Quan el dia 16 de febrer de 1936 es van celebrar les eleccions del Front Popular, a Catalunya —com a la resta del territori republicà— existia la consciència clara d’estar davant dels comicis més importants de tota l’etapa republicana: en aquests moments encara eren molt vius els efectes dels fets del 6 d’octubre de 1934. No només el govern de la Generalitat seguia empresonat —Companys i el seu govern havien estat jutjats i condemnats a 30 anys de presó—, l’autonomia de Catalunya restava formalment suspesa, i el gener de 1935 s’havia nomenat un governador general de Catalunya, mentre molts ajuntaments havien estat dissolts. Al camp, la reacció social havia estat també intensa: suspesa la Llei de Contractes de Conreu —que havia motivat un important enfrontament entre les institucions catalanes i el govern republicà, en vigílies dels fets d’Octubre—, els propietaris rurals catalans havien iniciat una política de desnonaments que havia foragitat de les seves propietats nombrosos rabassaires i arrendataris. Si, segons sembla, els camperols expulsats de les seves terres van sobrepassar el miler només a Catalunya, per altra banda, entre octubre de 1934 i febrer de 1936 es van tramitar uns 1.400 judicis per desnonament contra rabassaires i parcers. La crispació social en el camp era, així, molt intensa i aquesta actitud dels propietaris va generar un gran ressentiment entre la pagesia catalana, que ajuda a explicar bona part dels esdeveniments que van succeir al camp català a partir del juliol de 1936, en esclatar la guerra.
Segurament per tot plegat —i perquè, en el conjunt de l’estat encara romanien a la presó uns 30.000 empresonats pels fets d’Octubre— les organitzacions que van constituir el Front Popular —a Catalunya el Front d’Esquerres— eren conscients de la transcendència de les eleccions, com ho era el propi electorat d’esquerres. El fet fou que a Catalunya la diferència entre el Front d’Esquerres i el Front d’Ordre —que integrava la Lliga de Catalunya i també sectors tradicionalistes i monàrquics catalans— fou més acusada que a la resta de l’estat: el 58,9% davant del 41%. En el conjunt de les circumscripcions electorals catalanes el resultat sempre fou favorable al Front d’Esquerres: a Barcelona ciutat va guanyar pel 62,66% contra el 37,34%, a Barcelona província pel 57,4% contra 42,6%, a Tarragona per 57,22% contra 42,48%, a Lleida per 54% contra 45% i a Girona per 57,63 contra 42,31%. Dels 54 diputats que corresponien a Catalunya 41 van anar a parar al Front d’Esquerres i 13 al Front d’Ordre.
La recuperació del control de la República per part de les esquerres va inaugurar una dinàmica que, de manera definitiva, va culminar en la Guerra Civil. És conegut que la mateixa nit electoral, i davant les notícies que arribaven sobre els resultats electorals, el general Franco —que era el cap de l’estat major de l’exèrcit— va proposar a Manuel Portela Valladares, que presidia el govern, la declaració de l’estat de guerra i l’anulació de les eleccions. Pressions similars efectuaren Gil Robles, el cap de fila de la CEDA — les forces conservadores espanyoles—, i el dirigent monàrquic i antic ministre de la Dictadura de Primo de Rivera, Joaquín Calvo Sotelo. Però Portela es va resistir a les pressions, disposat com estava a mantenir la legalitat republicana. A partir d’aquest mateix moment, però, la Unión Militar Española, l’organització clandestina que en el si de l’exèrcit republicà agrupava els militars de dreta, va iniciar els preparatius pel que es preveia que havia d’ésser un cop d’estat més, un pronunciamiento, com els que estava tan avesat a portar a terme l’exèrcit espanyol. Al mateix temps, els conspiradors van iniciar les gestions per cercar ajuts militars i financers a Europa, especialment a la Itàlia de Mussolini.
Per altra banda, tres dies després de les eleccions, Manuel Azaña formava un nou govern a Madrid íntegrament constituït per republicans —sense la presència, per tant, de ministres socialistes, com s’havia esdevingut durant el primer bienni republicà—, aprovava un decret d’amnistia que permetia treure de la presó els detinguts d’octubre de 1934 i retornava el treball a aquells obrers que havien estat acomiadats, mentre rellançava amb més contundència i ritme que mai la reforma agrària.
A Catalunya, Companys i el govern en ple de la Generalitat sortiren de la presó i el diumenge 1 de març, procedents de Madrid, d’on havien sortit en tren el dissabte a la nit, eren rebuts a Barcelona en olor de multituds. Des del balcó del Palau de la Generalitat i davant d’una gentada impressionant, el president català, que havia estat confirmat en el seu càrrec pel Parlament de Catalunya el dia anterior, va pronunciar un discurs on recollia unes frases que han esdevingut històriques:
«Catalans:
Comprendreu que he de fer un esforç per a superar l’emoció d’aquests instants i poder-vos dirigir la paraula. És el meu poble, el nostre poble, és aquesta plaça i és aquest balcó…!
