| Biografia: |
El seu pare la inicià a la dansa clàssica i la sotmetè a un rigorós aprenentatge perquè volia que es convertís en una gran estrella. Més tard va tenir de mestra a Mme. Dominique a París i al ballarí belga Dervine. Era ben dotada pel ballet i millorà constantment les seves facultats gràcies a una disciplina fèrria i a una vida molt sacrificada. Era morena, graciosa, amb aire infantil i sobretot amb una gran simpatia personal que va fer que fos molt estimada i admirada. Afirmava que no tenia temps per casar-se, encara que va tenir nombrosos pretendents.
A partir dels deu anys començà a actuar, junt amb el seu pare, als teatres comarcals i més tard a Mallorca. El 1868 debutà com a primera ballarina al Teatre Principal de Barcelona i el 1872 actuà a Reus. Després d'actuar a diverses capitals europees, el 1873 es convertí en la primera ballarina del Gran Teatre del Liceu de Barcelona on actuà fins al 1877 per traslladar-se al Teatro alla Scala de Milà. Allà fou remarcada per Gounod, que la recomanà al Teatre de l'Òpera de París, on actuà per primera vegada el 1878 i el 1880 es convertí en primera ballarina. A París estrenà el ballet de l'òpera «Polyeucte» el 1878 i el 1880 el paper d'Yvonette al ballet «La Korrigane»; el paper de Gourouili a «Les deux pigeons» de Mérantet, el 1886 i «L'étoile» de J. Hansen, el 1897. Va coreografiar diversos ballets com «España» de Chabrier, l'any 1911, «La farandola», «La Tempête», «Le rêve», «La Maladeta», i «Silvia» que van fer escola en el món de la dansa. Actuà en els ballets d'un gran nombre d'òperes i teatres europeus entre els que destaca el Teatre Imperial de Berlín, l'any 1875.
La seva tècnica, la seva forta personalitat i la seva manera subjugadora de saludar, va inspirar nombrosos artistes pels qui posà com a model. Les obres més conegudes són els pastels d' Edgard Degas -de qui fou musa: «Danseuse sur la scène» (1878), «Fin d' arabesque», «Ballet vu d'une loge de l'Òpera» (1885) i «Assaig d'un ballet a l'escenari» (1879) i d'Edouard Manet «Femme en rose», retrat inacabat. Altres artistes que la inmortalitzaren són els escultors Denis Puech i Eusebi Arnau; el fotògraf Nadar; els pintors A. L. Zorn, T. Sagal , L. Bonnat. També es publicaren dibuixos i caricatures a publicacions com la d'Eusebi Plana a l'Esquella de la Torratxa, o els gravats publicats a l'Illustration, entre d'altres. Es retirà dels escenaris l'any 1898 però continuà la seva tasca docent com a professora vitalícia del Conservatoire de l'Òpera de París i en classes particulars.
Visqué a París fins a la seva mort, cuidada per la seva neboda-afillada, del mateix nom. Comprà diverses residències a la ciutat i al camp i un hotel als Pirineus, on es va refugiar durant la Primera Guerra Mundial. Esdevingué una gran dama de la vida parisenca i en el seu saló, un dels millor considerats de París, rebé artistes, com els pintors Zuloaga, Fortuny, Madrazo i altres personalitats.
El nom de Rosa Mauri apareix esculpit a la rotonda del Gran Teatre de l'Òpera de París. A Barcelona hi ha una Escola de dansa que porta el seu nom i, des de 2002, la Fundació del Teatre Fortuny de Reus convoca el Premi Internacional de Dansa Roseta Mauri. |
| Fonts bibliogràfiques: | Baril, Jacques (1977). La dansa moderna. Barcelona: Paidós.
Canyameres, Ferran; Iglésies, Josep (1971). La dansarina Roseta Mauri (1850-1923). Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 2 vols.
Llopis, Arturo (1964). «Rosita Mauri. La figura recordada». La Vanguardia, diumenge 29 de març de 1964, p. 45.
Margalef, Oriol (2006). «La ballarina de Degas». Avui, diumenge 12 de novembre de 2006, p. 46.
«Rosita Mauri». l'Enciclopèdia. www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC>. [Consulta: 13/10/2009].
«Biografía de Rosita Mauri». Biografías y vidas. http://www.biografiasyvidas.com/biografia/m/mauri_rosita.htm>. Consulta: 12/10/2009]. |
