Font: Mariàngela Vilallonga,El Renaixement i l’humanisme (segles XIV-XI) dins Llatí II, Llengua i cultura llatines en el món medieval modern, Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona, 1998.
Martí Ivarra va néixer a Cantàbria però va treballar a Barcelona de professor a l’Estudi General durant la major part de la seva vida, des dels volts de 1507 fins a 1557, data de la seva mort.
Ivarra, a més de poeta, comentà i edità De puerorum moribus disticha de Michele Verino l’any 1512, l’any següent escriví un De prosodia, un tractat gramatical sobre la accentuació, i edità i comentà també les Introductiones latinae del Nebrija l’any 1516, a més prologà les històries de Tomic.
En el De prosodia Ivarra exposa la seva idea sobre la poètica a través de Quintilià i de les teories platòniques sobre la inspiració poètica del Ió i el Fedre, segons que ha estudiat Joan Salvadó. Sembla que la teoria d’Ivarra s’acosta a les tesis defensades per Coluccio Salutati i pel neoplatonisme florentí de l’escola de Marsilio Ficino. Una novetat en la història de l’humanisme català, més influenciat per l’humanisme napolità primer i per l’humanisme romà després.
La poesia d’Ivarra esdevé un dels conjunts més importants de la península Ibèrica. Ivarra va veure publicades la totalitat de les seves obres, la majoria a Barcelona. Ja l’any 1511 Ivarra va publicar Orationes 15 quae crustula inscribuntur et ad reges epigrammata et sapphica ad Marquetum, és a dir discursos i disputes en llatí, un conjunt d’epigrames i una oda sàfica dedicada a un membre de la família Marquet, de la qual era preceptor el nostre poeta. En la mateixa edició dels dístics de Verino s’inclou un Epigrammaton libellus amb una trentena de composicions poètiques d’Ivarra. L’any 1514 va publicar novament a Barcelona un llarg poema Ignigi Mendozae et Isabelae Aragoniae Epithalamion. S’hi han d’afegir un parell d’obres més: Ad illustrissimi Infantis Enrici Psitacum Caii et Marcelli Iuarrae Cantabrici Barcinonum Centuria praetextatorum, editada l’any 1514 i Caroleidos de 1519, a més d’uns quants poemes preliminars.
Ivarra és el primer poeta hispànic que escriu una silva. De ferrando leone forma part de l’Epigrammaton libellus i segueix el model d’una silva d’Estaci II, 15 titulada Leo mansuetus. Però la silva d’Ivarra, de 131 versos, explica un fet històric pintoresc sobre un lleó, de nom Ferran, que vivia en un pati al peu de la muralla i era l’admiració dels ciutadans de Barcelona. Un dia, però, el lleó es va escapar, va matar el seu guardià i va morir crivellat de fletxes, després de pronunciar un discurs filosòfic i dictar el seu propi epitafi.