El desenvolupament del moviment catalanista a les nostres comarques no sembla que hagi estat un tema que hagi interessat gaire als estudiosos de la història local. Ben segur que ha influït el fet que en molts períodes de la nostra història contemporània ha estat una ideologia tabú i fins i tot força perseguida pels sectors oligàrquics i religiosos dominants a la ciutat. Únicament coneixem l’existència d’algun opuscle com “El nacionalisme en el pensament d’en Francesc Mestre i Noé”, del Dr. Ramon Miravall i Dolç i la M. Antònia Parés, així com un capítol d’un estudi sobre la Guerra Civil realitzat per l’historiador barceloní Xavier Pujadas¹, que encara que no és gaire extens quant a l’anàlisi catalanista posa els punts damunt les is quant a les diferents personalitats, organitzacions i partits catalanistes que varen tenir un paper més actiu i responsabilitats de govern a Tortosa durant els darrers anys de la dècada dels trenta. Tots dos però basen la seva anàlisi solament en un període determinat de l’activitat nacionalista.

Aquesta manca d’antecedents ens fa sentir un xic agosarats a l’hora de fer el nostre veredicte particular sobre aquest tema. Tot i això creiem que és imprescindible donar una visió d’alguns dels diferents missatges i testimonis catalanistes que hem pogut recollir. Basarem la nostra anàlisi, la qual aturarem quan ens topem amb la dràstica barrera de 1936, únicament en les persones que han aportat quelcom substancial al catalanisme des d’un punt de vista exclusivament cultural i lingüístic, sense entrar a valorar la tasca de catalanització política que en més o menys grau hagin pogut portar a terme els diferents partits i persones que han governat el municipi de Tortosa al llarg de la història.

El nacionalisme català modern va tenir l’origen a meitat del segle XIX, com a conseqüència de l’expansió de les idees romàntiques i l’avanç impagable de la revolució industrial que va alterar completament el paper atribuït a les diferents classes socials i les portà a un canvi radical de comportament i de mentalitat, facilitant d’aquesta manera el desenvolupament de la Renaixença i accelerant les incipients demandes d’autonomia política. És indubtable que l’antiga concepció d’estat, de nació, de república o d’imperi anterior a l’esclat romàntic arreu de l’Europa del XIX, i de les idees revolucionàries sorgides de la Revolució Francesa de 1789 que apostaven per la “liberté, igualité, fraternité”, no té res a veure amb la nova visió de les realitats nacionals que el romanticisme obrí de bat a bat¹. En Valentí Almirall (ponent nacionalista en majúscules) assegura que el catalanisme va beure de la font d’idees liberalistes que portaren els soldats i polítics napoleònics que varen envair l’Estat Espanyol a principis del segle XIX (els quals forçaren un alçament popular contra el domini foraster que conduí a l’anomenada Guerra de la Independència), i que varen provocar un clima de constant revolta ciutadana durant gairebé tota la centúria en contra de les estructures immobilistes de l’estat.

Aleshores a qualsevol mostra de catalanitat – entenent-la a la vegada com a fidelitat lingüística i d’arrelament territorial - anterior a les reivindicacions nacionalistes citades li hem de treure qualsevol lectura política que pugui portar a conclusions històriques errònies, com seria situar els orígens de les reivindicacions nacionals catalanes a l’època d’expansió medieval de la corona catalano-aragonesa o al període renaixentista.

Hem inclòs en el nostre estudi uns apartats dedicats al renaixement literari de les comarques de la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Matarranya i el Maestrat, perquè tots els autors d’aquests territoris veïns que varen fer ús habitual de la llengua catalana tingueren una estreta vinculació amb Tortosa i amb els literats catalanistes locals. Alguns d’ells varen realitzar els seus estudis a la ciutat, altres hi visqueren per raons professionals, mentre que fins i tot quan l’abandonaven solien continuar col·laborant en la redacció de les diverses revistes tortosines i editant moltes de les seves obres en impremtes de la ciutat.

Del Renaixement a la llarga Decadència

A despit dels conceptes que acabem d’exposar, creiem interessant donar fe de les mostres de catalanitat que han donat alguns membres destacats de la ciutadania tortosina des d’antany, per la qual cosa ens n’haurem d’anar molt enrera en el temps donat que creiem que per tal de conèixer les arrels del tortosinisme ben entès i arrelat plenament a la realitat catalana cal llegir i entendre l’obra del cavaller medieval Cristòfol Despuig, qui ha estat segons la majoria de crítics literaris l’autor més important de tot el Renaixement català.

Ja hem vist com a partir del segle XIX, probablement amb el fort arrelament del carlisme a Tortosa² (el moviment contrarevolucionari espanyol per excel·lència, que defensava a capa i espasa l’estat absolutista i confessional) i també durant el franquisme, es va voler dotar el sentiment tortosinista d’un sentit espanyolista anticatalà que es va apartar de la racionalitat i que ha tingut un paper destacat en la decadència de la ciutat i en la pèrdua progressiva del seu dinamisme cultural i econòmic, al mateix temps que incitava un particularisme fals i viciós a l’alçada del blaverisme valencià o del cantonalisme alacantí que no té res a veure amb els idearis d’en Despuig i de tots aquells primers ciutadans que a partir de l’Edat Mitjana parlaren de Tortosa i de la seva vegueria com a pàtria xicoteta pròpia.

Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa és l’obra més renaixentista escrita en la nostra llengua. Ens exposa una llarga i entretinguda xerrada que mantenen un cavaller valencià i dos de tortosins per mig de la qual al mateix temps recorden amb vehemència les dates i gestes més joioses de la història catalana i debaten la situació present de la Catalunya de l’època renaixentista. El contingut amè de la conversa i les aportacions espontànies i eloqüents dels protagonistes enriqueixen uns diàlegs que aprofundeixen el debat sobre qüestions polítiques, identitàries, lingüístiques i religioses que encara són de plena vigència. Elogien els reis i els nobles catalans, defensen aferrissadament la unitat de la llengua catalana amb arguments de veritable actualitat, i condemnen l’incipient procés de castellanització. Precisament des del mateix pròleg l’autor ens deixa ben clars els seus interessos:

No he volgut escriure-la en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana, i també per no valer-me de llengua estranya per a il·lustrar i defensar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball.

La unió dinàstica dels territoris de les antigues Corones d’Aragó i de Castella va donar com a resultat una clara supremacia castellana, donada la seva superior demografia i el paper jugat per la monarquia tostemps favorable als interessos econòmics castellans. La nova situació política va provocar que part de la noblesa autòctona endegués un accelerat procés de castellanització per evidents motius econòmics i de domini polític, sense oblidar l’enlluernament per les virtuts de la llengua castellana que estava vivint el seu segle d’or literàriament i que gaudia doncs del màxim prestigi arreu d’Europa.

