Propuesta de una terminología para los sistemas de producción de imagen múltiple

Jornada sobre Conservación Preventiva de Fotografía Contemporánea y Soportes Electrónicos,  Fundación Mapfre (Madrid), 9 de mayo.

http://www.mapfre.com/fundacion/es/exposiciones/cultura/conferencia-fotografia-contemporanea.shtml#

Conservació de fotografies i interdisciplinarietat: una mirada històrica i qüestions actuals de terminologia

La conservació de fotografies s’ha convertit, en aquestes darreres dècades, en una especialitat més de la conservació de béns culturals, sobretot en països avançats com França, Estats Units o Anglaterra. A partir dels anys 1980, el creixent valor històric de les imatges fotogràfiques, la consciència de la fragilitat i de la degradació dels originals, així com l’increment del valor econòmic de les fotografies, ha fet que una sèrie de professionals de camps diferents treballin en una sinergia que ha possibilitat la creació d’un corpus de coneixements específics a aquesta especialitat.

El treball pioner d’historiadors com ara Beaumont Newhall o Helmut Gernheim han estat determinants per la creació d’una historiografia clàssica a partir de la qual construir histories locals de la fotografia.

El rol dels científics ha estat determinant també, amb aportacions tan significatives com les del Laboratori de recerca de la Eastman Kodak Company de Rochester, que explica per primera vegada de manera concisa i exacta el rol del revelat fotogràfic sobre les partícules de plata exposades a la llum i crea la sensitometria; o la del científic de la conservació canadenc Klaus Hendriks, que fotografià per primera vegada un gra de plata fotogràfic amb un microscopi electrònic i proposà un pla d’estudis bàsic per als conservadors de fotografies.

Tant important però, com la tasca d’historiadors i científics, ha estat l’aportació dels propis fotògrafs a la conservació de fotografies. En primer lloc, amb recerques encaminades a l’assoliment d’un procés de tractament perfecte o impecable, que produís unes copies exemptes de contaminació química o “permanents”, com demostra el treball sistemàtic d’Ansel Adams. En segon lloc, també cal reconèixer l’aportació d’aquells autors que han treballat en el període més recent amb tècniques antigues, també anomenades “artesanals” o “alternatives” i que, en certa manera, han redescobert processos oblidats i han permès als conservadors conèixer i experimentar aquestes pràctiques fotogràfiques obsoletes per tal d’entendre-les, estudiar-les i poder-les conservar. En aquest sentit es podria afirmar que els fotògrafs que han treballat amb processos obsolets es poden definir com a historiadors de la tècnica. Exemples significatius d’aquesta pràctica són Ian i Angela Moor, que varen practicar i investigar l’ambrotip ja en els anys 1970, Irving Pobborawski, que va redescobrir també en la mateixa època el daguerrotip i va crear escola. O recentment a casa nostra, els membres de l’Atelier Retaguardia, que han redescobert i popularitzat la pràctica del col·lodió humit.

Finalment, els mateixos conservadors-restauradors hem aportat el fruit dels nostres coneixements, de la nostra experiència i de la recerca històrica, creant estratègies preventives i mètodes d’estabilització i de restauració aplicables a les fotografies o bé adaptant tècniques d’altres especialitats (paper, vidre, metall) a les fotografies. Les aportacions de l’Escola francesa, liderada per Anne Cartier-Bresson, en són un bon exemple.

Totes aquestes referències històriques confirmen un progrés innegable de l’especialitat degut, certament, a la convergència d’un objectiu comú en disciplines diferents. Així, historiadors, científics de la conservació, conservadors i fotògrafs hem contribuït a crear, a partir de la col.laboració interdisciplinar, un conjunt de coneixements que han convertit la conservació de fotografies en una disciplina acadèmica, que s’imparteix com a assignatura o especialitat en els centres de formació internacionals.

Malgrat que en aquests darrers 30 anys s’han assolit progressos innegables, hem de ser conscients que avui, amb la recent evolució de la fotografia cap a la imatgeria electrònica, s’han perdut uns coneixements bàsics sobre la pràctica i els processos de creació propis a la fotografia. En l’àmbit de la conservació, aquesta pèrdua es posa de manifest en la manca d’un llenguatge comú entre els diversos professionals que participen en el procés de conservació. En aquest sentit seria desitjable la normalització del vocabulari tècnic i científic com a requisit fonamental d’una bona pràctica interdisciplinar.