Tornarem a reprendre la nostra tasca després d’unes hores doloroses i amargues. Per la voluntat, per l’afecte i per la simpatia de la sagrada onada popular som altra vegada ací.
Venim per servir els ideals. Portem l’ànima amarada de sentiment, res de venjances, però sí un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer. (Grans aplaudiments)
Difícil és la tasca que ens esguarda; però us dic que estem segurs de les nostres forces, que ens portaran cap endavant per Catalunya i per la República»
Altrament, de seguida a Catalunya, com estava succeint arreu, es van restituir els ajuntaments que havien estat dissolts després del 6 d’octubre i al camp es va començar a aplicar també la Llei de Contractes de Conreu.
Però aquella primavera de l’any 36 estava destinada a ser conflictiva —enormement conflictiva— en el conjunt de l’estat. La dreta i l’extrema dreta, abocades ja a la preparació del cop d’estat, amb la col·laboració d’un sector important de l’exèrcit, estaven portant a terme una actuació extraordinàriament violenta i desestabilitzadora contra la República i els seus representants. És conegut el clima de violència a què s’havia bolcat Falange Española, portant a terme, segons paraules de José Antonio Primo de Rivera, aquella «dialéctica de los puños y las pistolas», que havia de justificar l’acció dels militars.
Només a Catalunya semblava que la situació era diferent, fins al punt que una determinada historiografia ha parlat d’«oasi català» per tal de referir-se a la situació que s’estava vivint a Catalunya aquella primavera. És cert, per una banda, que el govern de la Generalitat restituït va portar a terme una política extraordinàriament moderada. El president Companys, en primera instància, va mantenir el mateix govern que existia el 6 d’octubre de 1934 —amb l’única absència de Dencàs—, i quan el dia 26 de maig Joan Comorera —el màxim dirigent de la Unió Socialista de Catalunya, que estava a punt de vertebrar la segona unificació marxista que es va produir a Catalunya després dels fets d’Octubre— va abandonar el govern, la remodelació que es va produir va donar lloc a un govern monocolor d’Esquerra Republicana, amb l’única excepció, a la cartera de Sanitat i Assistència Social, del metge Manuel Corachan i Garcia, un independent que era considerat com un home republicà de centre.
Altrament, el govern català va entrar en negociacions amb la Lliga Catalana —recordem-ho, la dreta per excel·lència a Catalunya— a fi de poder posar en funcionament, sense les crispacions del període anterior, la Llei de Contractes de Conreu. La voluntat negociadora que també va manifestar la Lliga fins i tot es va concretar —segons el testimoni de Marcel·lí Moreta, el secretari general de les Joventuts de la Lliga en aquells moments— en les reunions secretes que van portar a terme Lluís Companys i Francesc Cambó, amb l’objectiu de millorar el sistema democràtic.
A nivell institucional, doncs, i pel que fa a les relacions entre les esquerres governamentals i les dretes parlamentàries —majoritàries a Catalunya—, la situació, al menys aparentment, no podia anar millor. El clima de violència que existia a l’estat tampoc es produïa a Catalunya. El panorama que havia dibuixat Gil Robles a la famosa sessió parlamentària del 16 de juny de 1936, quan va denunciar que entre els dies 16 de febrer i 15 de juny s’havien incendiat totalment 160 esglésies, s’havien produït 269 morts per atemptats personals, s’havien destruït 10 diaris, havien esclatat 146 bombes i petards i s’havien produït 113 vagues generals i 228 vagues parcials, poc tenia a veure amb Catalunya[3]. De fet, en el decurs de tot el període, només es va produir a Catalunya un atemptat clarament polític amb víctimes mortals: fou el 28 d’abril de 1936, quan els germans Miquel i Josep Badia foren abatuts a trets quan sortien de casa seva, al carrer Muntaner, cantonada amb Diputació. Miquel Badia havia estat cap dels serveis d’ordre públic de la Generalitat, en èpoques de Dencàs, i totes les investigacions van apuntar cap a una revenja política protagonitzada per anarquistes, que volien passar factura pel tracte repressiu que havia sofert el moviment anarcosindicalista català en moments determinats de l’època republicana.
Però no deixa d’ésser significatiu que quan un diari com La Vanguardia donava la notícia, amb tot tipus de detalls, encapçalés la informació amb la següent valoració:
«Cuando la normalidad política en Cataluña ha pasado a ser un ejemplo para el resto de España, y todos los partidos, gubernamentales y de oposición, se desenvuelven dentro de una convivencia civil digna de elogios, la paz pública se ha visto interrumpida en nuestra ciudad por un inesperado y bárbaro crimen»
I és que, pel que sembla, i segons han assenyalat alguns testimonis, persones que se sentien insegures vivint a Madrid viatjaven a Barcelona per establir el domicili a la ciutat comtal.
