El preu de l’habitatge és una de les principals preocupacions dels barcelonins. Els preus estan expulsant gent de la ciutat. I la gent que hi pot viure dedica tants diners al lloguer o a la hipoteca que tota la resta de la vida, de la salut fins a la cultura, s’empobreix.
"Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit. Aliquam animi adipisci cumque obcaecati perferendis accusamus nulla itaque? Autem, in, sit cum iusto ad rem, aliquid aperiam adipisci reiciendis debitis magni!
• Facilitar la tramitació simultània de llicències i permisos necessaris per a la construcció i/o rehabilitació d’edificis o habitatges.
• Avaluar les polítiques d’habitatge dels últims anys per a revertir els fracassos dels mandats anteriors i garantir-ne l’eficàcia i rendiment.
• Reformular amb criteris quantitatius avaluables les adjudicacions de pisos de lloguer social per garantir-ne el funcionament eficaç.
• Acompanyament de les persones que sol·liciten els pisos de lloguer social, fins uns anys després de l’adjudicació del pis, de forma que l’atenció sempre sigui àgil i resolutiva.
• Complir la llei d’habitatge respecte dels 10.052 pisos buits censats prioritzant la negociació per incorporar-los al mercat de lloguer i sancionant segons els supòsits de la llei.
• Aprofitar al màxim els més de 14.000 locals buits de la ciutat com habitatges, sempre que se’ls pugui concedir la cèdula d’habitabilitat, a canvi d’incorporar-los a la Borsa d’Habitatges de Lloguer; alternativament, expropiar-ne l’ús per incorporar-los a la Mesa d’Emergència, potenciant la coordinació amb les entitats de la gent gran que demanden habitatges sense problemes d’accessibilitat.
• Atorgar ajudes a la rehabilitació a canvi d’incorporar l’edifici o el pis a la Borsa d’Habitatges de Lloguer i treballar per la seva publicitat.
• Construcció d’habitatge de lloguer assequible a través de les cessions d’ús de solars municipals a cooperatives d’habitatge durant un termini de 75 anys.
• Aprofundir en la tasca de les Oficines d’Habitatge dels districtes perquè coneguin els problemes de la ciutadania i la ciutadania conegui les solucions que tenen a l’abast, que s’han d’activar de forma àgil.
• Coordinar des de l’Àrea Metropolitana les polítiques d’habitatge, anant més enllà de la col·laboració actual, per garantir l’accés a un habitatge digne en tot el seu territori i que el desenvolupament urbanístic respecti les singularitats dels barris, pobles i ciutats; això s’ha d’acompanyar de les polítiques de mobilitat necessàries.
• Identificar els grans tenidors d’habitatges de la ciutat per a negociar-hi la incorporació dels seus pisos a la Borsa d’Habitatges de Lloguer.
• Incentivar la incorporació d’habitatge privat a la Borsa d’Habitatges de Lloguer a través de mesures fiscals, la dotació pressupostària suficient i l’agilització dels tràmits necessaris.
• Incrementar els pisos disponibles per la Mesa d’emergència, buscant sobretot tenir habitatges de diferent tipologia per adaptar-los a les necessitats dels sol·licitants.
• Impulsar una revolució administrativa a la regidoria d’habitatge, l’Institut Municipal d’Habitatge i el Consorci d’Habitatge de Barcelona per atendre i tramitar de forma àgil els expedients, especialment aquells de tramitació d’ajudes o els relacionats amb la Mesa d’emergència social.
• Aprofitar el dret de tempteig i retracte de l’Ajuntament a tota la ciutat per veure aquelles oportunitats on el seu exercici sigui econòmic i permeti donar habitatge assequible als barris on hi hagi més demanda.
• Finalitzar el Registre de solars sense edificar de la ciutat i analitzar les possibilitats d’adquisició d’aquells solars on sigui possible construir habitatge de lloguer assequible i, paral·lelament, incentivar la construcció en els altres.
• Horitzó 115.000 habitatges de lloguer assequible, amb la implicació d’actors públics i privats i de tots els sectors afectats de la ciutat, per passar de l’1,5% actual a un 15-20% de mitjana europea, amb l’aplicació de totes les mesures descrites.
Actualment, no tothom que vol viure a Barcelona pot fer-ho, i veïns de tota la vida estan marxant perquè no s’ho poden pagar. L’encariment progressiu dels preus requereix polítiques contundents a curt termini i determinants a llarg termini.
Els barcelonins veuen els darrers anys com els seus lloguers pugen (en molts casos impedint-los pagar-ne el sobrecost) i com la compravenda és inassumible per la majoria de rendes. Per això, els barcelonins van suspendre la gestió de l’Ajuntament en relació amb l’habitatge amb un 4,2 al GESOP de maig del 2018. Tant és així que al baròmetre semestral de l’Ajuntament de maig del 2018, el 94,2% considera que Barcelona té un problema amb l’habitatge (molt greu, un 48%), i en el baròmetre del desembre de 2018 el 12,1% dels enquestats considera que l’accés a l’habitatge és el problema més greu a la ciutat (en total, el segon més greu, darrere de la inseguretat).
