Els fets

Amb l'excusa del centenari, nombrosos països i institucions, sobretot del món del futbol, estan recordant la coneguda com a Treva de Nadal, l'alto el foc que de forma espontània van establir soldats alemanys i britànics en diversos punts de les trinxeres del front oriental la nit de Nadal del 1914. Nadales, regals i fins i tot un partit de futbol i centenars de soldats desitjosos de recuperar durant unes hores elements d'una vida en pau conformen un episodi que, com cap altre, encarna el que hauria de ser l'esperit de Nadal. Per als alemanys va passar a la història com la Weihnachtsfrieden. Per als francesos com la Trève de Noël.

¿Què va passar realment aquella nit? ¿Quin bàndol va prendre la iniciativa per aconseguir que, almenys per unes hores, callessin les armes? Diversos historiadors contactats per aquest diari detallen les circumstàncies en què es va iniciar aquell episodi. Segons explica Rémy Cazals, un historiador francès coautor del llibre Frères de tranchées (Germans de trinxeres), una obra en què diversos experts investiguen episodis de confraternitzacions entre soldats enemics en la Primera Guerra Mundial, insisteix que «no hi va haver només una treva de Nadal; encara que la d’Ypres sigui la més important, al llarg de tota la línia del front hi va haver diversos altos el foc amb motiu del Nadal».

Així, segons relata, «en alguns casos van durar tot just una hora, mentre que hi va haver zones on l'alto el foc va durar diversos dies, fins a Cap d’Any». Respecte a l'episodi, Cazals insisteix que es presti atenció a un detall: «Les treves de Nadal es produeixen en llocs on un bàndol i l’altre estan molt a prop. En zones on les trinxeres estaven separades tot just per 20 o 30 metres. Per fer una treva així, l'enemic i tu heu d'estar molt a prop. Només poden confranternizar dos enemics que estan molt a prop».

«Aquest episodi no ha estat exagerat. És un esdeveniment extraordinari en la seva humanitat», destaca Cazals, que explica com tot s'ha sabut arran de les cartes i els diaris que escrivien els soldats. Així s'ha sabut que els soldats alemanys van rebre desenes de petits avets, que van adornar fins a convertir-los en improvisats arbres de Nadal. Amb ells van adornar les trinxeres. Aquest element va cridar l'atenció als soldats britànics.

No obstant això, van ser les nadales el que va catalitzar definitivament la treva. Així, a la nit, els soldats alemanys van començar a cantar cançons de Nadal. Des de les altres trinxeres, els militars britànics, tot i que no en sabien la lletra en alemany, sí que van reconèixer les melodies nadalenques, i es van sumar als cants.

«Normalment, aquestes confraternitzacions sempre comenaçaven amb algun element que cridava l'atenció -les nadales, els arbres de Nadal- a la trinxera enemiga. A més, molts soldats havien begut. Llavors, algú va prendre la iniciativa i va treure el cap. Al veure que no li van disparar va sortir de la trinxera i després el van seguir tots els companys», explica l'historiador francès, catedràtic emèrit a la Universitat de Tolosa, que precisa: «En el cas d'aquesta treva, la iniciativa la van prendre els alemanys».

Al seu diari, el soldat William Quiton, del segon regiment de Bedfordshire, detalla com es va produir la treva.

«Hi va haver alguna cosa en les línies alemanyes que, al veure-ho, va fer que ens freguéssim els ulls per tornar a mirar. Per sobre dels seus parapets, aquí i allà, vam observar vagament el que semblaven petites llums de colors. Què era allò? És que es tractava d'un senyal preestablert, anunciador d'un atac o simplement pretenien picar-nos la curiositat perquè no traguéssim més el cap i quedéssim exposats al foc de les seves metralladores ".
"Estàvem molt recelosos, discutint sobre aquest curiós moviment de l'enemic quan va passar una cosa encara més curiosa. Els alemanys cantaven! No amb veu gaire forta, però estaven cantant de veritat. Ens vam començar a interessar per allò. Almenys l'enemic estava disposat a gaudir en la mesura en què les circumstàncies ho permetessin.
De sobte, des de l'altre costat d'aquella terra de ningú coberta d'un càndid mantell de neu, es va sentir una veu clara i forta entonant els primers acords d’'Annie Laurie'. Cantava en un anglès perfecte i ens va deixar embadalits. No se sentia res més que la veu d'aquell cantant desconegut. Ens va semblar que la guerra havia parat de sobte! Que havia cessat per escoltar aquella peça interpretada per un dels nostres enemics. El silenci regnava i quan van deixar de sentir-se les últimes notes, a les nostres trinxeres va esclatar un aplaudiment espontani. ¡Una més, Fritz! ¡Canta’n una altra, vell amic!
Quan va trencar el dia, vam quedar sorpresos al veure els alemanys amb mig cos fora de les trinxeres, mirant cap a nosaltres amb absoluta impunitat. '¡Un s’ha d’imaginar la situació!: on ahir la simple visió d'un tros d'uniforme gris hauria provocat els trets d'una dotzena de fusells britànics, avui hi havia l'enemic exposant-se a nosaltres, observant serenament des de l'altre costat de la terra de ningú. Per als que érem a primera línia del front el món sencer havia canviat.
A les nou del matí, l'equip d’enterradors alemanys va sortir de les trinxeres carregant pales i pics. Els grups d’enterradors (d'un i altre bàndol) immediatament van començar a fraternitzar. ¡Intercanviaven cigarrets i semblaven gaudir enormement!
Al llarg de tot aquell dia, i durant molts més que estaven per venir, companys i enemics es van barrejar lliurement uns amb altres en terra de ningú.
¡Recordo perfectament l'alemany que sostenia una caixa de xocolates oberta perquè jo n’agafés una!»