Despuig posa en veu dels protagonistes unes antològiques frases en defensa i lloança de la llengua catalana, que mereixen especial interès donat que foren escrites en un moment en què s’accentuaven les diferències dialectals dels diferents territoris i es començava a perdre la consciència lingüística unitària amb l’aparició del secessionisme sobretot al Regne de València. Davant d’aquest complicat panorama lingüístic, el fet que Despuig escrigui reiteradament en favor de la unitat de la llengua catalana té una importància cabdal, atès que valora sense embuts el tema del valencià que no qualifica de llengua valenciana (com feien alguns importants humanistes com Antoni Canals) sinó de catalana, i més si un personatge valencià, don Pedro (ja amb nom castellanitzat), afirma sense por: “els valencians d’ací de Catalunya som eixits”.

Despuig s’alarma per la pèrdua de pes i de popularitat de la llengua catalana i demostra alhora un evident respecte per l’espanyola: “no dic que la castellana no siga gentil llenga”. Critica la potenciació que es fa des de Castella del concepte unitari d’Espanya. Ens sembla important matisar que per a referir-se a Catalunya ja usa el terme nació, mentre que usa pàtria per parlar de Tortosa. Són força curioses les crítiques contundents que fa als historiadors castellans que feien demagògia anticatalana, que ens fa pensar en què pensaria el noble cavaller de bona part de la premsa i la intel·lectualitat capitalina d’avui dia.

Seguint en el camp literari, tot i que tampoc no pretenem veure cap mena d’al·lusió o de motivació política en la seva obra³ , un nou i evident exemple tortosí d’estima i de fidelitat a la llengua pròpia la trobem en una altra de les grans figures de la nostra literatura: en Francesc Vicent Garcia “Rector de Vallfogona”. Fou el millor poeta català del període del Barroc i autor d’una vasta obra publicada sota el nom de “L’Harmonia del Parnàs” en la qual inclou la seva emblemàtica poesia “A l’expressiva senzillesa de la llengua catalana”, que ha estat usada i analitzada en tota mena d’antologies com a mostra d’un model poètic propi:

Gaste, qui de les flors de poesia/ Toies vol consagrar als ulls que adora,/ Del ric aljòfar que plorà l’Aurora/ Quan li convinga dir que es fa de dia;/ Si d’abril parla, pinte l’alegria/ Ab què desplega ses catifes flora,/ O a Filomena, mentres cantant plora,/ De ram en ram, la llengua que tenia;/ A qui es diu Isabel, diga-li Isbella,/ Sol i esteles als ulls, als llavis grana,/ Llocs comuns de les muses de Castella,/ Que jo, perquè sàpiga Tecla, o Joana,/ Que estic perdut per tot quant veig en ella,/ Prou tinc de la llanesa catalana.

A partir d’aquí haurem de fer un salt quantitatiu en el temps atès que durant els segles XVIII i la primera meitat del XIX, tant a les nostres terres com arreu dels territoris de parla catalana varen haver-hi ben escassos exemples de catalanitat militant quant a l’ús escrit de la llengua. La desnaturalització de la vida cultural catalana va estar potenciada pels decrets reials de 1717 que vingueren a ésser la plasmació d’una cruel revenja per part del rei Felip V de Borbó contra els ciutadans dels territoris de la Corona d’Aragó que li foren hostils durant la Guerra de Successió (1705-1714).

Els Decrets de Nova Planta, que varen suposar el primer intent de genocidi de la nostra llengua i cultura, varen prohibir l’ús social del català en tots els àmbits. Concretament a Tortosa, caiguda en mans de l’exèrcit borbònic l’any 1709, s’ordenà que en la referida ziudad cesse desde luego el govierno, práctica y estilos que ha havido, y se establezcan y observen las leies y estilos y govierno político que en las ziudades, villas y lugares de estos Reynos de Castilla.

Tot i això l’idioma propi, el català, que gairebé desaparegué de la llengua escrita, continuarà sent el vehicle d’expressió del poble pla i es veurà reflectit en una literatura popular via oral que prendrà forma molt variada: poesia, cançó, teatre, rondalles, versos, romanços, nadales, corrandes, goigs, etc.

Les comarques de l’Ebre, del Matarranya i del Maestrat no foren una excepció, sinó que visqueren intensament la difusió d’un folklore autòcton molt ric i variat. Ens serveix com a exemple en Fra Roc Albert Faci, natural del petit poble de La Codonyera (Matarranya), viatger empedernit que va passar algunes llargues temporades al poble de Xerta, que va convertir-se en el nostre primer folklorista. Va escriure trenta-cinc llibres de temàtica religiosa, el més conegut dels quals probablement és: “Aragón, Reyno de Christo y dote María Ssma”. Ens trobem amb un veritable llegendari marià de totes les nostres viles i pobles que recull igual formes escrites que orals. En descriure les imatges i els santuaris esmenta fonts escrites que sovint són en llengua catalana⁴:

En lo añ 1460, se cremà lo retaule è tot, è tovalles, è quant yavia del retaule no y resta sino la cara de la Verge Maria, y del Jesus, qual veu aquí. Que del retaula no y resta pus, que tot fò carbò.

De la Renaixença a 1936

Com a moviment cultural i de conscienciació identitària, la Renaixença, que troba les seves arrels en les capes burgeses de les ciutats que varen agafar una gran empenta amb l’esclat de la Revolució Industrial, va buscar un objectiu específic: la recuperació del català quant al seu ús literari. L’Oda a la Pàtria d’en Bonaventura Carles Aribau (1933) ens serveix per a datar l’inici del renaixement literari. Es tracta d’un poema d’evocació conjunta de l’idioma i de la terra, que queden identificats de forma elegíaca. La societat catalana havia de prendre consciència globalment de la viabilitat social i cultural de la llengua vernacla, s’havia d’acabar amb el seu ús arraconat. La burgesia tenia un paper veritablement clau, el d’exercir el seu mecenatge en el procés recuperador.

La restauració dels Jocs Florals de Barcelona el 1859, havia de donar l’impuls necessari per a la definitiva utilització de la llengua vernacla en el camp de la literatura i aconseguir el prestigi social necessari. El Romanticisme, caracteritzat pel seu interès per l’Edat Mitjana, va afavorir la Renaixença que havia trobat en l’època medieval els arrels de la seva identitat. Des dels sectors romàntics es va voler enlairar la idea de llengua nacional, mitjançant la instauració dels ideals d’apologia de l’idioma i la creació de gramàtiques i d’una història literària pròpia que havien endegat en Torres Amat i l’Ignasi Ferreres a les primeres dècades d’aquest mateix segle.