De fet, la ciutat de Barcelona té el preu de lloguer més alt de tota Catalunya i de l’Estat espanyol, tot i que el preu sembla haver-se estabilitzat entre 2017 i 2018 al voltant dels 13,4 €/m2. Alguns estudis consideren que això és així perquè la renda dels barcelonins ja no podria pagar cap increment més. El que és clar, però, és que cal revertir les tendències dels darrers anys i reduir el cost de l’habitatge per fer accessible viure a Barcelona a les rendes més baixes. Sobretot perquè tenim al endavant un repte com és que la ciutat atragui talent internacional que podria incrementar més els preus si no es preveuen polítiques per evitar-ho.
A més, encara que a Barcelona ara mateix no s’apugi, el preu del lloguer dels municipis de l’AMB se segueix incrementant (un 12,9% a Cornellà i un 9,9% a Santa Coloma, per exemple, segons l’INCASÒL, entre els primers trimestres de 2017 i 2018). Aquesta estabilització, per tant, no ha succeït als municipis de l’AMB, que segueixen veient com els preus del lloguer s’incrementen mes a mes. Si Barcelona no es responsabilitza dels preus dels seus habitatges, es perjudica el preu a tota l’AMB, a on s’ha de treballar per actuar de forma integral.
A més, el preu dels habitatges de compravenda de Barcelona està creixent i s’està apropant als nivells de la bombolla immobiliària, amb un preu que supera els 4.000 €/m2.
Ara mateix a Barcelona hi ha un parc públic d’habitatge de lloguer social de l’1,5% sobre el total d’habitatge de la ciutat, mentre a altres ciutats europees és molt major (París 17,2%, Amsterdam 48%, Berlín 30% i Viena 32%).
Pel que fa a dades més concretes, a Barcelona es calcula que hi ha 14.000 locals buits, que no tenen sortida ara mateix al mercat comercial, sigui pel seu preu o per la seva rendibilitat.
Així mateix ens trobem que hi ha 68.489 dones i 21.076 homes de més de 65 anys que viuen sols, alguns d’ells en pisos sense accessibilitat. A més, el 31,6% d’habitatges de la ciutat no comptaven amb ascensor el 2016. Aquesta situació és habitual, per exemple, al barri de la Barceloneta.
A més a més, la relació burocràtica amb l’Ajuntament dificulta la resposta àgil a les emergències socials. Això, sumat als pocs pisos dels quals disposa l’Ajuntament dificulta greument l’atenció a les persones que viuen aquestes situacions. Assegurar que l’Ajuntament atén la ciutadania i li dona solucions en un termini breu de temps és essencial. Això es nota, per exemple, en la llista d’espera de pisos a la Taula d’emergència (442 expedients aprovats pendents de l’entrega d’algun pis, superant el temps d’espera, a vegades, en més d’un any) o en les gestions per aconseguir cedir un pis a la Borsa d’Habitatges de Lloguer.
Tot i presentar-se com el partit garant de l’habitatge, el Govern municipal no ha fet cap aposta real per l’habitatge els darrers quatre anys, i és un problema que ve de lluny. Les propostes aprovades expulsen la responsabilitat de l’Ajuntament i no resolen realment el problema.
L’Ajuntament ha aprovat quatre mesures per combatre la problemàtica: 1) Construcció d’habitatge públic: han construït només 800 habitatges, quan en van prometre 4.000. 2) Destinació del 30% de la nova construcció i de grans rehabilitacions sigui protegit amb previsió d’aconseguir uns 300-400 habitatges l’any. S’ha aprovat la mesura de forma irregular i serà insuficient. 3) L’Ajuntament també ha aprovat tenir un dret de tempteig i retracte amb els immobles o solars en venda de tota la ciutat, sense dotar aquesta mesura d’un pressupost suficient i sense tenir l’estructura administrativa necessària. 4) Expropiar solars que faci més de dos anys que estiguin en desús. Mesura aplicable a partir del 2020 perquè actualment s’està fent un mapeig per identificar-los.
La construcció d’habitatge públic és completament insuficient. No és només una Crítica a l’Ajuntament actual, però és essencial encarar-ho amb valentia i consciència, prioritzant aquest àmbit en el pressupost municipal. Barcelona necessita situar-se als estàndards europeus en pisos de lloguer social i, per tant, cal dedicar urgentment els recursos necessaris per tenir un parc públic d’habitatge de lloguer suficient per als ciutadans de la ciutat.
Pel que fa a la mesura del 30%, és evident que no resol la problemàtica. En primer lloc, perquè la seva aprovació no va anar acompanyada d’una moratòria i, per tant, s’han disparat les sol·licituds de llicències per a la construcció abans de la seva aprovació definitiva; construccions que escapen al requisit del 30%. Si a Barcelona es construeix poc, els propers anys es construirà encara menys perquè no s’ha regulat bé aquesta mesura. En segon lloc, si els càlculs optimistes de l’Ajuntament comptaven amb 400 habitatges protegits, que es preveuen improbables, aquesta quantitat no seria ni molt menys suficient ni incrementaria el parc públic de lloguer de forma determinant, per molt que s’ha publicitat com una gran solució. La col·laboració privada en la construcció d’habitatge públic és essencial, però s’ha d’aprovar de forma que tingui un resultat tangible. En tercer lloc, hi ha dubtes jurídics raonables per creure que aquesta regulació serà invalidada judicialment per irregularitats en la tramitació i, per tant, l’avaluació de la nova mesura demostrarà que ha estat completament ineficaç.
Respecte de l’aprovació del dret de tempteig i retracte a tota la ciutat, és evident que cal assegurar una partida pressupostària suficient per donar suport a aquesta mesura.