Aquest clima de convivència generalitzat —que només havia estat trencat per l’assassinat dels germans Badia— no amagava, però, problemes reals i un ambient de radicalització progressiva que, tant en l’àmbit polític com social i econòmic, s’estava vivint també a Catalunya. En primer lloc, per la «ressaca» dels fets d’Octubre de 1934. És indubtable que la repressió subsegüent als esdeveniments varen deixar nombrosos ressentiments en la classe política catalana i entre nombrosos sectors populars. Encara que Catalunya no hagués sofert la contundència de la repressió que s’havia patit a Astúries, ni els morts provocats per l’acció de l’exèrcit, cal recordar que el desembre de 1934 hi havia 3.400 empresonats a Catalunya pels esdeveniments; i, malgrat que no es varen complir les condemnes, personalitats com el comandant Pérez Farràs o Frederic Escofet havien estat condemnats a mort per un tribunal militar. Era difícil oblidar, també, a desgrat de tot, que els homes de la Lliga havien ocupat —de manera completament burocràtica i administrativa— bona part dels llocs de poder, bàsicament a escala local, quan l’esquerra els havia hagut d’abandonar.
Per altra banda, els esdeveniments d’octubre havien provocat un procés de radicalització més que evident entre sectors de l’esquerra republicana i obrera, que ara s’evidenciaria encara més. Entre les forces marxistes —per bé que minoritàries al si del moviment obrer català, que seguia hegemonitzat per la CNT i per l’anarcosindicalisme— es va produir un procés de reflexió política i ideològica que, per una banda, va menar a plantejar un procés d’unificació que acabés amb la balcanització existent des de l’inici de la República i, per l’altra, va conduir a una nova interpretació del moment que estava vivint la República. Ja al mes de gener de 1935 s’havien iniciat les converses entre tots els grups i partits que reivindicaven el marxisme i que, en una primera etapa, van culminar en la formació del Partit Obrer d’Unificació Marxista, constituït el mes de setembre de 1935 pel Bloc Obrer i Camperol, que dirigia Joaquim Maurín, i l’Esquerra Comunista encapçalada per Andreu Nin. La resta d’organitzacions marxistes catalanes —la Federació Catalana del PSOE, la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari— van acabar establint un Comitè d’Enllaç que es va mantenir durant tota la primera meitat de l’any 1936 fins que, el 23 de juliol de 1936, ja iniciada la guerra, es va constituir el Partit Socialista Unificat de Catalunya, que des del primer moment es va vincular a la Internacional Comunista.
És especialment significatiu aquest segon procés perquè indica una clara radicalització de sectors que van evolucionar des de posicions socialdemòcrates moderades cap a posiciones comunistes. Fou el cas de la Unió Socialista —que va acabar trencant la seva vinculació històrica amb l’Esquerra Republicana i un dels seus màxims dirigents, Joan Comorera, esdevingué el líder indiscutible del nou partit— i també el de la Federació Catalana del PSOE, que en els darrers temps, sota la direcció de Rafael Vidiella, s’havia situat en les posicions esquerranes de Largo Caballero. Cal recordar, a més, que des del mes de març de 1936 les joventuts de les diverses organitzacions marxistes s’havien unificat, ja a nivell estatal, en les Joventuts Socialistes Unificades.
I és que les expectatives, segons les quals Espanya es trobava davant d’un canvi revolucionari, havien crescut enormement després dels fets d’Octubre de 1934. La fractura revolucionària que s’havia produït a Astúries —i fins un cert punt també a Catalunya— així ho evidenciava. I, des d’una perspectiva marxista, calia disposar del partit que sabés conduir la revolució. Perquè, a més, el panorama polític —i l’ascens de les forces de dreta i d’extrema dreta— obligava a plantejar que l’única alternativa possible per barrar el pas al feixisme era la revolució. Ho havia escrit Joaquim Maurín quan va publicar Hacia la segunda Revolución (1935), on deixava clar que si la proclamació de la República i la política reformista del primer bienni havien representat la «primera revolució», ara, exhaurida ja la via reformista, era el moviment obrer el que havia d’escometre la tasca de dirigir el moviment revolucionari que culminés les tasques pendents de la revolució democràtica i, sense solució de continuïtat, iniciés la construcció de la revolució socialista. Segons Maurín, Espanya es trobava, després d’octubre de 1934, davant d’una revolució «democràtico-socialista (sic)». I aquesta era la política que estava desenvolupant el POUM —en aquells moments el primer partit obrer de Catalunya—, la primavera de 1936.
