Accés al contingut Accés al menú de la secció
Inici  >  Àrees de coneixement  >  Mitjans de comunicació  >  Internet i mitjans digitals

Internet i mitjans digitals

s. XX dC - s. XXI dC
Internet ha plantejat un escenari d’oportunitats per a l’espai català de comunicació, ja que permet que els mitjans s’estableixin a la xarxa amb una inversió relativament lleugera. Però encara ha de demostrar ser rendible, així que el repte actual és identificar les vies d’explotació per fer viable la majoria d’iniciatives i inversions realitzades.

La història dels mitjans de comunicació a Internet a Catalunya és curta, però intensa. Durant els primers anys de la dècada dels noranta, diferents empreses van començar a experimentar amb aquesta nova tecnologia, sovint amb pàgines rudimentàries, altament estàtiques, que calia actualitzar de manera manual. L’objectiu era de pura prospecció, ja que aleshores Internet estava circumscrita a les universitats, centres de recerca i pocs llocs més. No hi havia internautes i les accions es van dirigir a crear uns webs corporatius, que incrementarien progressivament el volum de dades.

A la meitat de la dècada dels noranta es va iniciar una veritable cursa per garantir la presència a la xarxa de la majoria de mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio i televisió). Paral·lelament va aparèixer un nombre significatiu de nous actors que oferien informació i que eren capaços d’atreure la incipient audiència d’Internet.

El primer mitjà tradicional a digitalitzar-se va ser la revista ‘El Temps’ i, al juny del 1995, va aparèixer la Infopista, precursora de l’actual Vilaweb, obra dels periodistes Vicent Partal i Assumpció Maresma. Es tractava d’un directori que aplegava els recursos existents a la xarxa en català. No obstant això, va acabar marcant la tendència del que serien els portals d’informació i, en tot cas, oferia informació de manera ocasional, amb especials com el seguiment dels resultats electorals autonòmics del 1994. Es posava en evidència un altre dels triomfs d’Internet: la immediatesa.

El nombre de webs registrats a la Infopista havia passat de 120, al juny del 1995, a 1.500 un any després. I es connectaven a aquest directori poc més de 400 usuaris al dia. Eren els temps en els quals els mòdems funcionaven a una velocitat de 14.400 bits per segon.

Al maig del 1996, la Infopista va desaparèixer per donar pas a Vilaweb. El canvi va més enllà d’un nou logotip o marca: el projecte es declara obertament un diari digital i constitueix la primera experiència al país d’una publicació dissenyada exclusivament per a la xarxa. El diari catalitzarà algunes aplicacions com els fòrums, les edicions locals o els blocs entre els internautes catalans i, quinze anys més tard, es manté com a mitjà líder, entre aquells que només es distribueixen a la xarxa, amb 330.000 visitants únics mensuals al desembre del 2009.

També l’any 1996 apareixia Osona.com, un altre mitjà pioner, creat pel periodista Miquel Macià, que demostrava visió de futur en adonar-se de les potencialitats d’Internet per desenvolupar premsa de proximitat. L’encert de la intuïció queda palès amb els més de 41.000 visitants únics rebuts al desembre del 2009, per a un web que parla d’una comarca poblada per 150.000 persones. La llavor d’Osona.com va florir en altres diaris temàtics, aplegats sota el genèric Nació Digital.

Ben aviat seguiria una munió de webs i portals, sovint temàtics: e-notícies, Tribuna Catalana, Comunicació21, Cultura21, Teatral.net. També algunes iniciatives públiques, com Tinet –de la Diputació de Tarragona– o La Malla –de la Diputació de Barcelona–. Pels volts de l’any 2000 es consoliden a la xarxa un grapat de mitjans que usen Internet com a únic suport i que, una dècada després, han solidificat la seva presència entre el públic lector. La majoria són mitjans amb un marcat perfil ideològic. El debat.cat, el Singular, Directe, Crònica, El Matí o Tribuna Catalana són els exemples més representatius. Tots ells coincideixen a tenir un elevat contingut polític i una proximitat gairebé orgànica amb els partits que els han donat suport.

En paral·lel a tot aquest procés, també durant els primers anys de la dècada, els editors de premsa impresa es debaten sobre quina ha de ser la seva presència a la xarxa. És un debat viu i apassionat, amb defensors acèrrims de totes les postures: hi ha qui posa tots els seus continguts a la xarxa, qui en posa uns quants i qui no en posa cap. Hi ha qui pretén fer pagar i qui ni ho intenta. Qui ho bolca tot menys les pàgines maquetades en format PDF. I qui canvia de fórmula cada tres anys, ara una passa endavant, ara una enrere. L’espai català de comunicació no deixa de tenir exactament el mateix debat sobre el model que s’opera globalment. I amb el mateix precís resultat: no hi ha model.

