer una resistència cultural molt gran a través de la Nova Cançó, i he après que com més objectiu i més ple de raons sigui el problema polític de Catalunya millor anirem. Vull dir que podria haver fet una pel·lícula molt independentista -hi ha raons per fer-la-, però et quedes amb els de sempre. Crec que, en aquest sentit, Catalunya ha avançat moltíssim i que, com diu en Xavier Rubert de Ventós a la pel·lícula, som al final d'una etapa i en comencem una altra perquè Espanya no ha complert. La pel·lícula també parla de la identitat, i ho fa a través de Lluís Cabrera, que és andalús, però hi ha qui diu que és un tema de ciutadania. A mi, però, m'interessa la llengua i la cultura i crec que, d'ençà que tenim restaurada la Generalitat, a Cultura se li ha donat molt poca importància. I no ho dic perquè sigui cultura catalana, sinó perquè la cultura ens fa més savis i més comprensius amb l'altre. Ara bé, a Cataluña – Espanya volia fugir d'això encara que el meu camp sigui precisament la cultura -la meva propera pel·lícula, per exemple, serà Pa negre, basada en la novel·la d'Emili Teixidor, perquè es tractava de fer una radiografia del moment actual.

Miquel Roca va ser una de les persones que no hi va voler aparèixer. Per què?
Perquè estan apareixent moltes crítiques al procés de la Transició.

Doncs aquí tenia l’oportunitat de dir-hi la seva.
Vaig insistir-hi molt, eh? Fixa't que quan Rubert de Ventós diu que “tot allò ens semblava molt perquè veníem de tan poc” l'està justificant. És a dir, que va ser un gravíssim error no discutir els termes econòmics, però era tan poc el que teníem que allò ens semblava molt.

El País Basc també venia del mateix lloc que nosaltres i en canvi...
La justificació m'hauria agradat que la fes Miquel Roca, però va dir que no. Per què? No ho sé. Quan es va aprovar l'Estatut, tothom em deia: “Ara és el moment d'aquesta pel·lícula”. I jo responia: “No la tinc feta”. Quan va esclatar el tema de les infraestructures, tothom coincidia: “Ara és el moment que s'estreni”. I jo responia: “Ho sento, no la tinc acabada”. S'ha estrenat ara i tothom, pensant en el tema del finançament, em diu: “Quin moment més oportú per treure aquesta pel·lícula!”. He parlat amb una amiga meva de Drac Màgic, que és una empresa que fa cinema per a les escoles, i m'ha dit que el bo de la pel·lícula és que no és un documental d'actualitat, sinó que congela un moment històric que va de la Transició fins ara i que, amb un flashback que parla del punt d'arrencada del catalanisme modern, explica què ha passat políticament a Catalunya tots aquests anys.

Federico Jiménez Losantos, Pedro J. Ramírez, César Vidal i Pilar del Castillo també van dir que no. Amb quina excusa?
Tot era per telèfon i de manera indirecta: “És que està molt enfeinat...”, o “ara no, més endavant...” o coses així. Nosaltres dèiem: “No s'amoïnin, vindrem a Madrid i ens adaptarem al seu calendari. Quin dia els va bé?”. I la resposta era: “Dintre d'un parell de mesos”. Era una manera de dir que no sense explicitar-ho. Pensa que hi va haver entrevistes que es van desconvocar quan ja érem a Madrid. Per sort, alguns dels que van dir que no han acabat sortint-hi gràcies als arxius de TV3, de TVE, d'Antena 3 TV i de l'agència Efe... També ens va dir que no en Xavier Sala i Martín. Nosaltres li dèiem que ja aniríem als Estats Units a filmar-lo, però al final ens va dir que no es volia definir gaire políticament i l'hem fet aparèixer en un tall d'arxiu molt divertit. Cada tema que es toca a la pel·lícula compta amb opinions de tots els colors.