Per part de la CNT, que encara era el gran sindicat dels obrers catalans, un dels reptes que tenia plantejats en vigílies de l’esclat de la guerra, era la superació de la divisió entre «trentistes» i «faistes» que s’havia produït a l’inici de la República. Després dels fracassos insurreccionals dels anys 1932 i 1933, i de l’actitud, majoritàriament abstencionista, adoptada per la CNT davant dels fets d’Octubre de 1934, els anarcosindicalistes eren conscients també que la República es trobava en una nova etapa d’evolució i que era imprescindible superar els vells problemes. Quan el dia 1 de maig de 1936 es va reunir a Saragossa el Congrés de la CNT, l’objectiu prioritari era que els anomenats Sindicats de l’Oposició —que a Catalunya comprenien dirigents tan emblemàtics com Joan Peiró— retornessin a les files confederals. I així ho varen fer en la immensa majoria dels casos. També fou premonitori que el Congrés adoptés un dictamen —que completava la declaració de principis que s’havia adoptat en el Congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid del desembre de 1919— en el qual es definia de manera detallada el «concepte federal del comunisme llibertari». Era un dictamen que perfilava el futur de la societat i detallava com havien de funcionar les relacions econòmiques, socials, polítiques, culturals, etc. sota la futura societat comunista i llibertària.
Un darrer element de la realitat econòmica i social que vivia Catalunya la primavera de 1936 fou l’intens moviment vaguístic que es va iniciar el mes de març i es va prolongar pràcticament fins a la vigília de l’esclat de la guerra. El moviment va començar el 18 de març, amb una vaga del sector del metall, i en els mesos successius es va escampar a diversos sectors productius. I moltes vagues tenien un caràcter espontani. A l’estudi clàssic que va portar a terme Albert Balcells, ja fa uns quants anys, es destacava l’augment considerable del nombre de vagues que es va produir el mes de maig —amb dotze vagues a Barcelona i quaranta-tres a la resta de Catalunya, quan l’abril se n’havien produït cinc i vuit, respectivament— i que va culminar, el mes de juny, amb les grans vagues protagonitzades pels treballadors mercantils i els obrers portuaris de Barcelona.
En tots els casos, els conflictes foren menys nombrosos i violents que en el període de 1931 a 1934, però més potents i generals que aleshores. Però, si bé és evident que a Catalunya no s’assolien les quotes de violència i enfrontament que a la resta del territori republicà, no ho és menys el fet que en cap cas no es podia desvincular la conflictivitat catalana, per molt moderada que fos, amb la de la resta de l’estat. I és tant més veritat aquesta evidència pel fet que a la conspiració militar que s’estava preparant també hi estaven implicats militars de les guarnicions catalanes i sectors de l’extrema dreta de Catalunya, per molt minoritaris que fossin. Perquè, en definitiva, allò que també succeïa a la pràctica era que el Govern de la República es mostrava incapaç de controlar la situació que s’estava vivint tant a la seva esquerra com a la seva dreta.
I en aquesta cruïlla de contradiccions, el 17 de juliol de 1936 es va iniciar una insurrecció militar que, de fet, no va agafar per sorpresa pràcticament ningú —en tot cas, sembla que només al Govern de la República— i això fou essencial perquè la jornada del 19 de juliol a Catalunya —i especialment a Barcelona— acabés amb la derrota dels militars. Les forces d’esquerra, els partits obrers, els sindicats i el propi Govern de la Generalitat havien previst aquesta eventualitat. I això, certament, no fou per casualitat.
Bibliografia citada
Balcells, A. (1971): Crisis económica y agitación social en Cataluña de 1930 a 1936, Instituto católico de Estudios Sociales de Barcelona-Ediciones Ariel, Barcelona.
Martín Ramos, J. L. (1977): Els orígens del Partit Socialista Unificat de Catalunya, 1930-1936, Curial, Barcelona.
Pagès, P. (1977): El movimiento trotskista en España (1930-1935), Península, Barcelona.
Pagès, P. (2007): Guerra y revolución en Cataluña, Ediciones Espuela de Plata, Sevilla.
Pagès, P. (dir.) (2006) : Guerra, franquisme i transició als Països Catalans, Edicions del País Valencià, València.
Pagès, P. i Pérez, A. (2003) : Aquella guerra tan llunyana i tan propera (1936-1939). Testimonis i records de la Guerra Civil a Catalunya, Pagès editors, Lleida.
Peirats, J. (1971): La CNT en la revolución española, Ruedo Ibérico, París. III vols.
Vinyes, R. (1978): La formación de las Juventudes Socialistas Unificadas, 1934-1936, Siglo XXI, Madrid.
Vinyes, R. (1983): La Catalunya Internacional. El frontpopulisme en l’exemple català, Curial, Barcelona.