El següent paràgraf redactat per en Joan Cid i Mulet⁵ des de l’exili en una de les seves habituals dissertacions sobre literatura catalana, ens ha de servir per tal de situar-nos de ple en el desenvolupament dels ideals renaixentistes:

Con Aribau y el poeta Puig-Blanch se inicia la época de los románticos y la poesía catalana adquiere todas las características de un canto sublime de amor a la patria y de remembranzas profundas. Es la época inmediatamente posterior a la Revolución francesa en la que el Renacimiento ahoga al medievalismo. Poetas y prosistas reciben esperanzados las nuevas corrientes liberales, y Cataluña, con su vecindad con la Francia de los Derechos del hombre, se siente más cerca de la Francia revolucionaria y renovadora que de la España decadente y absolutista. La literatura catalana, a partir de este momento, adquiere forma y plenitud.

Tampoc no es podia descuidar el procés de recuperació progressiva del poder polític, que va rebre un gran impuls amb la redacció de les Bases de Manresa com a primer ideari del catalanisme modern, que tingueren una evolució paral·lela als postulats federalistes del polític conservador Valentí Admirall i que varen veure els seus fruits el 1914 amb la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, presidida per l’Enric Prat de la Riba.

En el camp estètic, els romàntics defensaren l’originalitat i la imaginació creadora, pretenien fer un art que intentés commoure i no pas alliçonar. Sorgí una literatura dinàmica, que no va admetre cap mena de límits per a l’expressió o la inspiració, car cercaren la màxima expressivitat. Els literats usaren la mescla de prosa i vers, vulgarismes, hipèrbatons, abús de les exclamacions, etc. Tots aquests trets es poden considerar comuns al tarannà literari dels escriptors comarcals que adoptaren la llengua catalana. Tot i això hi ha diferències, donat que des de Barcelona es pretenia crear uns models depurats de llengua mitjançant la codificació del lèxic, la fixació de regles ortogràfiques i la sistematització de les lleis gramaticals. En aquest aspecte a les nostres comarques es va evolucionar diferentment. En cap moment va triomfar el procés d’unificació de la llengua escrita, sinó que el camí que seguiren els escriptors i els poetes ebrencs fou el de la dignificació del parlar dialectal propi, alhora que esdevenia l’eix que vertebrava la identitat comarcal.

L’any 1945 aparegué “El Ebro”, el primer periòdic tortosí, que aplegà un grup de joves romàntics de la ciutat que mostraren un inusitat interès per la poesia, el teatre i la història. A aquest rotatiu el seguiren uns quants altres en uns pocs anys, els redactors dels quals encara no veieren la necessitat d’introducció de la llengua catalana en el camp literari, tot i interessar-se per les coses de Catalunya tal com era costum en la majoria d’escriptors de renom de la resta del país: en Jaume Balmes, l’Antoni de Bofarull, en Pere Piferrer, en Joan Cortada, l’Antoni Milà i Fontanals, etc. Com a exemple dos remarcables periodistes i literats tortosins d’aquesta primera meitat del segle, en Josep M. Paulí i en Jaume Tió i Noé, realitzaren diversos estudis històrics⁶ molt valuosos sobre Catalunya redactats però en la llengua cervantina.

Tió i Noé fou sens dubte l’escriptor tortosí més important del segle, que va gaudir d’un gran prestigi i molts contactes a Barcelona. Va participar en la redacció de diversos periòdics com “El Constitucional”, El Guardia Nacional” i “El Vapor”, i va dirigir “El Heraldo”, “El Solitari” i “El Liberal Barcelonès”. Durant una curta estada a París va col·laborar en la redacció de “Le Siècle”. Mai no va escriure en català i hem trobat més d’una referència crítica (que recorden pejorativament el fet que era tortosí, la qual cosa ens retorna novament al debat habitual sobre la catalanitat de la ciutat) que parla del seu escàs interès per les coses de casa i la seva fascinació per la grandesa cultural i imperial espanyola. Ens és difícil entrar en valoracions donat que no coneixem suficientment el seu llegat literari i els seus postulats ideològics. Som sabedors però que va redactar un bon nombre de poesies que lloen Espanya. L’altre cantó de la balança el trobem en la biografia⁷ que va publicar l’intel·lectual catalanista i nebot llunyà seu, Francesc Mestre i Noé, que usa una bona gamma d’arguments per rebatre totes i cadascuna d’aquestes insinuacions, l’opinió del qual aquest cop tampoc no ens mereix tota la confiança ja que s’expressa d’una manera apassionada i clarament parcial en la seva exaltació catalanista:

Tió no va escriure en català perquè el català estava en desús i soterrat feia molt temps; però home ben format, va orientar els seus treballs pel camí de la història, i com sentia les tradicions i les grandeses de la seua volguda Catalunya, tota la seua idealitzat la va posar en lo Teatre, inspirant-se en los fets gloriosos de la Corona d’Aragó, com se veu en la casi totalitat dels seus drames, perquè sabia que la literatura teatral és la que més influx, commou i alliçona a les multituds .

Tampoc feren ús del català, tot i que ja estava força avançat aquest mateix segle, dos prestigiosos escriptors i periodistes com en: Josep Mompou⁸ i l’Antoni Altadill (tot i que aquest estigué vinculat a grups federalistes d’en Valentí Almirall i fou redactor del periòdic “El Estado Catalán”).

Tornant a aquests dos profitosos moviments, Romanticisme i Renaixença, que han anat històricament lligats al desvetllament de la consciència catalana, cal recordar que varen arribar tard a les nostres comarques i els va costar trobar el camí de la consolidació definitiva, encara que no van estar mancats d’una colla de literats de gran talla que varen fer una notable contribució al redreçament nacional i cultural del país. S’havia adobat doncs el camí per contradir radicalment aquella frase funesta escrita per l’escriptor barceloní A. Campmany que deia: “El català és un idioma antic i provincial, mort per a la república de les lletres”.

Farem esment d’alguns dels noms dels literats més il·lustres i una petita explicació de la seva tasca professional i literària. Val a dir que alguns es desplaçaren per motius laborals a Barcelona, per la qual cosa la seva tasca literària va tenir poca incidència a Tortosa:

En Francesc Riba i Lledó (Tortosa 1848-Barcelona 1904) va ser un ferm representant del catalanisme incipient a finals del segle XIX. Pare del poeta Carles Riba, va ser redactor de la prestigiosa revista "La Renaixença" i de "L'Art del Pagès", on va publicar estudis sobre legislació agrària i temes econòmics i socials. Fou membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i publicà opuscles sobre temes com el Tribunal de les Aigües de València o el laude arbitral a l’edat mitjana.

En Joan Martí i Miralles (Freginals 1866-Barcelona 1949) va ésser elegit el 1920 com a President de l’Acadèmia de Jurisprudència. Juntament amb el President de la Mancomunitat de Catalunya, el seu amic Enric Prat de la Riba, va fundar la “Revista Jurídica de Catalunya”, i va ésser un dels redactors del projecte d’apèndix del dret civil català al codi civil estatal i membre del Tribunal de Cassació de Catalunya. En el seu paper de Bibliotecari del Col·legi d’Advocats s’encarregà de fer el catàleg de la Biblioteca.