Nva ser a l'únic lloc. En un altre punt de l'enorme trinxera que dividia Europa, l'oficial francès Gustave Berthier, del 256è regiment d'infanteria, va escriure als seus diaris:

«El dia de Nadal l'enemic va fer un senyal indicant que volia parlamentar. Vaig ser jo qui es va dirigir a les seves trinxeres. A l’arribar a tres o quatre metres de elles, tres alemanys van sortir per parlar. Era la festa del dia de Nadal, una jornada de celebracions i van demanar que no disparéssim durant el dia i la nit, que ells prometien, per la seva banda, no disparar ni un sol tret.
Estaven farts de la guerra. Em van passar uns cigars i un paquet de cigarrets amb filtre daurat, jo els vaig donar un exemplar del Petit Parisien a canvi d'un diari alemany.»

Al dia següent, els soldats dels dos bàndols van sortir a la terra de ningú, es van saludar i van començar els intercanvis. ¿Què podien intercanviar uns soldats sotmesos a l'infern de les trinxeres? «Essencialment, tabac. En l'època, el tabac francès i l'alemany eren molt diferents. Els soldats volien provar el que fumaven els enemics. També s'intercanviava l'alcohol. Els alemanys oferien als francesos schnaps, mentre que els francesos els donaven gnôle un beuratge alcohòlic de molt baixa qualitat», explica Cazals, que destaca com els alemanys «que a causa del bloqueig estaven molt mal alimentats, demanaven sobretot pa blanc. Ells tenien un pa negre que potser ara agrada als vegetarians, però que els asseguro que en l'època era detestat».

A la Gran Bretanya, la treva de Nadal ha servit d'argument per al que ja ha estat aclamat com el millor anunci nadalenc del 2014. En una gravació digna d'una superproducció cinematogràfica, la cadena de supermercats Sainsbury's recupera aquell entranyable episodi. El vídeo, de tres minuts i 40 segons, ha comptat amb l'assessorament d'un historiador especialitzat en la Primera Guerra Mundial i amb la col·laboració de la Royal British Legion.

L'historiador Xavier Casals, un dels més grans experts catalans en la Primera Guerra Mundial, explica com un altre dels elements que s'intercanviaven eren els diaris. «Volien llegir la premsa enemiga perquè sabien que la seva estava sotmesa a la censura i tenien interès a saber com anava realment la guerra», explica. En opinió d'aquest historiador, «la treva de Nadal és un esdeveniment que s'emmarca en una Primera Guerra Mundial que està a cavall entre el segle XIX i el XX; dirigida per uns estats majors molt aristocràtics, on es conserva encara aquella idea de guerra entre cavallers, de guerra neta, si és que hi ha hagut mai una guerra neta»

Amés, segons Xavier Casals, la treva es produeix quan només han passat uns mesos de la guerra. «La gent pensava que seria una guerra ràpida. Que per Nadal seria a casa. Però el Nadal l’enxampa a la trinxera. No obstant això, encara és aviat, i es desconeix que serà una guerra molt llarga i amb unes mortaldats tremendes. Per això, no ha donat temps als soldats a una idealització negativa de l'enemic». Aquest historiador insisteix que la duresa de la vida a les trinxeres facilitava aquestes situacions. «La vida era tan terrible que entre els soldats d'un i altre bàndol s'establia un modus vivendi basat en el viu i deixa viure».

Sobre el partit de futbol, que van guanyar els soldats alemanys sobre els anglesos per un ajustat 3 a 2, el professor francès Cazals vol deixar clar que «no va ser precisament un Barça-PSG». «Els pals els van fer amb munts de roba i el terreny de joc era la terra de ningú, plena d’esvorancs deixats per les explosions», explica i explica que va ser possible per l'afició dels britànics a aquell esport. «Els soldats britànics sempre porten al damunt una pilota de futbol», comenta.

No obstant això, aquestes treves de Nadal no van agradar a tothom. «Aquests altos el foc sobre el terreny van sorprendre els alts comandaments d'un i altre bàndol. No els agradava. Per això van intentar evitar que es repetissin i el Nadal següent, el del 2015, hi havia ordres estrictes per evitar que es produïssin», diu Cazals.

Al llarg de la Gran Guerra hi va haver molts episodis com aquest, batejats amb confraternitzacions. «Alguns tenien motius religiosos. Altres eren de pura supervivència. Per exemple, a principis del desembre del 2015, diversos dies seguits de pluges torrencials van inundar totalment les trinxeres del nord de França. Els soldats dels dos bàndols van haver de sortir a terra de ningú si no volien morir ofegats. Quan es van veure, els soldats es van mirar, van començar a parlar i van decidir fer un alto el foc».
«Les treves els permetien fer coses, jugar a futbol, per exemple, que per a ells eren normals en temps de pau», comenta l'historiador francès, que opina: «La treva de Nadal va ser una manera de rebel·lar-se contra unes elits que els enviaven al capdavant a morir com bens. Amb aquests altos el foc expressaven la seva aspiració a la pau.»