Tenint en compte que l'espanyolisme no cedeix mai cap altaveu al catalanisme, algú t'ha expressat la seva discrepància pel fet que hagis cedit un altaveu a l'espanyolisme?
A mi, mentre la gent pensi i raoni, ja m'està bé. Que aquests bojos vociferants de la COPE, amb l'analfabetisme que demostren quan parlen, poguessin expressar-se seriosament m'interessava. No volia sortir al carrer amb la càmera i començar a fer preguntes com si fos una enquesta. Això ja ho fa la tele. La pel·lícula comença amb el discurs incendiari de César Vidal a La linterna de la COPE, associant la política lingüística catalana a l'Alemanya nazi, que és el discurs dels que no pensen o que manipulen de manera descarada, però persones com Curri Valenzuela o Iñaki Gabilondo acaben posant en evidència aquest discurs. És magnífic quan Gabilondo, referint-se a ells, comenta que “els gitanos no agraden a aquesta gent perquè diuen que venen droga, però abans no en venien i tampoc no els agradaven”. Els passa el mateix amb els catalans.

En quina mesura ha influït la participació de TV3 en el plantejament ideològic de la producció?
No ha influït gens. El gran avantatge del cinema és que l'autor té una llibertat molt gran. No he tingut cap problema ni amb TV3 ni amb els patrocinadors. Jo, naturalment, els explicava què feia, però no he rebut cap orientació ni he hagut de consensuar res. És un documental fet des de la màxima llibertat d'expressió i d'opinió.

És a dir, que tu el vas elaborar, tu el vas presentar i ells el van acceptar.
Sí, això ha anat així. De tota manera, com és lògic, he hagut de demanar permís per utilitzar material d'arxiu i el dret d'imatge dels presentadors que apareixen a la pel·lícula, però no hi hagut cap problema llevat d'aquelles imatges que comprometien gent anònima. Tenia un material meravellós del tema de les infraestructures, però hi sortia gent a la qual no se li havia demanat permís d'imatge i no es podia utilitzar. Hi va haver també algun personatge que em va demanar poder veure el material abans perquè tenia por que el manipuléssim, com per exemple Joan López, de Catalunya Futur, que és la FAES de Catalunya, i ho vaig acceptar. Agraeixo que persones com ell o com Ángel de la Fuente, sabent com penso, acceptessin dir-hi la seva. M'agraden els cercles en el sentit que diu Ramon Llull: un cercle sempre ha de tenir un punt de confluència amb un altre; partim d'un i n'obrim un altre i així successivament. Per això m'hauria agradat poder comptar amb més intel·lectuals espanyols que defensessin una idea centralista. Però, de què m'he adonat? M'he adonat que avui, una idea centralista d'Espanya, no s'aguanta per enlloc i no te la poden justificar. Per exemple, surt un mapa lumínic de la NASA en què es veuen totes les zones industrialitzades del planeta, i hi apareix tot l'eix mediterrani.

Els Països Catalans, en concret.
Sí, sí. Jo no hi poso noms, però la imatge d'aquest eix hi surt ben clara. És a dir, que, llevat de l'eix mediterrani i de Madrid, la península apareix tota fosca, sense llum. Per altra banda, tots els mitjans i vies de transports fets en l'època de Felipe González, en la d'Aznar i en la de Zapatero comuniquen les zones fosques sense cap criteri d'eficiència econòmica. Això, per als analistes internacionals d'economia, és un insult a la intel·ligència. És insultant i respon a pura ideologia. I hi ha una altra qüestió indignant: la línia de Castelló a Tarragona està seccionada i la pel·lícula ho mostra clarament. Per tant, no sols no s'ha fet una distribució de trens, de carreteres i d'autopistes amb criteris d'eficiència econòmica, sinó que s'ha desconnectat allò que ja existia. Aquestes són dades objectives. Qui pot discutir-m'ho, això? Un dels trossos que tinc ganes de veure amb el públic a la sala, perquè sé que aplaudeixen, és quan es parla de com s'han creat les fronteres. És quan Rubert de Ventós diu que s'ha fet “amb el semen dels emperadors i amb la sang dels soldats”. Hi ha cap demòcrata que pugui negar el dret de decidir?

En quina fase creus que es troba el conflicte polític entre Catalunya i Espanya?
Crec que la democràcia ha mostrat on hi ha el mur i això ha aconseguit eixamplar la consciència nacional d'una manera immensa. Ara hi ha molta més consciència nacional que uns anys enrere, perquè la gent ha vist amb fets que hem tocat sostre. La gent ha vist que l'anticatalanisme que Zapatero semblava que havia de capgirar continua exactament igual. I aquest prejudici no el canviarem nosaltres fent pedagogia, sinó que l'han de canviar ells des de dins.