En Josep Felip Vergez (Tortosa 1844- Madrid 1919) va haver d'emigrar a Cuba i des de l'Havana es va dedicar a divulgar la cultura catalana i va aconseguir ésser un polític, escriptor, poeta i periodista de gran renom. Va treballar en diversos periòdics com “El Eco de Cuba”, “La Sombra” i “La Aurora de Yumuzi”, i va dirigir l’influent “Diario de la Marina”. En sis ocasions va ser elegit diputat pels districtes cubans de Santa Clara i Güines, la qual cosa li va permetre defensar amb entusiasme els ideals autonomistes dels cubans. Va escriure una nombrosa obra, entre la qual cal destacar una llegenda històrica referent a la Conquista de Tortosa titulada Les dones tortosines. Ja en la seva època de maduresa va col·laborar a les revistes tortosines “La Zuda” i “Germanor”. Malgrat que va estar allunyat del país bona part de la seva vida va mantenir intacte el seu ideari catalanista:

Regnava en la meva joventut a Tortosa, l'estúpida moda d'usar lo castellà en lo tracte social, i àdhuc en família, en moltes de les cases de la ciutat, Jo no he estudiat cap idioma amb més aplicació i entusiasme així que em vaig dedicar al català. Me feia vergonya lo desconèixer la llengua del meu país.

També pretenia donar un missatge ben expressiu i intens amb els seus versos patriòtics, producte de l’enyor a sentir el caliu de la terra on s’ha nascut:

Mes dintre el cor, com la vestal romana,

La sacra flama en amorós caliu

Guardava jo ma llengua catalana ...

L’aucell migrat en terra llunyadana

Sols pot cantar lo que aprengué en son riu!

En Carles Altadill i Teixidó, nascut a Tortosa, a diferència del seu germà (el novel·lista Antoni Altadill, autor d’una fecunda obra tota en llengua castellana) s’incorporà al moviment literari català i va escriure un llibre de versos “Llampecs i tenebres” (1872) i dues comèdies “Un mirall per a pubilles” i “El Gandul”, sobrenom aquest amb el qual se’l coneixia donada la seva migrada producció.

El rapitenc Joan Torné i Balagué, va ser un bon poeta i un periodista apassionat. Va fundar la revista “Ràpita” i els “Fulls històrics rapitencs”. Durant molts anys va estar totalment vinculat a la vida cultural tortosina i va col·laborar assíduament a la revista “La Zuda” i al diari regionalista “Ara”. Va escriure molts articles en defensa de la llengua nativa i de la personalitat pròpia de la nació catalana, així com creia en una Catalunya on les comarques tenien un paper fonamental envers el redreçament nacional:

Sabeu quant m’interessa el pasta, present i pervindre de Catalunya i en particular de la comarca nostra i crec que s’ha de treballar intensament i activament dins la darrera perquè, cadascú en la seva comarca respectiva vol enlairant-la que faci gran i esplendorosa Catalunya.

El patrici de la Renaixença a Tortosa (del qual ja n’hem parlat anteriorment) fou en Francesc Mestre i Noé (Tortosa 1866-1940) sobretot per la seva qualitat d'home de cultura enciclopèdica, polifacètic en el camp de les lletres. Com a literat va saber conrear gèneres molt diversos i relacionar-se amb la intel·lectualitat més rellevant del seu temps, dividida entre els que veieren la necessitat de recobrar el català literari i els que varen preferir seguir usant la llengua castellana, i va col·laborar en nombrosos fets culturals. Va fundar els periòdics “La Veu de Tortosa” i “La Veu de la comarca”. Les lletres tortosines van trobar en ell el seu gran ambaixador que va saber exercir de portaveu arreu de tot el país català, mitjançant la seva participació a institucions tan destacades com: l'Institut d’Estudis Catalans, Societat Arqueològica Tarraconense, Societat Arqueològica del Midi Francès, la Reial Acadèmia de Bones lletres de Barcelona i Reial Acadèmia de Ciències Prussiana. Francesc Mestre reviu una i una altra vegada la història i somnia que la seva ciutat torni a gaudir d'una època gloriosa i que Catalunya recuperi les llibertats arrabassades el 1714, el camí per a assolir aquesta fita és la cultura que supera per golejada la política. El 1928 va rebre un emotiu i unànime homenatge per part dels companys de la premsa de Tortosa, que editaren un monogràfic especial sobre la seva persona incloent-hi tota mena de ressenyes i de mostres d’admiració pel seu treball i pel seu apassionament catalanista. En Joan Cid i Mulet, jove periodista aleshores, li dedicà les següents paraules⁹:

Massa jove per a poder apreciar els seus rellevant dots i conèixer els enormes i innumerables sacrificis tinguts per en Francesc Mestre i Noé durant la seva llarga vida periodística. compleixo avui tant sols en aportar la meva modesta cooperació a l’homenatge que tant justament li dedica la premsa tortosina, pel millorament de la qual i elevació cultural tant ha treballat. Que li serveixi doncs d’alleugeriment de passades decepcions l’acte que noblement li dediquen en el dia d’avui tots els seus companys.

Un altre intel·lectual i artista de primer ordre i gran amic de l’anterior, en Joan Abril i Guanyabents, fou un nacionalista de cap a peus. Natural de Mataró i arquitecte de professió, durant la seva estada a Tortosa va treballar incansablement per la recuperació de la llengua catalana. A ells hem d’afegir una generació de capellans intel·lectuals d'arrel catalana que varen exercir una gran lluita contra l'estructura immobilista i polititzada de l'església de principis de segle¹⁰ i d'algunes institucions locals, la qual cosa els va comportar tenir greus problemes amb els principals mandataris de la Diòcesi i fins i tot ser expulsats dels seus llocs de responsabilitat docent.

Mn. Tomàs Bellpuig va gaudir d’una gran popularitat donat que va guanyar diverses edicions dels Jocs Florals de Tortosa. Va ser un excel·lent poeta, narrador i teòric literari, com bé podem comprovar amb obres de la qualitat de: "L'art d'escriure bé" i la novel·la "Or ales brases", en el pròleg de la qual deixa evident la seva ideologia i la seva preocupació per la unitat de la llengua catalana:

I els que creiem fermament que quan arribi l'hora benaurada de retrobar-nos i de reconèixer-nos i d'abraçar-nos com a germans a l'escó de la llar pairal, proclamarem unànimement la unanimitat de l'idioma escrit, i els futurs Corelles i Marchs de València s'expressaran en igual forma literària que els Llulls de les Balears, que els Muntaners de Peralada i que els Jaumes de Catalunya, de València, de Mallorca i d'Aragó.

