Aquelles que heu viatjat a Palestina probablement heu visitat Hebron. I, si heu anat a Hebron, probablement heu passat per Shuhada Street. Un sol carrer concentra gran part de les contradiccions del conflicte, tant materialment com simbòlicament. És aquí on es palpa amb més virulència l'ocupació militar, on actuen els colons més extremistes i, també, on col·lideixen les narratives religioses sense que hi hagi espais de comunicació entre les comunitats, fet que dóna cobertura a una humiliació que, dia rere dia, es viu amb especial intensitat.

Com a la resta de Cisjordània, Israel va ocupar Hebron el 1967 i va començar-hi la colonització. A diferència d'altres zones, aquí, els colons no s'instal·len als turons que envolten la ciutat, sinó al centre. El 1994, un d'ells va assassinar 29 persones que estaven pregant a la mesquita. El govern israelià va reaccionar tancant Shuhada Street als palestins. Fins llavors, era el centre neuràlgic de la ciutat, travessava el mercat principal i arribava fins a la Tomba dels Patriarques (coneguda també com la mesquita d'Ibrahim, lloc sant per a l'islam i per al judaisme). Després de l’atemptat, l’accés va quedar dividit entre la mesquita i la sinagoga “per raons de seguretat”.

Ara, hi ha un check-point a l'entrada, que impedeix el pas als palestins, amb algunes excepcions (les poques famílies que encara viuen a la zona i només poden arribar a casa seva travessant uns metres del carrer i els infants que van a una escola que es troba en aquesta part de la ciutat), subjectes sempre a la decisió dels soldats que en aquell moment custodien el pas. Els palestins que volen anar a la mesquita han de fer una llarga volta per arribar-hi, rodejant el que va ser el principal mercat de la ruta entre el Caire i la Meca, avui tancat.

Les europees que anem a fer turisme sí que hi podem passar. I, si som de Barcelona, probablement ho farem de manera amistosa, amb Messi a la conversa. Un cop passat el check-point, la sensació és que estem en una zona de guerra. Totes les botigues estan tancades. És un carrer fantasma i caminar-hi es fa llarg. Només hi passen vehicles militars. I alguns colons. Amb divuit anys de maduresa, l'Ali i l'Eias ens havien repetit: “Si passéssim per aquí, al cap de dos segons ens dispararien”. En aquell moment, ens va semblar que exageraven.

Fa poc, recordàvem aquesta història en llegir sobre un fet recent que ha tingut lloc precisament a Shuhada Street. El 22 de setembre passat, a primera hora del matí, una noia palestina coberta amb nicab es va apropar al check-point. Es deia Hadil Salah Hashlamoun i tenia divuit anys. Sembla que els joves soldats van tenir por i van disparar. Set trets. La noia va estar 40 minuts dessagnant-se fins que va venir una ambulància israeliana. A l'hospital de Jerusalem, no van poder salvar-li la vida.

Sabem alguns detalls més per Fawaz abu Aisheh, que va presenciar tota l'escena. Quan va veure que els soldats escridassaven la noia, va allunyar uns nens i s'hi va apropar. Explica que els soldats deien a la noia que retrocedís i ella no es movia. Llavors, ell li ho va traduir en àrab, però la noia estava completament bloquejada. Fawad va demanar als soldats que el deixessin portar-la uns metres enllà per poder explicar-li què passava. De seguida, però, van venir més soldats i van fer fora Fawad. Seguien cridant la noia en hebreu, una llengua que Hadil no podia comprendre.

Cinc minuts després dels trets, va venir una ambulància palestina, però no va ser autoritzada a passar. Els colons feien fotografies, els soldats feien bromes i els nens palestins s'ho miraven a pocs metres. Amb la legislació internacional a la mà, si volem entendre els fets, hem de parlar de les conseqüències de l'ocupació. Els palestins brandaran desenes de resolucions de les Nacions Unides i hi afegiran el matís que tota Palestina està ocupada: una part des de 1967 i una altra des de 1948. I ens recordaran que països limítrofs com Jordània i el Líban són, encara avui, els dos estats amb el percentatge de refugiats més alt del món respecte de la seva població.

Tornant a Hadil, un altre cop, l'assassí és un soldat i un altre cop la víctima una noia, afegint tota la càrrega de la dimensió de gènere a la humiliació. Violència estructural. Tanmateix, des que vam llegir la notícia, no deixem de pensar que, a l'anàlisi, li manca un element clau. Potser si ella hagués parlat hebreu o li haguessin parlat en àrab, la situació s’hauria reconduït. Potser si d'alguna manera s'haguessin entès... És evident que, sense el conflicte lingüístic, hi continuaria havent ocupació i violència, però potser Hadil encara seria viva.

A Israel, hi ha dues llengües oficials: l'hebreu i l'àrab, amb l’anglès com a tercera llengua de facto. El paisatge lingüístic ens mostra diferents situacions, amb conflictes freqüents entre les comunitats. A les jueves, la majoria dels senyals són en hebreu i anglès; a les palestines, en àrab i hebreu; i a Jerusalem Est (habitat per palestins sense ciutadania israeliana), les més habituals són en àrab i anglès. D’altra banda, a Palestina, l’única llengua oficial és l’àrab, però les carreteres estan plenes de cartells només en hebreu que fan referència als assentaments i a les zones de control militar.

I endinsant-nos en complexitats i matisos, hem de mencionar les llengües de la immigració, com el rus, que les darreres dècades ha aconseguit una presència pública important tant al carrer com als mitjans de comunicació. D’altra banda, els jueus vinguts dels països àrabs no necessàriament ho reflecteixen en els seus usos lingüístics, fet que algunes autores relacionen amb la construcció de la identitat israeliana. I és que, des que els asquenazites van abandonar el jiddisch –la seva llengua–, la llengua hebrea ha jugat un rol important de cohesió d’una societat extremadament fragmentada. Mentrestant, sobre el paper, l’àrab manté l’estatus de llengua cooficial.

Aquest teòric bilingüisme sovint es transforma en una clara situació de diglòssia, de manera que una llengua té funcions més importants que l’altra. L’hebreu és la llengua de l’administració, de l’exèrcit, dels tribunals de justícia, de la universitat... A les escoles jueves, l’àrab s’estudia com una llengua estrangera i, sovint, no s’assoleix un nivell que permeti la comunicació fluïda. Cal no oblidar que, en ambdós casos, es tracta de la llengua de l’enemic. Als territoris ocupats, l’hebreu és la llengua principal per tractar amb colons i amb soldats.

És evident que aquestes tensions estan relacionades amb altres tensions polítiques i socials, amb una violència estructural –asfixiant per omnipresent– i fins i tot amb una lluita inherent entre tradició i modernitat. Des del nostre punt de vista, potser la dimensió de la llengua no tingui tanta importància com d’altres. Potser sigui només una dimensió secundària en el context dels conflictes armats. Potser se solucionarà de forma natural quan s’arribi a la pau. Potser sí. Però no deixem de pensar en Hadil.