No fa gaire, vas fer unes declaracions dient que “hem d'aprofundir al màxim en la democràcia i augmentar la quota d'autogovern per estar en condicions d'igualtat, com a Suïssa”. Tu veus Espanya en condicions d'evolucionar democràticament fins a convertir-se en un Estat com Suïssa?
A Suïssa la gent està encantada de dir-se Suïssa. Però, per què? Doncs perquè els cantons són estats. Jo vaig estar parlant amb Alain Berset, que també surt a la pel·lícula i que és qui coordina allà el tema dels estats, i em va dir que no s'ha tocat mai cap Estatut que vingui d'un Estat. Mai. Per això crec que l'assignatura pendent de la democràcia espanyola no es resoldrà mentre no es resolgui el tema de Catalunya. I això ho diu Herrero de Miñón.

En el text que acompanya la promoció de la pel·lícula es diu que “avui és més necessari que mai que els catalans ens expliquem aquí i a fora”.Aquesta és la teva opinió personal?
Bé, hi ha hagut un comitè d'una empresa publicitària que ho ha estudiat. Pensa que anirem per Espanya amb aquesta pel·lícula. Jo, però, no estic gaire a favor de la pedagogia. Que se la facin ells.

Tanmateix, Borja de Riquer, un altre dels personatges, hi insisteix i diu que Catalunya “no s'ha sabut explicar bé”. Caldria preguntar a Borja de Riquer si pensa que quan una dona pateix maltractaments és perquè no s'ha explicat prou bé.
Després hi surt en Rubert de Ventós dient que no els hem d'anar a explicar res, sinó que els hem de seure al divan i demanar-los que ens expliquin què els passa.

Creus que pot canviar el comportament del maltractador si la víctima va darrere seu demanant-li que respecti els seus drets com a persona?
No, és clar que no. Quan una parella no s'entén, se separa, i després, al cap d'un temps, potser poden tornar a ser amics.

Molts personatges del film, això no obstant, sembla que estiguin més a favor de trobar l'encaix de la víctima en l'espai del maltractador que no pas d'alliberar-la definitivament.
Jo, en això, penso com Manuel de Pedrolo. Primer ens cal un minut d'independència per decidir lliurement com ens relacionem d'igual a igual. Cal ser lliure per decidir el futur, encara que només sigui un minut.

La presència de Miguel Herrero Rodríguez de Miñón s'agraeix força. En una de les seves aparicions diu que “Catalunya és una nació, i Madrid no”, cosa que és una obvietat, certament, però que no la diu gairebé ningú més a Espanya. Ni en l'àmbit polític ni en el civil. No creus que Espanya està encantada de ser com és i que no pensa canviar i que, per tant, Catalunya hauria d'abandonar la dèria de canviar Espanya i preocupar-se més d'ella mateixa?
Això de voler canviar Espanya ja ve de molt lluny. Ara, amb el tema del finançament se'ns planteja un problema greu. Quines alternatives sorgiran de la societat civil davant l'estafada que es produirà amb aquesta qüestió? No ho sé, però caldrà prendre decisions.

Una altra intervenció que s'agraeix és la de Juan Sisinio Pérez Garzón, catedràtic d'Història de la Universitat de Castella-la Manxa, quan reconeix que el finançament autonòmic perjudica Catalunya. També diu que l'origen de la nació espanyola es va produir al segle XIX amb la Constitució del 1812 i no pas tres segles enrere com el situen moltes veus.
La seva intervenció és magnífica, i també la d'Ignacio Sotelo, catedràtic de la Universitat Lliure de Berlín, que parla dels alemanys i de la seva idea romàntica de la nació, entesa com una història, una llengua i una cultura comunes, i també de la idea moderna, entesa com la sobirania del poble. Doncs, mira, Catalunya respon a les dues idees. Per això ell diu: “N'heu de triar una”. I és que Catalunya respon a les dues idees, a la romàntica i a la moderna.

