Parla més que canta. Ell mateix ho va reconèixer. Però ho fa amb gràcia. Dimarts a la nit no vaig ser l’única que va riure amb El petit de ca l’Eril!. El públic de la sala 2 de l’Apolo, plena a vessar, va respondre animadament a les espontànies ocurrències de Joan Pons. Ell és qui dóna nom i ànima a aquesta banda que presentava el seu disc de debut, Les sargantanes al sol. Vaig riure i em va sorprendre gratament. No els havia vist mai en directe i, sincerament, són molt més bons del que el seu Myspace em va fer pensar. Els comparen amb els Manel, però, tot i que amb el quartet barceloní comparteixen aquesta barreja de sonoritat folk i actitud pop, El Petit de Ca l’Eril! em va fer pensar també en Joan Miquel Oliver, o en els Anímic –que van pujar a l’escenari per fer una cançó plegats i van rebre uns entusiastes aplaudiments, bravo!-, o fins i tot en el Sr. Chinarro. Bé, aquest últim potser, perquè em va fer gràcia que, durant les proves de so, Joan Pons cantussegés allò de campo, campo, qué bonito el campo que entonava el mestre Luque. En un moment del concert va demanar si algú del públic tenia una flauta. En necessitava una per tocar un tema i no sabia on l’havia posada. “Una de senzilla, de fusta, d’aquelles per demanar diners”, va dir. Si continuen així, i si existís la justícia divina, no els hauria de caldre mai cap flauta d’aquestes.