Són innumerables les poesies plenes de fervor patriòtic, que enlairava la necessitat d’usar la llengua catalana en la pregària i en tots els àmbits de la vida quotidiana:

No volem a Déu parlar-li

Com si fos un foraster,

Que Déu, que ens ha dat la llengua,

En cap terra és estranger.

Com parlem amb nostres pares,

Parlarem amb lo del cel,

I en la llengua tortosina

La doctrina aprendrem.

Mn. Joan Baptista Manyà (Gandesa 1884-Tortosa 1976) va ésser un teòleg escolàstic d’un cristianisme obert i molt humà, que li va permetre tenir seguidors en disciplines no estrictament filosòfiques o teològiques. Va ésser membre de l'Institut d'Estudis Catalans i va defensar els drets de la llengua catalana a la Diòcesi tot i que va trobar l'hostilitat de tres bisbes que el varen tenir a l'ostracisme i fins i tot li varen fer perdre la seva plaça de professor al Seminari Diocesà. Va publicar en llatí cinc volums de “Teologumena”, uns manuals que continuen sent utilitzats en algunes universitats de teologia i filosofia d'arreu del món i una de les grans joies de la nostra literatura ebrenca.

La celebració d’una nova edició dels Jocs Florals de Tortosa l’any 1935, guanyats per en Joan Cid i Mulet, va suposar precisament la definitiva consolidació de la Renaixença a la ciutat, fruit d’una feina profitosa i incansable d’una llarga llista de literats desitjosos de consolidar la llengua catalana literàriament. La premsa catalanista¹¹ celebrà l’organització d’aquest certamen poètic i patriòtic amb gran entusiasme.

Després de molts anys, Tortosa celebrarà per segona vegada aquesta gaia festa. L’èxit ha sobrepassat tots els càlculs. Els treballs no han estat regatejats. Era, doncs, necessari que se celebrés aquesta festa que ve a omplenar un buit que deixava a la nostra ciutat en situació desavantatjosa en comparació a altres pobles de Catalunya. L’èxit i l’encert de la nostra primera entitat cultural, Ateneu de Tortosa, ha estat posat de manifest fent reviure una festa que semblava oblidar-se. És aquesta la millor ocasió per a fer patent l’amor que sentim al poble on s’és nat, no permetent que el tortosinisme literari quedi reduït a unes quantes anècdotes vulgars, que lluny d’enaltir la nostra terra no aconsegueixen altra cosa que emmurallar-nos dintre un cercle viciós, fent-nos incompatibles amb els demés pobles de la nostra parla.

EL Moviment catalanista a la Terra Alta i a la Ribera d’Ebre

L’empenta catalanista va colpir fortament els ambients culturals de la Terra Alta i de la Ribera d'Ebre, que tingueren uns estrets lligams amb els seus homònims del Baix Ebre. Hem de ressaltar la publicació de fins a quatre revistes¹² d’un alt nivell informatiu i literari que varen ésser usades com a autèntiques eines per a la revitalització cultural de la zona i que varen gaudir de molts col·laboradors il·lustres de les veïnes comarques del Priorat, del Baix Camp i del Matarranya: "El Llamp" de Gandesa, i les altres tres de Móra d’Ebre: "La Riuada", “La Ribera” i “L’Ideal de l’Ebre”.

“La Riuada” era una revista quinzenal que sortí a la llum l’1 de juliol de 1927 i es publicà fins el 1934. Els seus màxims impulsors eren l’Artur Bladé Desumvila i en Martí Rouret, dos de les grans figures del republicanisme catalanista no tan sols de la comarca sinó de tot el país. Tenien col·laboradors per molts pobles de la comarca, a més d’estimats intel·lectuals del moment com l’Ignasi Iglesias. Durant els primers anys al seu voltant es concentrà la major part de la intel·lectualitat republicana de la comarca riberenca.

“L’Ideal de l’Ebre” era el portaveu d’ERC. Molts dels seus redactors provenien de la publicació anterior, i el seu contingut era profundament nacionalista i encara més ambiciós que el de la revista pionera de la vila.

“La Ribera” va editar-se entre 1932 i 1934. És la publicació que més ens interessa, donat que era l’equivalent a “Vida Tortosina” a la Ribera d’Ebre i amb uns continguts gairebé calcats. La seva capçalera deia “Periòdic catalanista republicà”, que donava entendre els seus lligams ideològics amb el PCR, sigles que usava en aquell moment el partit on militava en Joan Cid i Mulet. Alguns dels seus redactors més significatius eren: en Carles Mofar, en Ferran Soler, en Gonçal Pinyol, en Llorenç Serra i Descarrega i en Roscant Llates. La potenciació de la catalanitat a tots els nivells era el seu màxim ideari, per la qual cosa en la seva redacció usaven tota mena d’eslògans que fessin entendre a la població la necessitat imperiosa de recuperar la llengua vernacla a un primer pla de la vida quotidiana a l’estil de: “Per dignitat i per amor a la nostra llengua, apreneu el català”. Les seves cròniques¹³ mostraven tothora una gran confiança en el paper que li tocava jugar al catalanisme polític en el govern del país:

Parlem-ne del catalanisme. Fins avui ha estat l’obrer de l’avenç i de la llibertat de Catalunya. És un sentiment tan arrelat al cor del nostre poble que, malgrat algun partit que intentà monopolitzar-lo, mai no fou possible de subordinar-lo ni de vincular-lo a migrats interessos. Fracassà el perill monopolitzador sense involucrar el fracàs de l’ideal catalanista. El catalanisme no s’ha posat mai casaca. Hom la duia, si de cas, pel seu compte i risc. I això es repetiria en tots els casos anàlegs. És inútil voler explotar el catalanisme, perquè és ell qui mana a Catalunya, i els que se n’aparten es queden sols.

Quant a la publicació de Gandesa, nascuda a principis dels anys 20, es convertí en una de les més importants de Catalunya. Posteriorment el 1927, donada la seva gran empenta va aparèixer Edicions “El Llamp”, que es dedicà a publicar obres dels escriptors comarcals. El seu director era en Manuel Bardí, seguidor de la Lliga Regionalista, que va ser el coordinador d'un nombrós grup de joves entusiastes (Trinitari Fornós i Benaiges, primer President del “Centre d'Estudis de la Terra Alta”, en Joaquim Serres i Sabaté, en Joaquim Vidal i Font, l’Antoni Monner, en Josep Fornós i Benaiges, en Modest Meix, l’Enric Borràs i Cubells, etc.), amants de la literatura i el periodisme, que varen alterar radicalment el curs de la cultura al poble de Gandesa i a la resta de la comarca.