Les impagables intervencions d'Albert Boadella en el film són un material que podria ser estudiat per psicòlegs socials com un exemple explícit d'autofòbia i de catalanofòbia, no?
Mira, el que diu Boadella és tan diferent de la resta i és tan provocador que em sembla bé que s'expliqui tant com vulgui. Fixa't que quan diu que el català no ha estat mai perseguit es posa en evidència tot sol. Hi ha gent que explica l'actitud de Boadella amb Catalunya en el fet que el seu teatre ha cansat i ja no interessa ningú. A mi, si té autoodi, m'és indiferent. Vols saber per què volia que hi sortís? Doncs perquè estava obsessionada amb el ritme i amb el sentit de l'humor de la pel·lícula i vaig pensar que ell em donaria el contrapunt humorístic. Hi apareix per això, no pas perquè cregui que el que diu és significatiu a Catalunya. Al contrari, la seva és una opinió molt marginal. Va ser així de simple: jo necessitava un actor i vam jugar tots dos. Només has de recordar com va vestit i on està assegut, que és una cadira d'estil Emmanuelle. Boadella és l'actor de la pel·lícula i fa aquesta funció, res més. No és cap personatge representatiu de la societat catalana.

En la línia de Boadella, per la xarxa circulen molts comentaris despectius sobre la pel·lícula. Un d'ells diu: “¿Cataluña y España? ¿Pero quién es Cataluña para compararse de tú a tú con España? Esta película en tiempos de crisis es una buena estrategia para hundir a Cataluña... Creo que el cava lo va a pasar mal las próximas navidades”. I un altre diu: “Las autonomías sólo son un invento de los políticos periféricos para tener más poder y poder mangonear mejor”.
On ho has trobat, això? Que divertit. M'han dit que el distribuïdor també n'ha fet un recull molt bo.

Encara que responen a plantejaments diferents, s'ha dit que la teva pel·lícula era La pelota vasca en clau catalana. En tot cas, Julio Medem va tenir molts problemes amb ella. Tu n'has tingut?
Un dia, dinant amb ell, i comentant-li que volia fer aquesta pel·lícula, em va explicar que la seva li havia portat molts conflictes i que havia rebut crítiques de tots cantons, tant del cantó espanyolista com de l'abertzale. La meva intenció, però, no era agafar moltíssima gent amb intervencions curtes com a La pelota vasca, sinó pocs personatges i amb més reflexió. Per sort, aquí no tenim el tema de la violència que ho enverina tot.

Hi ha problemes per estrenar-la al País Valencià, amb el govern del PP?
No, ja està pactat. S'estrenarà en català i subtitulada. També s'estrenarà a les Illes, a Perpinyà, a Andorra, al País Basc, a Madrid, a Sevilla... La pel·lícula agrada perquè té un ritme cinematogràfic i el que s'hi diu pot interessar a tot l'Estat, ja que toca temes que afecten a tothom. Però ja t'ho explicaré...

Hi ha prevista la distribució en altres països o la venda a televisions estrangeres?
Ara començarem a treballar aquesta qüestió en països en situacions similars i que poden ser receptius, com ara Flandes, Escòcia... Però de moment estem concentrats a fer que circuli per Catalunya i que arribi a tots els racons.

Com ha anat la pel·lícula en les seves primeres setmanes d'estrena?
Molt bé! A Barcelona, on s'ha estrenat en cinemes cèntrics, des de Bowling for Columbine no hi havia hagut cap documental que funcionés tan bé i que fes recaptacions de taquilla tan elevades.

Quin tipus de públic va a veure-la?
Hi va tota mena de públic i de diferents edats, però sobretot hi va un públic jove que creu que ho sap tot sobre el franquisme i que es troba que aquesta pel·lícula explica quin és l'origen de l'embolic. També ens han demanat de fer un segon cicle per escoles i instituts, però això vindrà després. Ara, de moment, està funcionant molt bé. La prova és que en només les dues primeres setmanes d'estrena ja va tenir 15.000 espectadors. Això és l'efecte del boca-orella, perquè la gent la recomana. Et diré una frase que em va dir una persona i que probablement explica la raó d'aquest èxit: Cataluña – Espanya aborda un tema que està molt enverinat i que jo, com a antropòleg, tinc ganes de veure'l des de la serenitat”. Crec que aquest és el secret de la pel·lícula, la serenitat.

© Revista Benzina nº 36