Sobre el 23-F, el Manifiesto i la LOAPA: reflexions de Felip Solé i Sabarís

Felip Solé i Sabarís, històric de l'oposició antifranquista des de posicions d'esquerra nacional, fou membre fundador de l'Assemblea de Catalunya (1971) i senador de l'Entesa dels Catalans (1977-1979). Militant del PSC (Congrés) i del posterior PSC(PSC-PSOE), el 1983 acabaria passant a Nacionalistes d'Esquerra. Espigolem aquí algunes reflexions seves, força crítiques, sobre aquest període que visqué en primer plànol.

Font: Felip Solé i Sabarís."De Sau al Parlament". EN: Solé i Sabarís, Felip; Viladot, Albert; Relats, Vicenç. L’Estatut: entre el desig i la realitat. Barcelona: Edicions 62, 1989, p. 9-74.

______________________

Amb l'aprovació del projecte d'Estatut [del Principat, el 1979] havia acabat una etapa i entràvem en una altra plena d'incògnites i de possibles esculls. Cal ressaltar com a punt rellevant d'aquest període la dissolució de l'Entesa dels Catalans. El grup senatorial havia tingut un paper rellevant, però el seu prestigi al país s'incrementava i això va despertar una sèrie de recels, especialment del PSOE i de Convergència. Malgrat el seu esperit unitari i, alhora, la seva independència, [l'Entesa] tampoc no comptà amb el suport del president Tarradellas, cada vegada més escorat cap a la dreta.

El PSOE començava a intervenir perillosament a la política interior catalana volent-se separar del que ells consideraven una espècie de "Front Popular", que els apartava de l'estratègia escollida i que, a la llarga, els donaria el triomf a nivell estatal. L'estratègia consistia a disputar a la UCD el centre polític, per mitjà de les incorporacions de socialdemòcrates i independents, cosa que els obligava a marcar una separació amb el partit comunista. A més, a Catalunya començava a aflorar el sector espanyolista del PSC, que acabaria tenint una influència decisiva en la política del partit. Aquest plantejament va tenir com a repercussió que els socialistes fossin cada cop més motejats, més o menys encertadament, de "sucursalistes".

(pàg. 51)

______________________

La benedicció reial a la Generalitat tarradellista i els bons i servils tractes d’aquesta amb la UCD era quelcom que hauria fet posar a l’aguait qualsevol polític perspicaç. L’Onze de Setembre de 1977, amb la unitat política i el crit mulitudinari de "Suárez, cabró, som una nació", quedava oblidat. L’amenaça actual consistia en l’aplicació a Catalunya d’un llistó autonòmic baix, amb el pretext de la creació de l’Espanya de les Autonomíes, el "café para todos". (...)

(pàg. 33)

______________________

Posteriorment, el descontentament de les forces armades amb el procés de transició política culminà amb l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981 a Madrid, protagonitzat pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina. [I a València, pel tinent general Jaime Milans del Bosch]

(...)

Han quedat per aclarir una sèrie d'incògnites sobre els fets d'aquells dies, entre les quals figuren la trama civil que hi havia darrere dels sublevats, el paper jugat per l'ambaixada americana i els seus serveis d'informació, sobre qui era, en realitat, el veritable cap de la revolta, la fidelitat de les Capitanies Generals i de la Guàrdia Civil, la relació del rei Joan Carles amb els sublevats i qui coneixia els seus propòsits... En aquest sentit, cal recordar les paraules posteriors del general Alfonso Armada, que va dir: "Només em culpo d'haver interpretat malament el desig del rei". D'altra banda, el dinar que van compartir a Torres de Segre el general Armada i els dirigents socialistes Enrique Múgica, Joan Reventós i Antoni Siurana encara continua sent una nebulosa. El que es pot assegurar és que molts dels objectius dels sublevats foren assolits, ja que una vegada aturat l'intent de cop d'Estat es va iniciar una nova política neoespanyolista, subtilment més intel·ligent, en què possiblement estaven d'acord des de la Corona a l'esquerra socialista.

(pàg. 67-68)

______________________

Era ben clar que les concessions autonòmiques del Govern central havien estat l’impuls fonamental del cop d’Estat del 23-F, en nom de la sagrada unitat d’Espanya. Això reclamava un cop de timó a la inversa, un cop de timó reclamat des del rei a Calvo Sotelo i Suárez, passant per Tarradellas.

(pàg. 33)

______________________

El perill per al desenvolupament estatutari ara no vindria de la suspensió de textos o d'amenaces de cops d'Estat, sinó dels afegits que desfiguraven l'Estatut o el deixaven buit de contingut, subordinant-lo a lleis orgàniques, o a la inseguretat jurídica davant d'un Tribunal Constitucional on Catalunya no tindria cap representant. "Feu vosaltres les lleis, que nosaltres farem els reglaments", era la norma de l'Administració central que predominaria en les relacions Catalunya-Estat des del fatídic 23 de febrer de 1981. (...)

L'ofensiva antiautonòmica iniciada el 1981 es concretava aquesta vegada en un pacte d'Estat entre la UCD i el PSOE, amb el pretext de salvaguardar la democràcia, que donaria lloc a una sèrie de lleis orgàniques i disposicions restrictives de l'Estatut (...). La llista seria inacabable. (...)