En el camp literari destacarem sobretot l’aportació de tres magnífics escriptors i poetes, que varen aconseguir fer una magnífica carrera literària: En Joan Povill i Adserà, en Salvador Estrem i Fa i l’Artur Bladé i Desumvila.

Povill i Adserà, natural de Villalba dels Arcs (1903), va ser un dramaturg de primeríssima línia. Com a professional de l'ensenyament va ser fundador d' una acadèmia a la qual dedicà tota una vida. El 1923 publicà el primer recull poètic "Les flors de l'ànima". El 1929 fou nomenat mestre en Gai Saber, després de guanyar per tercer cop els Jocs Florals de Perpinyà. A partir d’aquest nomenament va tenir uns estrets lligams amb el grup de “Vida Tortosina” i amb la direcció de l’Ateneu de Tortosa, que l’invitaren a celebrar diverses xerrades literàries a la ciutat i lloaren la seva obra en nombroses ocasions des dels seus butlletins respectius. Va publicar també dues novel·les: “Esclavitud” i “Vida nova”. Tot i que va ésser el teatre la seva autèntica vocació. Col·laborà al periòdic "La Nau" com a crític teatral. De la seva producció dramàtica destaquen: “Poema d'odi i d'amor” (1924), “Santa Mare” (1932), “La tragèdia d'Antígona” (1962)i “Jesús, l'infant d'Israel” (1962).

Estrem i Fa, poeta màrtir¹⁴ natural de Falset, va ésser assassinat el setembre del 1936 quan esclatà la revolució pel seu catolicisme militant i la seva vinculació a la Lliga Catalana. Era redactor de la revista “Priorat” (de la mateixa línia que les anteriors) i col·laborador assidu de “El Llamp”. En poesia va publicar: “Les hores dolces”, “Elegia del Priorat i altres versos”, “La mala collita”, que li varen valer el qualificatiu de "El poeta del Priorat", i el llibre en prosa “La gent del Llamp”. La majoria dels seus escrits¹⁵ inunden patriotisme des de la primera a la darrera línia:

La llengua catalana no era reconeguda ni de paraula ni per escrit als centres oficials de l’estat espanyol, però no era després a cap català l’empra-la en la correspondència amb les seves amistats i fins amb la d’assumptes comercials entre catalans. I era trist – i ho és avui encara – de veure com aquells que es dolien de no poder expressar-se en català en els llocs on els era privat, s’expressaven en castellà quan en podien ben bé prescindir.

Bladé i Desumvila (Benissanet 1907), funcionari de la Generalitat i militant d’ERC, ens ha deixat un valuosíssim tresor literari: el seu testimoni escrit de la forma de vida del seu poble, Benissanet, i de la seva estimada Ribera d’Ebre. Es va iniciar en el camp periodístic col·laborant amb “El Llamp” i “La Riuada”, per després ser un dels màxims impulsors de “L’Ideal de l’Ebre”. Per motius laborals residí a Tortosa una llarga temporada, durant la qual fou redactor del periòdic esquerrà “Lluita”. Va haver de sofrir l’exili mexicà durant més de dues dècades, on establí una bona amistat i relació literària amb en Joan Cid i Mulet, en el qual va escriure una obra memorialista molt remarcable i va col·laborar activament en revistes com: “La Nostra Revista”, “Pont Blau” i “Xaloc”, que l’afirmaren com un dels millors literats que ha tingut mai les Terres de l’Ebre.

Una Xicoteta Renaixença al Matarranya

La divisió administrativa que converteix en catalans, valencians o aragonesos els ciutadans de l’antic i vast territori històric que ocupava la Diòcesi de Tortosa depenent de la banda de la ratlla on se situï el seu poble respectiu, no ha facilitat precisament els lligams culturals i lingüístics, ni l’agermanament de poblacions veïnes amb el mateix accent. Les comarques del Matarranya i del Maestrat han viscut situacions distintes respecte a les Terres de l’Ebre que ben segur han afectat la diferent estima per la llengua pròpia i el grau de suport que aquesta es mereix. Tot i això hem trobat algunes mostres de fidelitat lingüística ferma de ciutadans nascuts i residents en aquestes comarques (enquadrades fora de la jurisdicció del Principat de Catalunya) a les quals ens referirem tot seguit perquè ens queda fora de dubte el fet que qualsevol aportació literària en llengua catalana des d’aquests indrets del domini lingüístic comú va ésser fruit de la seva estreta relació amb Tortosa, que per una vegada jugà el paper de veritable capitalitat cultural dels territoris rurals veïns.

La comarca del Matarranya malauradament no va experimentar el procés de dignificació de la llengua pròpia i el reviscolament del seu ús literari. Tot i això, una colla d’intrèpids investigadors van donar vida a l’estudi de la història local i van propiciar l’endegament de campanyes arqueològiques amb col·laboració amb l’IEC.

Aquests il·lustres erudits es van agrupar entorn al “Boletín de Historia y Geografía del Bajo Aragón”, que es publicava a Tortosa bimensualment des de 1907 a 1909. Fundat per en Santiago Vidiella¹⁶, va gaudir de col·laboradors de prestigi com l’arqueòleg calaceità Joan Cabré, l’historiador Marian Galindo, en Llorenç Pérez Temprado, Taboada Caballero, el tortosí Frederic Pastor i Lluís, Aznar Navarro etc. Tractaven temes d’història molt diversos com l’origen i el desenvolupament de municipis, aspectes de la Guerra de la Independència, els afrancesats, etc. Cal destacar de manera especial l’estudi de les troballes arqueològiques pel que respecta sobretot a pintures rupestres i jaciments ibèrics.

En Maties Pallarés, fill de Penaroja de Tastavins, fou el màxim exponent catalanista d’aquest petit renaixement cultural matarranyenc. Va ser un membre actiu d’importants associacions científicoculturals: La Reial Acadèmia de les Bones lletres, l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria, l’Associació de Ciències Naturals i Excursions, així com era el delegat de l’Institut d’Estudis Catalans per a investigacions prehistòriques i vocal del Centre Excursionista de Catalunya. Fou president del partit “Unión Aragonesista” (l’equivalent a la Lliga Regionalista a l’Aragó), es traslladà a Barcelona on va col·laborar amb prestigioses revistes catalanes com “Catalunya artística”. També de manera més esporàdica va col·laborar com a folklorista en el “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya” i com a lingüista en el “Butlletí de Dialectologia catalana”. En un dels escrits¹⁷ en què va usar la llengua autòctona, quan fa la descripció del Santuari de la Mare de Déu de la Font, ens ratifica la catalanitat total de la comarca matarranyenca:

Allí hi destaquen les insígnies d’algunes ordres militars - religioses; mes al bell mig de tot, en els llocs més visibles, s’hi veuen quatre escuts de Catalunya que donen molt que cavil·lar. Molts eren los que allavores portaven l’escut de les quatre barres catalanes, però és probable, gairebé segur, que aquells cavallers serien catalans, perquè catalans foren els pobladors d’aquell tros d’Aragó, després de la Reconquesta, i catalans segueixen essent els habitants d’avui. Catalana és sa llengua, catalanes moltes de ses costums; no hi ha casa en què hi falti la típica porrona, i encara hi havem vist algun iaio cobrint son cap amb la barretina catalana.