Es constata, tanmateix, l’assumpció per part dels internautes que Internet és un mitjà fonamentalment gratuït (més enllà dels costos de connexió). Per tant, els models de pagament per continguts han fracassat de moment i aquells diaris que l’han implementat tendeixen a obrir tots els continguts, perquè no volen renunciar al cabal de lectors digitals que un accés lliure assegura. El problema, però, és que la publicitat no paga ni de bon tros la inversió de tenir una presència a la xarxa potent, això comptant, a més, que moltes edicions digitals, als balanços, no computen als pressupostos cap partida que consigni la utilització dels continguts generats pels seus homòlegs de paper.

En tot cas, es demostra que les marques funcionen i, en poc temps, els mitjans digitals que vénen del paper o de la televisió avancen els ‘purs’ malgrat haver entrat a la cursa amb retard per culpa de les vacil·lacions a l’entorn del model de negoci. Així, al gener del 2010, l’OJD interactiva situava l’‘Avui’ com a mitjà més llegit, seguit del ‘3cat24.cat’, el portal de notícies de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Vilaweb és tercer després d’haver liderat durant tots els anys anteriors el rànquing. Altres mitjans tradicionals que han situat les versions en línia al Top 10 de seguidors són ‘El Punt’, ‘Diari de Girona’, ‘Regió 7’, Barcelona TV i Els esports.cat (també de la CCMA), mentre que de mitjans exclusivament en línia només hi ha Racó Català i Nació Digital.

Més enllà d’aquesta punta de llança, la Internet catalana ha crescut també al sotabosc: els darrers quatre anys han proliferat mitjans locals o temàtics, amb estructures mínimes –sovint sense constitució d’empresa– que aspiren a ocupar petits nínxols del mercat. La majoria d’aquests mitjans s’han situat a l’òrbita de l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta, que d’alguna manera ha emprès un procés de reconversió i ha desplaçat bona part de l’atenció cap a la premsa digital.

I el quadre es completa amb mitjans que no es plantegen amb la premsa com a base, sinó que neixen com a televisions en línia. Allà hi trobem des dels projectes de Cardedeu TV fins a Sies.TV, una cadena especialitzada en continguts culturals. Cal afegir-hi, aquí, algunes marques aparentment televisives (Tribuna TV, e-notícies TV) tot i que, dret a llei, funcionen més com a complements en vídeo dels seus diaris digitals, més que no com a televisions estrictes.

Les visions més inclusives sobre què engloba el concepte ‘mitjà digital’ compten també la plètora de blocs que nien a la xarxa. La disquisició sobre si els blocs formen part del periodisme no és rellevant de cara a la constatació principal d’aquest article: la potència del català a la xarxa és símptoma d’una voluntat de comunicar que els anomenats mitjans tradicionals no han sabut absorbir. Només així s’explica que una llengua que ocupa el lloc noranta-dos pel que fa a nombre de parlants nadius sigui, en canvi, la vuitena amb més producció a la blocosfera i la quinzena pel que fa a producció d’articles a la Viquipèdia.

L’arrenglerament de la vasta majoria de mitjans digitals pel català i la seva cultura és, per tant, una mostra de les mancances del sistema comunicatiu clàssic per donar sortida a les necessitats expressives del país. I és una mostra d’aquesta voluntat articuladora de país l’èxit d’una iniciativa com la Fundació PuntCat, creada per impulsar un domini propi a la xarxa. En només quatre anys de funcionament, s’ha superat la xifra de 40.000 dominis registrats.

El sector de la comunicació, global i local, encara no ha trobat un model de negoci satisfactori. La compra de continguts no és, a dia d’avui, una possibilitat viable per a la immensa majoria de mitjans. I la publicitat es mou encara a partir d’enormes quantitats de visites i, per tant, avui només se’n beneficien de manera clara i profitosa mitjans que juguen el partit de la globalitat. La resta haurà de rendibilitzar l’audiència no des del punt de vista quantitatiu sinó qualitatiu.

En l’actual context de mutació digital, els mitjans de comunicació necessiten ocupar un lloc destacat a les xarxes per no quedar en una situació residual a l’espai comunicatiu. Entendre la naturalesa del canvis i d’adaptar-se a les noves possibilitats esdevé el principal desafiament dels mitjans de comunicació catalans i l’escenari d’oportunitats per als nous actors que operen exclusivament a la xarxa.

Avís legal | Accessibilitat | Sobre gencat | © Generalitat de Catalunya