(pàg. 68)

______________________

Una frase de Pau Casals diu: "Els catalans han de recordar els seus drets, però també els seus deures." I unes paraules d'Albert Einstein sobre aquest inisigne català universal són: "El que jo admiro precisament de Pau Casals no és solament la seva actitud envers els opressors del seu poble, sinó també davant dels oportunistes que sempre estan disposats a pactar amb el diable en benefici propi. Pau Casals ha comprès, amb molta clarividència, que el món corre un perill més gran per part dels qui toleren el mal o el fomenten que no per part dels mateixos que el cometen."

Certament, Pau Casals hauria de ser sempre un exemple de lucidesa i de fermesa per a tots els catalans.

El dia 12 de març apareix [al Diario 16 de Madrid] l'anomenat "Manifiesto" de 2.300 professionals i intel·lectuals residents al nostre país que proposa "la igualdad de derechos lingüísticos en Catalunya," Quin cinisme, parlar de "igualdad"!

La qüestió lingüística no és més que un exponent clar de realitats més complexes i profundes. El prestigi d'una llengua va lligat al de la cultura i a la vocació d'identitat diferencial que representa. Durant anys, les associacions de veïns, centres parroquials, organitzacions excursionistes i sardanistes, grups de teatre popular, alguns clubs esportius... havien estat una xarxa cívica de la societat catalana, per tal de defensar la seva llengua, resistint d'aquesta manera els intents d'assimilació centralista. Cap nació sense Estat a l'Europa Occidental no hauria pogut resistir l'allau d'immigrats, com ho ha fet Catalunya, que ha estat capaç d'aconseguir la supervivència de la seva llengua, quan el més fàcil hauria estat abandonar. Solament la tossuderia del nostre poble i els seus principis ètics van ser capaços de fer possible el miracle.

Davant de l'atac a la normalització del català que representà l'aparició d'aquell manifiesto, més de 950 entitats i 400.000 signatures donaren suport a la "Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes", que nasqué en l'acte del 18 de març de 1981 celebrat al paranimf de la Universitat de Barcelona. La campanya de naixement de la Crida tingué la seva culminació en l'acte massiu al camp de futbol del Barcelona, on s'aplegaren 100.000 persones procedents de totes les contrades catalanes, i de gran diversitat de partits polítics. Aquella mobilització de la Crida explica la manca de confiança del poble català en la política de defensa de la llengua seguida fins aquell moment. La defensa del biblingüisme com a element de convivència de les dues comuniats linguístiques que convivien a Catalunya era una fal·làcia. Cada comunitat continuava sent unilingüe i del màxim que es podia parlar era d'un "biblingüisme ambiental" o de "coexistència lingüística", en la qual una de les llengües, per manca de suport de l'Estat, es troba feble i en perill de regressió. Un a llengua "trencada", com diria el filòleg Antoni Maria Badia i Margarit.

(pàg. 69-70)

________________________

El 23 de novembre de 1982 les eleccions generals donen un triomf esclatant al PSOE, a a tot l'Estat (...) Però l'expectativa que en molts va despertar el triomf socialista no va significar cap "canvi" pel que fa a ls problemes de l'autonomia catalana. En aquest punt sí que es pot afirmar que va continuar el pacte del 21 de juliol de 1981 subscrit entre el PSOE i la UCD sobre política autonòmica que donà lloc a una política recessiva, amb l'aparició de successives lleis harmonitzadores. L'aparició de la LOHAPA donà lloc a una gran manifestació convocada per la Crida el 13 de març de 1983 (...). A la convocatòria assitiren més del 300.000 persones i no resultà debades perquè el 13 d'agost de 1983, cinc mesos després de la manifestació, el Tribunal Constitucional declarà anticonstitucional la Llei.

Arran de la LOHAPA, dintre del PSC va haver-hi enfrontaments entre el sector nacionalista --alguns elements del qual van abandonar el partit-- i el sector espanyolista --format per homes com Ernest Lluch, Joan Prat, Josep M. Triginer. Ernest Lluch va desobeir les ordres del Secretariat del partit d'abstenir-se en la votació de la LOHAPA al Congrés dels Diputats, mentre que va votar afirmativament, pretextant, amb unes paraules de Bertolt Brecht, que "preferia unes mans brutes que unes mans buides". Aquesta desobediència motivà que se'l destituís com a portaveu del grup parlamentari, malgrat que més tard fou compensat amb la cartera ministerial de Sanitat. Alguns socialistes volien justificar la seva postura dient: "L'Estat de les Autonomies suscitarà un estat de consciència autonòmica en tots els pobles d'Espanya. No es tracta, doncs, del 'café para todos', sinó que la gent valori la seva pròpia autonomia i rebutgi el centralisme secular. Quan aquest fet sigui una realitat haurem donat un gran pas cap a l'Estat federal".

Però analitzant breument la LOHAPA, hom s'adona que no hi havia cap referència a la Constitució, la qual cosa vol dir que el seu origen s'havia de cercar en raons polítiques. D'aquesta manera es permetria una interpretació de l'Estatut restrictiva, la qual cosa no seria possible si no es fes mitjançant una llei orgànica. La LOHAPA implicava la desaparició de la competència autonòmica de desenvolupament legislatiu, consagrava la prevalença absoluta del dret estatal sobre el dret civil català, permetia que l'Estat dictés lleis que establissin els principis necessaris per harmonitzar les disposicions normatives de les comunitats autònomes, fins i tot en el cas de matèries atribuïdes a la seva competència "quan ho exigeixi l'interès general".

(pàg. 71-72)

Agost del 2001

Pàgina principal