Maties Pallarés pot considerar-se l’excepció quan a l’ús generalitzat de la llengua vernacla i la difusió d’idees pancatalanistes (tot i mantenir políticament la seva aragonesitat), donat que hi hagueren molts pocs altres exemples de matarranyencs que veieren la necessitat d’usar la llengua pròpia literàriament. Es limitaren únicament a fer escrits esporàdics en la llengua nativa en publicacions culturals com fou el cas de l’historiador calaceità Marian Galindo i del periodista maellà Francesc Giraldos.

Galindo era molt estimat a Tortosa ja que va col·laborar en “Diario de Tortosa”, “El Restaurador” i “La Zuda”, on publicà varis articles en català no normatiu “calaceità”. Deixà inèdita una monografia en català sobre la Guerra dels Segadors a Tortosa. Giraldos era especialista en crítica artística i taurina i en bibliofília, i estrenà l’obra teatral “L’escolanet de la pobla”.

El despertar lingüístic del Maestrat

A partir de la segona meitat del segle XIX i sobretot durant tot el segle XX, la literatura catalana s’ha revolucionat mitjançant el nodriment d’un procés d’investigació filològica realitzat per lingüistes procedents d’arreu del territori que abraça la nostra parla, que han treballat a fons per tal de dotar la nostra llengua d’una gramàtica unitària i aconseguir un consens en el model d’ús, la qual cosa ha estat força més complicada. Malgrat la persecució brutal que ha sofert el català l’estudi elaborat de l’idioma ha tingut autèntics mestres que han trepitjat poble a poble en la seva incansable recerca. El treball filològic ha estat doncs francament primordial en el fet que el català hagi assolit plenament la majoria d’edat i no hagi caigut en el pou de les llengües minoritzades. Són precisament aquests estudis filològics els que varen revifar el conreu del català a les dues comarques del Maestrat.

El lingüista Pere Labèrnia¹⁸ (Traiguera 1802- Barcelona 1860), va ser l’autor de diversos diccionaris de llengua castellana i del llatí i de detallades gramàtiques preceptives. La seva gran obra però, fou el Diccionari de la llengua catalana amb correspondència castellana i llatina, editat amb la supervisió dels membres de l'Acadèmia de Bones lletres a la qual pertanyia, que va suposar una continuació dels repertoris lexicogràfics d'aquests tres idiomes. Al mateix pròleg¹⁹ de l’obra deixa ben explícits els seus ideals de fer recobrar a la llengua nativa tot el seu esplendor (hem conservat la grafia original):

Molt de temps ha quels verdaders catalans, assó es, los que aman tot quant té relació ab las glorias de Catalunya, desitjaban un Diccionari de la llengua catalana, un diccionari rich en paraulas y en frases, que fixás la pura y genuina pronunciació y ortografia del idioma catalá, no en son estat de abjecció y descuyt com se troba en lo dia, alterat y desfigurat per la mescla de termes estranys, locucions y accents, sino brillant, complet ab tota la integritat y propietat que li eran características, quant dominaba en varias y dilatadas regions del mitg dia de Europa com llengua viva y única, quant era usada indistinctament del sabi y del ignorant, y se prestaba ab natural flexibilitat al grave accent del legislador, del politich y del filosop tan facilment, com á la melodia poética y á la saborosa diversitat dels mès agradables capritxos.

Mn. Joaquim Garcia Girona, natural de Benassal, va ser el pioner que no va sembrar en terra erma. Es va vincular a Tortosa mitjançant els seus estudis religiosos al Seminari Diocesà, on es va llicenciar en Filosofia i Lletres. Va combinar durant la seva vida la vocació religiosa (que el portà a viure i morir lluny de la seva terra), l’amor a les tradicions pròpies i la passió per lo renaixement de la llengua dels pares. L’any 1902 va publicar una emblemàtica poesia contra un dels capdavanters del secessionisme lingüístic a Castelló, en Gaetà Huguet, que ha estat usada en nombrosos estudis d’anàlisis catalanistes:

Prou menyspreu, ja no més guerra

fills del noble Maestrat,

Al llenguatge de la terra,

que en cada vall, cada serra

un tresor mos té amagat

¿Quin tresor? El de la historia

i les velles tradicions,

que d’un país són la glòria

i n’és llur freqüent memòria

pa de les generacions.

Va ser un dels pocs valencians que va participar activament en el I Congrés Internacional de la llengua catalana. Aquesta fita li va marcar el futur ideari en què va defensar la conveniència d’emprar mots de qualsevol de les contrades on es parla l’idioma per tal de dignificar-lo:

No l’escric ací tan espriva i ferrenya com la parlem al Maestrat, sinó que li faig prendre posades i caigudes com les de la Plana i de la mateixa capital del nostre Regne. Tals són les erres finals dels infinitius dels verbs i dels noms, i la forma simple del pretèrit indefinit, també allí desapareguda. Més encara, no hai titubejat ni gota en afillar-me vocables de la parla dels catalans, perquè tinc la convicció íntima de que, siga lo que es vulga de les modalitats de la llengua de nostre gran Rei dins los que foren sos dominis, tenen totes elles un fons comú; i és llei obligatòria a tots los conreadors de les mateixes realçar-les a la grandiosa unitat lingüística i literària, que encalçaren en lo segle d’or de nostres lletres.

La seva intensa recerca lingüística el portà a l’elaboració de “Vocabulari del Maestrat”, obra que deixà inacabada i que culminà el prestigiós lingüista i poeta valencià Carles Salvador, que curiosament exercí de mestre al seu poble natal de Benassal.

En un altre ordre la vila marinera de Vinaròs va agafar els fruits sembrats per l’il·lustre novel·lista Wenceslao Ayguals de Izco, i va veure nàixer diversos rotatius que animaren la seva vida cultural, alhora que els estudis històrics agafaren també una gran empenta. Quant al conreu de la llengua vernacla no podem dir que fos majoritari. Alguns literats varen ser defensors a ultrança de l’espanyolisme, altres varen apostar pel llenguatge propi sense normativa gramatical. Tots ells varen seguir una estranya filosofia que tendia a considerar la llengua vernacla com a inferior a la llengua de cultura que era l’espanyola. Tot i això, va haver alguns literats que es mantingueren fidels a les seves arrels.

En Francesc Argemí i Poy va ser professor de l’Escola de Dibuix. Va fundar i dirigir el setmanari humorístic “La Fulla de Col” (que portava com a subtítol “paperet humorístic escrit en vinarossenc”). Va publicar el quadret còmic de costums vinarossenques “Roseta la del barranc” i “Garneu se casa eixa nit”, representat a Vinaròs el maig de 1932. També va publicar en poesia “Feixet de Versos”.

En Joan Manel Borràs i Jarque, mestre d’ascendència catòlica, va conrear la llengua catalana en les novel·les: “Vendome i el darrer pirata”, “Dimes el bon lladre”, “Una doneta i dos hòmens”, i “L’anell de promesos”, i en nombroses obres dramàtiques i poesies. En el pròleg de la seva obra més remarcable, “Història de Vinaròs” (publicada a la Impremta de Correo de Tortosa l’any 1928 i guanyadora dels Jocs Florals de València que organitzà l’associació Lo Rat Penat), de la qual l’historiador Ferran Soldevila es congratula que sigui el primer llibre que apareix en l’antic regne de València escrit en llengua vernacla, l’historiador vinarossenc reivindica amb un llenguatge entenedor un passat menys desnaturalitzat:

... que la pàtria valenciana torne a ésser la que fou abans de la venjança del francès Duc D’Anjou, primer Borbó d’Espanya, importador del centralisme i ab ell de tota una doll de malaurances que en d

1 Rovira i Virgili les analitza a “Història dels moviments nacionalistes” (Societat Catalana d’Edicions 1914). Concretament: Albania, Epir, Creta, Macedonia, Sèrbia, Armènia, Irlanda, Bascònia i Catalunya.

2 Recordem que el mític general carlista Ramon Cabrera (El Tigre del Maestrat) era fill de Tortosa, en la qual va tenir molts de seguidors.

3 Ben al contrari de l’anàlisi parcial i romàntic que feren reiteradament en nombrosos articles uns quants col·laboradors de “Vida Tortosina”, que agafaren el nom del poeta barroc com a veritable estandard de ciutadà tortosí conscient que havia de lluitar per la catalanitat i resistir-se a ésser espanyolitzat.

4 Quintana, Artur: “Fra Roc Albert Farsi, folklorista i estudiós del català al segle XVIII”. Sorolla’t, n.º 9, Juliol de 1992, p. 9.

5 Cid i Mulet, Joan: La literatura Catalana, Ateneo Fuente del Santillo, 1946.

6 Es tracta de l’obra inacabada “Varones ilustres de Cataluña” d’en Paulí, i de “Historia de los movimientos, separación y guerras de Catalunya en tiempos de Felipe V” d’en Tió, continuació de l’obra començada per Manuel Melo.

7 Mestre i Noé, F.: Temps, vida I obres del polígraf don Jaume Tió i Noé (1816-1844), Tortosa, 1927, p. 9.

8 Mompou abandonà Tortosa aviat i feu una notable carrera periodística a Cuba. En el seu llibre de viatges “De la Habana a Madrid” (La Habana: Imprenta de la Antilla, 1865, p. 272) es mostra esquerp alhora d’acceptar la catalanitat de la ciutat: “Tortosa, aún cuando pertañe a Cataluña difiere en usos, costumbres y lenguaje del resto del antiguo Principado”.

9 Cid i Mulet, J.: “Òrgan Circumstancial de l’Associació de premsa de Tortosa”, número extraordinari, 18-IV-1928.

10 Ja durant el segle XIX s’havia evidenciat una franca divisió del clergat tortosí entre castellanitzadors i catalanistes. Mn. Manyà ens parla a Serra d’Or (1965) del regalisme jeràrquic d’un bisbe enemic de la catalanitat, Mígueles de Mendaña, envers l’actitud oberta que mostrà el bisbe Manel Ros de Medrano amb la publicació d’un catecisme en llengua catalana per a major profit de les ànimes del bisbat de Tortosa.

11 “Pàtria i Poesia”, Vida Tortosina, 26-I-1935, n.º365, p.9.

12 Durant aquests anys aparegueren altres revistes tot i que tingueren menor durada i menys influencia social com foren: “Tivissa” (1932) i “El Galacho” (1929) de Móra d’Ebre (aquesta redactada íntegrament en llengua espanyola i que era una mena de contrapunt a les altres revistes nacionalistes de la població).

13 Llates, R.: “Catalanisme!”, La Ribera, 9-IV-1933, n.º 21.

14 Va ser assassinat el 1936 quan va esclatar la revolució, donada la seva militància catòlica i els seus lligams amb la Lliga Regionalista.

15 Estrem i Fa, Salvador: Recull de poemes i articles, Falset, Ajuntament de Falset, 1990.

16 Advocat de Calaceit, fill d’una família adinerada de llauradors, esdevingué el representant il·lustre d’una burgesia rural il·lustrada. Va fundar al seu poble el periòdic “El Confín Aragonés” el 1889 i va col·laborar en nombroses publicacions (“Heraldo de Aragón”, “El Noticiero”, “El Eco del Guadalope”, “Tierra Baja”, “La Zuda”, “Revista de Aragón, etc.). La seva arma d’expressió literària fou majoritàriament la llengua de la classe culta, el castellà, però agafà un inusitat interès per l’idioma que es parla entre l’Algars i el Matarranya, atret per la seva llengua materna, per a parlar als seus paisans sobre la història i els costums de Calaceit. Alhora que és conscient que el parlar calaceità és una variant de la llengua catalana, va tenir contacte amb Mossèn Alcover, del qual va aprendre unes regles ortogràfiques i va ser el seu enllaç per a la realització de la lloable tasca lexicogràfica que va ser el Diccionari català-valencià.balear. Tot i això, en Vidiella, patia una forta consciència de diglòssia, de minorització de la llengua, donada la categoria de llengua de cultura que tenia en exclusivitat la llengua castellana, la qual cosa demostra en alguns escrits on parla del parlar propi com una cosa menor.

17 Pallarés, Maties: “Una Excursió per l’Aragó Català”, Catalunya Artística, 6-III-1902, n.º 90.

18 Un article interessant sobre en Pere Labèrnia fou publicat a la revista El Pont (Maig de 1971, pgs. 38.40) per part del Dr. Ramon Miravall i Dolç, que se sorprèn de l’aparició des d’un poble del Maestrat d’una figura literària tan valuosa en un moment en què encara no s’havia assolit la Renaixença cultural: “Cert que ja eren nombrosos els lletraferits que fien ús de la llengua vernacla com a vehicle d’expressió literària, però Pere Labèrnia feia anys que treballava per aquest llenguatge que gairebé havia perdut son nom. Deu anys de treball són els que enceten l’estudi científic de la llengua catalana, sense ajut i mancat de textos orientadors”.

19 Molas, Joaquim: La Renaixença, Barcelona, Departament de Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona, 1984, p. 51